“Sóc multimilionari en amics”

Les passades vacances de Setmana Santa vaig conversar una bona estona amb n’Antoni Gost “Curro”. Si el coneixeu, coincidireu amb que és una persona entranyable i absolutament imprescindible per a entendre el poble de sa Pobla, la seva cultura i el seu jovent; com també l’autor d’algunes de les propostes més interessants de la poesia en català a Mallorca.

En aquest enllaç podeu descarregar directament l’entrevista maquetada i en format PDF.

També la podeu veure maquetada a través d’Scribd, just a continuació.

Per últim, tot seguit teniu la transcripció del text:

N’Antoni Gost Bennasar, de malnom Curro, va veure el món per primera vegada a Búger el 14 de novembre de 1953. Tot i néixer al poble d’uns quilòmetres més enllà, ha fet gairebé sempre vida a sa Pobla i bromeja amb que necessita el passaport per sortir de la Ronda que rodeja la vila. És poeta, dinamitzador cultural i, circumstancialment, barman.

curro_barra_bn_petita

En Toni Curro m’ha citat a les dotze i mitja al seu bar, el Cafè Plaça. Inquiet i menut, me’l trob fumant una cigarreta a una taula al sol. Jersei blau a sobre d’una camisa, texans i un dels seus particulars mocadors de seda lligat al coll. S’aixeca i em saluda, “Jaume, com anam?”. Seim a la terrassa, damunt la Plaça Major de sa Pobla. En això ve n’Emili, el cambrer. “Vos duc res, Toni?”. Em mira. “Dues cervesetes, tu vols canya o Mahou?”.
Fa vint-i-set anys que es Curro marca les generacions de joves poblers que passen pel Cafè Plaça. La bona música, el rock clàssic i les converses profundes sobre literatura, cinema i qualsevol altre tema relacionat amb la cultura són marca de la casa. La relació dels joves amb en Toni és quelcom totalment peculiar. Cada any, diferents generacions de Quintos organitzen les seves festes al Plaça. No hi ha cap quintada en els darrers 27 anys d’història de sa Pobla que no guardi un bon aplec de records entre les quatre parets del Cafè Plaça. Ell sembla que no gaudeix massa de parlar-ne, però així mateix sap com definir-ho. “Això no és un bar. Això no té res a veure. Això és una universitat paral·lela”, diu.
La conversa amb en Toni és dispersa. No pot evitar anar mentalment d’un lloc a l’altre, intercalar referents i creuar anècdotes en cada cosa que explica. Li deman per la seva infantesa i per com va sorgir la seva inquietud per la poesia.
—De nin jugava a futbol pels carrers, em divertia… No me motivaven els actes culturals ni res de tot això. Vaig tenir la sort que a ca nostra teníem una biblioteca immensa i un munt de música. I també que per ca nostra venien en Jaume Vidal Alcover, na Maria Aurèlia Capmany, n’Alexandre Ballester… tot tipus de creadors! Tot això me va motivar a furgar dins la música i la literatura. De més gran, persones com n’Alexandre varen potenciar la meva part més espiritual, que per jo és importantíssima: percebre el món des del sentiment.
Quan recorda els seus primers poemes, tot d’una posa l’èmfasi en la llengua. La seva obra s’ha consolidat en català, en un català particular i seu, ni del tot popular ni del tot literari.
—Vaig començar a escriure en castellà. Nosaltres no érem tan sols conscients que allò que parlàvem era una llengua, això és brutal. Parlàvem mallorquí tot lo dia i ni sabíem que això era una llengua, que això era català.
Mentre xerram, en Toni m’interromp i s’interromp per saludar a la gent que passa i als clients, per fer una broma. Quan fa això no és en Toni, és Es Curro, una imbricació delicada de persona i personatge, de sensibilitat, rauxa i saber quedar bé. Tanmateix, segueix.
—Una cosa és fer poemes i l’altra és fer poesia. A mi de tot d’una no m’agradava parlar del que veia, mai he estat una persona descriptiva. Jo vull expressar el que sent, i això és molt difícil. Quan vaig acabar la mili, en Tano Pomar, en Toni Caimari i jo ens tornarem ajuntar, i aquí vaig fer el bot qualitatiu en la meva obra, aquí va ser el principi de jo. En Tano coneixia pintors, feia la Mostra d’Arts Plàstiques; en Toni ens feia audicions de música clàssica, després fèiem hapennings tots junts… Hi havia una activitat brutal!
N’Antoni Gost té una concepció particular de l’art. És antidescriptiu, però sempre evoca imatges. M’explica aquesta contradicció aparent mentre s’encén l’enèsima cigarreta i es col·loca les ulleres. Entén l’art com ningú i l’explica amb tot de metàfores, però encara se sorprèn que el tenguin en compte com a poeta. “L’altre dia vaig saber que me donen com a autor a la Universitat, a la Universitat! I una mestra de sa Pobla, que fa escola a un institut de per Marratxí, me va contar que m’havien fet ‘autor del mes”, recorda com si parlàs d’un extraterrestre.
—La poesia és una manera de sentir i viure la vida, no és fer llibres. Jo escric sempre. Quan no escrius, escrius. És quan crees. La consciència no és el més important, la nostra força és el subconscient. Els primers versos, com deia en José Hierro, te’ls donen els Déus. Has de tenir la parabòlica oberta a l’univers.
En Toni Gost ha patit anades i vingudes, té una sensibilitat especial, mala de descriure però fàcil de detectar. Passa quan parla de sa mare: “Ma mare ha estat el més essencial que he tengut en la meva vida perquè, sense comprendre’n mai, sempre va estar devora jo. Sempre m’ha sorprès la seva capacitat humana”.
L’obra de n’Antoni Gost no s’entén sola i sola no existiria. És perquè som. En Toni és totalment incapaç de parlar sobre què ha fet sense citar mil noms d’amics i artistes. “Jo sóc multimilionari en amics, en això sí que he tengut la gran sort de la meva vida”. És per això que, a més d’escriure, sempre s’ha preocupat per col·laborar amb altres artistes i promoure els nous talents i la set de cultura.
Es Curro sempre explica amb entusiasme com, des de la delegació poblera de l’Obra Cultural Balear, va ajudar a organitzar tot tipus de conferències, tallers, recitals i cinefòrums. Més endavant ho va fer des de la Fundació ACA de Búger, al costat del seu amic Antoni Caimari. També fa quinze anys que, cada estiu, organitza el Festival Crestatx Poètic al davant de l’ermita, convertint aquest llogaret pobler en la capital de l’art i la paraula.
—Abans, si no estaves ajudat o patrocinat per l’elit intel·lectual no arribaves enlloc. Jo vaig dir que això no havia de ser així. Mai m’ajudaren els intel·lectuals, sempre m’ajudaren els amics! Per això he fet el que he fet, vaig crear el Festival de Joves Artistes Poblers, he fet col·laboracions de tot tipus, hem impulsat el Solstici d’Estiu, on han participat un munt de poetes d’arreu. Què és això de creure’t que ets només tu i que la resta fa nosa? La misèria humana de la competència també hi és, entre els artistes. Per això sempre que me demanen una col·laboració, la faig i quan me duen una poesia, la llegesc i don consell, i don una mà.
Com a poeta, n’Antoni Gost és un ferm defensor dels petits formats. Un professor meu sempre deia que es Curro s’havia avançat dècades al Twitter. Quan li record, riu i es reafrima.
—Molta gent no estima la gran literatura perquè els autors i intel·lectuals l’han feta avorrir! Recitals d’una hora i mitja sense gens de gràcia… No! La bona poesia va en dosis petites. La bona literatura és la que te fa voler llegir.
És totalment incapaç d’estar assegut damunt la plaça fora que algú es pari cada punt a saludar-lo. S’acosta un jove, un Quinto del 98, dels que en fan devuit enguany, i tot d’una li fa cas, li recorda que aquesta nit hi ha festa al Cafè i li demana pels amics. La relació amb el Cafè és difícil: sustent i ruïna, divertimento i deure.
—Jo mai he sabut gestionar i tant de bo n’hagués sabut. En 62 anys de fer feina me trob sense res, però m’és igual! Mai he prioritzat allò material. En Joan Company de la revista Sa Plaça me va dir “Toni, mai hauries d’haver entrat al món laboral, això és pels homes!”.
Ja són més de les dues, la conversa s’allarga i en Toni no pot enredar. Ha quedat amb un grup de parroquians del Plaça per anar a dinar. “Vols venir? Anam a s’Ànima a fer una paella”, em convida. Mentrestant se li apropa un d’ells i li diu que li ha sortit un compromís i que no serà al dinar. En Toni salta: “Cagondell, Lenin! Te tiraré als moixos perquè te rapinyin, què és això de no venir?”. Li diuen Lenin perquè és un jove d’idees esquerranoses. El batejà es Curro.
Quan ja he parat la gravadora, en Toni m’agafa el braç i em demana un favor. “Apunta aquests versos i acaba així l’entrevista”, en diu. Li ric mentre torn a obrir la llibreta.

Teix sóc,
de tots els cants de la meva terra.

Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Manifest anti-anti-revetlers 2.0

Aquest és el segon esborrany d’un manifest pro-revetles i anti-anti-revetlers. Aquí teniu la primera versió (als comentaris hi ha totes les crítiques constructives que s’hi feren). Tothom està convidat a demanar que s’afegesquin o es modifiquin coses. Estau convidats a fer les vostres suggerències deixant un comentari en aquesta entrada i jo ho aniré modificant. Si vols, pots fer-lo córrer per les xarxes i mostrar-lo als teus amics. Gràcies, visquen les revetles i visca Mallorca!

Volem unes verbenes de tots i per a tots. No hi volem macrobotellades brutes i incíviques. No volem vodka vermell (què feis, tio?), ni “aónde ‘tá la plasa?“, ni “aki toos son mayorquines” (què esperaves, purot?), ni beneitures d’aquestes. Les revetles sobreviuran i mantendran la seva essència si nosaltres ens en cuidam de ser autèntics revetlers i de fer valer l’esperit de les verbenes. La festa és,  en primer lloc, de la gent del poble i,  ja després, per tots aquells que hi acudim per celebrar la festa entenent-la, respectant-la i mantenint-ne l’essència. Els revetlers hem patit moltes baixes. Des de sa Pobla fins a Biniali, moltes verbenes que s’han massificat han degenerat i han hagut d’acabar desapareixent. Som a Mallorca i volem celebrar festes mallorquines, divertides i boges, però tranquil·les. Volem mantenir la tradició -enriquint-la si cal, però la volem mantenir-.

Mallorquins i mallorquines, feis poble. Siau qui sou.

porcs revetles

Imatge de Mallorcaverbenatour.cat

Com podeu veure, aquesta és una versió més curta que el primer manifest. Més que seguint-la retallant, hauríem de pensar, si vos pareix bé, maneres d’allargar-la una mica. Gràcies a tots i totes i no oblideu remenar el manifest a les xarxes.

Manifest anti-anti-revetlers 1.0

Aquest és el primer esborrany d’un manifest pro-revetles i anti-anti-revetlers. Tothom està convidat a demanar que s’afegesquin o es modifiquin coses. Estau convidats a fer les vostres suggerències deixant un comentari en aquesta entrada i jo ho aniré modificant. Si vols, pots fer-lo córrer per les xarxes i mostrar-lo als teus amics. Gràcies, visquen les revetles i visca Mallorca!

No volem quillos a les verbenes. És cert. Però tampoc hi volem pijos de Ciutat, ni macrobotellades brutes i incíviques. Els quillos són un problema -el principal problema-, però en tenim més.Ni vodka vermell (què feis, tio?), ni “aónde ‘tá la plasa?“, ni “aki toos son mayorquines” (què esperaves, imbècil?), ni beneitures d’aquestes. Les revetles sobreviuran i mantendran la seva essència si nosaltres ens en cuidam de ser autèntics revetlers i de fer valer l’esperit de les verbenes. La festa és,  en primer lloc i,  ja després, per tots aquells que hi acudim per celebrar la festa entenent-la, respectant-la i mantenint-ne l’essència.Els revetlers hem partit moltes baixes. Des de sa Pobla fins a Biniali, moltes verbenes que s’han massificat han degenerat i han hagut d’acabar desapareixent. Som a Mallorca i volem celebrar festes mallorquines, divertides i boges, però tranquil·les. Volem mantenir la tradició -enriquint-la si cal, però la volem mantenir-.

Quillo, no te volem.

Pijo, torna-te’n a Palma.

Llonguet perdut, troba’t o torna-te’n.

Jove de la Part Forana, sigues respectuós amb el poble que visites. Li deus la festa, que és seva i te la deixa.

Mallorquins i mallorquines, feis poble. Siau qui sou.

quillos verebenes

Imatge: pàgina de Facebook “No volem killos a ses verbenes!!!”

Se’n va un dels grans

Facebook disposa d’un apartat de la teva informació personal que és “Persones que t’inspiren”. Jo hi tenc a Aaron Swartz, juntament amb altres com Joan Fuster o Tim Berners-Lee. 

Aquest jove programador de 26 anys creà l’RSS 1.0 (un dels principals enginys que fa que Internet sigui com és avui en dia) i quan en tenia només 14, col·laborà amb Lawrence Lessig en la creacó del Creative Commons, fou co creador de Reddit, i és un dels principals responsables que de que la llei nord-americana SOPA/PIPA contra les descàrregues a Internet no s’arribàs a aprovar. 

Tanmateix, jo no vaig conèixer a Swartz fins que va “robar” milions de documents del MIT, molts d’ells protegits amb copyright i propietat del sistema de pagament de publicacions acadèmiques en línia JSTOR, l’any 2010 per tal de difondre’ls lliurement a la xarxa i fer-los accessibles a tothom.

Aaron Swartz se suïcidà dia 11 de general al seu pis de Nova York. Pel judici arran de la difusió de les publicacions de JSTOR que tenia pendent, encarava penes de fins a 35 anys de presó i una multa d’un milió de dòlars. La seva mort és una pèrdua costosa que farà el món una mica pitjor, però també és una evidència de la necessitat de lluitar per a la democratització de la informació i la seva circulació lliure per la xarxa en pro de la humanitat.
 
Llegiu la notícia a alt1040 i Vila Web.

Els tres porquets i el que no hauria de ser la independència

La tarda de dia 10 de setembre, el cantautor valencià Feliu Ventura deixà anar això a Twitter:

L’analista polític i llicenciat en dret Francesc Miralles contestà això altre:

Immediatament vaig sentir l’impuls irrefrenable de retuitar-los tots dos. I és que si la metàfora és bona, la contrametàfora és encara millor; i el contingut de totes dues és igual de preocupant. Després de la manifestació de la Diada d’enguany i de tot el que l’ha precedit, sembla que tard o d’hora l’únic que la pot succeir és la declaració d’independència de Catalunya i la constitució com a estat independent de la República Catalana. Després ens haurem de fer una pregunta incòmoda: “i nosaltres què?”. Vaig intentar plantejar algunes possibilitats en un article anterior, igual que va fer-ho Vicent Flor parlant del cas valencià. Ja està clar que els catalans encara no ho tenen tot fet, i que els confiats van a l’infern, però caldria anar plantejant aquest preguntes, no sigui cosa que els esdeveniments ens agafin amb els calçons baixos i la història ens passi per damunt.
Una pancarta anuncia el que molts ja consideren una evidència.
Fotografia:  Afp/Lluis Gene via La Vanguardia

Tornant a les piulades, el moment i els fets als que es refereixen són clau. Per una banda, si el porquet de la casa de maons “passa” dels altres dos germans, el llop té totes les de guanyar. Si Catalunya s’independitza, el percentatge de catalanoparlants a l’Estat espanyol baixaria del 20% al 9%. A això, caldrà afegir-hi que, de moment, les institucions de les Illes i el País Valencià estan en mans de la dreta més rància i centralista de la democràcia, que no fa cap comptes ajudar-nos a assegurar el respecte i la protecció de la nostra llengua. Tot plegat, no sembla molt bona notícia per la supervivència del que quedarà de cultura catalana a un Estat espanyol sense el Principat. A més, el fet de que una part del territori s’independitzi, suposaria el fracàs total i definitiu del timidíssim federalisme que volia suposar l’estat de les autonomies i podria abocar a la recentralització definitiva de l’estat i la fi de les nostres aspiracions sobiranistes o federalistes.

D’altra banda, i passant a l’altre tuit, els catalans haurien d’anar alerta amb com es duu a terme el procés secessionista i quin tipus d’estat en resulta. Si la casa de maons té aluminosi, com diu Francesc Miralles, la nova Catalunya serà incapaç de dur a terme polítiques socials i consolidar-se com a model d’estat del benestar. Després, una vegada que hagi caigut el miratge polític de la independència, els catalans comprovaran que tenen problemes molts semblants als que tenien quan eren espanyols. La crisi ja no es dirà “Espanya”, es dirà “mercats”, o “FMI”, o “Convergència” o vés a saber què, i el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya es veurà en el mateix compromís que es veu ara mateix.
En síntesi, si la independència implica que Catalunya abandoni els seus germans del sud i de Mediterrània endins, el procés haurà fracassat (o almanco no haurà resultat gaire beneficiós pels que quedarem a la pell de brau). Endemés, si la independència porta a una Catalunya que, com Espanya, sigui cada vegada menys capaç de protegir els seus ciutadans de l’especulació i els atacs constants al benestar i l’estabilitat social, també haurà fallat. Tanmateix, Catalunya serà i ha de ser el que vulgui ser, i ningú està legitimat per impedir-li-ho. En això, precisament, consisteix la democràcia i el dret a l’autodeterminació.

Puntualitzacions

Ja ha arribat el setembre, i amb aquest  comencen les corredisses per anar a comprar els llibres. Comencen també, les dèries per tenir tot el material escolar ordenat, i arriba l’hora de prometre’s el mateix de sempre: “Aquest any, mantindré el quadren així de net i ordenat tot el curs”.
 
Idò entre aquest nigul de nervis per començar i depressions post vocacionals, enguany entra una vegada més en joc un altre factor, les retallades.
 
Durant aquest estiu l’ambient s’ha relaxat, i pareix, que ja no tothom recorda com acabàrem el curs l’any passat. Tot estava maquinat per això, per fer què el descontent creat a pares, mares, alumnes i professors, a causa de les notícies donades a final de curs, es suavitzés durant l’estiu. Però jo, com a l’alumna, vull que sàpiguen que no hem oblidat.
 
Jo encara record com he passat tot un curs amb 43 companys dins la mateixa aula, jo he comprovat com des de la sisena fila no s’entén el que diu el professor i la pissarra no es llegeix. He vist com s’eliminaven els programes de suport (PROA, TISE) i també les subvencions de l’AMIPA. He pogut fer classe amb una professora que xerrava per un micròfon perquè la sentíssim, m’han fet pagar doblers a principi de curs perquè no n’hi havia ni per fer fotocòpies, i tanmateix, durant el curs n’he hagut d’afegir. Quan un professor meu ha estat malalt he estat fóra classe molts de dies, perquè no m’han posat cap substitut. Finalment, he hagut de veure com es formava un enfrontament lingüístic amb els centres.
 
I ara, a falta d’això, he de comprovar com el material escolar costa un 13 % més, com s’han suprimit les beques en menjador, i com també, l’ajuntament ha anul·lat les beques en llibres, fins hi tot encara ha d’abonar les beques per llibres de text del curs passat, i mentrestant, a nosaltres cada curs que passa se’ns en van 300 euros comprant-los.
 
I aquest curs, també podrem comprovar com han augmentat els alumnes, però la lògica dels nostres polítics els ha empès a disminuir la plantilla docent, així que aquest curs hi haurà menys professors i més classes de 40 persones… Ara idò, començarà la dura carrera de quadrar els horaris, i veurem com les hores lectives del professorat augmenten, i com algun professor de català haurà d’impartir castellà per manca de docents en aquell departament. Disminuiran un 30% el pressupost del centre i no substituiran les baixes dels professors inferiors de 30 dies. I així, coses d’aquestes, passaran a grapades.
 
Moltes associacions de pares i mares ja han posat en marxa la campanya “Així, el meu fill no comença” per moure una mica la comunitat educativa, i fer què els polítics se n’adonin que no només els alumnes i els professors pateixen, sinó que els pares i mares dels alumnes es preocupen pel futur dels seus fills, i també troben insostenible aquesta situació.
 
Així, passaré el meu segon de batxiller. Jo, i milers de companys més, ens veurem forçats a estudiar a un ambient amb massa gent, pagant el material d’estudi més car, patint la marca de professors o la falta de substitucions i, amb menys subvencions pel material bàsic.
 
Això és el que ens donen perquè estudiem, perquè seguim endavant amb els graus superiors, perquè  ens fem persones “de profit”, preparades per entrar al mercat laboral.
 
Idò jo, no tenc gens de ganes d’entrar-hi, i sé cert que hi ha molta gent com jo. Amb aquesta pèssima qualitat educativa, i aquest futur laboral tan nociu, crec que és millor no entrar en aquesta roda. Crec que aquesta roda està ja per jubilar. Crec que és hora d’armar-ne una altra.