Entrevista a Jaume Ribas al Galliner 2.0

La nit de dilluns 2 de febrer, m’entrevistaren al programa El Galliner 2.0 de Ràdio Molins de Reis. Vaig parlar de i en representació de La Columna, però també una mica de jo mateix, de la meva trajectòria i de la meva vida a Barcelona.

Aquí podeu sentir l’entrevista:

I aquí podeu sentir tot el programa o també, visitar el web de Ràdio Molins en aquest enllaç.
Una abraçada molt forta na Cristina Muelas i als seus companys del Galliner 2.0, ha estat un luxe participar al vostre programa!

Advertisements

Breu: un grapat d’esbossos sobre populisme

El populisme, segons l’entén Laclau i la seva escola, és una forma d’incorporació de demandes (de lluites i reinvidicacions concretes) en un sol discurs-moviment, que les articula en un sentit nacional-popular i els dóna forma com la voluntat del Poble [1], constituïnt aquest discurs-moviment com el representant de l’interès general [2] i del Poble mateix.

Aquesta definició barroera i pròpia, feta en un paràgraf, no és fàcil ni de formular ni d’interpretar. Anem a pams:

1) Ernesto Laclau és un teòric polític argentí i el principal artífex del concepte “populisme”, entès no en manera despectiva (com a sinònim de demagògia), sinó abordat des de la ciència política com una forma de construir discursos. És de tradició neomarxista i neogramsciana.

2) El populisme, com Laclau l’entén i l’explica, és el pal de paller de, sobretot, el kirschnerisme argentí, el chavisme veneçolà, el correïsme equatorià i altres moviments populars d’Amèrica Llatina. A Europa[3] [4], alguns apunten a l’experiència del PCI al sud de la penísula itàlica com una experiència populista: si el Partit Comunista d’Itàlia de les regions industrials del nord era una partit comunista industrial “típic”, el Partit Comunista del sud (és a dir, al sud camperol i no-industrialitzat) havia de recolzar-se en les lluites populars per l’escola, per l’aigua o per la terra. És a dir, havia d’assumir una sèrie de demandes “més enllà” de ser un partit “de classe” (industrial, d’obrers), en el sentit més clàssic i ortodox del terme.

3) Des d’algunes perspectives, es pot dir que el populisme és la instrumentalització per a la política electoral-estatal del concepte negrià de “multitud”. Antonio Negri explica la multitud com un cos social heterodox i divers que esdevé el nou subjecte polític del comunisme i que estén les accepcions anteriors (ve a substituir “la massa” o “el proletariat” marxistes-leninistes, mentre que per Laclau el subjecte és el “poble” constituït). Dit d’altra manera, si Negri planteja la lluita de la multitud com una deconstrucció del capitalisme i de l’Estat per la creació d’una societat “d’allò comú”, Laclau fa funcional les múltiples dimensions de la multitud a la batalla electoral.

En síntesi, el populisme al que ens referim no és una ideologia ni un programa, sinó l’acceptació d’una sèrie de preceptes teòrics-polítics i una manera de construir discurs.

Notes

1. Noteu que l’expressió “sentit nacional-popular” és funcional al concepte “poble”.

2. Per a una anàlisi de l’arrogació pròpia de “l’interès general” vegeu l’article “El 15M como discurso contrahegemónico” d’Íñigo Errejón.

3. Podemos s’ha definit recentment també com una formació populista. Vegeu el debat de Fort Apache “Podemos y el Populismo” on, a més d’un debat profund sobre el tema, hi podeu trobar una sèrie de reflexions interessants sobre el populisme en general.

4. Per a un treball de la Facultat, vaig intentar una aproximació teòrica al discurs de Guanyem Barcelona des del populisme i des del frame analysis. Vegeu-ho a “El discurs de Guanyem Barcelona: Una anàlisi de la producció discursiva de les formacions post-15M i el seu context“.