Manifest anti-anti-revetlers 1.0

Aquest és el primer esborrany d’un manifest pro-revetles i anti-anti-revetlers. Tothom està convidat a demanar que s’afegesquin o es modifiquin coses. Estau convidats a fer les vostres suggerències deixant un comentari en aquesta entrada i jo ho aniré modificant. Si vols, pots fer-lo córrer per les xarxes i mostrar-lo als teus amics. Gràcies, visquen les revetles i visca Mallorca!

No volem quillos a les verbenes. És cert. Però tampoc hi volem pijos de Ciutat, ni macrobotellades brutes i incíviques. Els quillos són un problema -el principal problema-, però en tenim més.Ni vodka vermell (què feis, tio?), ni “aónde ‘tá la plasa?“, ni “aki toos son mayorquines” (què esperaves, imbècil?), ni beneitures d’aquestes. Les revetles sobreviuran i mantendran la seva essència si nosaltres ens en cuidam de ser autèntics revetlers i de fer valer l’esperit de les verbenes. La festa és,  en primer lloc i,  ja després, per tots aquells que hi acudim per celebrar la festa entenent-la, respectant-la i mantenint-ne l’essència.Els revetlers hem partit moltes baixes. Des de sa Pobla fins a Biniali, moltes verbenes que s’han massificat han degenerat i han hagut d’acabar desapareixent. Som a Mallorca i volem celebrar festes mallorquines, divertides i boges, però tranquil·les. Volem mantenir la tradició -enriquint-la si cal, però la volem mantenir-.

Quillo, no te volem.

Pijo, torna-te’n a Palma.

Llonguet perdut, troba’t o torna-te’n.

Jove de la Part Forana, sigues respectuós amb el poble que visites. Li deus la festa, que és seva i te la deixa.

Mallorquins i mallorquines, feis poble. Siau qui sou.

quillos verebenes

Imatge: pàgina de Facebook “No volem killos a ses verbenes!!!”

Advertisements

El periodisme no és fàcil

Fer periodisme és difícil. Jo ja ho sospitava, però ho he comprovat. La setmana passada vaig estar tres dies donant una mà a la redacció de la revista Sa Plaça. No sé si la coneixeu. És una petita revista d’àmbit comarcal i de publicació quinzenal amb seu a Inca. Legalment, és una cooperativa de dos cooperativistes, n’Antònia i en Damià. A més, tenen una empleada, na Catalina, i un grapat de col·laboradors. La revista té unes 40 pàgines i és una de les millors maneres d’estar al dia de l’actualitat, les curiositats i el tarannà de la gent de la contrada del Raiguer i nord de Mallorca.

Escriure una quarantena de pàgines és difícil, però no és, ni prou fer-s’hi, tota la feina. La revista ha de contactar amb tot els anunciants que té, entendre-s’hi i cuidar-se’n de cobrar, sense oblidar que no pot sobreviure sense cercar-ne de nous. Ha de fer arribar les revistes a tots els subscriptors, atendre les seves reclamacions i, una vegada més, cercar-ne de nous. Periodísticament, s’han de cercar temes, notícies, fonts, entrevistes i quedar amb els entrevistats. Tot, per incidir en un àmbit gairebé hiperlocal on la resta de mitjans ni poden ni hi volen incidir.

Quan tot això està fet, s’han de revisar les fotos i els textos per adaptar-los a l’espai disponible en la maquetació. Quan ho dius sembla difícil, però fer-ho, ho és encara més. Bé, en Damià fa que sembli fàcil, però no ho és gens. Una vegada feta la revista, encara s’ha de revisar tota (pobra Catalina) i refer tots els errors.

Tota aquesta feinada és necessària per tirar la revista endavant. Jo ho he resumit en dos paràgrafs (tot i que segur que m’he deixat coses), però veure-ho fer (encara que només hagi estat per tres dies) fa entendre la complicació que duu tot plegat. La conclusió lògica, doncs, només pot ser una: el periodisme no és fàcil.

 

La gestió del desgast: i si el PSOE no s’equivoca?

En política, la primera línia desgasta. Les retallades, la situació econòmica, la corrupció, les herències rebudes i les cagades contínues passen factura encara que no es governi. El descrèdit dels partits polítics i les institucions de l’Estat és enorme, basta parar l’orella al cafè per comprovar-ho. Al maig, el CIS publicava que la classe política i els partits són el tercer problema dels espanyols, només superats per l’atur i la situació econòmica. Així doncs, no hauia d’estranyar que els líders (parl d’en Rubalcaba, ho he de posar en cursiva) es desgastin, es cremin, especialment si governen o si fan una altra tasca molt visible, com estar al capdavant de l’oposició. Anem a un cas pràctic.

En Rubalcaba no fa res. I quan fa, la caga o serveix de ben poc. Duu dos anys fent oposició de paper, una cosa tova a més no poder. L’únic que se li recorda és el famós pla d’estímul al qual el Govern no pretenia ni pretén fer ni puta cas. Després demana la dimissió del president, però hi pacta. Res, que s’embulla tot sol. Fa el que pot, però la caga. Està pitjor valorat que Rajoy. Pitjor que Rajoy. Us imaginau com ha d’estar un polític per estar pitjor que Rajoy? Rubalcaba es crema, es va cremant poc a poc, com crema el PSOE. Però què passaria si un any abans de les generals  el PSOE tragués un candidat nou, que fes oposició de veres i salvàs el partit? A priori, no és cap desbarat: ara tenim aquest, el deixam morir ben mort, i en treim un altre perquè ens ressusciti. No està mal pensat. També s’ha de dir que podria passar una altra cosa que, de fet, és prou probable: el lideratge de Rubalcaba podria desgastar tant el PSOE que ni un nou candidat el pogués salvar. És a dir, que la renovació que se li demana al partit arribàs quan els que la demanaven ja s’han decantat per una altra opció o han renunciat a la política. Vius, aquí.

Rubalcaba dient dir adéu

Rubalcaba a Sabadell. Dient adéu? FOTO: Flickr oficial d’Alfredo Pérez Rubalcaba