Embulls politicoeconòmics, fam a Somàlia

Fa dies que veim i sentim pertot notícies sobre la greu crisi alimentària a l’Àfrica Nord-oriental, especialment a Somàlia. Tots els mitjans se’n fan ressò i parlen de xifres escandaloses i realment alarmants, com són els 29.000 infants morts de gana en tres mesos. Alguns s’entretenen a buscar culpables: el terrorisme islàmic, la sequera… És innegable que aquests fenomens contribueixen a agreujar la situació, però les causes reals del drama són, en base, unes altres.
La veritable culpa de la fam a Somàlia i als països veïnats, així com a molts altres indrets del món, és d’una sèrie de corporacions i entitats, entre les quals podem assenyalar un grapat de multinacionals al capdavant del comerç de productes d’alimentació bàsics, així com de materials i productes imprescindibles per al conreu (com les llavors), el govern d’Estats Units i el Banc Mundial.
Esther Vivas és una activista catalana i escriu un article al diari El País on parla dels motius reals de la fam que es pateix a Somàlia. Vivas asegura que “les causes de la fam són polítiques” i llança dues preguntes a l’aire “Qui controla els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar? A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries?”. Tot seguit miraré de contestar-les, i ja sereu vosaltres qui llegiu amb atenció l’article de El País perquè de veres val la pena. Només un apunt, som 700 milions d’humans al món i es produeix menjar per mantenir-ne 12.000, tot i així, una de cada set persones viu en fam, deu milions d’aquestes, a la Banya d’Àfrica (és a dir, a Somàlia i els països veïnats).

¿Qui controla els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar?
Bona part de les terres cultivables dels països del tercer món es troben en mans de grans multinacionals estrangeres. Això es deu, en gran part, a les pràctiques obscures del Banc Mundial, com relata John Perkins a aquest vídeo. Assegura que el BM propicia, entre altres malifetes, que els recursos naturals dels països més desfavorits caiguin en mans de les corporacions foranes explotadores i una petita elit local. De fet, si miram l’article sobre el Banc Mundial a la Viquipèdia, sobretot l’apartat de Crítiques, veurem què és i què fa realment aquesta entitat. De fet, ja ho canten Oprimits quan diuen allò de “desigualtats promogudes pes Banc Mundial”, sort, encara, que ens donen la solució en el proper vers; “organitza una revolta in-ter-na-cio-nal”.


Tornant als recursos naturals… Aquest article enumera deu raons que disparen el preu dels aliments i, per tant, provoca la crisi alimentària. Parau esment als punts 1, 6, 7 i 8, és a dir:

  • 1- El control oligopòlic. Està ben clar. Com que un grapat d’empreses controlen més del 90%, la seva influència sobre el preu dels aliments molta i molt directa. 
  • 6 i 7- Les privatitzacions i les polítiques ambientals, de sanitat i de patents. És el que explica Perkins. El BM endeuta els països per a forçar-los a privatitzar sectors i, d’aquesta manera, propicien l’enriquiment de les grans corporacions. Sobre les polítiques ambientals, de sanitat i de patents en podríem parlar in eternum. És tot bastant interessant però molt mal de desenvolupar. Per això, us recoman un llibre: Protozous Insubmisos, d’Araceli Caballero. 
  • 8-La regla de l’Organització Mundial del Comerç que imposa que els aliments siguin tractats com a mers productes de mercat, regits únicament pels valors bursàtils i els poder econòmics. A més, la globalització de la indústria alimentària (en bona part propiciada, també, per l’oligopoli del punt 1) fa que els preus del productes bàsics fluctuïn de la mateixa manera a tot el món, i, per tant, que a les economies menys desenvolupades ho tenguin més difícil per assumir els costs. A més, en tot aquest embull hi entra l’especulació sobre el preu dels aliments: una gran part de les transaccions comercials amb aliments a nivell mundial són simplement especulatives i, per tant, no fan més que engreixar el preu dels aliments. 
Un altre tema bastant complex són els transgènics, només a l’abast, ara ja sí que ben rotundament, de les grans corporacions que provoquen degradació mediambiental, sobreexplotació a causa de ser totalment inaccessible als petits pagesos i desequilibris en els preus. La influència de l’ús dels cultius per a la fabricació de biocombustible també suposa un gran problema, i aquí entren altres multinacionals tan o més pirates que les alimentàries, les petrolieres. 

A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries?
Comprovat en mans de qui i per què està el control sobre els recursos naturals que permeten la producció de menjar, és una obvietat a qui beneficien. No hi ha volta de fulla, a les multinacionals i als seus sequaços, elits locals i Banc Mundial. Què són, però, les grans corporacions de les que parlam? És difícil posar cara i nom perquè realment és un tema obscur, però podem dir que Monsanto és la major empresa dedicada a aquests embulls. Amb seu a Sant Louis, Missouri, aquesta gent tot això de liar-la parda amb les vides i la salut de la població mundial li ve d’enrere. Els atemptats a la salut pública d’aquesta empresa són innumerables. Podem parlar, per exemple, del famós agent taronja, l’herbicida culpable de que milers (o milions, no ho sabem) de vietnamites pateixin càncer i altres malalties i malformacions. Hi ha també un llibre i un documental (disponible al Youtube sencer i en castellà aquí) titulats “El món segons Monsanto” on es mostren algunes de les malifetes d’aquesta companyia. Per acabar de parlar d’aquests impresentables, us convid a visitar la pàgina web de Monsanto a l’Estats espanyol. Hi trobareu una dosi de falsedat i doble moral totalment insuperable. 

Vet aquí un parell d’articles per si us ha interessat el tema. Però vaja, a Internet hi ha molta cosa:

Des de Saltant la línia, i ara sí que acab, deman la deportació a Sibèria de tots els malparits que permeten i propicien que 29.000 infants morin de fam en tres mesos mirant només els seus interessos econòmics.
Advertisements

El sistema, aquesta pel·lícula de por

Jo en faré una entrada però se’n podrien escriure llibres i llibres (de fet, se n’han escrit, i no sé per què me sona que el primer fou un tal Karl no sé què més). Si radiografiàssim la societat actual més acuradament del que solem fer, veuríem a què ens ha duit el capitalisme salvatge i el materialisme degradant. Els interessos econòmics, el comerç, han posat la societat als seus peus desculturitzant-la i enganyant-la amb promeses banals fruit del consumisme més obsessiu. Tot el sistema funciona com un engranatge perfecte per sucar els fruits d’un treball que retroalimenten l’abús de qui més té.
El televisor, profeta de les consignes del sistema, proclama “Andreíta, cómete el pollo” i “Calgonit  Frescor de Diamantes“. La porqueria mediàtica i el circ del món ens desarma per a que el marquéting, el culte a l’estètica, ens ataquin i ens infectin amb la força del fanatisme religiós (sí, allò que pensam que hem superat si és del segle XIV i cristià o que combatem si és islàmics i del segle XXI). El consum i les aparences sobren davant el ramat, perquè no som altre cosa, com l’única via de sortida per a la realització personal i ens capfica en un bucle d’excessos inútils que no omplen la buidor real que tots patim. Ja ho diu Fort Apache, “compra y no llores“.
M’agradaria no haver estat massa poètic, si ho puc anomenar així. El problema segueix sent greu. La majoria de treballadors i petits empresaris només estan al sistema per seguir engreixant els que estan a dalt. Posaré un exemple, cal visualitzar com de precària és la situació: un petit empresari, l’amo d’un bar. Té un bar que li dóna per sobreviure i guanyar diners (una quantitat ínfima comparada amb la que guanyen grans corporacions), que dedicarà a engreixar els nous amos, com els anomena Ender, o a permetre que altres treballadors o petits empresaris com ell els engreixin i, a la vegada, la Coca-Cola, per posar un exemple, s’aprofita dels ínfims guanys del senyor del bar per explotar el medi ambient i tribus, pobles i persones de tot el món. No sé si m’explic.  
Jo en seguiré parlant més envant, però l’ideal seria que tothom miràs al seu voltant i detectàs com de precari i fins a quin punt alienant és el sistema econòmic i el ritme de vida actual.

Dislèxia moral

“Es dislexia moral, carencia de escrúpulos, de ética” diu Nega a Días de vino y rosas. I sí, segurament sigui aquest un dels majors mals de la història de la humanitat. La superioritat de l’ésser humà enfront a la resta de les espècies del planeta i, fins i tot, de la natura l’ha col·locat en una posició podríem dir que divina car ha adquirit capacitat per decidir sobre el conjunt del planeta. Sempre parlant de la espècie com a conjunt i no d’un sol membre.

Aquest fet, ja innegable, podríem dir que és, per una banda, totalment positiu per al conjunt del planeta i per als humans perquè deixa en mans d’una espècie intel·ligent el curs del planeta. Vendria a ser com posar un capità al capdavant d’aquest vaixell que és la Terra.

Per altra banda, però, és la pitjor desgràcia que podríem assumir. Els humans, la història m’avala, som capaços de cometre moltes atrocitats; de liar-la molt parda.
La clau del nostre futur rau en les dues postures, les dues conductes, que pot adoptar l’ésser humà. En un plat de la balança, la conducta altruista entre individus que fa que s’ajudin entre ells i facin progressar el conjunt de la societat i el planeta de retruc, i en l’altre, la conducta egoista que mira només per el benefici del propi individu que el fa progressar a ell però que suposa un obstacle per al conjunt de la humanitat. Ambdues conductes són presents en tot ésser humà, i la educació, la cultura i l’ambient determinen, en gran part, quina adoptarem majoritàriament cadascú. Endevinau quina conducta contradiu més l’ètica i la moral. Endevinau quin sistema econòmic, cultural i social és el causant de conductes egoistes i, per tant, autodestructives per antonomàsia.
Tal vegada el món viuria un futur millor si aquest estàs en mans d’espècies veritablement col·laboradores i altruistes com les abelles o les formigues.

Imatge: Viquipèdia