No hi ha temps que no torn: demo…què?

A tots ens han explicat algun moment que Espanya és una país democràtic, un estat dret. Tot allò de que el poder resideix en el poble,els tres poders, la sobirania, els drets civils i socials, les llibertats individuals… I nosaltres ens ho hem cregut. “Sou uns afortunats, de poder viure en democràcia”. Al proper que em digui això li hauré de demanar: “demo… què?”.

En un molt bon article al Diario de Mallorca, Antoni Aguiló diu que cal “democratitzar la democràcia”. És un lema similar al que s’emprà en el #25S, Toma el Congreso, que volia “rescatar la democràcia”. Tenen raó, hem de refundar aquesta democràcia abans de que deixi de ser-ho (si és que ho ha estat mai). I és que si ho analitzam, la democràcia que tenim falla de per tot: la llei electoral és profundament injusta, el poder judicial està subordinat a l’executiu i tots tres poders, a l’econòmic i financer, els drets es retallen i les llibertats se suprimeixen.

Tanmateix, tot això sona tot molt reivindicatiu quan es diu (o s’escriu), però és mal de fer veure i entendre. Un bon exemple de com es trepitja constantment l’estat de dret són els indults. Un indult és l’exculpació per part del govern d’una persona declarada culpable per la justícia. És a dir, el poder polític s’imposa al poder judicial i l’anul·la. Avui migdia he llegit a eldiario.es que 200 jutges han firmat contra un manifest contra l’indult dels Mossos d’Esquadra condemnats per tortures.

Per no estendre’m, donaré un altre exemple d’aquests casos de segrest de la democràcia i ho deixaré aquí: la transparència. La senyora Sáenz de Santa María plantejà una llei de transparència ridícula; no és això. Necessitam que els polítics tenguin les butxaques transparents per evitar que se les omplin a costa nostra, sí, però també necessitam que les hi tengui l’estat, perquè els ciutadans puguem protestar quan es malbaraten diners en coses que no volem, com podria ser per alguns la monarquia, per exemple.

Per acabar, no plantejaré una solució màgica, però hi ha tres fronts en els què s’hauria de fer feina: la transparència, la participació ciutadana i la independència dels poders de l’estat. Com he dit, tots els comptes haurien de ser públics. Endemés, s’hauria de facilitar la participació política del ciutadà; hi ha maneres de fer-ho com la reforma de la llei electoral, les iniciatives legislatives populars (que actualment necessiten mig milió de signatures per posar-se en marxa, mig milió!), les consultes, els referèndums i, fins i tot, deixar participar la ciutadania en la redacció de les lleis, com s’ha fet amb la constitució islandesa. Finalment, s’hauria de tornar a la separació clara i definitiva dels poders i limitar la influència de tot tipus de grups de pressió. És tan difícil? Jo crec que val la pena intentar-ho.

No hi ha temps que no torn: pseudo-qualitat educativa per a un país en fallida

Recordau quan vaig parlar de què alguns volien que ens ensenyassin a no pensar? Bé idò, resulta que avui, una d’aquestes professores que realment volen que aprenguem a pensar, ser crítics i tenir criteri propi ens ha llegit (res, dos minuts) el principi de l’avantprojecte de llei de la LOMCE, la llei Wert, una nova reforma educativa que vol aprovar el govern central. Cit breument el primer paràgraf, perquè val a dir que realment m’ha impactat:

La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y  las cotas de prosperidad de un país; su nivel educativo determina su capacidad de competir con éxito en la arena internacional y de afrontar los desafíos que se planteen en el futuro. Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global.

És curiós, per no qualificar-ho d’una altra cosa, que mentre la llei vigent, la LOE, promou “la formación para la paz, el respeto a los derechos humanos, la vida en común, la cohesión social, la cooperación y solidaridad entre los pueblos”, la nova llei canvii tan radicalment els valors que vol inculcar als estudiants. I és que avui en dia, i més amb el govern que tenim, no sentim parlar d’altra cosa: competitivitat, competitivitat i més competitivitat. Com si fos la panacea.

Però què és la competitivitat? Que si un empresari pot augmentar els seus marges acomiadant treballadors ho ha de fer? Que si un alumne s’ha de negar a ajudar als seus companys per poder ser l’únic que obtengui una matrícula ho ha de fer? Segurament els alumnes, els ciutadans del futur, seríem millors persones (com a entrenador de bàsquet, no fa gaire vaig parlar sobre formar bones persones en un article a Zona Rookie) si aprenguéssim valors com com compartir i cooperar en lloc de competir. Encara més, pens que seríem més útils en el sentit econòmic. Tal vegada sigui difícil per una gran empresa -i molt competitiva, és clar- intentar compartir i cooperar, però sens dubte no ho és per a les empreses petites i properes que són l’ànima de la vertadera economia que millora el benestar de les persones. Si heu sentit parlar de l’economia del bé comú, va per aquesta línia. Si no, us recoman el capítol de Salvados “Reiniciando España”, on es parla aquests model econòmic i el reportatge de la 2 sobre Muro d’Alcoi.

Tanmateix, la veritat és que no calia esperar altra cosa d’aquests governants que tenim, despreocupats pel benestar dels ciutadans però tan capficats en posar pegats a un país en fallida.

Jaume Ribas

La ceguesa i el messies no tan messies

 
Darrerament cada matí m’aixec amb por. Amb por de veure, quina serà la passa que fan els nostres polítics avui, la passa per enfonsar-nos més en aquestes arenes movedisses en les quals agonitzam cada dia.
Ara, els nostres polítics, donen doblers a l’església, alguns s’apugen els salaris, i demà potser se’n tornen a Cabrera a bussejar i beure xampany.
I així, mentrestant, tota la població tremola, patint cada dia més desnonaments, més atur, i més retallades en les coses que ens importen. Cada un de nosaltres, els joves, s’aixeca cada matí  mirant el cel, i pensant si servirà d’alguna cosa estudiar en el dia d’avui, però tot hi així, encara que els presagis del futur laboral siguin tèrbols, ens aixecam i estudiam. Estudiam dins una classe amb trenta-nou persones, que quasi totes pensen el mateix, i tenen por de les mateixes coses.
Molta altra gent -la gran majoria- també s’aixeca cada matí mirant el cel, i pensa amb la quantitat de doblers que ha de pagar per, simplement, tenir dret a una sanitat digna. Pensen també, en els medicaments que potser han de deixar de prendre, o en les llargues llistes d’espera a les quals s’han d’atendre.
I mentre totes aquestes persones viuen dins la frustració, la premsa s’ha tenyit també d’estelades. Artur Mas actua amb un posat de messies, fent creure a tots els catalans que ell és l’únic que podia haver fet possible aquest somni del referèndum, vol convèncer que és el que tots els catalans havien estat esperant.
Idò jo, només veig en els seus ulls, dos símbols d’euro, i l’afirmació de què si li haguessin donat el seu pacte fiscal no hagués avançat les eleccions, i no hagués tret la roba de “salvador” que ara porta diàriament. La boca de tots els polítics catalans, s’omple de la paraula “Catalunya”, d’un centralisme que deixa molt que desitjar.
Però bé, com a mínim tot això ens ha fet obrir els ulls, i ens hem adonat, que València i Balears només formam part de les aspiracions catalanes quan els hi feim falta, i que no tenen cap problema en deixar-nos enrere, fraccionar aquests Països Catalans i abandonar-nos a la sort d’aquesta Espanya en decadència.
Sort d’alguns partits com la CUP (Candidatura d’Unitat Popular), que encara reclamen aquests Països Catalans i ajuden a no perdre l’esperança a tots els altres territoris de parla catalana. Diria que són l’únic partit que parla seriosament de la identitat nacional que compartim.
I així, desprès de sobrevolar aquest desgavell polític i econòmic, encara tenc forces per dir, que no ens rendim. I que, diguin el que diguin, queden -i quedaran- persones que no deixarem de defensar el que creim.
I sí, creim en la independència.Mariona Pérez

No hi ha temps que no torn: Sa Pobla no és Grècia

Avui m'he trobat aquesta pintada a prop de casa. La foto és de Marc Ribas .

Si hem parat bé l’orella als mitjans de comunicació i les declaracions de molts polítics haurem sentit, una i altra vegada, la frase aquella de que ”España no es Grecia”. Comparant resultats electorals als comicis i els sondejos, al juliol vaig escriure un article al meu bloc on deia que no, que no ho era, però cada vegada s’hi semblava més. Tanmateix, el que segurament no haureu sentit mai és “Sa Pobla no és Grècia”. Ve de nou, eh? La idea aquesta de que el meu poble es pogués semblar al bressol de la democràcia, com diuen, va venir-me al cap divendres i dissabte passat, quan la notícia de la noia de quinze anys violada per dos magrebins de la seva mateixa edat va commocionar sa Pobla amb aquest titular (un pèl sensacionalista pel meu gust) de l’Última Hora: “Máxima tensión en sa Pobla tras la violación de una chica por parte de dos menores marroquíes”.

Qui més qui manco sap que sa Pobla és un poble agrícola amb una comunitat marroquina molt important. Això és un fet. Podem discutir sobre si estan integrats o no i podem cercar-ne els culpables, però la qüestió és que hi són i que enriqueixen culturalment i econòmicament el poble. El problema és que sa Pobla també és coneguda per ser un poble intolerant amb els marroquins d’aquí. És per això que em va venir al cap, com deia, la comparació amb Grècia. Escoltants alguns dels meus veïnats, especialment a través de Facebook, no m’hagués costat gens d’imaginar-los Nikolaos Michaloliakos, el líder del partit ultradretà grec Alba Daurada, tant de moda al país hel·lè. El discurs d’aquest homenet no és racional, és emocional: “Grècia pels grecs”, diu. S’assembla al que vaig sentir a molts poblers que consider més o manco cabals. Culpaven a tota la comunitat musulmana dels fet i demanaven disbarats que podien contenir barbaritats com afusellaments o expulsions massives, i quan els ho debaties, donaven arguments emocionals: “no diries el mateix si li fessin a la teva germana”.

La violació és un acte deplorable. Els culpables ja estan detinguts i fa una setmana que són al Pinaret. La víctima i la seva família ho hauran passat molt malament i la seva ràbia és perfectament comprensible. El que no puc comprendre és aquesta xenofòbia sobtada, no contra els culpables, sinó contra tots els marroquins. Em fa por que se cerqui un enemic i se’l vulgui culpar de tots. És una bona manera de tirar pilotes fora, però pot ser l’inici d’un clima d’odi perillós pel poble. Sé que costa d’imaginar si no s’ha viscut, però per mi fou realment comprovar com bona part del meu entorn esdevenia tan tremendament racista i violenta en poc temps. S’animaven els uns amb els altres. Si hi hagués hagut eleccions diumenge i un partit s’hagués presentat amb un eslògan de l’estil de “engegarem tots els moros del poble” hagués fet un resultat esgarrifosament bo que m’estim més no imaginar. Si hagués hagut un Michaloliakos fent un discurs a la plaça, se l’hagués aplaudit i ningú l’hagués censurat. Per a mi va ser un dur moment d’angoixa i de preocupació pel poble.

Per altra banda, hi va haver poblers una mica més sensats que condemnarem els fets sense caure en aquest odi irracional. Però per mi va ser encara més emocionant comprovar com els marroquins amb qui vaig parlar o que tenc a les xarxes condemnaren més enèrgicament que ningú aquestes barbaritats.

En conclusió, queda molta feina per fer. L’eslògan “Sa Pobla open land” és una atrapa-turistes, record dels temps de bonança. Molts dels meus veïnats aspiren a que sa Pobla sigui castissa i intolerant. Jo, en canvi, pens que som més els que volem fer del nostre poble una terra veritablement oberta. Esper que aquest article hi ajudi.

No hi ha temps que no torn: decidir-ho tot

Ara que s’acosten les eleccions del 25 de novembre a la Generalitat de Catalunya, sentim i sentirem parlar més i més sobre el dret a decidir. La majoria de partits plantegen l’exercici d’aquest dret des d’una sola perspectiva: decidir sobre la independència. Partits com ERC, SI i fins i tot CiU s’hi manifesten a favor, mentre que d’altres com el PP o UPyD s’hi oposen. Aquests darrers, per cert, la marea magenta, varen publicar ahir una mofa de Toni Cantó al nacionalisme català que m’estim més no comentar gaire perquè donaria per un altre article. El PSC, en canvi,  planteja una alternativa a nivell nacional, el federalisme, sobre la qual en vaig exposar breument la meva opinió al meu bloc. A més, tenim ICV, que ha adoptat per lema de campanya l’eslògan “Dret a decidir, sí. Drets socials també!”. Les CUP, per la seva banda, també defensa els drets nacionals i socials de Catalunya i els catalans i es decanta molt per les consultes populars.

La vela negra és el logo dels Partits Pirates

Però jo no volia parlar de cap d’aquests partits. Ja se n’ha parlat i se’n parlarà prou. Jo volia parlar-vos d’un partit petit a Catalunya, però que es va fent gran arreu d’Europa: el Partit Pirata. Els pirates de Catalunya són, sens dubte, l’opció més radical en tot allò relacionat amb el dret de decidir i la democràcia directa. El seu lema és “Dret a decidir. A decidir-ho tot”, i aquí podeu veure l’spot que presentaren ahir.  El seu ideari gira entorn a la defensa dels Drets Humans i les llibertats i drets civils, l’impuls a la Societat de la Informació i la cultura lliure, la reforma del sistema de patents i els drets d’autor i la democràcia directa. Aquest últim aspecte, la democràcia directa és el que els fa ser tan radicals (en el bon sentit) amb el dret a decidir: els pirates volen que la ciutadania s’impliqui com més millor en la democràcia, és a dir, que delegui el menys possible als seus representants polítics.

A nivell global, el partits pirates són forts a alguns estats europeus com Suècia, on és la tercera força en número d’afiliats, o Alemanya. De fet, en les darreres eleccions a la càmera de representants al lander de Berlín comptà amb el 8.9% dels suports. Cal tenir en compte, a més, que la tasca del Partit Pirata no se centra exclusivament en les institucions polítiques ni molt manco, sinó que els pirates posen en marxa diferents campanyes i iniciatives al marge de la seva activitat política. Una d’elles, que per mi és una de les més interessants, fou la campanya de digitalització de llibres que que dugueren a terme els diferents partits pirates espanyols aquest començament de curs. Podeu llegir més sobre això aquí i veure’n un vídeo aquí d’eçà. També foren interessants les campanyes per a facilitar la presentació de denúncies després del tancament de Megaupload o a favor de The Pirate Bay a Suècia.

Encara que en les darreres eleccions que s’han presentat han anat millorant cada vegada el seu resultat, les perspectives per als Pirates de Catalunya per entrar al Parlament no els són gaire favorables.  Jo crec que el problema que pateix i encara patirà durant uns anys el Partit Pirata a Espanya són, precisament, com d’avançades són les seves propostes. Fins que la societat, especialment el jovent que és la principal font de vots pirates, no s’adapti plenament a la Societat de la Informació i prengui consciència de les possibilitats que ofereix, de què pot aportar la democràcia directa i de com funcionen les lleis de propietat intel·lectual i industrial, els pirates no obtendran els suport que necessiten. Tanmateix, és un partit amb futur, com s’ha vist arreu d’Europa. És un partit que pot fer una petita passa el 25N, però que avançarà molt més en els propers anys. I és que tal vegada les veles negres no siguin tan mal auguri.

Jaume Ribas

No hi ha temps que no torn: ensenyar a no pensar

Enguany, si no hi ha res de nou, acabaré segon de batxillerat i posaré punt i final a una etapa de sis anys a l’insitut Can Peu Blanc de sa Pobla. Sens dubte, seran vitals per a mi els coneixements que hauré obtingut en les diferents matèries: la sintaxi, que em va introduir na Virginia de castellà, les equacions que em va ensenyar per primera vegada n’Ángel de matemàtiques, la cultura llatina que m’han transmès els dos Tonis, el de cultura clàssica i el de llatí…

No obstant, no crec que res daixò sigui el més important de tot el que he adquirit aquests anys d’ESO i batxillerat, sinó que probablement ho serà molt més haver vist l’institut buit de professors un dia de vaga, l’esclafit de camisetes verdes els dimecres o els comentaris sobre les notícies del dia que ens feia el professor d’història de 4t abans de començar la classe (des d’una perspectiva bastant conservadora, per cert). I és que està molt bé que el jovent aprengui les possibles funcions sintàctiques duna sintagma nominal o el teorema de Rouché-Fröbenius, però segurament és més necessari, enriquidor i útil per a la societat que els joves aprenguem a tenir pensament propi i ser crítics amb tot allò que ens envolta.

Però, com gairebé sempre, no tothom ho veu igual. Hi ha gent interessada en que no es formin ciutadans crítics, sinó que volen xotets de cordeta que diguin “amén, amén” a tot. De fet, tenim un president del govern que agraeix aquesta actitud passiva i gens crítica; recordau que Mariano Rajoy va lloar la “majoria silenciosa” que “no surt a les portades de la premsa ni obre els informatius”. Tal vegada la conselleria del senyor Bosch pensava en seguir formant ciutadans que integrin aquesta  famosa majoria silenciosa de què tant parla el Partit Popular quan va redactar l’esborrany de la llei que pretén silenciar qualsevol crítica o valoració dels professors.
Segurament ha arribat l’hora de plantejar-nos què volem de l’escola: que formi integralment els futurs ciutadans o que simplement tracti d’omplir el cap dels joves amb coneixements que sovint no els interessen o no els són útils?

Finalment, ens podem demanar com serà l’escola si els professors no poden expressar lliurement la seva opinió. Tomeu Picornell pensa serà talment una caserna militar. Ferran Aguiló i Tomeu Seguí expressen més o manco el mateix, però de manera més gràfica. I és que ja ho veis, no hi ha temps que no torn.

Vinyeta Tueldús

La tira de Ferran Aguiló i Tomeu Seguí, Tueldús