Més ingovernables del que ens fan creure

Veïns menys ingovernables del que els fan creure

Si aquesta setmana algú ha obert els diaris per interessar-se per les eleccions italianes, probablement s’haurà cansat de sentir una vegada i una altra la mateixa cançoneta: Itàlia és ingovernable. En l’editorial d’ahir, El País ho deixava ben clar: “Ingobernable Italia”. Així mateix, la resta de mitjans han destacat aquesta suposada ingovernabilitat en els seus titulars. “Bersani gana en el Congreso pero el bloqueo en el Senado hace a Italia ingobernable”, deia El Mundo, mentre que La Vanguardia, “Italia se perfila ingobernable con la remontada de Berlusconi en las elecciones”.

Beppe Grillo a Livorno

Beppe Grillo a Livorno Foto: Sara Fasullo

Tanmateix, els titulars dels principals rotatius estatals són un no-res si els comparam amb el que manifestaven alguns diaris alemanys. En el bloc Guerra Eterna, adscrit a eldiario.es, Iñigo Sáenz de Ugarte recull i tradueix algunes de les opinions més interessants aparegudes en diversos rotatius germànics.

Al Süddeutsche Zeitung, de tendència de centre-esquerra, podíem llegir que:

Ahora el populismo de los gritos y las mentiras gobierna una vez más Italia. En las dramáticas elecciones griegas de los últimos años, fueron los radicales los que se beneficiaron de la crisis. En Italia han sido los populistas […]”.

Per la seva banda, el Der Tagesspiegel, de caràcter liberal, publicava que:

Italia es ingobernable. Pero eso es sólo una parte del drama italiano. Las elecciones también han demostrado que Italia es vulnerable a la retórica  populista. El 25% de apoyo a los estallidos de ira del partido antipartido del cómico Beppe Grillo lo prueban. Como el 30% de Berlusconi. Más del 50% de los votantes italianos han sucumbido a las tentaciones populistas“.

Així doncs, queda clar: Itàlia és un país ingovernable i, les passades eleccions, un fracàs per a Europa. Aquest fet, però, no és culpa de la política de la retallada i de la devoció a l’austeritat que professa la Unió, si no dels italians, un poble que es deixa enganyar pels populistes enemics d’Europa. Veim, una vegada més, quines són les conseqüències de desmarcar-se de l’auster dictat d’Alemanya: seràs acusat de radical, com la SYRIZA grega, o de populista, com el Moviment 5 Estels italià. De Berlusconi no dic res perquè tan sols no s’ho mereix.

Ha quedat clara doncs la postura d’Europa: ingovernable vol dir que té possibilitats de ser governat per aquells que no li són favorables. Però sent realistes, a Itàlia, i sobretot a Grècia, hi ha alternatives reals capaces de governar el país. SYRIZA ho és clarament. Al Moviment 5 Estels segurament li falta madurar i acabar-se de definir, però en sentirem a parlar molt més i, a la llarga, també serà una alternativa. Per què? Perquè uns i altres arrepleguen el descontentament i creixen prou com per plantar cara a les forces polítiques tradicionals de cada país, el tradicional partit de dretes i el tradicional partit socialdemòcrata. Tot molt tradicional.

La ingovernabilitat a casa

Quina deu ser, però, la situació espanyola? Algú ha sentit a dir que Espanya sigui ingovernable? Jo tampoc. Segurament es deu a que ara mateix estam governats per un partit fort i majoritari a gairebé totes les cambres de representació de l’Estat. Endemés, aquest partit és fidel a l’UE i acata la política que imposa Alemanya. Per això no se’ns ataca ni se’ns bombardeja amb propaganda mediàtica: “els espanyolets ho feis molt bé i us deixau governar, seguiu així”.

Plantegem-nos: qui recull el descontentament polític a l’Estat espanyol? Bàsicament dues formacions, IU i UPyD. Molt bé. Quina força poden arribar a assumir? Quin límit tenen, aquestes formacions? Personalment pens que, llevat de remotes casualitats, cap d’aquests dos partits té marge per créixer fins a desbancar políticament els dos grans partits tradicionals. O, com a mínim, per a desbancar a la dreta del PP. La dreta aguanta millor la crisi; Grècia o, fins i tot, Catalunya en són dos exemples clars i propers. Suposant que el PSOE aguanta un mínims, doncs, què poden fer IU i UPyD? Jo crec que, tirant a l’alça, el seu sostre estaria prop dels suports que recollirien els ‘populars’. Així doncs, l’avanç de la crisi democràtica i política que viu Espanya podria tendir a igualar les forces de quatre partits o, si més no, de rebaixar encara més les expectatives de PP i PSOE. Molt bé, en quina situació quedaríem llavors?

Paradoxalment, potser ens trobaríem en una situació de prou ‘ingovernabilitat’ (des de criteris objectius, vull dir, no des del punta de vista dels interessos de la UE). Per què? A l’Estat espanyol no hi ha un tercer partit que estigui arreplegant el descontentament amb els dos grans com estan fent SYRIZA o el Moviment 5 Estels. A Espanya n’hi ha dos, IU i UPyD, i la tendència no és a desbancar els dos partits tradicionals, si no a equiparar-s’hi. I en un cas així, com es formaria govern? IU podria pactar amb PSOE, però segurament no bastaria; sabrien trobar socis minoritaris com ERC o Amaiur? Francament, m’estranyaria. També podria passar que UPyD pactàs amb PP, però és molt probable que d’aquesta manera tampoc es pogués gargaritzar un govern estable. En aquest escenari, que ja dic que em pareix ben possible i no massa llunyà, les opcions es van esgotant i l’amenaça no és, com a Grècia o Itàlia, un govern contrari a Europa, si no la impossibilitat de formar un govern estable.

Tanmateix, queden molts més factors a tenir en compte. La tendència electoral pot suposar un problema per a la governabilitat, però n’hi ha molts més: es comença a produir una ruptura entre PSOE i PSC, el partit del govern té greus problemes de corrupció, la Casa Reial ja no és aquella institució intocable que estava per damunt del bé i el mal (ja era hora), l’Estat central ha d’afrontar la qüestió independentista catalana, el país té 6 milions d’aturats i la ciutadania està en peu de guerra.

Així doncs, ens trobam amb un país amb totes les institucions posades en dubte, els ciutadans víctimes d’aquesta crisi que no hem provocat nosaltres més encesos que mai i sense cap partit amb prou força com per liderar un canvi dràstic. Encara resultarà que els ingovernables som nosaltres…

Advertisements

Pere Navarro, rara avis

És realment estrany que, en la política d’avui en dia, algú es surti dels plantejaments marcats pel partit i exposi de manera lliure la seva opinió. Així doncs, sovint veim tots els membres d’un mateix partit referint-se al mateix fet de la mateixa manera, fins i tot amb les mateixes paraules. Algú ha sentit dir amnistia fiscal a un membre del PP? Jo francament no. I dic el PP perquè ho tenc fresc i se m’ha acudit ràpidament, no perquè siguin els únics que ho fan ni molt menys.

Excepcionalment, però, surt algun despenjat contestatari que s’allunya de la resta i diu el que pensa. És el cas de Pere Navarro ja que, si bé el PSC és un partit diferent del PSOE, hi està molt vinculat. Aquest senyor va demanar ahir l’abdicació del rei. Què bé, no és ver? Què atrevit. Una passa endavant en els plantejaments de l’esquerra espanyola.

Però què passa? Pere Navarro no ha demanat l’abdicació del rei i la proclamació d’una república, si no que vol que el príncep Felip substituesqui Joan Carles I. El PSOE, però, s’hi ha manifestat ràpidament en contra. Llavors, a què estam assistint? Tal vegada sigui una divisió entre els socialistes espanyols, però no una divisió entre radicals i moderats, ni entre partidaris i detractors de Beatriz Talegón, si no simplement una divisió dinàstica entre… entre què? Joancarlistes del PSOE i felipistes del PSC? Sembla tot una mica estrany.

Un altre qüestió interessant i digne d’anàlisi sobre les declaracions de Pere Navarro és el seu suposat republicanisme. Anem a veure… senyor Navarro, vostè es declara “republicà convençut” però manifesta el seu desig de que Felip sigui rei? A mi em sembla una mica contradictori, no sé com es veurà des de l’òptica navarrista.

En fi, està bé sentir veus i opinions diverses. És entretengut que el líder dels Socialistes de Catalunya faci propostes renovadores d’aquesta mena, encara que ningú se’l prengui massa seriosament. És un poc com allò de la cocapitalitat de Barcelona. Són els efectes de trobar-se entre l’espasa i la paret, entre l’huracà sobiranista català i l’unionisme del PSC i del propi Navarro. Veurem com acaba.

Una lectura en positiu d’aquesta actualitat fastigosa

Estam vivint una setmana mogudeta. Els mitjans no aturen d’informar sobre qüestions d’evident interès polític i social. Quan encara no ens havíem recuperat de l’escàndol de Bárcenas (que donarà per molt, ja ho veureu), el PP va votar a favor d’acceptar la presa en consideració de la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca amb el fi de combatre aquesta lacra social que són els desnonaments. Així mateix, el ministre de Justícia Alberto Ruíz Gallardón anuncia la rectificació parcial de les tasses judicials abusives i absurdes que feia comptes dur endavant.

En l’àmbit de l’educació, la reforma del ministre Wert pareix cada vegada més mala d’aplicar i, a les Illes, la falta de consens entre la Conselleria i els docents arran del Decret de tractament integrat de llengües desembocarà amb un enfrontament directe entre el Govern i la comunitat educativa que es traduirà en una vaga unitària dels professors els dies 13 i 20 de març.

Per altra banda, dimarts el president del Banc Central Europeu Mario Draghi va comparèixer al Congrés, en principi a porta tancada, però va acabar publicant finalment el seu discurs. Segurament, bona part de la culpa la té la iniciativa #OpenDraghi, que varen dur endavant diputats de ICV i IU, i sobre la que ja vaig parlar fa dues setmanes. Joan Coscubiela va treure a la llum els vídeos de la compareixença de Draghi tot i les restriccions que s’intentaren imposar.

Així doncs, tenim mostres de com el partit de govern i algunes institucions poderoses com el BCE cedeixen, encara que sigui amb gests mínims, a la pressió social dels ciutadans i dels partits de l’oposició. No sé si és causa d’un estrany atac d’optimisme sobtat que dubt que estigui patint, però tenc la sensació de que no estam tan malament  com els més pessimistes crèiem. Tal vegada visquem temps difícils. Obrir els diaris és una puntada de peu als senyals diària, però sembla que poc a poc i amb molta feina puguem anar canviant cosetes. No ens oblidem, que la política l’hem de fer tots i totes diàriament, aportant opinions i participant d’aquelles iniciatives amb les quals simpatitzem.

No podem conformar-nos en votar cada quatre anys i encara tenir la poca vergonya de dir que celebram “la festa de la democràcia”. La democràcia hauria d’estar permanentment de festa, ben viva i present en els carrers i en la vida de les persones. I per acabar, si em permeteu la comparança per estúpida que sembli, amb Sant Valentí,el dia dels enamorats, que la indústria de la xocolata celebra tal dia com avui. Els enamorats ho estan tot l’any i no es conformen en posar “nyonyeries i pollades” pel Facebook, com diu en Sebastià Rosselló en el seu BlokoVlog, cada 14 de febrer. De la mateixa manera, la vida política i democràtica l’hem de fer dia a dia i acció a acció, i no només posant un paperet dins un sobre cada vegada que hi ha eleccions. Com va dir el grandíssim Joan Fuster, la política, si no la fas, te la fan.

Dinosaures digitals, la no-adaptació a internet

És un principi comunament acceptat que els humans tenim una por estranya i irracional al canvi, a allò desconegut. En canvi, quan ens movem en un entorn que dominam, estam en la nostra zona de comfort. Tot i que sigui desagradable, és allò que coneixem. La zona de comfort inclou els hàbits, les rutines, les habilitats, els coneixements, les actituds de cadascú. Aquest vídeo ho explica molt bé.

 

Alhora, però, existeix una zona d’aprenentatge en que ampliam la nostra visió del món enriquint els nostres punts de vista, modificant els nostres hàbits o adquirir coneixements i habilitats noves. És, per tant, un bon lloc per adaptar-se al canvi.

Tanmateix, hi ha gent que experimenta un autèntic pànic cap aquesta zona d’aprenentatge i això s’expressa sovint en un rebuig frontal a les noves tecnologies i en un esforç nul per entendre-les. I no us penseu que només estic parlant de professors incapaços d’emprar una pissarra digital i encaparrotats en la bona salud de la indústria guixaire. Hi ha personatges suposadament il·lustres de la cultura que han pecat d’això mateix, de por al canvi i de manca absoluta d’adaptació a la nova era d’internet. I clar, què passa? Que els nadius digitals i aquells que no ho són però han sabut pujar-se al carro de les noves tecnologies hem d’escriure aquest tipus d’articles per retreure’ls-ho.

El problema, però, va a vegades més enllà. No és només el fet de no adaptar-se, si no voler aplicar els models analògics al món digital. Sovint s’escapa que el canvi de model de consum d’informació i cultura canviarà i està canviant perquè estan canviant les plataformes. No han entès ni volen entendre, vull dir, la necessitat d’adaptar-se a un canvi de paradigma en els drets de propietat intel·lectual, el flux de producció cultural i la manera de monetitzar-lo.

Volia parlar, concretament, de dos casos: un d’ells el protagonitzà Lucía Extebarria el gener de 2012 i l’altre, Fernando Savater fa un poc més d’una setmana. Lucía Extebarria va defensar al programa ‘Afectos en la noche’ de RNE la Llei Sinde dient que contra ella hi havia hagut “una campanya enorme de desinformació” quan, com més tard va explicar l’advocat especialista en propietat intel·lectual David Bravo, era justament ella la que estava profundament desinformada. Els comentaris, el to i les interrupcions d’Etxebarria durant l’entrevista a Radio Nacional demostra no només un profund desconeixement, si no també molt poques ganes d’adquirir-los, com podreu sentir si escoltau el programa.

Afectos en la noche  – 04/01/12Afectos en la noche - Primera hora - 04/01/12

 

Un altre cas flagrant d’animalada descomunal respecte a aquest tema és l’article que publicà dia 29 de gener el filòsof Fernando Savater al diari El País titulat ‘Robin Hood, reseteado‘. El text compara a Aaron Swartz que, entre altres coses, fou un dels principals col·laboradors de Creative Commons i el creador de l’RSS, amb Kim Dotcom, el multimilionari propietari de Megaupload. L’error és garrafal, ja que mentre el primer va fer-se amb documents científics amb drets d’autor per alliberar-los d’acord amb els principis de la cultura lliure, el segon va dedicar-se a crear tot una xarxa de pàgines i servidors que fomentaven l’intercanvi i el visionat d’arxius únicament per al seu propi profit econòmic. Però no és només això. Savater acusà al difunt Swartz -recordem que va suïcidar-se recentment– d’un idealisme que “en sí mismo encierra una amenaza”. Però és el que títol mateix ja és un insult: el Robin Hood no és altre que Swartz i el reset, el seu suïcidi. Tot molt decorós, i profundament indignant. Només esper que aquesta cutrada no arribi a les mans de la mare del hacktivista.

Per acabar, vull apuntar que no sé si al segle XV hi havia dinosaures pro manuscrits però, si n’hi havia, ja no en queden i tothom ha acabat acceptant la realitat que fins ara ha imposat la impremta. Així doncs, si no hi ha res de nou, el progrés sobrevindrà a aquests dinosaures digitals temorosos de canvi.

Gloses per a ‘chirigotas’

Salvadors patris, pot ser?
No els mouen principis nobles
que la guerra entre els pobles
sol beneficiar el poder.

El primer, la llibertat,
i no l’odi i la indecència,
donau-los la independència
quan el poble haurà votat.

I com no voldran fugir
si els insultau, com ara,
i Espanya no els empara
ni els deixa elegir?

Ja acab, si m’escoltau
i daré un cop d’efecte:
si no els donau respecte
deixau que marxin en pau.