Per no mirar MÉS a València

Avui que tothom parla de la CUP, jo faig la meva i parlaré del Govern balear. La pregunta a respondre és: quina és la situació actual del Pacte i quina correlació de forces es dóna en aquest acord a tres?

Després de les eleccions autonòmiques del maig, els governs balear i valencià quedaren configurats de manera semblant: els socialdemòcrates presidint, amb l’esquerra sobiranista al govern, la nova esquerra condicionant el Govern des del Parlament i tota la dreta a l’oposició. Això, traduït a partits, vol dir: presidències per al PSIB (Armengol) i el PSPV (Puig), vice-presidències per a MÉS i Compromís, Podem donant suport gràcies als #AcordspelCanvi i al Pacte del Botànic i la dreta a l’oposicó, amb el PP com a principal partit, però també amb Ciutadans i, en el cas de les Illes, amb el PI.

MÉS i Compromís, tot i en principi mostrar més sintonia amb Podem, optaren per entrar a governar amb els socialistes per diferents motius. A Balears, segurament pesaren els dubtes de Podem i els interessos de MÉS a altres institucions clau com els Consells de Mallorca i Menorca i l’Ajuntament de Palma. Al País Valencià, probablement es va voler evitar que el PSPV intentàs una investidura amb el suport de Ciutadans i assegura l’alcaldia de Ribó a la capital del Túria. En tot cas, les similituds són prou com per intentar fer paral·lelismes més o menys consistents entre un i altre territori.

Abans del 20D, Podem va començar a teixir aliances a la perifèria de l’Estat. Així va ser a Catalunya, amb Barcelona en Comú, Iniciativa i EUiA i a Galícia, amb Anova i les Marees però sense el BNG. Al País Valencià, l’aliança va ser difícil però va arribar. Després de que bona part dels dirigents i la militància del Bloc, el principal soci de la coalició que és Compromís, es pronunciassin en contra, la vice-presidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, va forçar l’estabilitat de Compromís per fer acceptar a la coalició un acord amb Podem. Al 20-D, l’entesa Compromís-Podem es va convertir en segona força i pot arribar a tenir un grup propi al Congrés.

A MÉS, però, ningú va forçar la màquina -tampoc hi havia líders amb el pes polític d’Oltra que poguessin fer-ho- i la militància va rebutjar l’acord amb Podem. MÉS es va presentar sol a les eleccions, no va obtenir representació a Madrid i va perdre la meitat dels seus vots a les autonòmiques mentre veia com Podem sol superava al PSOE i esdevenia segona força.

yllanes_jarabo

Juan Pedro Yllanes y Alberto Jarabo fent campanya al Portitxol. Font: Flickr de Podem Illes Balears

I de la pols del 20D, els fangs de l’actual correlació de forces als governs autonòmics. Mentre Compromís pot fer valer els seus resultats per cooptar Podem i pressionar al PSPV, MÉS es troba pinçat entre socialistes i podemites i pot acabar tenint greus problemes en la gestió de les expectatives generades al maig. Ahir (3 de gener), l’Ara Balears dedicava crítiques importants a la gestió turística del Pacte (no oblidem que Barceló és Conseller de Turisme) i ja fa uns dies Tomeu Martí feia aquest article per estirar les orelles al Govern, especialment a MÉS. Aquestes frustracions, les més recents, se sumen a les del GOB i a l’amenaça de la finalment avortada vaga d’educació.

Tot i que ho intenta, MÉS té greus problemes per “vendre” els avanços del seu govern amb el PSIB (potser amb la notable excepció de Cort), però Podem no dubta en pressionar per a capitalitzar els seus resultats a les Generals. Si aquesta situació s’allarga, els millors resultats de la història de l’esquerra sobiranista illenca poden acabar girant-se-li en contra. Falta per veure com evoluciona la legislatura, què passa si es repeteixen les eleccions i com s’acaba consolidant Podem a les Illes però, de moment, MÉS té un problema que tal vegada hagués pogut evitar mirant MÉS a València.

Advertisements

Perdre les eleccions i queixar-se a l’àrbitre

M’enfada veure què pensa molta gent, molts companys i companyes, dels resultats de les eleccions d’ahir. Molta gent crítica, fins i tot alguns militants. La conclusió general és “somos un país de idiotas” (o “no tenim representació a Madrid perquè no ens la mereixem”, pels més sobiranistes). Aquesta és la conclusió, la gran anàlisi. No pos exemples per no atacar a ningú i perquè tots n’haureu vist… “Jo emigro, quina puta merda de país”.

Segurament, per a molta gent, els resultats d’ahir no són gran cosa: el PP segueix sent primera força, Podem no ha aconseguit sorpassar el PSOE i MÉS no ha obtengut representació a Madrid. Entenc la decepció, la frustració i la ràbia. D’acord. Ara bé, la reacció és patètica. “Som imbècils, som idiotes, som un país de pandereta”. Som una societat de masoques que no sap votar? No és això, senyores i senyors, no és això de cap manera. Dir això, posar aquestes excuses, és sortir per peteneres; és queixar-se de l’àrbitre, és no fer autocrítica.

No entraré en aquestes tres qüestions elementals, però les vull esmentar:

  1. El PP és un partit amb centenars de milers de militants, amb un relat perfectament coherent -encara que a molts ens sembli poc creïble- i amb un suports, uns pressuposts i un capital humà molt potents. No és tan estrany que siguin primera força.
  2. El PSOE, en menor mesura, també. No és tan estrany que siguin segona força a nivell estatal.
  3. Existeix el vot dual, que porta molta gent a votar diferent en funció de l’àmbit dels comicis; no és tan estrany que MEŚ no hagi obtengut representació.

El que més m’emprenya no és només que s’ometin aquestes tres qüestions fonamentals de l’anàlisi, sinó que, com deia, les queixes siguin sempre cap als votants i tendesquin a incloure més aviat poca autocrítica. Que no, que està mal fet. El votants són sobirans, la societat és sobirana, i no s’equivoquen; s’equivoquen les organitzacions en les seves estratègies o ens equivocam nosaltres analitzant-ho sense tenir tota la perspectiva.

Quan has perdut, quan no has aconseguit un bon resultat, més val fer autocrítica i replantejar-s’ho; és injust i inútil culpar la societat. És com en el bàsquet: quan vas perdent, quan expulsen a un company, quan estàs fora del partit; és injust i inútil culpar l’àrbitre. És un error. Si no ho ha vist, no ho ha vist. No se li pot donar més voltes. A entrenar i a replantejar l’estratègia, sempre és millor opció que seguir-se queixant i guanyar-se una tècnica. Al proper partit hem de ser-hi.

Joc de Presidències: els acords progressistes a Balears

captura

En el Joc de Presidències en que s’està convertint la investidura del proper president o presidenta de les Illes Balears, hi ha tres escenaris possibles, que podeu veure al diagrama i que ara entrarem a valorar. També n’hi ha un de quart: que no es pugui formar govern i que s’hagin de tornar a convocar eleccions.

Abans d’entrar a analitzar què pot passar, teniu en compte una altra cosa: aquí estam parlant només dels diputats i del Govern, però hi ha més institucions que poden entrar en la negociació. Jarabo demanava un diputat al Senat. A Més li pot interessar governar Palma. El PSIB es juga ajuntaments com Calvià. Hi ha molts factors que aquí no estan contemplats.

Dit això, què tenim? Vegeu de quin escenari parl mirant el numeret de l’esquerra, amb el fons cel. Els partits al govern estan encerclats amb una línia més gruixuda. Els que no hi estan, només donen suport a la investidura. En cada escenari hi ha escrit qui resultaria president. També està marcat amb línia gruixuda el llindar de la majoria absoluta (30 diputats), necessària per a la investidura:

  1. Govern del PSIB-PSOE i Més, amb Francina Armengol (PSOE) de Presidenta, i suport en la investidura de Podem. En aquest cas, la formació morada no entraria al Govern perquè ja han avisat que només ho faran si els presideix Més.
  2. Govern de Més i Podem, amb Biel Barceló (Més) de President, i suport extern del PSIB-PSOE. Això significara apartar l’encara principal partit de l’esquerra insular de la institució més important de les Illes. No sembla que Francina Armengol i els seus hi estiguin disposats, però podria passar.
  3. Govern de Més, Podem i PSOE, els tres partits d’esquerres, amb la presidència per a Biel Barceló. En aquest cas, el PSIB-PSOE seria al Govern, però amb un pes relatiu menor a les altres dues forces. Seria una situació molt diferent dels dos Pactes de Progrés que ja hem viscut.
  4. No hi ha acord d’investidura i es tornen a convocar eleccions. A diferència del que passa als ajuntaments, el reglament del Parlament estableix que calen més vots a favor que en contra per investir un president. Si ningú s’abstén, això passaria si no hi ha acord a tres bandes per l’esquerra i el PSOE no permet governar a Bauzá.

No he contemplat:

  • Governs presidits per Podem. Tant Jarabo (secretari autonòmic) com Pablo Iglesias ho han descartat.
  • Altres aliances que puguin intentar el PSIB-PSOE o el PP. Abaix teniu dos esenaris que, com veureu, no donen per a la majoria absoluta (30 diputats).
  • Govern PSOE-PP. El PSOE ho dóna per més que descartat.

Gràfic: Enquesta pel Parlament de les Illes Balears

Aquí teniu una de les possibles projeccions en base a l’enquesta publicada avui pel Diario de Mallorca que mostra com podria ser el Parlament de les Illes Balears després del maig. Si clicau aquí o sobre la imatge podreu accedir a més dades i veure, entre altres coses, les possibles coalicions i pactes per formar govern.

enquesta_parlament

Clicau la imatge per a veure més dades. FONT: Diario de Mallorca

Podemos i els famosos

Pablo Iglesias, Jacobo Rivero i Fernando Romay FONT: Sputnik Basket Time

Pablo Iglesias, Jacobo Rivero i Fernando Romay FONT: Sputnik Basket Time

Ningú pot pretendre assaltar el poder polític en aquest país sense el suport, més o menys explícit, d’un grapat de cares públiques. Tot i que és cert que als personatges públics els costa pronunciar-se sobre política, cap dels dos principals partits espanyols ha sobreviscut mai sense el suport de certes personalitats visibles de l’esport, la cultura i la faràndula. Hi ha mil exemples: el romanç telefonicotelevisiu de Jorge Javier Vázquez amb Pedro Sánchez, els Bardem i Almodóvar amb el PSOE, Sabina fent el joc entre el PSOE i IU, Pignoise cantant als actes del PP, Guti celebrant la victòria de Rajoy al 2011… Sobren exemples (aquí i aquí en poden consultar alguns més).

Podemos ha irromput ara amb una potència inèdita, i sembla que s’està guanyant poc a poc el suport d’alguns “intel·lectuals orgànics”. Si bé al principi va tenir una rebuda tèbia, els sondejos a l’alça i l’expansió del fenomen ha afavorit gestos i el posicionaments de part del “famoseig” espanyol. El rellançament de La Tuerka, amb quatre programes setmanals enlloc d’un, ha atret a l’òrbita de Podemos algunes personalitats prou destacables. Si bé no totes han explicitat el seu suport, el fet de comparèixer parlant amigablement al canal dels chavistes-bolivarians-menja-nins ja és tot un gest. Pablo Iglesias ha entrevistat, de moment, a Jesús Cintora (presentador de Mañanas Cuatro), Cristina Almeida (advocada lligada a IU i al PSOE), Jorge Verstrynge i, atenció, a l’històric jugador de bàsquet gallec Fernando Romay. Aquesta última entrevista em va semblar interessant per diversos motius: Romay no forma part del món polític ni mediàtic, però ha tengut força presència a concursos com Mira Quién Baila.

Fora de les entrevistes de Pablo Iglesias, també va aparèixer en un programa de La Tuerka DF dedicat a cultura el cantant i actor Fran Perea. Sí, el de la guitarreta a Los Serrano. I no, tampoc va dir una paraula sobre Podemos, però no em digueu que si demà no haguéssiu de fer un partit polític no us agradaria que sortís als vostres espais. Fora de La Tuerka, la periodista Beatriz Montañez i el cantant Bertín Osborne varen mantenir una airada discussió sobre Podemos i (endevinau) Veneçuela. Si bé en aquesta ocassió Osborne va ser dur contra el partit de Pablo Iglesias, sembla que ara la cosa ha canviat i l’altre dia va declarar que comparteix “gairebé tot” el que defensa Podemos. També Joaquín Sabina, que va tenir una topada pública amb Juan Carlos Monedero, es va reconciliar davant milers d’aspectadors amb Pablo Iglesias al Salvados d’aquest diuemnge i va demanara Pablo Iglesias que “li guardi un lloc a les trinxeres de Podemos“.

En definitiva, està molt bé tenir enquestes i presència televisiva, però ara Podemos està donant una passa més: s’està normalitzant als ulls de tothom. Ja no són un “fenomen estrany” a unes europees que no li importen a ningú, ara són un partit més, amb qui gairebé tothom comparteix alguna cosa -almenys el diagnòstic- i que té opcions reals de Govern. Segurament, el fet que Sabina et demani lloc a la trinxera o que Bertín Osborne et compri la major part del discurs és poc important per als activistes i per als lefties convençuts, però és imprescindible per a donar una imatge de normalitat (de canvi, sí, però no d’escentricisme) i arribar a certes bosses de vot. Està molt bé que Galeano, Negri i Žižek, entre d’altres, et donin suport, però què voleu que us digui, jo preferesc a Osborne i Sabina.

El romanç entre Més per Mallorca i Podem

La irrupció de Podem ha trastocat el mapa polític illenc i estatal. Els actors polítics han hagut de variar la seva estratègia i les seves formes per situar-se en el nou escenari que ha obert la formació de Pablo Iglesias.  Les formacions que s’ha trobat més desubicades han estat el PSOE i aquelles que se situen a la seva esquerra. En aquest sentit, em crida l’atenció i aprofitaré aquest post per repassar, què ha fet i està fent Més per Mallorca, la formació sobiranista, ecologista i d’esquerres producte d’un llarg procés de confluència del PSM amb altres forces respecte a aquest nou actor polític que és Podem.

Abans de que existís Podem, Més duia anys intentant crear un gran espai d’esquerra alternativa, verda i sobiranista a Mallorca. Després dels intents frustrats del Bloc, el projecte de Més havia de servir per construir una candidatura des de l’assemblearisme i la participació entre iguals. El PSM-Entesa, Iniciativa-Verds i ERC, entre altres col·lectius i partits independents, s’han fos en això que ara anomenam Més. El col·lectiu ja va decidir al juny elegir per primàries el 100% de la seva llista, un canvi valent però potser difícil d’entendre pels antics militants d’un partit “tradicional” com  el PSM.

Després de les eleccions europees, algunes veus dins Més començaren a parlar d’entendre’s amb la formació a l’alça. El periodista José Jaume va obrir el meló al juny amb un article al Diario de Mallorca que començava així: “¿Y si en las elecciones autonómicas de mayo se presenta una coalición entre Més y Podemos?”. El periodista, anant un pas més enllà, preveia la capacitat de liderar l’esquerra illenca a la hipotètica coalició. “Si una coalición Més-Podemos se presenta en mayo, hay serias probabilidades que se materialice una permuta en la hegemonía de la izquierda mallorquina: que esa todavía no concretada coalición quede por delante del PSOE, lo que supondría una profunda alteración de los comportamientos electorales habidos desde las primeras elecciones, las de junio de 1977”.

A les seus de Més degueren fer una lectura similar de les circumstàncies atès que a mitjans de juliol es pronuncià l’històric militant i ex senador Pere Sampol en un article al diari Ara Balears. Sampol s’esforçà per dibuixar Més i Podem com a dues forces més complementàries que rivals, atribuinta unes les carències de l’altra. “El punt fort de Podem -el gran impacte mediàtic- és el punt dèbil de MÉS, que no existeix, pràcticament, en els mitjans audiovisuals, mentre que el punt fort de MÉS -la cohesió ideològica i la implantació territorial- és el punt dèbil de Podem, que es pot convertir en un “tutti-frutti” ideològic, més enllà de la coherència del discurs de Pablo Iglesias”, defensava Sampol. Al final, tot i reconèixer-ne les dificultats, feia aquest pronòstic: “Si a la fortalesa ideològica i programàtica de MÉS hi poguéssim sumar la capacitat de comunicació de Podem tendríem la força política amb més expectatives electorals i possibilitats d’esdevenir majoritària a les Illes Balears. Com superaran les dues formacions les seves limitacions encara està per veure, però, malgrat tot, els hem d’agrair que ens facin esperar amb il·lusió les properes eleccions”.

El regidor de Més per Mallorca a l’Ajuntament de Palma Antoni Verger es pronuncià també en la línia de Sampol amb un argumentari i unes prediccions semblants. Al seu article al Diario de Mallorca s’expressava d’aquesta manera: “Així doncs, l´escenari electoral més probable el maig de 2015 establirà un equilibri de forces inèdit, amb un PP molt lluny de la majoria absoluta i sense possibles aliats per conformar-la, i on la suma de MÉS i Podem pugui obtenir més vots que el PSOE, i fins i tot que el PP, tal com ja va succeir a les eleccions europees. Si se confirmen aquestes tendències, ja apuntades a les enquestes, significaria un tomb radical del panorama polític balear”.

Més enllà del que es publica als mitjans, és evident que una part important de Més veu en Podem l’aliat perfecte per liderar l’esquerra illenca i, tal vegada, aconseguir formar Govern. En els darrers dies els contactes sembla que s’intensifiquen, tot i que encara no són formals i no es pot donar res per fet. Els membres d’una i altra formació han començat a aparèixer junts en actes, el que sembla una passa més en el que seria una simple declaració d’intencions als mitjans, feta sobretot per part dels caps visibles de Més per Mallorca. Laura Camargo, la portaveu més mediàtica de Podem a les Illes, ha participat en un acte de Més per Calvià llegint un manifest. Ho ha fet com a professora i com a activista social, però ningú passa per alt el seu càrrec de portaveu de Podem. Una altra mostra d’aquestes aparicions conjuntes és el cicle de conferències que organitza l’Assemblea Republicana de Mallorca sobre memòria històrica i model d’Estat. Crida l’atenció que el diputat de Més per Mallorca David Abril presenti la ponència de Juan Carlos Monedero, un dels membres més destacats de Podem a nivell estatal, mentre que la ja mencionada Laura Camargo (Podem), presenta la ponència de Biel Barceló, líder de Més per Mallorca.

Mentre els ponents d'EU i PSOE els presenten els seus companys de partit, Més i Podem fan presentacions creuades els uns dels altres.

Mentre els ponents d’EU i PSOE els presenten els seus companys de partit, Més i Podem fan presentacions creuades els uns dels altres.

En aquest procés, Podem encara no pot fer formalment gaire, perquè depèn de què es decidesqui en l’Assemblea Ciutadana de principis de novembre. Tanmateix, els membres de Podem ja estan participant en altres processos de confluència, com és el cas de Guanyem Barcelona.

Dins aquest intens culebrot que vivim de cara a les eleccions del maig, que poden ser històriques, cal preguntar-se quin paper hi tendrà EUIB. Algun dels seus membres més visibles, com Aina Díaz, sembla que aposten decididament per la confluència sota el paraigües de la marca Guanyem.

Tot i això, les reaccions a Podem semblen, pel que ha trascendit fins ara, poc entusiastes. Segons el digital mallorcadiario, EUIB “de moment no ha aconseguit establir cap tipus de contacte [amb Podem] tot i els reiterats intents”. No sembla que la realitat sigui tan absoluta, però sí que tot indica que Més es troba més avançat en l’apropament a Podem Mallorca. En qualsevol cas, serà interessant veure com evoluciona aquest procés i de quina manera s’acaba articulant a les municipals i autonòmiques d’aquest maig que ha de venir.

Política-ficció: i si ERC fes Pablo Iglesias president del govern espanyol?

Tot el que escriuré ara és pura política-ficció, però no em sembla tan descabellat com el titular podria semblar. 2015, eleccions a les Cort espanyoles. El PP perd la majoria absoluta, però es manté com a primera força amb 120-135 diputats del 350 totals. Podemos esdevé segona força, amb un PSOE pasokitzat, però no tan pasokitzat com el PASOK grec. Els diputats d’UPyD no són prou i el PP no té socis per governar. El PSOE descarta un grosse koalition a l’alemanya. Podemos aconsegueix el suport d’EU, de l’esquerra gallega d’Anova i el BNG, de Compromís, de Més si entràs, d’Amaiur i d’algun -molt- hipotètic diputat d’Equo si fes falta. Tanmateix, qui li pot donar la majoria absoluta és ERC, que si les coses seguissin com ara, seria primer força a Catalunya. El Principat, recordem, aporta un total de 47 diputat. Perquè ens facem una idea de quants diputats pot suposar ser primera força a Catalunya, ara mateix el CiU té 14 diputats al Congrés i el PSC, 14.

Pel que fa al Procés sobiranista, imaginem un retrocés de l’ona secessionista però en un context d’ascens d’ERC com a catalitzador del vot independentista. ERC, C(iU) i CUP no sumen més d’un 50% dels vots en unes plebiscitàries que substitueixen finalment una consulta que el govern CiU no s’atreveix a dur endavant. Així doncs, es negocia algun tipus de “tercera via”.

En aquest context, no seria descabellat que ERC donés el govern a Pablo Iglesias: no té cap compromís amb el PSOE i és gairebé l’antítesi del PP en la política parlamentària. Un acord amb Podemos, en canvi, els permetria poder convocar un referèndum legal. Què, descabellat?