Això d’en Mesquida… i del PSIB, en general

Joan Mesquida romp el carnet de militant socialista. El PSIB pateix una baixa per la dreta. Així ho ha anunciat el que que fou director general de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional i secretari d’estat de Turisme.

El 26/3 comuniqué mi baja en el Psib-Psoe tras 32 años d permanencia.Fue una decisión meditada y fruto d una larga reflexión.Agradecer a las personas q me honraron con su amistad y confianza y a aquellas q me dieron el privilegio d servir a los ciudadanos d Balears y d España.

— Joan Mesquida 🖤🇪🇸 (@joanmesquida62) April 1, 2018

Sabeu qui ha estat el primer el agrair-li els serveis prestats? Idò sí, el líder de l’alcista Ciutadans a Balears, Xavier Pericay.

Gracias por tu labor, Joan, al servicio de España y Baleares, y mucha suerte en el futuro

— Xavier Pericay (@xpericay) April 1, 2018

En declaracions a IB3, Mesquida ha criticat al Partit Socialista les “presses per governar”, els pactes amb MÉS i Podem i la postura del PSIB pel que fa a qüestions com la presó permanent revisable o la qüestió catalana i el dret a decidir. Mesquida, a més, abandona les files socialistes avisant que no deixarà “mai” la política, tot i que matisa que “avui per avui” no té altres opcions damunt la taula.

Curiosament -o no-, les motivacions de Mesquida contrasten amb les d’un altre històric del socialisme illenc, Celestí Alomar. Tal i com recollia l’ARA Balears, l’ex conseller de Turisme va abandonar el PSIB per l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy i el suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

Així doncs, el PSIB pateix les baixes d’un i altre històric per dos flancs diferents: el progressista i federalista, en el cas d’Alomar, i el centrista i centralista, en el cas de Mesquida.

Armengol funciona

En aquest context que podria semblar complicat per a Francina Armengol, la presidenta manté ferma les regnes del Partit Socialista. Segons la darrera enquesta de l’IBES i les sensacions que transmeten la majoria de dirigents progressistes, el PSIB seria el partit que millor capitalitzaria els Acords pel Canvi subscrits amb MÉS i Podem. De fet, Armengol podria arribar fins i tot a liderar un pacte amb El Pi i les forces d’esquerres que permetés ‘centrar’ els actuals socis del PSIB i donar-li encara més força negociadora als socialistes.

Armengol transmet la sensació que, tot i les baixes, és forta dins el seu propi partit, que probablement es troba en una situació de molta més pau interna que no MÉS o Podem. Tot i les petites discrepàncies del PSIB amb el PSOE i el to més federalista i esquerranós que mantenen els socialistes a les Illes –sovint forçats pels seus socis de govern-, Armengol és vista com un valor a Ferraz: participa a debats a cadenes estatals i alguns analistes ja la identifiquen clarament com una líder a l’alça al conjunt de l’Estat.

Polítiques progressistes a Balears i confrontació controlada amb el govern central del PP a l’Estat, aquesta és la fórmula Armengol que, a pesar dels Mesquides i els Alomars, de moment, funciona. No només això, sinó que el PSIB també capitalitzarà part de l’èxit d’algunes de les polítiques duites a terme des de conselleries de MÉS, com ara la renda social de la consellera Fina Santiago.

Si Armengol no es desvia del rumb fixat en un principi de legislatura gens fàcil, la fórmula de la presidenta pot seguir donant els seus fruits fins la primavera del 2019 i servir per consolidar 8 anys de mandat progressista per primera vegada en la història de Balears.

A pesar de les baixes, de les tèbies discrepàncies amb algunes veus del PSOE a nivell estatal i de l’ombra que li podrien estar fent els socis de MÉS i Podem, Armengol es consolida. I amb ella, consolida una sèrie de noms que poden ser clau pel futur del partit, com ara el de la consellera d’Hisenda, Catalina Cladera; el conseller de Treball, Iago Negueruela, o el de la secretària general dels socialistes de Mallorca, Mercedes Garrido.

Un camí estret

Tot i així, el camí del PSIB és estret i no deixa d’estrènyer-se. Tal i com descriu el politòleg Eli Gallardo al seu llibre “Balears, 2015. Un nuevo ciclo político” (Rapitbook), la política illenca està canviant. Pel que fa a l’esquerra, el naixement de Podem i la consolidació de MÉS a les eleccions de 2015 dibuixen un panorama diferent per al PSIB, que competirà amb dos partits a priori més progressistes i menys centralistes que ells; i d’una mida menys “manejable” que la que tengueren EUIB i el PSM en etapes anteriors.

Aquesta competència obliga el PSIB tant a hissar banderes més agosarades -i per tant, a espantar veus com la de Mesquida- com a comparar-se amb formacions més desacomplexadament progressistes -i per tant, allunyar figures com la de Celestí Alomar. Els marges del que representen Joan Mesquida i Celestí Alomar fan que el camí de Francina Armengol sigui cada vegada més estret. Un pas en fals pot suposar una crisi, una baixa o un daltabaix electoral, i pot donar força als seus competidors -no només per l’esquerra, sinó també pel centre.

En resum, i a pesar dels èxits de l’actual direcció, fa mal pensar que el PSIB pugui tornar a governar amb la comoditat que dona tenir 18 o 20 diputats al Parlament en el curt termini. Al contrari, els socialistes semblen condemnats a seguir fent d’equilibristes entre els móns de Mesquida i Alomar, a fer jutipiris per no donar més aire de l’imprescindible a la resta de partits d’esquerres i a vigilar que el Joc de Trons a Ferraz -amb la khaleesi Díaz encara pendent de King’s Landing- no els deixin en orsai a Balears.

Col·laboració amb la Vila del Pingüí

Bon dia! Aquest dilluns han recollit el meu testimoni a la secció “Veus contra la incertesa”, del programa La Vila del Pingüí a Ona Mediterrània. Aquest enllaç us servirà per visitar el programa original i aquí teniu el fragment en que em podeu sentir parlar de la situació política a Catalunya.

Cecs, piròmans i inútils

A Espanya tenim un govern que ha tractat la qüestió catalana com a cecs, piròmans i inútils. No se m’ocorre altra anàlisi. El govern Rajoy és incapaç de veure el problema de fons, incapaç d’intentar solucionar-ho i un magnífic expert en empitjorar-lo. D’això sí que en sap, d’empitjorar les coses. Els més de 800 ferits per ordres polítiques del govern espanyol en són la mostra més trista i contundent.

El govern Rajoy és un govern cec perquè ni ha vist ni ha volgut veure la magnitud de la qüestió catalana. Semblen no haver entès com d’insostenible és tenir la meitat dels ciutadans d’un territori que representa el 16% de la població espanyola i una cinquena part de la seva riquesa permanentment mobilitzada contra el govern de l’Estat. El president del govern espanyol va dir ahir que “no s’havia celebrat cap referèndum”. Que no s’havia celebrat. La CNN, fent-se’n creus, ho reproduïa talment al seu web.

https://twitter.com/Olaif/status/914603333163323393

La desconnexió respecte a l’Espanya real, plural i democràtica del govern només l’explica l’origen anti democràtic del propi Partit Popular, que arrossega encara la visió unitarista i repressora d’Espanya pròpia del franquisme.

El govern Rajoy és un govern piròman perquè en lloc de solucionar el problema només ha llançat més gasolina al foc. Fa anys que múltiples veus denuncien que el Partit Popular és una fàbrica d’independentistes, i així és. Com s’explica si no que el portaveu del govern espanyol hagi tingut la poca vergonya de dir que, atenció, “això dels 800 ferits són una gran mentida”?.

▶️ @MartinezMaillo: "Lo de los 800 heridos es una gran mentira" pic.twitter.com/O4xpprhUll

— Partido Popular (@ppopular) October 2, 2017

El Partit Popular de la Comunitat de Madrid, en línia amb el govern central, tampoc ha deixat passar l’oportunitat d’apagar el foc amb gasolina tirant de la demagògia més baratera i aprofitant la decisió del Barça de jugar a porta tancada el partit d’ahir.

Dos modelos para un país 🇪🇸👇 pic.twitter.com/pHcnsB2p7W

— PP Comunidad de Madrid (@ppmadrid) October 1, 2017

De tota manera, tan greu és la ceguera i la piromania com la inutilitat del govern Rajoy. Els ciutadans catalans han derrotat logísticament a l’Estat salvant les urnes, repartint-les per tot el territori i aconseguint que es votàs sense incidents a la immensíssima majoria de col·legis electorals. N’expliquen alguns detalls Guillem Martínez a CTXT i  Xavi Tedó a l’Ara. Així doncs, no és d’estranyar que Ciutadans consideri la gestió de l’1-O de l’executiu Rajoy un “fracàs”. El govern espanyol podia aturar el referèndum o evitar escenes de violència i repressió, i no ha estat capaç de fer cap de les dues coses. Rajoy ha estat derrotat en la logística pel poble de Catalunya, en el relat pel govern català i la premsa internacional i en la contundència per Ciutadans, que li demana més.

Després d’aquest repàs hi ha una conclusió claríssima a extreure: el govern del PP no solucionarà res a Catalunya. Els partidaris d’una solució democràtica i acordada per a Catalunya, que per a mi hauria de ser en forma de referèndum vinculant pactat, s’han de posar d’acord i desallotjar Rajoy de la Moncloa.

No basta que la Comissió Europea emplaci al diàleg. La UE s’ha d’involucrar en un assumpte que li afecta profundament i que, de fet, ja està provocant baixades de l’euro. En aquest sentit, sembla que hi ha coses que es comencen a moure quan el president del Consell d’Europa, Donald Tusk, i la cancellera Alemanya, Angela Merkel, s’involucren en l’assumpte. No basta, tampoc, que Pedro Sánchez condemni les carregues policials, Pedro Sánchez s’ha d’arremangar per aturar la violència pactant amb qui faci falta. El Partit Socialista no pot continuar de perfil.

Cafè i premsa: l’AVE a Kiribati

Com a gairebéperiodista i com a ciutadà, m’agraden els caps de setmana. És el millor moment de la setmana per llegir tranquil·lament la premsa, per picar d’aquí i d’allà. Per guaitar les finestres que diferents periodistes, analistes i mitjans obren al món, per anar-me dibuixant el paisatge de l’actualitat amb els colors de cadascú.

Na Carmen Buades ha parlat, des de les pàgines de l’Ara Balears, amb l’ex-president d’un país petit, més petit que el de les cançons de Llach. Aquest país petit, Kiribati, té un problema gros: desapareixerà per mor de l’ascens del nivell del mar. La resta del món, sobretot els països industrials, seran els botxins del poble d’aquestes illes d’arena i corall.

Llegiu l’entrevista a Anote Tong, ex-president de Kiribati: “El nostre país sencer serà davall l’aigua abans que acabi el segle”

A les pàgines de La Vanguardia, en un estrat apartat de “Tendencias com si fos un fet secundari i poc important, explicaven l’aposta de la Xina per l’energia solar. En un apart que no està disponible a la versió digital, mostraven a més la caiguda d’Espanya com a referent mundial en energia fotovoltaica. Si al 2008 l’Estat espanyol era el segon país del món en potència fotovoltaica, al 2012 va passar a ser el cinquè i, avui, només és l’onze, amb un quart de la potència fotovoltaica instal·lada a Itàlia i una desena part de la que hi ha a Alemanya. Podeu donar les gràcies al hispano-panameny José Manuel Soria pel seu impost al Sol!

Aquí teniu la taula sobre el rànquing de països amb més potència fotovoltaica instal·lada. Si la clicau, accedireu a un interactiu d’Irena on es poden revisar totes les dades. La font és la mateixa que citava La Vanguardia.

Països amb més potència fotovoltaica. Font: Irena

També podeu llegir la peça sobre l’aposta xinesa pel Sol: “China busca también ser el líder climático”

Sense deixar de banda els temes relacionats amb energia i desenvolupament sostenible, m’ha agradat llegir les declaracions del president d’Amics del Ferrocarril de les Illes Balears arran de la celebració del 25è aniversari de l’AVE que ha recollit l’Última Hora. A Mallorca tenim un model deficient i insuficient de transport públic perquè l’Estat no hi ha invertit prou. No podem deixar de reclamar-ho.

Miquel Àngel Riera: “Si se hubiera gastado en Mallorca un mes de lo que ha costado el AVE, tendríamos el mejor ferrocarril de Europa”

Sense sortir de Mallorca, que al cap i a la fi és on normalment tenc el cap, un recoman llegir un article que Benjamí Villoslada ha escrit al seu blog. De fet, vos recoman seguir en @benjami si us interessa qualsevol cosa relacionada amb el món digital, en sentit ampli, i les seves aplicacions.

Sol i dades, un article de Benjamí Villoslad a sobre el potencial de Mallorca per pujar al carro de la quarta revolució i superar el monocultiu turístic

Com a última qüestió local, m’ha agradat llegir que l’oficina antidesnonaments de Ciutats està donant fruits i segones oportunitats a aquelles persones que més ho necessiten. Cort i Toni Noguera l’han encertada de ple. Com a mallorquí, m’alegra veure aquesta petita victòria de tots els palmesans i palmesanes.

La Oficina antidesahucios de Palma paraliza 654 lanzamientos

Ampliant el focus i per anar acabant, cal parlar de França. Poca broma amb Fillon, el candidat dels Republicans, que semblava que estava sent superat pel candidat de la França Insubmisa, Mélenchon, però que pot tenir molt de vot ocult i donar la campanada. L’èxit del conservador pot dependre de la seva capacitat per atreure els suports de Dupont-Aignan, un candidat gaullista sense cap opció a passar a la segona volta que li disputa el vot al republicà. Ho explica bastant bé un article que he llegit a l’ABC.

“Dupont, el escollo en la pelea de Fillon por remontar el vuelo”, un article sobre un dels obstacles del candidat republicà per fer un bon paper en la primera volta de les presidencials franceses

Si voleu una fotografia àmplia de la campanya electoral francesa, un recoman que llegiu el blog a Expansión de l’analista Iván Redondo. Aquest expert en comunciació política dóna detalls ben interessants no només sobre les propostes de cada candidat, sinó sobre com han anat les campanyes i què pot passar demà.

“Que cante el gallo”, l’anàlisi d’Iván Redondo

Una altra bona opció per informar-se de tot el que ha succeït a França és escoltar el podcast de Politibot, un programa de ràdio d’una mitja hora amb entrevistes a experts i tots els detalls dels comicis gals.

Episodio 7: La hora de Francia

Ja per acabar, si voleu llegir una anàlisi més ideològic, però també més acadèmic i més profund sobre el populisme i els fenòmens de Le Pen i Mélenchon, podeu consultar la tribuna que ha publicat Íñigo Errejón a Contexto.

Occidente en su momento populista

Res més, aquí ho teniu tot! Un menú mediàtic variat i interessant que jo he passat gust de consumir. No sé què heu trobat d’aquest tipus d’article de “Cafè i premsa”, però si us ha agradat estaria molt bé que m’ho digueu. Potser no estaria de més donar-li periodicitat setmanal.

Nació i victòria: de La Marsellesa a la Balanguera

Avui dematí tenia una estona i m’he posat a llegir sobre les eleccions franceses. A El Mundo m’he trobat una anècdota sobre el candidat de l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon, que m’ha semblat interesantíssima: “Por primera vez, concluyó el acto con La Marsellesa, no con La Internacional: fue una forma de subrayar que ya no está en los márgenes y que realmente aspira a la presidencia”.

Dissabte passat vaig ser a l’assemblea fundacional del nou partit dels Comuns catalans. Quan ja acabava l’acte li vaig comentar a una companya “ha faltat posar Els Segadors“. No va faltar, just ho havia acabat de dir i l’himne nacional de Catalunya va començar a sonar pels altaveus mentre en Xavier Domènech, n’Ada Colau i la resta de dirigents i assistents de l’assemblea l’anaven cantant petit petit, alguns amb el puny alçat.

Aquesta mateixa setmana he publicat a la revista l’Altra Mirada (pàgina 26) un article sobre l’altre símbol nacional per excel·lència a part dels himnes: la bandera. A l’article em dedicava bàsicament a defensar l’ús desacomplexat de la bandera de Mallorca per fer polítiques transformadores a l’illa.

A l’Estat espanyol hem patit sempre el segrest retrògrad i conservador de la identitat nacional espanyola, molt condicionada pels quaranta anys de franquisme. Això ha entorpit tot els intents de reformulació progressista d’aquest sentiments d’espanyolitat, cosa que sí que ha estat possible a altres països mediterranis com ara Grècia.

Aquesta debilitat, però, és alhora fortalesa per a les nacions perifèriques de l’Estat espanyol. L’encara dirigent de Podem i un dels teòrics més potents de l’esquerra castellana, Íñigo Errejón, reivindicava en una tribuna a Público la necessitat de “construir una Patria plurinacional, popular y democrática”. Errejón sap que l’Espanya de Podem no pot ser com la Grècia de Syriza ni com la França de Mélenchon. A l’Estat espanyol, les identitats de les nacions sense Estat són sovint tant o més fortes que la identitat nacional espanyola (a Catalunya, sense anar més lluny, està claríssim que genera molt més consens Els Segadors que la Marxa Reial espanyola). Aquest fet, que complica les coses a una força estatal com Podem, dóna molt de camp per córrer a les forces populars i nacionalment autocentrades de Catalunya i de Mallorca, però també del País Valencià, Galícia, el País Basc o Navarra.

Una mica en síntesi, la idea que voldria fer traspuar de totes aquestes anècdotes i reflexions aïllades seria més o manco aquesta: fer política a (per exemple) Mallorca permet explotar sense complexes tota la potencialitat de la simbologia nacional (mallorquina i perifèrica) com ara La Balanguera o la bandera.

Al cap i a la fi, estam parlant d’emprendre un exercici de construcció nacional-popular en una nació acomplexada i atrevessada per diferents sensibilitats nacionals, que segurament són encara més i més matisades en els espais militants. No és una cosa senzilla. Tanmateix, per explotar els elements nacionals amb èxit fan falta dues coses: atrevir-s’hi i saber-ne. Mélenchon segurament ha encertat posant La Marsellesa en plena remuntada i en la repta final de la primera volta de les presidencials franceses. Syriza va encertar quan aconseguí guanyar les eleccions gregues apel·lant a l’orgull nacional hel·lè, cosa que, per altra banda, mai s’havia atrevit a fer de la mateixa manera l’esquerra d’aquell país.

Què hauria de fer l’esquerra mallorquina autocentrada per explotar políticament el sentiment i els símbols de mallorquinitat? D’entrada, ja ho hem dit, atrevir-se. Desacomplexar-se, deixar de preocupar-se per ofendre els puristes ‘del rotllo’ i no martiritzar-se els adversaris intenten etiquetar-la com a “nacionalista”, “pancatalanista” o qui sap què.

En aquest cicle, l’entorn del sobiranisme progressista mallorquí està tenint un debat profund sobre estratègia, identitat i discurs (s’hi fa menció en aquest article de Toni Trobat i en molts altres, així com en el llibre “Somnis Compartits” i en les jornades que organitzaren fundacions Emili Darder i Pere Mascaró). Algunes de les conclusions més reformistes i atrevides aposten per “autocentrar” la política illenca, construir una identitat mallorquina més inclusiva i menys basada en elements com el lingüístic i aterrar les reivindicacions tradicionals de més autogovern i sobirania en qüestions concretes i palpables, com ara la gestió aeroportuària.

L’espanyolisme retrògrad no ha estat històricament capaç d’imposar-se com a identitat nacional dels mallorquins, de la mateixa manera que no ho ha fet de forma majoritària cap tipus de catalanisme essencialista, que no ha superat mai el sostre de cristall de la (necessària) resistència política i cultural. El moment polític és idoni per fer com Mélenchon, per superar els esquemes clàssics i construir una identitat mallorquina nova (amb elements antics, per descomptat) i a l’ofensiva.

Aquesta estratègia, però, necessita d’un rerefons simbòlic. Si s’aposta per formauna manera diferent de fer discurs i de parlar de què és i com volen que sigui el poble de Mallorca, s’ha de reforçar aquest full de ruta amb un arsenal de símbols que permetin anclar tot això. El poble de Mallorca que el sobiranisme progressista ha de construir i cohesionar per guanyar necessita d’un relat laic i inclusiu, ample, però també d’una bandera, d’un himne, d’unes paraules i d’una èpica que li doni consistència.

Sant Antoni a debat: quatre notes més

Despús-ahir, dimarts, la sala-teatre de sa Congregació era plena a vessar. M’hi va tocar moderar un debat que, després d’anys fent-se als carrers i als cafès, necessitava una mica més de llum pública. Nou joves -Jaume, Biels, Paula, Xisco, Aina Maria, Tomeu, Cati Neus, Jeroni- i jo vàrem organitzar en qüestió de deu dies un acte que va córrer com el dimoni per les xarxes i en el boca-orella i que va desbordar previsions. Per molt que ens hi esforcem, no haurem agraït mai prou la col·laboració i l’assistència de tothom, tant dels ponents com del públic: gràcies!

Però una vegada celebrada la taula rodona, i després d’haver participat intentant complir el rol neutral de moderador, m’agradaria afegir quatre apunts sobre el futur de la festa de Sant Antoni. Per això escric aquestes línies.

Hi ha massa divergències

Si el cara a cara, la taula rodona i les intervencions del públic varen servir per treure alguna cosa clara és que hi ha postures molt diferents, molt diverses i fins i tot molt enfrontades en una sèrie d’elements clau de la festa. Pos alguns exemples.

Tothom coincideix en reconèixer el mèrit en la conservació de la festa a l’Obreria de Sant Antoni, però alhora rep moltes crítiques per la seva forma de funcionar, la seva opacitat i els seus posicionaments conservadors a alguns aspectes concrets. Per exemple, se li va retreure la seva negació rotunda a permetre l’entrada dels caparrots a l’Església o l’elecció per sorteig del dimonis.

L’espectacle piromusical és un altre tema polèmic. Agrada a molta gent, però alhora li és indiferent a molta d’altra i genera un munt de problemes afegits. Per mor del castell de focs, per exemple, s’omple la plaça i no s’hi poden fer foguerons, fet que per a alguns compromet l’ambient que després s’hi respira tota la nit.

La indumentària també és una qüestió controvertida. En Mateu Pons, i supòs que la resta de comerciants, varen defensar de forma impecable la seva llibertat per crear marxandatge d’allò més divers, i les vendes semblen confirmar que moltes pobleres i poblers en gaudeixen. Alhora, però, s’escolten veus que demanen una indumentària unitària -o com a mínim, un estàndard oficial- per harmonitzar la imatge del dissabte de Sant Antoni i cohesionar la gent que hi participa.

Amb tot, sembla que un dels mals principals de la festa és que ni tan sols hi ha consens en senyalar quins mals pateix Sant Antoni de sa Pobla. Un exemple clar va ser la intervenció d’en Jaume de Casa Miss, per jo de les més interessants tot i que no la compartesqui. El restaurador ho va tenir clar: Sant Antoni de sa Pobla és absolutament capdavanter i abans que la crítica o el debat, el que hi cap és l’alabança. El diagnòstic, per tant, no està clar. No és només que existeixin divergències en donar solucions, sinó també en identificar el problema.

No tenim solucions (de consens)

És lògic que si no tenim una postura comuna sobre els problemes, tampoc la tenguem sobre les solucions. Com a mínim jo, que he parlat ben abastament del tema amb amics i coneguts, no he pogut identificar un sentir popular clar sobre alguns del principals temes de debat.

El piromusical és un exemple: els que optam per suprimir-lo o canviar-lo de dia, hem aturat a pensar quants de poblers i pobleres s’enfadarien?

En algunes de les qüestions tractades, el problema no és només que no hi hagi consens sobre quines solucions donar, sinó que no hi ha formes d’aplicar-les. Si existís un consens sobre que hi ha d’haver una sola indumentària oficial, quina voluntat política hi hauria o de quins instruments legals es disposaria per regular-ho? I qui decidiria què és i què no és oficial? Si existís un consens sobre la necessitat de democratitzar els dimonis i de sortejar-los, com es faria per treure a sorteig els dimonis de l’Obreria? I si la solució fos fer més caparrots de dimoni, fins a quin punt no es desvirtuarien -encara més, segurament- les corregudes?

El debat pot no ser una (prou) bona eina

Si no hi ha consensos en el diagnòstic i, a l’hora d’aplicar solucions, no tenim consensos sobre les solucions o no tenim manera d’aplicar-les, de què serveix el debat? Exposarem les postures, però la gent es mourà prou com perquè sorgeixin els acords i els consensos?

A priori, no veig què podria arreglar una comissió de festes amb posicions tan divergents com les que s’exhibiren a sa Congregació. Fins i tot tenc dubtes sobre si aquestes comissions serveixen per alguna cosa i si realment són una bona manera de participar. Consideram positives les experiències anteriors de comissions de festes a sa Pobla? Crec que no. Hi ha resultats massa palpables d’això? No els he notat. A més, no crec que tenguem tampoc cap indici que moltes taules rodones o moltes comissions per discutir el que fos poguessin ser generadores de cap acord, de cap consens, de cap panacea que solucionàs el malestar que molts de poblers patim respecte a certs aspectes de les festes de Sant Antoni.

No està tot perdut: podem moure fitxa

Si seguir debatent no basta i és cert que hi ha malestar, què podem fer? Una opció viable és fer la festa. En el sentit més absolut de l’expressió: fer-la. Si amb deu persones i deu dies hem organitzat un debat, molta més gent pot fer una festa per Sant Antoni d’aquí a l’any 2018 que agradi i que sigui útil.

Si ens encanta el ball dels caparrots però trobam que també tendria gràcia que el ballessin desenes de persones espontàniament a una plaça -no necessàriament la plaça major-, aprofitem que la majoria de nins n’aprenen a l’escola i facem-ho. Si volem elegir el clamater, podem triar un clamater popular i fer-li un sarau on sigui, fora de completes. Si trobam que hi ha massa gent a les corregudes i que han perdut la gràcia, el poble pot fer mitja dotzena de dimonis i fer una mini-ruta diferent i menys massificada, al seu aire. Si trobam que és imprescindible recuperar la ximbomba i el glosat de picat, si creim que l’esperit de la festa és la sàtira social i política que era la glosa per Sant Antoni, podem muntar un fogueró on tot això passi.

Sant Antoni és nostre i el feim tots el ciutadans i ciutadanes de sa Pobla que el mos sentim, any rere any. Si tenim idees, si tenim solucions sempre les podem posar en pràctica i, si no ens agraden, ja farem una altra cosa l’any següent. Ni Sant Antoni ni cap festa haurien de ser un espectacle que només pugui ser contemplat, que exclogui la participació i la innovació. Sant Antoni de sa Pobla és una festa popular, la feim i la podem fer totes i tots sense esperar ningú. Res més, mans a l’obra. Visca sa Pobla i visca Sant Antoni!

Sa Congregació plena.

“Sóc multimilionari en amics”

Les passades vacances de Setmana Santa vaig conversar una bona estona amb n’Antoni Gost “Curro”. Si el coneixeu, coincidireu amb que és una persona entranyable i absolutament imprescindible per a entendre el poble de sa Pobla, la seva cultura i el seu jovent; com també l’autor d’algunes de les propostes més interessants de la poesia en català a Mallorca.

En aquest enllaç podeu descarregar directament l’entrevista maquetada i en format PDF.

També la podeu veure maquetada a través d’Scribd, just a continuació.

View this document on Scribd

Per últim, tot seguit teniu la transcripció del text:

N’Antoni Gost Bennasar, de malnom Curro, va veure el món per primera vegada a Búger el 14 de novembre de 1953. Tot i néixer al poble d’uns quilòmetres més enllà, ha fet gairebé sempre vida a sa Pobla i bromeja amb que necessita el passaport per sortir de la Ronda que rodeja la vila. És poeta, dinamitzador cultural i, circumstancialment, barman.

En Toni Curro m’ha citat a les dotze i mitja al seu bar, el Cafè Plaça. Inquiet i menut, me’l trob fumant una cigarreta a una taula al sol. Jersei blau a sobre d’una camisa, texans i un dels seus particulars mocadors de seda lligat al coll. S’aixeca i em saluda, “Jaume, com anam?”. Seim a la terrassa, damunt la Plaça Major de sa Pobla. En això ve n’Emili, el cambrer. “Vos duc res, Toni?”. Em mira. “Dues cervesetes, tu vols canya o Mahou?”.
Fa vint-i-set anys que es Curro marca les generacions de joves poblers que passen pel Cafè Plaça. La bona música, el rock clàssic i les converses profundes sobre literatura, cinema i qualsevol altre tema relacionat amb la cultura són marca de la casa. La relació dels joves amb en Toni és quelcom totalment peculiar. Cada any, diferents generacions de Quintos organitzen les seves festes al Plaça. No hi ha cap quintada en els darrers 27 anys d’història de sa Pobla que no guardi un bon aplec de records entre les quatre parets del Cafè Plaça. Ell sembla que no gaudeix massa de parlar-ne, però així mateix sap com definir-ho. “Això no és un bar. Això no té res a veure. Això és una universitat paral·lela”, diu.
La conversa amb en Toni és dispersa. No pot evitar anar mentalment d’un lloc a l’altre, intercalar referents i creuar anècdotes en cada cosa que explica. Li deman per la seva infantesa i per com va sorgir la seva inquietud per la poesia.
—De nin jugava a futbol pels carrers, em divertia… No me motivaven els actes culturals ni res de tot això. Vaig tenir la sort que a ca nostra teníem una biblioteca immensa i un munt de música. I també que per ca nostra venien en Jaume Vidal Alcover, na Maria Aurèlia Capmany, n’Alexandre Ballester… tot tipus de creadors! Tot això me va motivar a furgar dins la música i la literatura. De més gran, persones com n’Alexandre varen potenciar la meva part més espiritual, que per jo és importantíssima: percebre el món des del sentiment.
Quan recorda els seus primers poemes, tot d’una posa l’èmfasi en la llengua. La seva obra s’ha consolidat en català, en un català particular i seu, ni del tot popular ni del tot literari.
—Vaig començar a escriure en castellà. Nosaltres no érem tan sols conscients que allò que parlàvem era una llengua, això és brutal. Parlàvem mallorquí tot lo dia i ni sabíem que això era una llengua, que això era català.
Mentre xerram, en Toni m’interromp i s’interromp per saludar a la gent que passa i als clients, per fer una broma. Quan fa això no és en Toni, és Es Curro, una imbricació delicada de persona i personatge, de sensibilitat, rauxa i saber quedar bé. Tanmateix, segueix.
—Una cosa és fer poemes i l’altra és fer poesia. A mi de tot d’una no m’agradava parlar del que veia, mai he estat una persona descriptiva. Jo vull expressar el que sent, i això és molt difícil. Quan vaig acabar la mili, en Tano Pomar, en Toni Caimari i jo ens tornarem ajuntar, i aquí vaig fer el bot qualitatiu en la meva obra, aquí va ser el principi de jo. En Tano coneixia pintors, feia la Mostra d’Arts Plàstiques; en Toni ens feia audicions de música clàssica, després fèiem hapennings tots junts… Hi havia una activitat brutal!
N’Antoni Gost té una concepció particular de l’art. És antidescriptiu, però sempre evoca imatges. M’explica aquesta contradicció aparent mentre s’encén l’enèsima cigarreta i es col·loca les ulleres. Entén l’art com ningú i l’explica amb tot de metàfores, però encara se sorprèn que el tenguin en compte com a poeta. “L’altre dia vaig saber que me donen com a autor a la Universitat, a la Universitat! I una mestra de sa Pobla, que fa escola a un institut de per Marratxí, me va contar que m’havien fet ‘autor del mes”, recorda com si parlàs d’un extraterrestre.
—La poesia és una manera de sentir i viure la vida, no és fer llibres. Jo escric sempre. Quan no escrius, escrius. És quan crees. La consciència no és el més important, la nostra força és el subconscient. Els primers versos, com deia en José Hierro, te’ls donen els Déus. Has de tenir la parabòlica oberta a l’univers.
En Toni Gost ha patit anades i vingudes, té una sensibilitat especial, mala de descriure però fàcil de detectar. Passa quan parla de sa mare: “Ma mare ha estat el més essencial que he tengut en la meva vida perquè, sense comprendre’n mai, sempre va estar devora jo. Sempre m’ha sorprès la seva capacitat humana”.
L’obra de n’Antoni Gost no s’entén sola i sola no existiria. És perquè som. En Toni és totalment incapaç de parlar sobre què ha fet sense citar mil noms d’amics i artistes. “Jo sóc multimilionari en amics, en això sí que he tengut la gran sort de la meva vida”. És per això que, a més d’escriure, sempre s’ha preocupat per col·laborar amb altres artistes i promoure els nous talents i la set de cultura.
Es Curro sempre explica amb entusiasme com, des de la delegació poblera de l’Obra Cultural Balear, va ajudar a organitzar tot tipus de conferències, tallers, recitals i cinefòrums. Més endavant ho va fer des de la Fundació ACA de Búger, al costat del seu amic Antoni Caimari. També fa quinze anys que, cada estiu, organitza el Festival Crestatx Poètic al davant de l’ermita, convertint aquest llogaret pobler en la capital de l’art i la paraula.
—Abans, si no estaves ajudat o patrocinat per l’elit intel·lectual no arribaves enlloc. Jo vaig dir que això no havia de ser així. Mai m’ajudaren els intel·lectuals, sempre m’ajudaren els amics! Per això he fet el que he fet, vaig crear el Festival de Joves Artistes Poblers, he fet col·laboracions de tot tipus, hem impulsat el Solstici d’Estiu, on han participat un munt de poetes d’arreu. Què és això de creure’t que ets només tu i que la resta fa nosa? La misèria humana de la competència també hi és, entre els artistes. Per això sempre que me demanen una col·laboració, la faig i quan me duen una poesia, la llegesc i don consell, i don una mà.
Com a poeta, n’Antoni Gost és un ferm defensor dels petits formats. Un professor meu sempre deia que es Curro s’havia avançat dècades al Twitter. Quan li record, riu i es reafrima.
—Molta gent no estima la gran literatura perquè els autors i intel·lectuals l’han feta avorrir! Recitals d’una hora i mitja sense gens de gràcia… No! La bona poesia va en dosis petites. La bona literatura és la que te fa voler llegir.
És totalment incapaç d’estar assegut damunt la plaça fora que algú es pari cada punt a saludar-lo. S’acosta un jove, un Quinto del 98, dels que en fan devuit enguany, i tot d’una li fa cas, li recorda que aquesta nit hi ha festa al Cafè i li demana pels amics. La relació amb el Cafè és difícil: sustent i ruïna, divertimento i deure.
—Jo mai he sabut gestionar i tant de bo n’hagués sabut. En 62 anys de fer feina me trob sense res, però m’és igual! Mai he prioritzat allò material. En Joan Company de la revista Sa Plaça me va dir “Toni, mai hauries d’haver entrat al món laboral, això és pels homes!”.
Ja són més de les dues, la conversa s’allarga i en Toni no pot enredar. Ha quedat amb un grup de parroquians del Plaça per anar a dinar. “Vols venir? Anam a s’Ànima a fer una paella”, em convida. Mentrestant se li apropa un d’ells i li diu que li ha sortit un compromís i que no serà al dinar. En Toni salta: “Cagondell, Lenin! Te tiraré als moixos perquè te rapinyin, què és això de no venir?”. Li diuen Lenin perquè és un jove d’idees esquerranoses. El batejà es Curro.
Quan ja he parat la gravadora, en Toni m’agafa el braç i em demana un favor. “Apunta aquests versos i acaba així l’entrevista”, en diu. Li ric mentre torn a obrir la llibreta.

Teix sóc,
de tots els cants de la meva terra.

L’Europa que espanta

La gestió de la crisi dels refugiats sirians i d’altres parts de l’Orient Pròxim és una barbàrie inhumana i dramàtica, però també un símptoma del procés de degradació profunda que ha emprès la Unió Europea. En un article a l’AraBalears, Cristina Ros parlava de l’Europa que l’avergonyeix. A mi Europa també m’avergonyeix, però sobretot m’espanta. La Unió Europea fa vergonya, sí, però fa més por que pena.

La Unió Europea era un projecte polític que podia agradar més o menys, però que innegablement havia servit per a consolidar políticament la regió del món amb les quotes més altes de llibertat, drets socials i respecte als Drets Humans. Al preàmbul del Tractat de la Unió Europea es parla i es fixen com a principis constitutius de la UE els Drets Humans, l’enfortiment dels drets socials i la solidaritat entre pobles.

El tracte indigne al que les institucions i els governs comunitaris sotmeteren al govern grec, imposant-li duríssimes condicions i obligant-lo a adoptar polítiques que el poble grec no havia votat, varen ser un primer símptoma d’aquesta deriva autoritària i regressiva que pot portar al col·lapse de la Unió.

La crisi de les persones refugiades, sobretot sirianes, i l’acord a què la Unió ha arribat per a la seva extradició a Turquia és un despropòsit humà i polític del que tots els europeus ens hauríem d’avergonyir. El fet de que la “solució” sigui aquest acord indigne i no una rebuda càlida i un respecte ferm als drets dels refugiats és l’avantsala de l’empobriment i l’autodestrucció política a què els institucions comunitàries semblen estar conduint la UE. El tracte als refugiats és un drama humà i l’acord amb Turquia és una immoralitat aberrant; però el que fa més por és pensar en les conseqüències a mitjà termini de tot aquest drama. No sembla que els ciutadans i els governants europeus anem a aprendre la lliçó i que tornem a ser un continent solidari, sinó que reforçarem l’Europa-fortalesa i a seguirem donant ales i arguments a la xenofòbia i el racisme, que és precisament allò més obscur i ranci de la història europea.

L’extrema-dreta xenòfoba està més forta que mai: el Front Nacional pot fer trontollar França, l’AfD comença a ser un fenomen consolidat a Alemanya, alguns dirigents del PPE com Orbán estan entrant en una perillosa deriva identitària… I en aquest context tan perillós, l’Europa oficial no té altra idea que bastir tota aquesta escòria antidemocràtica d’arguments sotmetent als refugiats a condicions indignes i expulsant-los fora de la Unió? En fi, és dramàtic però el projecte de construcció europeu mort i només hi ha dues opcions: o l’Europa progressista basteix un projecte alternatiu, més plural, més social i novament engrescador, o seguiran creixent els monstres de la xenofòbia i l’autoritarisme.

Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Per no mirar MÉS a València

Avui que tothom parla de la CUP, jo faig la meva i parlaré del Govern balear. La pregunta a respondre és: quina és la situació actual del Pacte i quina correlació de forces es dóna en aquest acord a tres?

Després de les eleccions autonòmiques del maig, els governs balear i valencià quedaren configurats de manera semblant: els socialdemòcrates presidint, amb l’esquerra sobiranista al govern, la nova esquerra condicionant el Govern des del Parlament i tota la dreta a l’oposició. Això, traduït a partits, vol dir: presidències per al PSIB (Armengol) i el PSPV (Puig), vice-presidències per a MÉS i Compromís, Podem donant suport gràcies als #AcordspelCanvi i al Pacte del Botànic i la dreta a l’oposicó, amb el PP com a principal partit, però també amb Ciutadans i, en el cas de les Illes, amb el PI.

MÉS i Compromís, tot i en principi mostrar més sintonia amb Podem, optaren per entrar a governar amb els socialistes per diferents motius. A Balears, segurament pesaren els dubtes de Podem i els interessos de MÉS a altres institucions clau com els Consells de Mallorca i Menorca i l’Ajuntament de Palma. Al País Valencià, probablement es va voler evitar que el PSPV intentàs una investidura amb el suport de Ciutadans i assegura l’alcaldia de Ribó a la capital del Túria. En tot cas, les similituds són prou com per intentar fer paral·lelismes més o menys consistents entre un i altre territori.

Abans del 20D, Podem va començar a teixir aliances a la perifèria de l’Estat. Així va ser a Catalunya, amb Barcelona en Comú, Iniciativa i EUiA i a Galícia, amb Anova i les Marees però sense el BNG. Al País Valencià, l’aliança va ser difícil però va arribar. Després de que bona part dels dirigents i la militància del Bloc, el principal soci de la coalició que és Compromís, es pronunciassin en contra, la vice-presidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, va forçar l’estabilitat de Compromís per fer acceptar a la coalició un acord amb Podem. Al 20-D, l’entesa Compromís-Podem es va convertir en segona força i pot arribar a tenir un grup propi al Congrés.

A MÉS, però, ningú va forçar la màquina -tampoc hi havia líders amb el pes polític d’Oltra que poguessin fer-ho- i la militància va rebutjar l’acord amb Podem. MÉS es va presentar sol a les eleccions, no va obtenir representació a Madrid i va perdre la meitat dels seus vots a les autonòmiques mentre veia com Podem sol superava al PSOE i esdevenia segona força.

Juan Pedro Yllanes y Alberto Jarabo fent campanya al Portitxol. Font: Flickr de Podem Illes Balears

I de la pols del 20D, els fangs de l’actual correlació de forces als governs autonòmics. Mentre Compromís pot fer valer els seus resultats per cooptar Podem i pressionar al PSPV, MÉS es troba pinçat entre socialistes i podemites i pot acabar tenint greus problemes en la gestió de les expectatives generades al maig. Ahir (3 de gener), l’Ara Balears dedicava crítiques importants a la gestió turística del Pacte (no oblidem que Barceló és Conseller de Turisme) i ja fa uns dies Tomeu Martí feia aquest article per estirar les orelles al Govern, especialment a MÉS. Aquestes frustracions, les més recents, se sumen a les del GOB i a l’amenaça de la finalment avortada vaga d’educació.

Tot i que ho intenta, MÉS té greus problemes per “vendre” els avanços del seu govern amb el PSIB (potser amb la notable excepció de Cort), però Podem no dubta en pressionar per a capitalitzar els seus resultats a les Generals. Si aquesta situació s’allarga, els millors resultats de la història de l’esquerra sobiranista illenca poden acabar girant-se-li en contra. Falta per veure com evoluciona la legislatura, què passa si es repeteixen les eleccions i com s’acaba consolidant Podem a les Illes però, de moment, MÉS té un problema que tal vegada hagués pogut evitar mirant MÉS a València.