El dia que Gramsci es va fer del PP

L’ABC de Gramsci: hegemonia i sentit comú

Antonio Gramsci és un dels més genials filòsofs marxistes de la història. Nat a Sardenya l’any 1891, fou secretari general del Partit Comunista Italià i fundador del diari l’Unità. El seu gran mèrit és estendre la filosofia marxista cap a als camps de la cultura i les ideologies. En l’estudi de la ideologia, un concepte imprescindible sl que recorre sovint Gramsci és el d’hegemonia. Per a entendre’ns, l’hegemonia és el triomf d’una ideologia presentada com a no ideològica o, en tot cas, com a no política. És a dir, quan un grup -social o de pensament- és capaç de socialitzar -d’estendre i de fer dominant- una determinada visió de les coses , guanya l’hegemonia. L’hegemonia, però, no es disputa en l’àmbit polític, sinó en el cultural. Quan assumim la ideologia hegemònica no ho feim atenent a discursos de polítics, sinó d’institucions aparentment neutres i despolititzades, com ara l’escola, l’església, les institucions estatals, els mitjans, el cinema i, en definitiva, la cultura. Entendre això fou el que portà a Gramsci a fundar un periòdic. En aquest mateix sentit, se li atribueix a l’històric dirigent del PSOE Alfonso Guerra una frase que expressava això d’una manera molt clara i molt pragmàtica: “Prefiero diez minutos de televisión a diez mil militantes”.

A l’hora de construir un discurs polític que vulgui esdevenir majoritari, s’ha d’atendre a aquesta ideologia dominant, a aquest sentit comú d’època que -quasi- tothom dóna per bo, per atreure quadres i votants. És a dir, s’ha de donar a entendre que les idees que un defensa són les que millor s’adeqüen al que vol la majoria (1).

Així mateix, val a dir que el sentit comú d’època, la ideologia, la forma d’entendre les coses que “es donen per fet” no és estable ni rígida. Els diferents actors polítics i socials que es disputen l’hegemonia l’alteren i la fan mutar permanentment. Un exemple: abans de l’aparició del 15M i de l’èxit de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, el drama dels desnonaments era entès com un problema individual i no com un problema col·lectiu i, per tant,  polític amb responsables clars -bancs i gestors polítics. En aquest sentit, la PAH i el 15M, com a actors polítics, han aconseguit fer variar el sentit comú d’època (2).

La mallorquinitat com a discurs hegemònic

Feta aquesta introducció bàsica, parlem un moment del sentit comú mallorquí. Aquí hem patit segles d’anticatalanisme institucional -especialment agressiu durant la dictadura franquista-, la imposició d’un model territorial balear (com a província primer i com a CCAA després) que no s’adequa a la realitat geogràfica i identitària de les quatre illes (3) acompanyat de la negació sistemàtica de qualsevol intent de confederació amb altres territoris de parla catalana, així com una forta propaganda anticatalana, successives onades immigratòries i galledes d’autoodi i provincianisme abocats des dels mitjans i l’Estat. Així, tot i la resistència de certs grups socials i polítics i d’algunes victòries com el reconeixement del català com a llengua pròpia en l’Estatut d’autonomia, l’anticatalanisme s’ha venut com al refugi a una suposada imposició forana. És curiós com milers de mallorquins catalanoparlants assumeixen aquestes postures i veuen el català estàndard com a enemic, el castellà com a cosa neutra o positiva i la cultura pròpia -les festes populars, la gastronomia, les gloses, etc.-, eminentment mallorquines i en mallorquí, com a font d’orgull i riquesa cultural.

El Partit Popular és paradoxalment qui millor ha sabut maniobrar sobre aquesta ideologia, sobre aquest sentit comú d’època tan mallorquí, per a construir discursos majoritaris i hegemònics.  Dic paradoxalment tenint en compte l’alta estima que a Mallorca tenim per la cultura pròpia contra la que sovint atempten o folkloritzen i l’alt grau de sentiment -identitari o nacional- propi, com a nació o subnació perifèrica dins l’Estat espanyol. Ja com a AP, i després del naufragi de la UCD, els populars varen aconseguir evitar l’emergència forta d’un partit regionalista dretà com CiU o el PNB. I ho va fer atraient cap a sí notables i part del discurs d’aquesta tendència, que es va veure pobrament reflectida en UM. Encara avui, però, el PP fa meravelles discursives per adaptar al mallorquinisme hegemònic el seu discurs anticatalà (català ni tan sols com a poble, com a llengua) i centralista.

L’exemple més recent i exitós d’aquest gramscianisme pepero [sic] és el cèlebre i celebrat #defensamlonostro. El missatge es feia córrer engalanat de cultura pròpia per donar una imatge que qualla amb el que la majoria de mallorquins pensa: que s’ha de defensar la cultura i la llengua d’aquí. Una escala de collir figues, un parell de sobrassades, una bandera mallorquina mimetitzant-se amb el logo del PP, una cantadora de gloses (poblera, per cert) i dos pobles rurals, nostrats, coneguts i estimats: Campos i sa Pobla.

Hi ha més exemples. Quan Matas havia de parlar bé de la llengua pròpia, el català era “sa nostra llengo” i quan n’havia de parlar malament, el català era català. Ara a Segòvia en parlarà poc. Aquesta estima a la llengua pròpia, sota la denominació que sigui, ha estat aprofitada per inventar-se un enemic per a la plena normalització del mallorquí que no és el castellà (que segons tota la sociolingüística mundial haguda i per haver el substitueix, li pren espais d’ús, etc.), sinó el català estàndard. El missatge era “per culpa del català de Barcelona estam perdent es mallorquí”. S’insisteix en el “català de Barcelona” o “català estàndard” perquè la idea de que mallorquí i català són una mateixa cosa està molt estesa (no m’atrevesc a dir que sigui hegemònica).

Aquest maniobra es fa contínuament. Qui ho fa molt bé és la mateixa que em motiva a escriure aquest article, l’Esperanza Aguirre palmesana, dòña Ayna María Aguiló [sic, again]. Ara resulta que aquesta senyora ha obert un blog on vol parlar d’educació. Per això ha compartit un vídeo de TV3 on s’explica la problemàtica del TIL i se’n demana l’opinió a una diputada de CiU. Al filòleg Josep Oliver li ha estranyat que la diputada comparteixi “al seu blog un vídeo molt interessant on es culpa al PP del conflicte escolar a les Illes”. Ana María Aguiló, ni curta ni peresosa, ha botat aviat: “es lo que ocurre, alegra a pancatalanistas [el conflicte educatiu, s’entén] e indigna a mallorquines, menorquines, ibicencos y formenterenses”.

La maniobra és discursivament brillant: ells, els enemics, els (pan)catalanistes contra nosaltres, els bons, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Contra això, la reacció del filòleg ha estat lògica i molt encertada: “M’està dient que no som mallorquí perquè no pens com vostè”. Ha entrat així en aquesta disputa per representar la mallorquinitat hegemònica. Així i tot, però, ella és diputada, té un partit, un aparell, un televisió pública i el triple de seguidors que el pobre Oliver. I de moment té, a més, l’hegemonia. Ja veurem què passa al maig.

NOTES

1- Per aprofundir en la comprensió en l’estudi de la ideologia i l’hegemonia vegeu: La palabra es un arma | La ideologia, un concepto polémico de Felipe P.G. a la Revista Exarchia

2- Per a un estudi de l’efecte del 15M en la disputa de l’hegemonia vegeu: El 15M como discurso contrahegemónico d’Iñigo Errejón

3- Per a entendre millor el sistema identitari dels illencs vegeu aquesta enquesta de Gadeso