“Sóc multimilionari en amics”

Les passades vacances de Setmana Santa vaig conversar una bona estona amb n’Antoni Gost “Curro”. Si el coneixeu, coincidireu amb que és una persona entranyable i absolutament imprescindible per a entendre el poble de sa Pobla, la seva cultura i el seu jovent; com també l’autor d’algunes de les propostes més interessants de la poesia en català a Mallorca.

En aquest enllaç podeu descarregar directament l’entrevista maquetada i en format PDF.

També la podeu veure maquetada a través d’Scribd, just a continuació.

Per últim, tot seguit teniu la transcripció del text:

N’Antoni Gost Bennasar, de malnom Curro, va veure el món per primera vegada a Búger el 14 de novembre de 1953. Tot i néixer al poble d’uns quilòmetres més enllà, ha fet gairebé sempre vida a sa Pobla i bromeja amb que necessita el passaport per sortir de la Ronda que rodeja la vila. És poeta, dinamitzador cultural i, circumstancialment, barman.

curro_barra_bn_petita

En Toni Curro m’ha citat a les dotze i mitja al seu bar, el Cafè Plaça. Inquiet i menut, me’l trob fumant una cigarreta a una taula al sol. Jersei blau a sobre d’una camisa, texans i un dels seus particulars mocadors de seda lligat al coll. S’aixeca i em saluda, “Jaume, com anam?”. Seim a la terrassa, damunt la Plaça Major de sa Pobla. En això ve n’Emili, el cambrer. “Vos duc res, Toni?”. Em mira. “Dues cervesetes, tu vols canya o Mahou?”.
Fa vint-i-set anys que es Curro marca les generacions de joves poblers que passen pel Cafè Plaça. La bona música, el rock clàssic i les converses profundes sobre literatura, cinema i qualsevol altre tema relacionat amb la cultura són marca de la casa. La relació dels joves amb en Toni és quelcom totalment peculiar. Cada any, diferents generacions de Quintos organitzen les seves festes al Plaça. No hi ha cap quintada en els darrers 27 anys d’història de sa Pobla que no guardi un bon aplec de records entre les quatre parets del Cafè Plaça. Ell sembla que no gaudeix massa de parlar-ne, però així mateix sap com definir-ho. “Això no és un bar. Això no té res a veure. Això és una universitat paral·lela”, diu.
La conversa amb en Toni és dispersa. No pot evitar anar mentalment d’un lloc a l’altre, intercalar referents i creuar anècdotes en cada cosa que explica. Li deman per la seva infantesa i per com va sorgir la seva inquietud per la poesia.
—De nin jugava a futbol pels carrers, em divertia… No me motivaven els actes culturals ni res de tot això. Vaig tenir la sort que a ca nostra teníem una biblioteca immensa i un munt de música. I també que per ca nostra venien en Jaume Vidal Alcover, na Maria Aurèlia Capmany, n’Alexandre Ballester… tot tipus de creadors! Tot això me va motivar a furgar dins la música i la literatura. De més gran, persones com n’Alexandre varen potenciar la meva part més espiritual, que per jo és importantíssima: percebre el món des del sentiment.
Quan recorda els seus primers poemes, tot d’una posa l’èmfasi en la llengua. La seva obra s’ha consolidat en català, en un català particular i seu, ni del tot popular ni del tot literari.
—Vaig començar a escriure en castellà. Nosaltres no érem tan sols conscients que allò que parlàvem era una llengua, això és brutal. Parlàvem mallorquí tot lo dia i ni sabíem que això era una llengua, que això era català.
Mentre xerram, en Toni m’interromp i s’interromp per saludar a la gent que passa i als clients, per fer una broma. Quan fa això no és en Toni, és Es Curro, una imbricació delicada de persona i personatge, de sensibilitat, rauxa i saber quedar bé. Tanmateix, segueix.
—Una cosa és fer poemes i l’altra és fer poesia. A mi de tot d’una no m’agradava parlar del que veia, mai he estat una persona descriptiva. Jo vull expressar el que sent, i això és molt difícil. Quan vaig acabar la mili, en Tano Pomar, en Toni Caimari i jo ens tornarem ajuntar, i aquí vaig fer el bot qualitatiu en la meva obra, aquí va ser el principi de jo. En Tano coneixia pintors, feia la Mostra d’Arts Plàstiques; en Toni ens feia audicions de música clàssica, després fèiem hapennings tots junts… Hi havia una activitat brutal!
N’Antoni Gost té una concepció particular de l’art. És antidescriptiu, però sempre evoca imatges. M’explica aquesta contradicció aparent mentre s’encén l’enèsima cigarreta i es col·loca les ulleres. Entén l’art com ningú i l’explica amb tot de metàfores, però encara se sorprèn que el tenguin en compte com a poeta. “L’altre dia vaig saber que me donen com a autor a la Universitat, a la Universitat! I una mestra de sa Pobla, que fa escola a un institut de per Marratxí, me va contar que m’havien fet ‘autor del mes”, recorda com si parlàs d’un extraterrestre.
—La poesia és una manera de sentir i viure la vida, no és fer llibres. Jo escric sempre. Quan no escrius, escrius. És quan crees. La consciència no és el més important, la nostra força és el subconscient. Els primers versos, com deia en José Hierro, te’ls donen els Déus. Has de tenir la parabòlica oberta a l’univers.
En Toni Gost ha patit anades i vingudes, té una sensibilitat especial, mala de descriure però fàcil de detectar. Passa quan parla de sa mare: “Ma mare ha estat el més essencial que he tengut en la meva vida perquè, sense comprendre’n mai, sempre va estar devora jo. Sempre m’ha sorprès la seva capacitat humana”.
L’obra de n’Antoni Gost no s’entén sola i sola no existiria. És perquè som. En Toni és totalment incapaç de parlar sobre què ha fet sense citar mil noms d’amics i artistes. “Jo sóc multimilionari en amics, en això sí que he tengut la gran sort de la meva vida”. És per això que, a més d’escriure, sempre s’ha preocupat per col·laborar amb altres artistes i promoure els nous talents i la set de cultura.
Es Curro sempre explica amb entusiasme com, des de la delegació poblera de l’Obra Cultural Balear, va ajudar a organitzar tot tipus de conferències, tallers, recitals i cinefòrums. Més endavant ho va fer des de la Fundació ACA de Búger, al costat del seu amic Antoni Caimari. També fa quinze anys que, cada estiu, organitza el Festival Crestatx Poètic al davant de l’ermita, convertint aquest llogaret pobler en la capital de l’art i la paraula.
—Abans, si no estaves ajudat o patrocinat per l’elit intel·lectual no arribaves enlloc. Jo vaig dir que això no havia de ser així. Mai m’ajudaren els intel·lectuals, sempre m’ajudaren els amics! Per això he fet el que he fet, vaig crear el Festival de Joves Artistes Poblers, he fet col·laboracions de tot tipus, hem impulsat el Solstici d’Estiu, on han participat un munt de poetes d’arreu. Què és això de creure’t que ets només tu i que la resta fa nosa? La misèria humana de la competència també hi és, entre els artistes. Per això sempre que me demanen una col·laboració, la faig i quan me duen una poesia, la llegesc i don consell, i don una mà.
Com a poeta, n’Antoni Gost és un ferm defensor dels petits formats. Un professor meu sempre deia que es Curro s’havia avançat dècades al Twitter. Quan li record, riu i es reafrima.
—Molta gent no estima la gran literatura perquè els autors i intel·lectuals l’han feta avorrir! Recitals d’una hora i mitja sense gens de gràcia… No! La bona poesia va en dosis petites. La bona literatura és la que te fa voler llegir.
És totalment incapaç d’estar assegut damunt la plaça fora que algú es pari cada punt a saludar-lo. S’acosta un jove, un Quinto del 98, dels que en fan devuit enguany, i tot d’una li fa cas, li recorda que aquesta nit hi ha festa al Cafè i li demana pels amics. La relació amb el Cafè és difícil: sustent i ruïna, divertimento i deure.
—Jo mai he sabut gestionar i tant de bo n’hagués sabut. En 62 anys de fer feina me trob sense res, però m’és igual! Mai he prioritzat allò material. En Joan Company de la revista Sa Plaça me va dir “Toni, mai hauries d’haver entrat al món laboral, això és pels homes!”.
Ja són més de les dues, la conversa s’allarga i en Toni no pot enredar. Ha quedat amb un grup de parroquians del Plaça per anar a dinar. “Vols venir? Anam a s’Ànima a fer una paella”, em convida. Mentrestant se li apropa un d’ells i li diu que li ha sortit un compromís i que no serà al dinar. En Toni salta: “Cagondell, Lenin! Te tiraré als moixos perquè te rapinyin, què és això de no venir?”. Li diuen Lenin perquè és un jove d’idees esquerranoses. El batejà es Curro.
Quan ja he parat la gravadora, en Toni m’agafa el braç i em demana un favor. “Apunta aquests versos i acaba així l’entrevista”, en diu. Li ric mentre torn a obrir la llibreta.

Teix sóc,
de tots els cants de la meva terra.

Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

El dia que Gramsci es va fer del PP

L’ABC de Gramsci: hegemonia i sentit comú

Antonio Gramsci és un dels més genials filòsofs marxistes de la història. Nat a Sardenya l’any 1891, fou secretari general del Partit Comunista Italià i fundador del diari l’Unità. El seu gran mèrit és estendre la filosofia marxista cap a als camps de la cultura i les ideologies. En l’estudi de la ideologia, un concepte imprescindible sl que recorre sovint Gramsci és el d’hegemonia. Per a entendre’ns, l’hegemonia és el triomf d’una ideologia presentada com a no ideològica o, en tot cas, com a no política. És a dir, quan un grup -social o de pensament- és capaç de socialitzar -d’estendre i de fer dominant- una determinada visió de les coses , guanya l’hegemonia. L’hegemonia, però, no es disputa en l’àmbit polític, sinó en el cultural. Quan assumim la ideologia hegemònica no ho feim atenent a discursos de polítics, sinó d’institucions aparentment neutres i despolititzades, com ara l’escola, l’església, les institucions estatals, els mitjans, el cinema i, en definitiva, la cultura. Entendre això fou el que portà a Gramsci a fundar un periòdic. En aquest mateix sentit, se li atribueix a l’històric dirigent del PSOE Alfonso Guerra una frase que expressava això d’una manera molt clara i molt pragmàtica: “Prefiero diez minutos de televisión a diez mil militantes”.

A l’hora de construir un discurs polític que vulgui esdevenir majoritari, s’ha d’atendre a aquesta ideologia dominant, a aquest sentit comú d’època que -quasi- tothom dóna per bo, per atreure quadres i votants. És a dir, s’ha de donar a entendre que les idees que un defensa són les que millor s’adeqüen al que vol la majoria (1).

Així mateix, val a dir que el sentit comú d’època, la ideologia, la forma d’entendre les coses que “es donen per fet” no és estable ni rígida. Els diferents actors polítics i socials que es disputen l’hegemonia l’alteren i la fan mutar permanentment. Un exemple: abans de l’aparició del 15M i de l’èxit de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, el drama dels desnonaments era entès com un problema individual i no com un problema col·lectiu i, per tant,  polític amb responsables clars -bancs i gestors polítics. En aquest sentit, la PAH i el 15M, com a actors polítics, han aconseguit fer variar el sentit comú d’època (2).

La mallorquinitat com a discurs hegemònic

Feta aquesta introducció bàsica, parlem un moment del sentit comú mallorquí. Aquí hem patit segles d’anticatalanisme institucional -especialment agressiu durant la dictadura franquista-, la imposició d’un model territorial balear (com a província primer i com a CCAA després) que no s’adequa a la realitat geogràfica i identitària de les quatre illes (3) acompanyat de la negació sistemàtica de qualsevol intent de confederació amb altres territoris de parla catalana, així com una forta propaganda anticatalana, successives onades immigratòries i galledes d’autoodi i provincianisme abocats des dels mitjans i l’Estat. Així, tot i la resistència de certs grups socials i polítics i d’algunes victòries com el reconeixement del català com a llengua pròpia en l’Estatut d’autonomia, l’anticatalanisme s’ha venut com al refugi a una suposada imposició forana. És curiós com milers de mallorquins catalanoparlants assumeixen aquestes postures i veuen el català estàndard com a enemic, el castellà com a cosa neutra o positiva i la cultura pròpia -les festes populars, la gastronomia, les gloses, etc.-, eminentment mallorquines i en mallorquí, com a font d’orgull i riquesa cultural.

El Partit Popular és paradoxalment qui millor ha sabut maniobrar sobre aquesta ideologia, sobre aquest sentit comú d’època tan mallorquí, per a construir discursos majoritaris i hegemònics.  Dic paradoxalment tenint en compte l’alta estima que a Mallorca tenim per la cultura pròpia contra la que sovint atempten o folkloritzen i l’alt grau de sentiment -identitari o nacional- propi, com a nació o subnació perifèrica dins l’Estat espanyol. Ja com a AP, i després del naufragi de la UCD, els populars varen aconseguir evitar l’emergència forta d’un partit regionalista dretà com CiU o el PNB. I ho va fer atraient cap a sí notables i part del discurs d’aquesta tendència, que es va veure pobrament reflectida en UM. Encara avui, però, el PP fa meravelles discursives per adaptar al mallorquinisme hegemònic el seu discurs anticatalà (català ni tan sols com a poble, com a llengua) i centralista.

L’exemple més recent i exitós d’aquest gramscianisme pepero [sic] és el cèlebre i celebrat #defensamlonostro. El missatge es feia córrer engalanat de cultura pròpia per donar una imatge que qualla amb el que la majoria de mallorquins pensa: que s’ha de defensar la cultura i la llengua d’aquí. Una escala de collir figues, un parell de sobrassades, una bandera mallorquina mimetitzant-se amb el logo del PP, una cantadora de gloses (poblera, per cert) i dos pobles rurals, nostrats, coneguts i estimats: Campos i sa Pobla.

Hi ha més exemples. Quan Matas havia de parlar bé de la llengua pròpia, el català era “sa nostra llengo” i quan n’havia de parlar malament, el català era català. Ara a Segòvia en parlarà poc. Aquesta estima a la llengua pròpia, sota la denominació que sigui, ha estat aprofitada per inventar-se un enemic per a la plena normalització del mallorquí que no és el castellà (que segons tota la sociolingüística mundial haguda i per haver el substitueix, li pren espais d’ús, etc.), sinó el català estàndard. El missatge era “per culpa del català de Barcelona estam perdent es mallorquí”. S’insisteix en el “català de Barcelona” o “català estàndard” perquè la idea de que mallorquí i català són una mateixa cosa està molt estesa (no m’atrevesc a dir que sigui hegemònica).

Aquest maniobra es fa contínuament. Qui ho fa molt bé és la mateixa que em motiva a escriure aquest article, l’Esperanza Aguirre palmesana, dòña Ayna María Aguiló [sic, again]. Ara resulta que aquesta senyora ha obert un blog on vol parlar d’educació. Per això ha compartit un vídeo de TV3 on s’explica la problemàtica del TIL i se’n demana l’opinió a una diputada de CiU. Al filòleg Josep Oliver li ha estranyat que la diputada comparteixi “al seu blog un vídeo molt interessant on es culpa al PP del conflicte escolar a les Illes”. Ana María Aguiló, ni curta ni peresosa, ha botat aviat: “es lo que ocurre, alegra a pancatalanistas [el conflicte educatiu, s’entén] e indigna a mallorquines, menorquines, ibicencos y formenterenses”.

La maniobra és discursivament brillant: ells, els enemics, els (pan)catalanistes contra nosaltres, els bons, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Contra això, la reacció del filòleg ha estat lògica i molt encertada: “M’està dient que no som mallorquí perquè no pens com vostè”. Ha entrat així en aquesta disputa per representar la mallorquinitat hegemònica. Així i tot, però, ella és diputada, té un partit, un aparell, un televisió pública i el triple de seguidors que el pobre Oliver. I de moment té, a més, l’hegemonia. Ja veurem què passa al maig.

NOTES

1- Per aprofundir en la comprensió en l’estudi de la ideologia i l’hegemonia vegeu: La palabra es un arma | La ideologia, un concepto polémico de Felipe P.G. a la Revista Exarchia

2- Per a un estudi de l’efecte del 15M en la disputa de l’hegemonia vegeu: El 15M como discurso contrahegemónico d’Iñigo Errejón

3- Per a entendre millor el sistema identitari dels illencs vegeu aquesta enquesta de Gadeso

Manifest anti-anti-revetlers 2.0

Aquest és el segon esborrany d’un manifest pro-revetles i anti-anti-revetlers. Aquí teniu la primera versió (als comentaris hi ha totes les crítiques constructives que s’hi feren). Tothom està convidat a demanar que s’afegesquin o es modifiquin coses. Estau convidats a fer les vostres suggerències deixant un comentari en aquesta entrada i jo ho aniré modificant. Si vols, pots fer-lo córrer per les xarxes i mostrar-lo als teus amics. Gràcies, visquen les revetles i visca Mallorca!

Volem unes verbenes de tots i per a tots. No hi volem macrobotellades brutes i incíviques. No volem vodka vermell (què feis, tio?), ni “aónde ‘tá la plasa?“, ni “aki toos son mayorquines” (què esperaves, purot?), ni beneitures d’aquestes. Les revetles sobreviuran i mantendran la seva essència si nosaltres ens en cuidam de ser autèntics revetlers i de fer valer l’esperit de les verbenes. La festa és,  en primer lloc, de la gent del poble i,  ja després, per tots aquells que hi acudim per celebrar la festa entenent-la, respectant-la i mantenint-ne l’essència. Els revetlers hem patit moltes baixes. Des de sa Pobla fins a Biniali, moltes verbenes que s’han massificat han degenerat i han hagut d’acabar desapareixent. Som a Mallorca i volem celebrar festes mallorquines, divertides i boges, però tranquil·les. Volem mantenir la tradició -enriquint-la si cal, però la volem mantenir-.

Mallorquins i mallorquines, feis poble. Siau qui sou.

porcs revetles

Imatge de Mallorcaverbenatour.cat

Com podeu veure, aquesta és una versió més curta que el primer manifest. Més que seguint-la retallant, hauríem de pensar, si vos pareix bé, maneres d’allargar-la una mica. Gràcies a tots i totes i no oblideu remenar el manifest a les xarxes.

Manifest anti-anti-revetlers 1.0

Aquest és el primer esborrany d’un manifest pro-revetles i anti-anti-revetlers. Tothom està convidat a demanar que s’afegesquin o es modifiquin coses. Estau convidats a fer les vostres suggerències deixant un comentari en aquesta entrada i jo ho aniré modificant. Si vols, pots fer-lo córrer per les xarxes i mostrar-lo als teus amics. Gràcies, visquen les revetles i visca Mallorca!

No volem quillos a les verbenes. És cert. Però tampoc hi volem pijos de Ciutat, ni macrobotellades brutes i incíviques. Els quillos són un problema -el principal problema-, però en tenim més.Ni vodka vermell (què feis, tio?), ni “aónde ‘tá la plasa?“, ni “aki toos son mayorquines” (què esperaves, imbècil?), ni beneitures d’aquestes. Les revetles sobreviuran i mantendran la seva essència si nosaltres ens en cuidam de ser autèntics revetlers i de fer valer l’esperit de les verbenes. La festa és,  en primer lloc i,  ja després, per tots aquells que hi acudim per celebrar la festa entenent-la, respectant-la i mantenint-ne l’essència.Els revetlers hem partit moltes baixes. Des de sa Pobla fins a Biniali, moltes verbenes que s’han massificat han degenerat i han hagut d’acabar desapareixent. Som a Mallorca i volem celebrar festes mallorquines, divertides i boges, però tranquil·les. Volem mantenir la tradició -enriquint-la si cal, però la volem mantenir-.

Quillo, no te volem.

Pijo, torna-te’n a Palma.

Llonguet perdut, troba’t o torna-te’n.

Jove de la Part Forana, sigues respectuós amb el poble que visites. Li deus la festa, que és seva i te la deixa.

Mallorquins i mallorquines, feis poble. Siau qui sou.

quillos verebenes

Imatge: pàgina de Facebook “No volem killos a ses verbenes!!!”

Els tres porquets i el que no hauria de ser la independència

La tarda de dia 10 de setembre, el cantautor valencià Feliu Ventura deixà anar això a Twitter:

L’analista polític i llicenciat en dret Francesc Miralles contestà això altre:

Immediatament vaig sentir l’impuls irrefrenable de retuitar-los tots dos. I és que si la metàfora és bona, la contrametàfora és encara millor; i el contingut de totes dues és igual de preocupant. Després de la manifestació de la Diada d’enguany i de tot el que l’ha precedit, sembla que tard o d’hora l’únic que la pot succeir és la declaració d’independència de Catalunya i la constitució com a estat independent de la República Catalana. Després ens haurem de fer una pregunta incòmoda: “i nosaltres què?”. Vaig intentar plantejar algunes possibilitats en un article anterior, igual que va fer-ho Vicent Flor parlant del cas valencià. Ja està clar que els catalans encara no ho tenen tot fet, i que els confiats van a l’infern, però caldria anar plantejant aquest preguntes, no sigui cosa que els esdeveniments ens agafin amb els calçons baixos i la història ens passi per damunt.
Una pancarta anuncia el que molts ja consideren una evidència.
Fotografia:  Afp/Lluis Gene via La Vanguardia

Tornant a les piulades, el moment i els fets als que es refereixen són clau. Per una banda, si el porquet de la casa de maons “passa” dels altres dos germans, el llop té totes les de guanyar. Si Catalunya s’independitza, el percentatge de catalanoparlants a l’Estat espanyol baixaria del 20% al 9%. A això, caldrà afegir-hi que, de moment, les institucions de les Illes i el País Valencià estan en mans de la dreta més rància i centralista de la democràcia, que no fa cap comptes ajudar-nos a assegurar el respecte i la protecció de la nostra llengua. Tot plegat, no sembla molt bona notícia per la supervivència del que quedarà de cultura catalana a un Estat espanyol sense el Principat. A més, el fet de que una part del territori s’independitzi, suposaria el fracàs total i definitiu del timidíssim federalisme que volia suposar l’estat de les autonomies i podria abocar a la recentralització definitiva de l’estat i la fi de les nostres aspiracions sobiranistes o federalistes.

D’altra banda, i passant a l’altre tuit, els catalans haurien d’anar alerta amb com es duu a terme el procés secessionista i quin tipus d’estat en resulta. Si la casa de maons té aluminosi, com diu Francesc Miralles, la nova Catalunya serà incapaç de dur a terme polítiques socials i consolidar-se com a model d’estat del benestar. Després, una vegada que hagi caigut el miratge polític de la independència, els catalans comprovaran que tenen problemes molts semblants als que tenien quan eren espanyols. La crisi ja no es dirà “Espanya”, es dirà “mercats”, o “FMI”, o “Convergència” o vés a saber què, i el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya es veurà en el mateix compromís que es veu ara mateix.
En síntesi, si la independència implica que Catalunya abandoni els seus germans del sud i de Mediterrània endins, el procés haurà fracassat (o almanco no haurà resultat gaire beneficiós pels que quedarem a la pell de brau). Endemés, si la independència porta a una Catalunya que, com Espanya, sigui cada vegada menys capaç de protegir els seus ciutadans de l’especulació i els atacs constants al benestar i l’estabilitat social, també haurà fallat. Tanmateix, Catalunya serà i ha de ser el que vulgui ser, i ningú està legitimat per impedir-li-ho. En això, precisament, consisteix la democràcia i el dret a l’autodeterminació.

Breu: de Milton Friedman als toros.

Milton Friedman és l’ideòleg del neoliberalisme econòmic i estic amb desacord amb bona part de la seva tesi. Tot i així, és interessant i val la pena llegir-lo. A la seva obra “Libertad de elegir” menciona que “La alta tasa de desempleo juvenil, y especialmente entre los negros, es un escándolo y una seria fuente de desasosiego social”. Està parlant dels Estats Units a finals dels 70 i principis dels 80, i aquesta taxa estava al voltant, segons ell mateix comenta més envant, d’un 15 a un 25% entre els joves estatunidencs blancs i d’un 35 a un 45% entre els negres. A l’estat espanyol del 2012, l’atur juvenil afecta al 52.1% (02/07/2012). No crec que faci falta afegir moltes més coses, però en síntesi, diré que les retallades en polítiques actives d’ocupació, educació, serveis socials o sanitat i altres mesures com la pujada de l’IVA beneficiïn massa a tots aquests joves que estan a l’atur. Com tampoc és ben segur que no ho faran tots els altres despropòsits polítics (no d’àmbit econòmic ni social) que s’estan duent a terme, com tornar a emetre toros per RTVE o atacar el català a les Illes en tots els àmbits en que tenia presència.