Per no mirar MÉS a València

Avui que tothom parla de la CUP, jo faig la meva i parlaré del Govern balear. La pregunta a respondre és: quina és la situació actual del Pacte i quina correlació de forces es dóna en aquest acord a tres?

Després de les eleccions autonòmiques del maig, els governs balear i valencià quedaren configurats de manera semblant: els socialdemòcrates presidint, amb l’esquerra sobiranista al govern, la nova esquerra condicionant el Govern des del Parlament i tota la dreta a l’oposició. Això, traduït a partits, vol dir: presidències per al PSIB (Armengol) i el PSPV (Puig), vice-presidències per a MÉS i Compromís, Podem donant suport gràcies als #AcordspelCanvi i al Pacte del Botànic i la dreta a l’oposicó, amb el PP com a principal partit, però també amb Ciutadans i, en el cas de les Illes, amb el PI.

MÉS i Compromís, tot i en principi mostrar més sintonia amb Podem, optaren per entrar a governar amb els socialistes per diferents motius. A Balears, segurament pesaren els dubtes de Podem i els interessos de MÉS a altres institucions clau com els Consells de Mallorca i Menorca i l’Ajuntament de Palma. Al País Valencià, probablement es va voler evitar que el PSPV intentàs una investidura amb el suport de Ciutadans i assegura l’alcaldia de Ribó a la capital del Túria. En tot cas, les similituds són prou com per intentar fer paral·lelismes més o menys consistents entre un i altre territori.

Abans del 20D, Podem va començar a teixir aliances a la perifèria de l’Estat. Així va ser a Catalunya, amb Barcelona en Comú, Iniciativa i EUiA i a Galícia, amb Anova i les Marees però sense el BNG. Al País Valencià, l’aliança va ser difícil però va arribar. Després de que bona part dels dirigents i la militància del Bloc, el principal soci de la coalició que és Compromís, es pronunciassin en contra, la vice-presidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, va forçar l’estabilitat de Compromís per fer acceptar a la coalició un acord amb Podem. Al 20-D, l’entesa Compromís-Podem es va convertir en segona força i pot arribar a tenir un grup propi al Congrés.

A MÉS, però, ningú va forçar la màquina -tampoc hi havia líders amb el pes polític d’Oltra que poguessin fer-ho- i la militància va rebutjar l’acord amb Podem. MÉS es va presentar sol a les eleccions, no va obtenir representació a Madrid i va perdre la meitat dels seus vots a les autonòmiques mentre veia com Podem sol superava al PSOE i esdevenia segona força.

yllanes_jarabo

Juan Pedro Yllanes y Alberto Jarabo fent campanya al Portitxol. Font: Flickr de Podem Illes Balears

I de la pols del 20D, els fangs de l’actual correlació de forces als governs autonòmics. Mentre Compromís pot fer valer els seus resultats per cooptar Podem i pressionar al PSPV, MÉS es troba pinçat entre socialistes i podemites i pot acabar tenint greus problemes en la gestió de les expectatives generades al maig. Ahir (3 de gener), l’Ara Balears dedicava crítiques importants a la gestió turística del Pacte (no oblidem que Barceló és Conseller de Turisme) i ja fa uns dies Tomeu Martí feia aquest article per estirar les orelles al Govern, especialment a MÉS. Aquestes frustracions, les més recents, se sumen a les del GOB i a l’amenaça de la finalment avortada vaga d’educació.

Tot i que ho intenta, MÉS té greus problemes per “vendre” els avanços del seu govern amb el PSIB (potser amb la notable excepció de Cort), però Podem no dubta en pressionar per a capitalitzar els seus resultats a les Generals. Si aquesta situació s’allarga, els millors resultats de la història de l’esquerra sobiranista illenca poden acabar girant-se-li en contra. Falta per veure com evoluciona la legislatura, què passa si es repeteixen les eleccions i com s’acaba consolidant Podem a les Illes però, de moment, MÉS té un problema que tal vegada hagués pogut evitar mirant MÉS a València.

Perdre les eleccions i queixar-se a l’àrbitre

M’enfada veure què pensa molta gent, molts companys i companyes, dels resultats de les eleccions d’ahir. Molta gent crítica, fins i tot alguns militants. La conclusió general és “somos un país de idiotas” (o “no tenim representació a Madrid perquè no ens la mereixem”, pels més sobiranistes). Aquesta és la conclusió, la gran anàlisi. No pos exemples per no atacar a ningú i perquè tots n’haureu vist… “Jo emigro, quina puta merda de país”.

Segurament, per a molta gent, els resultats d’ahir no són gran cosa: el PP segueix sent primera força, Podem no ha aconseguit sorpassar el PSOE i MÉS no ha obtengut representació a Madrid. Entenc la decepció, la frustració i la ràbia. D’acord. Ara bé, la reacció és patètica. “Som imbècils, som idiotes, som un país de pandereta”. Som una societat de masoques que no sap votar? No és això, senyores i senyors, no és això de cap manera. Dir això, posar aquestes excuses, és sortir per peteneres; és queixar-se de l’àrbitre, és no fer autocrítica.

No entraré en aquestes tres qüestions elementals, però les vull esmentar:

  1. El PP és un partit amb centenars de milers de militants, amb un relat perfectament coherent -encara que a molts ens sembli poc creïble- i amb un suports, uns pressuposts i un capital humà molt potents. No és tan estrany que siguin primera força.
  2. El PSOE, en menor mesura, també. No és tan estrany que siguin segona força a nivell estatal.
  3. Existeix el vot dual, que porta molta gent a votar diferent en funció de l’àmbit dels comicis; no és tan estrany que MEŚ no hagi obtengut representació.

El que més m’emprenya no és només que s’ometin aquestes tres qüestions fonamentals de l’anàlisi, sinó que, com deia, les queixes siguin sempre cap als votants i tendesquin a incloure més aviat poca autocrítica. Que no, que està mal fet. El votants són sobirans, la societat és sobirana, i no s’equivoquen; s’equivoquen les organitzacions en les seves estratègies o ens equivocam nosaltres analitzant-ho sense tenir tota la perspectiva.

Quan has perdut, quan no has aconseguit un bon resultat, més val fer autocrítica i replantejar-s’ho; és injust i inútil culpar la societat. És com en el bàsquet: quan vas perdent, quan expulsen a un company, quan estàs fora del partit; és injust i inútil culpar l’àrbitre. És un error. Si no ho ha vist, no ho ha vist. No se li pot donar més voltes. A entrenar i a replantejar l’estratègia, sempre és millor opció que seguir-se queixant i guanyar-se una tècnica. Al proper partit hem de ser-hi.

Breu: que el Banc d’Aliments faci política

Escriuré una entrada breu, només una anècdota. Anit he anat al supermercat a comprar per sopar. A l’entrada hi havia quatre voluntaris del Banc d’Aliments que demanava que la gent compràs menjar i els ho donàs. D’entrada, els he dit que no, que jo era estudiant i que ja anava prou just de doblers. Quan he estat a la caixa he vist que demanaven llet, he tornat a rere i n’he agafat dos cartons.

Quan els he hagut passat caixa he anat cap a ells i els he donat la llet:

-Gràcies, moltes gràcies.

-De res. Però facin política, amb la caritat no basta -els he dit.

El voluntari que m’ha recollit els cartons ha quedat un moment parat abans de donar-me la raó i col·locar la llet dins una immensa capsa de cartó.

Una vegada explicada la història, vull senyalar un parell de punts que em criden l’atenció.

  • Per què el donatiu l’he de fer jo, que sóc un estudiant sense ingressos i amb poca beca, i no un multinacional del comerç detallista com Lidl, amb més de 9.000 tendes i 50.000 milions d’euros de facturació anual a tota Europa?
  • Per què he de pagar jo un, dos o tres euros, amb l’esforç que això em suposa, per comprar llet a preu de cost i no és Lidl qui la dóna a preu de cost?
  • Per què és el Banc d’Aliments, una entitat privada, i no l’Estat qui s’encarrega que tots els ciutadans tenguin menjar per viure?
  • Per què no és l’Estat qui obliga a Lidl, a altres grans empreses, a la banca i al gran capital a pagar, en forma d’imposts, el menjar que els més pobres necessiten?
  • No és la caritat, en última instància, un mecanisme pal·liatiu i inútil a llarg termini si no reduïm la desigualtat de forma efectiva?

Política-ficció: i si ERC fes Pablo Iglesias president del govern espanyol?

Tot el que escriuré ara és pura política-ficció, però no em sembla tan descabellat com el titular podria semblar. 2015, eleccions a les Cort espanyoles. El PP perd la majoria absoluta, però es manté com a primera força amb 120-135 diputats del 350 totals. Podemos esdevé segona força, amb un PSOE pasokitzat, però no tan pasokitzat com el PASOK grec. Els diputats d’UPyD no són prou i el PP no té socis per governar. El PSOE descarta un grosse koalition a l’alemanya. Podemos aconsegueix el suport d’EU, de l’esquerra gallega d’Anova i el BNG, de Compromís, de Més si entràs, d’Amaiur i d’algun -molt- hipotètic diputat d’Equo si fes falta. Tanmateix, qui li pot donar la majoria absoluta és ERC, que si les coses seguissin com ara, seria primer força a Catalunya. El Principat, recordem, aporta un total de 47 diputat. Perquè ens facem una idea de quants diputats pot suposar ser primera força a Catalunya, ara mateix el CiU té 14 diputats al Congrés i el PSC, 14.

Pel que fa al Procés sobiranista, imaginem un retrocés de l’ona secessionista però en un context d’ascens d’ERC com a catalitzador del vot independentista. ERC, C(iU) i CUP no sumen més d’un 50% dels vots en unes plebiscitàries que substitueixen finalment una consulta que el govern CiU no s’atreveix a dur endavant. Així doncs, es negocia algun tipus de “tercera via”.

En aquest context, no seria descabellat que ERC donés el govern a Pablo Iglesias: no té cap compromís amb el PSOE i és gairebé l’antítesi del PP en la política parlamentària. Un acord amb Podemos, en canvi, els permetria poder convocar un referèndum legal. Què, descabellat?

Reflexions entre crispetes: Podemos i el pragmatisme discursiu

Ahir vaig anar de birres a un bar molt hipster on et donen crispetes en lloc de quicos. M’acompanyaven dues bèsties intel·lectuals  i va sorgir un debat interessant. El cas és que el meu bon amic Francesc va dir: “Si jo fos en Pablo Iglesias, me sabria greu que me votassin a mi com podrien votar a UPyD”. “Sí, però no” va ser la meva primera reacció. Això va encetar un debat entre idealisme o pragmatisme, entre puresa ideològica o capacitat d’incidir, que dóna per algunes reflexions que intentaré exposar breument.

Primerament, s’ha d’entendre a què juga Podemos: no asspiren a fer-se forts entre la gent que s’ubica a l’esquerra, ni tan sols aspiren a menjar-se el PSOE o IU per l’esquerra. Tenen tota una base política, tota una teoria politològica i científica, que s’allunya de la dinàmica de partits i de la dicotomia esquerra-dreta pel que fa al discurs i a les estratègies. Ho explic: la seva estratègia passa per reordenar el motiu pel qual els votants s’identifiquen amb una o altra opció. És canviar les regles: “amb el joc de legitimitats polítiques establertes no tenim opcions de governar mai, llavors anem a canviar-lo”. Com alguns dels intel·lectuals de Podem han expressat a vegades, es tracta de passar d’una “guerra de moviments” (avançar guanyant votats dins unes legitimitats polítiques definides) a una “guerra de posicions” (recomposar aquestes legitimitats, reconfigurar els bàndols per aspirar a ser majoria).

Per això, es configura un discurs que es basa en el desencant per intentar ser hegemònic. És a dir, es parteix de la base de que la societat està desencantada amb un model polític i econòmic que no dóna resposta a les seves demandes i s’intenta crear una “afecció per desafecció”. A més, es té en compte que ja hi ha tota una sèrie de contestacions a aquest model que, si bé no s’han traduït electoralment, sí que han fet avanços en el plànol discursiu. O sigui, que han aconsegit fer de la seva visió part del “sentit comú” d’una majoria o d’una part important de la ciutadania (des del postgramcianisme es parla de “sentit comú d’època). És el cas del 15M, la PAH i molts d’altres.

En aquest context, s’articula un discurs aglutinador on es defineix un “nosaltres” i un “ells”. Una actualització del llenguatge i del discurs dominant que aconsegueix crear simpaties. Es defineix un “pueblo” i una “casta” o un “régimen”. I clar, què respon la gent si li demanen: “escolti, vostè vol ser ‘casta’ o vol ser ‘pueblo’?“.

D’acord amb aquesta estratègia de reordenació de les legitimitats polítiques, no queda altre remei que fer certes renúncies discursives de l’esquerra clàssica. Així doncs, no es parla de “burgesia i proletariat” sinó de “casta i poble” i no es parla de “capitalisme postindustrial” i es parla de “sistema”. Això pot ser criticable des del sector més purista de l’esquerra, però és innegable que està funcionant. El propi Pablo Iglesias comenta una mica la contradicció que assumeix l’esquerra per mor d’aquest canvi de llenguatge en aquest vídeo. “Pero sois obreros, aunque no lo sepáis”. D’aquesta importància destacadíssima del discurs i de la seva vinculació amb el 15M també en parla Iñigo Errejón en aquest article.

Llavors, a Pablo Iglesias li ha de saber greu que la gent voti Podemos com podria votar UPyD? Segurament, en el fons, n’hi sap una mica, sobretot si tenim en compte la seva opinió sobre el partit de Rosa Díez. Tot i així, la meva resposta és no, no n’hi ha de saber. Li ha de ser ben igual. Si realment volem jugar a reordenar el mapa polític perquè creiem que és l’única manera d’aconseguir el poder, ens ha de ser igual qui ens voti. Que ens votin i ja està. “Uh, què xungo, Jaume, què demagog, quina manca de valors”. Sí, una mica sí, però tenc una bateria de contraarguments:

  1. A la dreta li importa una merda qui els voti. Algú ha sentit mai un membre del PP fent reflexions del tipus “A Mariano Rajoy li hauria de saber greu que el votin a ell com podrien votar a La Falange”? Si participam en unes eleccions igual, per què hem de ser més considerats que ells?
  2. No tothom pot o vol estar permanentment mobilitzat i polititzat. S’ha dit que els votants de Podemos no saben què voten. Molt bé, els del PP ho saben? Els del PSOE ho saben? Els de CiU ho saben? Algun electorat vota única i exclussivament per pura identificació ideològica? No. La resposta és que no. Llavors anem a fer un missatge, des de l’esquerra, que pugui assumir qualsevol perquè ens voti com més gent millor.
  3. Hi ha dues maneres d’aconseguir el poder: amb urnes o amb armes. L’esquerra no té ganes ni possibiliats de fer-ho amb les armes, així que anem a ser pragmàtics a les urnes. El “jo tenc raó però ningú me la dóna” s’acaba convertint en “jo tenc raó perquè ningú me la dona”. I sí, a vegades t’hi pots arribar a sentir molt còmode si assumeixes un cert “romanticisme de la derrota”, però no permet canviar res.

Bàsicament, fins aquí les meves reflexions entre crispetes. Si algú ha tengut el coratge d’arribar fins al final, gràcies de tot cor. Si algú em vol debatre alguna cosa del que he dit, endavant perquè m’encantaria. I si a algú li sembla interessant res del que hi ha escrit, per mal escrit que estigui, que compartesqui l’entrada perquè pugui arribar a més gent.

Ovidis, creuers i monarques

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.
Les molles volen al vent,
diuen: “si no et donen, pren”.
No és de lladres dir amén,
quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.
Mullem d’hora al qui ens la pren.

Aquest cèlebre fragment de la cançó “Tot explota pel cap o per la pota” del gran Ovidi Montllor  sembla la resposta perfecta a les declaracions de Sa Majestat la reina Sofia d’Espanyistan, princesa de Grècia i consort de Juanca I El Campetxano,  en la seva visita a la seu del banc d’aliments de Palma.  La descendent de la casa de Glücksburg (ho he hagut de cercar a la Viquipèdia) s’ha pogut reunir durant vint-i-cinc minuts amb el president d’aquesta entitat, don José Falcó, com ja han explicat tots els mitjans locals i estatals (aquí teniu la notícia a l’AraBalears i eldiario.es). Però per què dic que aquests versos d’Ovidi s’hi escauen tant per respondre a la reina? Idò perquè resulta que donya Sofia ha aprofitat la seva reunió amb Falcó per donar-li idees per a millorar la tasca del banc d’aliments. Concretament, la seva aportació ha consistit en proposar que els beneficiaris del banc d’aliments contactin amb els nombrosos creuers que atraquen al port de Palma perquè cedesquin el seu excedent de menjar a l’entitat. Dit d’una altra manera, la reina vol solucionar els problemes dels pobres amb la caritat dels rics. Com si volgués curar la fam amb molles quan, en realitat, la desigualtat i les seves conseqüències (com la fam) només poden guarir-se amb justícia social i polítiques d’igualtat. Per això mateix pens que la reina Sofia hauria de fer un esforço per entendre que si no anam més enllà del pa (dels creuers) i circ (del dolent) els ciutadans podem cansar-nos de les molles i, demanant el pa sencer, posar-la a ella i a tota la catefa de corruptes, estafadors i mentiders contra les cordes.

Breu: què han dit els grups a Rajoy al Congrés

El senyor Aldred Bosch (ERC) li ha plantejat així al senyor Rajoy: “Si no es bellaco, ¿qué es? ¿Zoquete?”. El senyor Joan Baldoví (Compromís)  ha fet befa de la reticència de Rajoy fins ara a pronunciar el nom de l’ex tresorer, “Bárcenas, Luís Bárcenas”, i dels missatges entre el president i Luís ‘el Cabrón’, “Luís, sé fuerte”. El senyor Joan Coscubiela (ICV-EUiA) ha estat més directe: “Usted es políticamente un corrupto porque como tal se ha comportado”. Tanmateix el president del Congrés, Jesús Posada (PP), l’ha fet callar demanant-li que moderàs el seu llenguatge i que no ofengués. Chesús Yuste (CHA), que és el diputat més actiu del Congrés, li ha demanat al president si “¿no le da la vergüenza que en la prensa internacional, junto a una foto suya, tengan que explicar el doble sentido de la palabra ‘chorizo’ en español?” i ja ha avançat que “de la mafia no esperamos que venga la regeneración democrática”.

Aquests han estat els que, al meu entendre, més canya han donat a Rajoy avui. Pens PSOE, UPyD i IU no han aportat res, igual que no ho han fet altres partits petits. Altres més porucs, com el senyor Duran i Lleida, no s’han atrevit ni a demanar la dimissió del president. Potser perquè Rajoy no hauria de dimitir tot sol. En fi, com va dir Aleix Saló, “este país se va la mierda” (fin de la cita).

Aquí podeu veure tot el seguiment que ha fet el diari El País de la compareixença, amb totes les intervencions en vídeo.