D’on surt tanta gent? Aproximació a la ‘marea verda’

Publicat originalment a Saltant la Línia

Treure un mínim de 80.000 -eren més- mallorquins i mallorquines al carrer, segons l’impagable treball de la Societat Balear de Matemàtiques, no és fàcil. I el mèrit és dels docents, dels sindicats, de l’Assemblea i dels pares i mares però, sobretot, el mèrit és del president Bauzá (així, amb zeta i accent castellà, com a ell li agrada). I és que de fet, la tasca de l’apotecari més simpàtic de Mallorca és una obra realment titànica que cap president anterior s’hagués atrevit ni tan sols a somniar. Com deia en Jordi Évole, que li donin el Príncep d’Astúries de la Concòrida per unir-nos tant a tots.

Soler Segura

Dos rojos separatistes radicals. La foto la pujà en Josep de Luís Ferrer al Facebook.

Però és que per malament que ho hagi fet encara costa d’explicar d’on surt tanta gent. És per donar resposta a aquesta pregunta que, assegut davant l’ordinador de la meva habitació de Barcelona (on estic estudiant Periodisme, som més mallorquí que el pa amb oli), m’endins en aquest enorme treball de periodisme d’investigació basat purament en conjectures i sense investigar ni demanar res a ningú. No ho compartiu molt al Facebook i el Twitter que, si ho saben els meus professors, no n’aprovaré ni una.

Mirau, el nostre ‘presi’ duia temps fent mèrits perquè passàs el que passà ahir. Després d’anys -perquè ja eren anys- de destralades a l’educació (retallades, abaixades de sou, augment de ràtios, supressió de l’atenció a la diversitat, etc.), Bauzá veié que allò no era abastament, així que decidí demanar als pares en quina llengua volien que estudiassin els seus fills. Però… oh, sorpresa! Li digueren que en català. Així que es tragué de la màniga el dàTIL, un decret molt del seu esTIL. Quan en Bosch se’n temé del desbarat que li volien fer dur endavant, començà a caminar en peus de plom, cosa que li valgué la cessió fulminant. Per això Bauzá col·locà una nova consellera d’Educació dels fillets, Joana Maria Camps. Aquesta senyora, per ser breu i precís, no en té ni puta idea de res i fa el que li diuen. I clar, què li diuen? Destral. Idò destral: article 20 per passar olímpicament del que diguin els claustres i els consells escolars i suspensió dels directors de Maó.

L’Assemblea de Docents, que és una ‘perroflautada’ d’aquestes que s’usen ara d’organització horitzontal i assembleària i coses rares d’aquestes, amenaçà en anar a la vaga. El Tribunal Superior de Justícia suspengué cautelarment el TIL i el Govern es passà el TSJIB pel folre, així, per dir-ho finament. I clar, la cosa no caigué bé i s’hi sumaren els sindicats. L’STEI-i i CCOO, sí, però UGT i ANPE (els que un dia presidí n’Aguilutx), també.

I clar, anaren a la vaga. Així, tots. ‘A lo loco’. Els professors conservadors veieren les beneitures que volien fer el Govern, i s’hi sumaren. 90% de seguiment les primeres setmanes. Tots els docents feren una tasca bestial de sensibilització, i s’hi sumaren els pares i mares. Professors, pares i mares es posaren a fer pressió i el sector regionalista del PP (els d’en Tòfol Soler, en Biel Serra i aquesta gent) hagué de cedir. Però en Bauzi seguí amb la seva idea de matar la vaga per inanició i, per això, tots aquests que suports sortiren ahir al carrer, a posar contra les cordes el Govern per evitar la mort per inanició de la vaga.

M’ha quedat una mica mal redactat i bastant poc contextualitzat, eh? Me sap greu, l’alternativa és anar a escoltar n’Àngela Seguí a IB3. Au, que passeu bon dia.

La Catalunya productiva i la comunicació política

Si et fa peresa llegir el que ve a continuació, aquí tens un resum en dos tuits i més abaix hi ha les fotos: “És destacable pel que fa a la comunicació política que la bajanada de la Catalunya productiva hagi tengut més repercussió com a cartell de Facebook que com una frase pronunciada així talment pel president del grup parlamentari de CiU en roda de premsa”. Ara ve el ‘tostón’ (tampoc tant, és curtet).

CiU, el partit dels erigits garants de la correcta transició nacional catalana, ha protagonitzat recentment una cagada de dimensions considerables. El president del grup parlamentari dels democristians, Jordi Turull, digué en roda de premsa que “L’Espanya subsidiària viu a costa de la Catalunya productiva”. Com a eslògan potser qualificat, sent suau, de classista. Tanmateix, tot i que no sigui políticament massa correcte, no és cap novetat: CiU és un partit de classe (burgesa, és clar). L’interessant de la polèmica, però, és que les declaracions passaren relativament desapercebudes fins que el community manager dels convergents decidí publicar un cartell amb aquesta mateixa sentència al Facebook i el Twitter de la formació. Les reaccions no es feren esperar i les paròdies foren variades i, la majoria, més encertades que l’original. La proposta més de classe (no de la classe de CiU, sinó de l’altra) segurament fou “La Catalunya burgesa viu a costa de la Catalunya treballadora”. Més que el “contraatac” a la bajanada convergent, el que voldria destacar és el canvi de paradigma en la comunicació política que suposa que un cartell publicat a Facebook tengui molta més repercussió que no exactament la mateixa frase pronunciada per tot un president del grup parlamentari majoritari a Catalunya. I és que de fet, la majoria de notícies en els mitjans digitals i tradicionals i tot tipus de reaccions han vengut com a resposta al cartell de Facebook i no a les paraules de Jordi Turull. Se n’haurà de prendre notes perquè alguna cosa està canviant.

Aquí teniu l’original:

I aquí una de les paròdies amb més repercussió:

Així mateix, al Facebook de Al fons a l’esquerra hi ha tres contracartells més prou encertats (no me n’he sortit per inserir-los des de Facebook tot i que darrerament s’habilità aquesta opció).