Joan Mesquida romp el carnet de militant socialista. El PSIB pateix una baixa per la dreta. Així ho ha anunciat el que que fou director general de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional i secretari d’estat de Turisme.
Sabeu qui ha estat el primer el agrair-li els serveis prestats? Idò sí, el líder de l’alcista Ciutadans a Balears, Xavier Pericay.
En declaracions a IB3, Mesquida ha criticat al Partit Socialista les “presses per governar”, els pactes amb MÉS i Podem i la postura del PSIB pel que fa a qüestions com la presó permanent revisable o la qüestió catalana i el dret a decidir. Mesquida, a més, abandona les files socialistes avisant que no deixarà “mai” la política, tot i que matisa que “avui per avui” no té altres opcions damunt la taula.
Curiosament -o no-, les motivacions de Mesquida contrasten amb les d’un altre històric del socialisme illenc, Celestí Alomar. Tal i com recollia l’ARA Balears, l’ex conseller de Turisme va abandonar el PSIB per l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy i el suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.
Així doncs, el PSIB pateix les baixes d’un i altre històric per dos flancs diferents: el progressista i federalista, en el cas d’Alomar, i el centrista i centralista, en el cas de Mesquida.
Armengol funciona
En aquest context que podria semblar complicat per a Francina Armengol, la presidenta manté ferma les regnes del Partit Socialista. Segons la darrera enquesta de l’IBES i les sensacions que transmeten la majoria de dirigents progressistes, el PSIB seria el partit que millor capitalitzaria els Acords pel Canvi subscrits amb MÉS i Podem. De fet, Armengol podria arribar fins i tot a liderar un pacte amb El Pi i les forces d’esquerres que permetés ‘centrar’ els actuals socis del PSIB i donar-li encara més força negociadora als socialistes.
Armengol transmet la sensació que, tot i les baixes, és forta dins el seu propi partit, que probablement es troba en una situació de molta més pau interna que no MÉS o Podem. Tot i les petites discrepàncies del PSIB amb el PSOE i el to més federalista i esquerranós que mantenen els socialistes a les Illes –sovint forçats pels seus socis de govern-, Armengol és vista com un valor a Ferraz: participa a debats a cadenes estatals i alguns analistes ja la identifiquen clarament com una líder a l’alça al conjunt de l’Estat.
Polítiques progressistes a Balears i confrontació controlada amb el govern central del PP a l’Estat, aquesta és la fórmula Armengol que, a pesar dels Mesquides i els Alomars, de moment, funciona. No només això, sinó que el PSIB també capitalitzarà part de l’èxit d’algunes de les polítiques duites a terme des de conselleries de MÉS, com ara la renda social de la consellera Fina Santiago.
Si Armengol no es desvia del rumb fixat en un principi de legislatura gens fàcil, la fórmula de la presidenta pot seguir donant els seus fruits fins la primavera del 2019 i servir per consolidar 8 anys de mandat progressista per primera vegada en la història de Balears.
A pesar de les baixes, de les tèbies discrepàncies amb algunes veus del PSOE a nivell estatal i de l’ombra que li podrien estar fent els socis de MÉS i Podem, Armengol es consolida. I amb ella, consolida una sèrie de noms que poden ser clau pel futur del partit, com ara el de la consellera d’Hisenda, Catalina Cladera; el conseller de Treball, Iago Negueruela, o el de la secretària general dels socialistes de Mallorca, Mercedes Garrido.
Un camí estret
Tot i així, el camí del PSIB és estret i no deixa d’estrènyer-se. Tal i com descriu el politòleg Eli Gallardo al seu llibre “Balears, 2015. Un nuevo ciclo político” (Rapitbook), la política illenca està canviant. Pel que fa a l’esquerra, el naixement de Podem i la consolidació de MÉS a les eleccions de 2015 dibuixen un panorama diferent per al PSIB, que competirà amb dos partits a priori més progressistes i menys centralistes que ells; i d’una mida menys “manejable” que la que tengueren EUIB i el PSM en etapes anteriors.
Aquesta competència obliga el PSIB tant a hissar banderes més agosarades -i per tant, a espantar veus com la de Mesquida- com a comparar-se amb formacions més desacomplexadament progressistes -i per tant, allunyar figures com la de Celestí Alomar. Els marges del que representen Joan Mesquida i Celestí Alomar fan que el camí de Francina Armengol sigui cada vegada més estret. Un pas en fals pot suposar una crisi, una baixa o un daltabaix electoral, i pot donar força als seus competidors -no només per l’esquerra, sinó també pel centre.
En resum, i a pesar dels èxits de l’actual direcció, fa mal pensar que el PSIB pugui tornar a governar amb la comoditat que dona tenir 18 o 20 diputats al Parlament en el curt termini. Al contrari, els socialistes semblen condemnats a seguir fent d’equilibristes entre els móns de Mesquida i Alomar, a fer jutipiris per no donar més aire de l’imprescindible a la resta de partits d’esquerres i a vigilar que el Joc de Trons a Ferraz -amb la khaleesi Díaz encara pendent de King’s Landing- no els deixin en orsai a Balears.