#OpenDraghi o el segrest de la democràcia

Despús-ahir vaig orbrir eldiario.es, i vaig saber que el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, compareixerà al Congrés dels Diputats. En principi semblava una bona notícia que el senyor Draghi vengués aquí, al cul d’Europa, a un dels països més afectats per aquesta crisi de la barbàrie, l’especulació i la corrupció a explicar-nos com van les coses des del punt de vista de la faràndula d’incompetents, corruptes i cobdiciosos que l’han provocat.
Aquesta compareixença, però, serà una reunió informativa i, en cap cas, una sessió de control. Que ningú es pensi que els diputats espanyols tenen res que dir al president de la que deu ser la institució més poderosa de la Unió i, molt manco, cap poder per controlar-lo.
Tanmateix, el que em pareix encara més greu són les condicions imposades pel Banc Central Europeu. La reunió se celebrarà a porta tancada, sense càmeres, gravadores ni taquígrafs. És a dir, que vendrà el president d’una de les institucions que més influència té sobre el dia a dia de tots els espanyolets i espanyoletes i no podrem saber ni què diu als nostres polítics. Què és això, si no un segrest flagrant d’una part essencial de la democràcia com és el dret a la informació de la ciutadania? Com diu el meu admirat Will McVoy, de la sèrie The Newsroom: “nothing is more important to our democracy than a well informed electorate”. Res és més important per a la nostra democràcia que un electoral ben informat. El problema ve quan aquesta “democràcia” se segresta a si mateixa i embarga el dret de saber què fan els nostres representants i els que estan per sobre d’ells.
Quan viag haver llegit la notícia de eldiario.es, vaig obrir Bloko.info i vaig veure la llum al final del túnel. No es tractava de la llum i els taquígrafs que caldrien per a no considerar la compareixença de Draghi una baixada de calçons indigna per al Congrés dels Diputats espanyol, però era millor que res. La llum seria un fanalet molest i discret i els taquígrafs, el teclat del mòbil de Joan Coscubiela. El diputat d’ICV anuncià que retransmetria la reunió mitjançant el seu Twitter. “Si no, qué coño hago aquí”, es demana. La iniciativa, que funcionarà amb l’etiqueta #OpenDraghi, agradà al diputat d’IU Alberto Garzón, que també s’hi ha sumat.
Tot i que no és molt, com a ciutadà agraesc que hi hagi polítics amb la decència i la dignitat d’intentar fer qualque cosa per combatre l’obscurantisme imperant. Mentrestant aquest país segueix necessitant de manera molt més imminent un rescat democràtic que no un rescat financer.

El canvi climàtic i la infinitat de l’estupidesa humana

Albert Einstein va dir que només hi havia dues coses infinites: l’estupidesa humana i l’univers. I no estic molt segur sobre l’últim -afegí. Dècades després, estam veient com el físic alemany no s’equivocava. El canvi climàtic és un repte que la societat global ha de saber afrontar. Dic que n’ha de saber perquè fins ara no n’hem sabut, i tot indica que aviat serà massa tard, si no és que ja ho és, per aturar i/o revertir algunes de les transformacions a què ens aboca el canvi climàtic.

Per això crec que hauríem de començar a actuar en dos fronts clau: l’adaptació i el canvi de model econòmic. L’adaptació, perquè la temperatura ja ha pujat, com també ho ha fet el nivell dels oceans; perquè ja hem degradat espais naturals de forma irreparable (òbviament, hauríem de reparar allò que poguéssim, per exemple, reforestant boscos). Així doncs, els habitants d’aquelles zones més afectades pel canvi climàtic s’hauran d’adaptar. Potser haurem d’aixecar tota Venècia un grapat de metres, o l’haurem de traslladar a un lloc més segur. O potser fins i tot sigui més convenient que els venecians abandonin la ciutat i que resti sota l’aigua com una Atlàntida moderna. Sigui com sigui, els ciutadans de Venècia i milions d’altres humans arreu del món s’hauran d’adaptar si no ho han fet encara.

Tanmateix, l’adaptació serà impossible i insuficient si no canviam de model econòmic. No hem d’oblidar que el canvi climàtic és conseqüència directa del capitalisme salvatge. Amb salvatge no em vull referir tant a la competència (que, dins d’uns paràmetres, ha de ser salvatge en un mercat lliure), sinó salvatge com a quelcom semblant a inhumà, inconscient, depredador. El nostre model ha de mudar, ha de deixar de créixer a base de consumir recursos infinitament sense regenerar-los i contaminant l’entorn. Explic això perquè no crec que el problema sigui el sistema econòmic (capitalista, de lliure mercat), si no el model (salvatge i autodestructiu). És per això, doncs, que el sistema ha de girar-se cap als nous models. Les empreses han de deixar de contaminar, en sec. Hem d’assumir el cost de, també en aquest sentit, adaptar-nos: ser tan eficients com sigui possible a fi de no tudar res, produir energia completament neta i reutilitzar-ho pràcticament tot.

Necessitam, per tant, un entorn en el qual el mercat (els consumidors) i les institucions (mitjançant la política fiscal, per exemple) incentivin aquest canvi de model afavorint les empreses que el duguin a terme.

Cal afegir, a més, que els productes produïts de manera més ecològica solen ser els socialment més justos. És a dir, respectar el medi i respectar l’entorn social i econòmic del propis treballadors i tots els intermediaris són dos fet que tendeixen a anar lligats.

Per acabar, les conclusions que podem extreure de la necessitat d’aquest canvi de model són bàsicament dues: una, la tasca dels poders públics s’ha d’orientar cap aquí i no cap a cimeres inútils i, dues, la tasca dels moviments ecologistes i de tota la societat civil s’ha de centrar en empènyer el capitalisme cap al canvi per a què deixi d’autodestruir-se. Ha de ser així per a què, per una vegada, la màxima d’Einstein no sigui certa.

Se alza la mar, y las tierras bajitas quedan por siempre sepultadas bajo las aguas. Esto parece una metáfora sobre el desarrollo económico en el mundo tal cual es, pero no: se trata de una fotografía del mundo tal cual será, en un futuro no tan lejano, según las previsiones de los científicos consultados por las Naciones Unidas”

Eduardo Galeano, a “La insígnia” el 17 d’agost de 2012

NOTA: Aquest article correspon a l’apartat d’opinió personal d’un treball sobre el canvi climàtic per a l’assignatura de Geografia d’Espanya que vaig començar durant les vacances de Nadal i que vaig entregar dimarts passat. Es troba disponible amb llicència Creative Commons aquí.

Se’n va un dels grans

Facebook disposa d’un apartat de la teva informació personal que és “Persones que t’inspiren”. Jo hi tenc a Aaron Swartz, juntament amb altres com Joan Fuster o Tim Berners-Lee. 

Aquest jove programador de 26 anys creà l’RSS 1.0 (un dels principals enginys que fa que Internet sigui com és avui en dia) i quan en tenia només 14, col·laborà amb Lawrence Lessig en la creacó del Creative Commons, fou co creador de Reddit, i és un dels principals responsables que de que la llei nord-americana SOPA/PIPA contra les descàrregues a Internet no s’arribàs a aprovar. 

Tanmateix, jo no vaig conèixer a Swartz fins que va “robar” milions de documents del MIT, molts d’ells protegits amb copyright i propietat del sistema de pagament de publicacions acadèmiques en línia JSTOR, l’any 2010 per tal de difondre’ls lliurement a la xarxa i fer-los accessibles a tothom.

Aaron Swartz se suïcidà dia 11 de general al seu pis de Nova York. Pel judici arran de la difusió de les publicacions de JSTOR que tenia pendent, encarava penes de fins a 35 anys de presó i una multa d’un milió de dòlars. La seva mort és una pèrdua costosa que farà el món una mica pitjor, però també és una evidència de la necessitat de lluitar per a la democratització de la informació i la seva circulació lliure per la xarxa en pro de la humanitat.
 
Llegiu la notícia a alt1040 i Vila Web.

No hi ha temps que no torn: si demà hi hagués eleccions al Parlament

Els darrers dies del 2012, l’Última Hora va publicar una enquesta de l’IBES (per veure-la completa, anau aquí) sobre la intenció de vot dels ciutadans de les Illes Balears i altres qüestions polítiques. Com que encara no n’havia parlat i es prou interessant, he decidit rescatar-la per mirar de treure’n alguna conclusió.

I si les eleccions fossin demà…?

El Parlament autonòmic està actualment compost per 59 diputats, 35 dels quals són del PP, 19 del PSOE (18 del PSIB-PSOE i 1 del PSOE-GxF) i 5 són de la coalició PSM-IV-ExM i Més per Menorca.

L’enquesta, però, mostra com després d’un any i mig de govern popular es podria girar la truita. L’IBES atorga 28 diputats al PP, 19 al PSOE (un dels quals és del PSOE-GxF), 6 a la coalició liderada pel PSM, 2 a Proposta per les Illes, 2 a Esquerra Unida i 2 a UPyD. Per veure-ho més gràficament, consultau la vuitena pàgina de l’enquesta publicada per l’IBES; la podeu veure aquí.

Els dos grans

El primer que hem de destacar d’aquest sondeig és que mostra com el PP perdria la majoria absoluta i una cinquena part dels seus suports (passaria de 35 a 28 diputats). Això evidencia un cert desencant enfront a les promeses de canvi de l’executiu de Bauzá, però també respon a una tendència lògica i habitual al desgast que pateixen tots els governs en majoria en temps de crisi i retallades. Si m’ho permeteu, és previsible que aquesta tendència seguesqui encara una mica més ja que, el vicepresident econòmic del Govern, Josep Ignasi Aguiló, declarà ahir que la intenció de govern és seguir amb les receptes d’austeritat, pujant imposts i aplicant retallades per reduir la despesa i el deute públic. Així doncs, fins on pot desinflar-se el PP? No ho sabem. En qualsevol cas, no és coherent pensar en una pèrdua dràstica de votants fins a perdre la posició de força més votada de la Comunitat.

La sorpresa per a mi és el PSOE, que tot i que pugen la resta de forces de l’oposició, no baixa com està fent arreu d’Espanya (fa temps, abans de les eleccions catalanes, vaig escriure aquí mateix un article sobre la crisi del PSOE). Tal vegada podem interpretar que els socialistes han tocat fons, però sembla tan inversemblant com que es mantenguin per la bona tasca que hagin pogut fer a l’oposició.

Els minoritaris

Segons l’enquesta de l’IBES, unes eleccions ara suposarien l’entrada de treus nous partits a l’hemicicle amb dos diputats cada un: PI, EU i UPyD.

L’entrada de laPI pot explicar-se des de la posició del Govern en qüestions com la llengua catalana o les connexions àrees amb la Península, així com de l’orfandat de l’espai polític regionalista i de dretes que deixà UM. Per comprendre el fenomen de Proposta per les Illes, recoman llegir l’entrevista que el Diario de Mallorca féu a Jaume Font. Hem de tenir en compte que el batle de Manacor, Toni Pastor, que fou expulsat del PP per desavinenteses amb la política lingüística del Govern, segueix sense partit polític i podria ser un reforç clau per a la PI, ja que la mostra de coherència política de Pastor li donà molta credibilitat i una certa admiració, fins i tot entre els sectors socials (que no polítics) de centre i centre-esquerra nacionalista.

A més de la PI, l’enquesta apunta a que veuríem dos nous partits polítics amb representació parlamentària a les Illes. Un és Esquerra Unida i l’altre, Unión Progreso y Democracia. Tots dos representen la tercera i quarta força a nivell estatal, encara que fins ara no havien tengut molt de pes a les illes (de fet, seria la primera vegada que véssim UPyD al Parlament). La lectura que en faig és d’una certa tendència a reproduir a nivell autonòmic les opcions polítiques per les que s’està optant a nivell estatal.

Per últim, la coalició liderada pel PSM puja encara un diputat més fins arribar als 6. Tal vegada podem explicar aquesta petita pujada gràcies a que actualment representen l’única alternativa a PP i PSOE al Parlament.

Parlem de pactes

Davant la pèrdua de la majoria absoluta per part del PP, seria lògic que aquest intentàs pactar per formar govern. Quines serien, llavors, les opcions més viables? Des del meu punt de vista, només veig tres opcions possibles: que pacti amb la PI, que pacti amb UPyD o que governi r en minoria. He descartat l’opció de que pactin totes les forces de l’oposició fent front comú perquè, sincerament, no veig UPyD i la PI de la mà del PSM i EU i amb el PSOE per enmig; no és possible.

Així doncs, el PP podria superar les seves diferències amb la PI i plantejar-se governar tenint més en compte assumptes com la llengua pròpia o el problema de la insularitat. Per altra banda, si el pacte es produís amb UPyD només hi ha una cosa clara: tendrien al seu costat algú fins i tot més centralista que ells i més radical amb la qüestió del català, així com un soci per a fer totes les modificacions en política lingüística contràries a la llengua pròpia que volguessin. Tanmateix, des d’un govern en minoria, el suport d’UPyD en aquest àmbit seguiria existint. En la resta d’aspectes, el partit magenta varia contínuament de posicionament segons li convé i segurament es conformaria amb una petita quota de poder.

De tota manera, queden més de dos anys per a que celebrem unes noves eleccions autonòmiques i encara pot passar ben bé de tot. Endemés, hem de tenir en compte que les enquestes només són això, enquestes, i que tot el que estam fent ara és pura especulació. S’haurà de veure a les urnes i encara poden canviar moltes coses.

Jaume Ribas

No hi ha temps que no torn: apologia del periodisme

La setmana passada vaig dir que avui escriuria sobre periodisme i així serà. Com que tampoc em vull estendre ni fer-me el romàntic amb aquesta professió que esper que sigui la meva, enumeraré ja ara del que vull parlar: de la situació actual de la professió (de l’atur, vaja), de la funció social i política que hauria de tenir el periodisme i de les noves formes de periodisme.

En primer lloc, vull començar ressaltant l’escandalosa xifra que em va donar l’altre dia l’amic Tomeu Picornell de 500 periodistes a l’atur només a Ciutat. I és que aquest és la gran bèstia negra de la professió avui en dia (així ho consideren el 81% dels professionals segons aquesta enquesta). Els nivells que s’estan assolits són només equiparables als del sector de la construcció. Hem de tenir en compte que alguns dels mitjans més importants de l’Estat han hagut de disminuir la seva plantilla (com són ara El Mundo o El País) i que a casa nostra han desaparegut, per exemple, Ona Mallorca i Televisió de Mallorca, mentre no es para de retallar i externalitzar serveis a IB3.

En segon lloc lloc, voldria demanar-vos que dediqueu uns minuts a reflexionar sobre la funció social i política del periodisme i la informació en democràcia. “Sense periodistes no hi ha periodisme, i sense periodisme no hi ha democràcia”, deien fa uns mesos associacions i sindicats del sector d’arreu del país. En aquest sentit, m’agrada la tasca “evangelitzadora” (empr aquesta paraula perquè surt sovint a la sèrie) que fa The Newsroom d’Aaron Sorkin, una sèrie que us recoman que seguiu. En síntesi, però, podem dir concloure que no és possible l’elecció lliure i la participació plena de la vida democràtica sense una informació veraç, rica i rigorosa, que no la pot donar altre que no sigui el periodista.

Ja per acabar i no estendre’m, voldria parlar-vos dels nous temps que esperen a aquest sector. És vera que l’atur, la mal anomenada crisi digital (jo hi veig més com un munt d’oportunitats que altra cosa, però és innegable que ha fet mal a la vella escola que no s’ha sabut o no s’ha volgut adaptar), la destrucció dels mitjans públics, la reducció d’ingressos per publicitat i altres problemes deixen poc marge per l’optimisme. És vera també que cada any que passa hi ha més llicenciats i més aturats (na Mariona, de Verba volant, scripta manent) em fa befa sempre seguit i em diu que em moriré de gana. No ho descart, però l’esperança és el darrer que es perd. En aquest sentit, m’agraden molt dues declaracions d’intencions que m’han tocat la patata, com diríem en llenguatge més aviat col·loquial. Una és aquest article de Jenifes Quintanilla; l’altre, aquest curt de Charlie Nelson Moreno i José Ignacio Chaparro titulat “El Periodista & El Camarero”.

Al cap i a la fi, si saps com estan les coses i què pots fer tu per canviar-les, només et queda fer-ho.

Jaume Ribas