Breu: “Espanya serà federal o no serà”

A la pàgina de Facebook del PSC han publicat aquesta imatge:

El mal és que de tants d’anys d’Espanya no ser federal, els que no volen que sigui centralista veuen més possible que no sigui que no que sigui federal. Humilment pens que aquest federalisme del PSOE arriba tard i forçat per les circumstàncies. Encara més, pens que li tan sols ha arribat del tot: recordau l’entrevista a Bono?

Per acabar, afegiré que, com potser ja haureu vist, dijous passat vaig publicar a Bloko.info un article que també parlava de l’actual situació del PSOE titulat “Renovar-se o morir“.

Breu: "Espanya serà federal o no serà"

A la pàgina de Facebook del PSC han publicat aquesta imatge:

El mal és que de tants d’anys d’Espanya no ser federal, els que no volen que sigui centralista veuen més possible que no sigui que no que sigui federal. Humilment pens que aquest federalisme del PSOE arriba tard i forçat per les circumstàncies. Encara més, pens que li tan sols ha arribat del tot: recordau l’entrevista a Bono?

Per acabar, afegiré que, com potser ja haureu vist, dijous passat vaig publicar a Bloko.info un article que també parlava de l’actual situació del PSOE titulat “Renovar-se o morir“.

No hi ha temps que no torn: renovar-se o morir

El món en general està subjecte a un canvi constant. Aquest canvi és cada vegada més ràpid i més implacable, així que es fa cada vegada més necessari adaptar-s’hi i saber-se renovar. L’actual context de crisi fa que les transformacions a nivell econòmic, social i polític siguin avui molt més ràpides i radicals que ahir i molt menys que demà. Ja no valen les antigues tesis. Necessitam plantejaments actuals que s’adaptin a cada moment, a cada fet i a cada context precís. Encara més, cal fer tot això sense perdre la pròpia essència. I és que qui més qui manco té el principi que cal renovar-se o morir ben assumit. De fet, qui no l’hi té mor. Bé, tal vegada no mor en sentit estricte, però mor d’una manera o d’una altra.

Actualment, en el panorama polític estatal hi ha un partit que és talment un Walking Dead d’aquests, un mort vivent. Un partit que no s’està sabent renovar i que morirà. Bé, com he dit, tal vegada no morirà en sentit estricte, però pot veure’s en el grup mixt si es descuida. El PSOE.

Respecte a les eleccions de 2009, els socialistes ha perdut un 42 % dels vots a Galícia i un 33% al País Basc. Tant a un lloc com a l’altre, la resta de forces polítiques d’esquerres ja sumen més representants que el grup socialista. No vull ni imaginar què passaria amb el PSOE si existís una gran coalició de l’esquerra anomenada alternativa a Espanya. És que de fet no em cal ni imaginar-ho perquè ja ha passat a Grècia. La coalició SYRIZA es la primera força del país mentre que els socialistes hel·lens, el PASOK, cauen fins a un mínim històric del 5,5% en intenció de vot segons un sondeig del diari Elada Avrio. Per això mateix crec que Javier Crudo Gallego va errat quan afirma que “Y nos guste más o menos, hoy por hoy su partido [el de Rubalcaba] es la única formación estatal con la suficiente entidad para ofrecer resistencia [a les polítiques del PP]”.

Com molt bé apunta Pere Jurado en el seu bloc, el PSOE té múltiples problemes que necessita solucionar: l’envelliment dels seus dirigents, la fragmentació del discurs i la desconnexió amb la societat. Si no, farà inevitable i irreversible un quart problema, el transvasament de vots cap a altres partits d’esquerra. És més, aquest fet, duit a l’extrem, suposaria un cinquè problema: les bromes del tipus “¿Qué PASOK con el PSOE?” tendrien més sentit que mai i el senyor Rubalcaba s’asseuria amb els diputats del grup mixt.

Però vaja, com diuen en castellà “no hay mal que por bien no venga”. Jo encara no he descartat completament que el PSOE ens doni una sorpresa, faci un gir de 180º (i deixi de fer girs de 360º), es tregui de sobre Rubalcaba i companyia i torni a connectar amb l’electorat. Per això, però, caldria que deixàs d’esgrimir l’excusa de l’abstenció i els arguments del vot útil i se centràs en escoltar veus internes com la del senyor Antonio Estella quan es queixa que el PSOE necessita tornar ser un partit d’esquerres i posar-se al costat dels que estan perdent amb la crisi.

No hi ha temps que no torn: primeres paraules

Sempre ve de gust que et cerquin. O més aviat podríem dir que ve de gust que et trobin. O tal vegada sigui cercar i trobar nosaltres mateixos, el que veritablement ens ompl. Tanmateix, l’equip de Bloko m’ha trobat. O jo els he trobat a ells, tant se val. Ara som aquí, insegur davant el teclat, intentant fer brollar qualque cosa que us faci ganes acabar de llegir fins al final. Som en Jaume Ribas, encantat de conèixer-vos.

No fa gaire, em varen dir que em donarien una secció i que digués el que volgués. Em va venir de nou, però hi vaig venir a bé. Es veu que algú va tenir la idea d’anar a encalçar un al·lot de sa Pobla que fa tot el que pot per treure 2n de batxillerat amb la millor nota possible i l’esperança d’entrar a periodisme. Un al·lotet que juga a bàsquet, que entrena un equip de menuts i que escriu sobre bàsquet (a Zona Rookie, us ho recoman). Un al·lotet que no fa tant va aplegar un grup de companys i varen muntar s’Eixam.cat (esper que el recordeu, perquè tristament ja no existeix). Un al·lotet que així mateix ja fa temps que té un bloc i hi posa qualque doi de tant en tant (entrau-hi, es diu Saltant la Línia). Un al·lotet que, si pot i té un moment, dóna una mà a la revista del seu institut (sembrat enmig de marjal, com una patatera més, l’heu de veure).

I res, “necessites un nom” em varen dir. De tot d’una no hi vaig caure, però resulta que volien un nom per a la secció, un nom que agrupàs tot el que jo aboqui aquí, setmana rere setmana. I què vaig fer? Per enfrontar-me a la falta de creativitat, vaig tirar del refranyer popular. Al final, vaig decantar-me per una dita que sempre m’ha agradat i que pot voler dir moltes coses, “No hi ha temps que no torn”. I és que tots projectam pel futur allò que ens evoca el passat. I si no, que li demanin al bisbe de Sant Sebastià i responsable de joventut de la Conferència Episcopal, monsenyor José Ignacio Munilla, qui recentment ha declarat que l’ateisme juvenil és una “emergència educativa” i que “Espanya necessita ser missionada”. A quina Espanya vol tornar aquest senyor? A mi em fa tota la pinta que alguns enyoren l’Espanya que descrivia Machado en el seu poema “España de charanga y pandereta”:

La España de charanga y pandereta,

cerrado y sacristía,

devota de Frascuelo y de María,

de espíritu burlón y de alma quieta,

[…]

I és que en el cap i a la fi, l’estat en què ens ha tocat viure té un problema molt més gran que la crisi, que l’atur, que Artur Mas, i que la incompetència de Rajoy: la vesa pròpia idiosincràsia, el seu propi tarannà. El fet de no haguem estat capaços de fer un país de ciutadans lliures i oberts de ment, que mirin més pel progrés de la societat i no per si mateixos. El fet de viure en una Espanya amb massa nostàlgics dels 40 anys més foscos de la seva història. I és que ja ho diu la dita, com un avís, “no hi ha temps que no torn”.