Dislèxia moral

“Es dislexia moral, carencia de escrúpulos, de ética” diu Nega a Días de vino y rosas. I sí, segurament sigui aquest un dels majors mals de la història de la humanitat. La superioritat de l’ésser humà enfront a la resta de les espècies del planeta i, fins i tot, de la natura l’ha col·locat en una posició podríem dir que divina car ha adquirit capacitat per decidir sobre el conjunt del planeta. Sempre parlant de la espècie com a conjunt i no d’un sol membre.

Aquest fet, ja innegable, podríem dir que és, per una banda, totalment positiu per al conjunt del planeta i per als humans perquè deixa en mans d’una espècie intel·ligent el curs del planeta. Vendria a ser com posar un capità al capdavant d’aquest vaixell que és la Terra.

Per altra banda, però, és la pitjor desgràcia que podríem assumir. Els humans, la història m’avala, som capaços de cometre moltes atrocitats; de liar-la molt parda.
La clau del nostre futur rau en les dues postures, les dues conductes, que pot adoptar l’ésser humà. En un plat de la balança, la conducta altruista entre individus que fa que s’ajudin entre ells i facin progressar el conjunt de la societat i el planeta de retruc, i en l’altre, la conducta egoista que mira només per el benefici del propi individu que el fa progressar a ell però que suposa un obstacle per al conjunt de la humanitat. Ambdues conductes són presents en tot ésser humà, i la educació, la cultura i l’ambient determinen, en gran part, quina adoptarem majoritàriament cadascú. Endevinau quina conducta contradiu més l’ètica i la moral. Endevinau quin sistema econòmic, cultural i social és el causant de conductes egoistes i, per tant, autodestructives per antonomàsia.
Tal vegada el món viuria un futur millor si aquest estàs en mans d’espècies veritablement col·laboradores i altruistes com les abelles o les formigues.

Imatge: Viquipèdia
Advertisements

La màfia de la indústria cultural

Quan parlava del perquè de Saltant la línia com a títol per a aquest bloc vaig lloar els Orfes d’Occident que lluitaven “rebel·lant-se contra el mal de la ignomínia cultural i absurda” i vaig afegir, àdhuc, que això és el mateix que jo pretenia amb aquest bloc.

Avui m’agradaria parlar-vos no d’aquelles persones que fan feina per assolir aquest objectiu (el d’aconseguir una societat culta), sinó d’aquelles forces que s’hi oposen defensant, òbviament, interessos econòmics. Sí, d’acord, parl de l’SGAE. Parl de l’SGAE perquè és la principal entitat gestora de drets d’autor al nostre Estat i la més coneguda (i odiada). Després de que la Societat General d’Autors hagués de deixar de cobrar el cànon digital per considerar-se abusiu i improcedent, de que sortissin a la llum els casos de corrupció, Público ha fet públic un nou cas de pràctiques i funcionaments vergonyosos. El funcionament, a grans trets, va més o manco així: un geni escriu una obra, mor, passen vuitanta anys i l’obra passa a domini públic; a continuació, un espavilat en canvia una nota o una coma i la reedita per començar a cobrar drets d’autors d’una obra aliena. A més, aquest espavilat que hem citat és l’únic que té accés a aquestes obres perquè s’ha conxorxat amb l’SGAE, que és la única que hi té accés. Collonut. 
Ara, toca indignar-se, ja ho sabem: l’SGAE són uns cabrons, cultura lliure i accessible per a tothom! Molt bé. I què feim per anar cap aquí? Segurament molts coneixeu les llicències Creative Commons. De fet, si vos fixau, aquest bloc es troba sota una llicència CC. I què són? Llegiu-ho a Viquipèdia i no m’emprenyeu. Així un poc per damunt, el Creative Commons va més o manco així: tu fas una cosa (un llibre, una cançó, un retrat nuu de la teva parella), t’agrada i ho vols compartir, així que ho penges a Internet. Vols que la gent reconegui que es teu, i poder decidir si se’n poden produir obres derivades a partir del que tu has creat o si algú ho pot emprar per obtenir beneficis. Així que dius “ei, que això està sota una llicència Creative Commons, sempre que ho usis o mencionis has de citar l’autoria (és a dir, has de anunciar que és meu, que ho he fet jo), i a més, només pots fer amb això el que posa aquí (ja sigui no guanyar-ne diners, no fer modificacions, etc.). D’aquesta manera, podem compartir coneixement i cultura lliurement a la xarxa i en qualsevol altre format (hi ha llibres amb CC, i si no, demanau-ho a en Marcel Pich i el seu poemari “Lloriguera i rodalies”), sabent que no rebrem ingressos per drets d’autor però que la nostra obra podrà circular lliurement, ser àmpliament difosa per tot tipus de persones arreu del món i, a més, no ajudarem a engrossir als pocavergonyes de l’SGAE.


Imatge: Cineralia

I per mostra, un botó

Malaltia mental. Això és el que el misser d’Anders Behring, autor de la matança noruega, ha anunciat que al·legaria al judici per defensar l’acusat. Què us pareix? Un altre atemptat en si mateix; però ningú s’ha queixat. I és curiós, però posaria la mà al foc que l’opinió pública s’hagués aixecat en peu de guerra si el defensor d’un gihadista o d’un terrorista etarra hagués al·legat tal bajanada.

I és que, com deia anit passada, és hora de saltar la línia i de fixar-se en com manipulen els mitjans. Quan parlam d’atemptats terroristes etarres o islamistes mai es criminalitza l’individu, sempre el moviment, ja sigui el nacionalisme independentista basc, el panarabisme o el fonamentalisme religiós. Ara bé, quan un individu (he estat incapaç de dir-li persona) com Behring perpetua el tipus de massacre que ha efectuat i encara en braveja dient que era “esgarrifosa però necessària”, la societat i els mitjans (i el seu misser) el criminalitzen a ell i el tracten de boig. I si pertany a una extrema dreta ultranacionalista i antimusulmana amb pensaments tan radicals com els dels terroristes que hem mencionat abans pareix que no és més que una anècdota més. Quan esclati una bomba d’Al-Qaeda tots parlarem de perseguir el terrorisme islàmic i començarem a mirar amb recel al magrebí que viu al nostre carrer, però ara que una titella d’un fanatisme absurd que prou mal ha fet ja a tota Europa (no serà necessari que recordi l’holocaust i la Segona Guerra Mundial o la repressió franquista) no he sentit a ningú parlar per televisió de il·legalitzar els partits afins a aquests extrems de la dreta. Potser estaria bé que ens ho plantejàssim. 


Imatge: Viquipèdia

Com els Orfes d’At Versaris

“Saltant la línia” és el títol que he triat per emprendre aquesta curolla. El perquè el trobareu en forma d’obra d’art (tant poètica com musical) aquí, en aquesta cançó dels catalans At Versaris. Una lletra complexa i mala d’interpretar que parla del que ells anomenen els Orfes d’Occident, aquells qui “malviuen sense representació formal rebel·lant-se contra el mal de la ignomínia cultural i absurda”. Escoltant aquestes paraules me’n vaig témer de que calien més Orfes d’aquesta casta i modestament pos en marxa aquest bloc per mirar d’unir-me a les seves files i evitar que la ignomínia cultural, en paraules d’At Versaris, acabi d’engolir-nos per complet. Obr aquest bloc amb l’esperança de saltar i fer saltar als qui em llegiu aquesta línia, que diuen ells. La línia de l’apatia cultural, social i política que desemboca en una societat com la nostra: passiva, submisa, resignada. Un ramat de consciències per remoure.
Avui, la societat civil viu darrere la cortina de fum dels mitjans de masses. En aquest sistema econòmic i en el nostre planeta globalitzat, la informació passa el sedàs dels interessos i, per tant, ens arriba descafeïnada (quan tenim la sort de que ens arribi). Ja se sap, qui paga mana. Internet i eines com aquesta, els blocs, constitueixen avui en dia un altaveu important per a qui tenim coses a dir, per a que ens arribi informació ben carregades de cafeïna (i pura veracitat), per a socialitzar poc a poc el màxim poder d’avui dia, els mitjans de masses.
Oh! Ha dit socialitzar. Sí, efectivament, i ben a consciència. El DIEC diu que socialitzar és “difondre socialment, fer arribar igualitàriament a tota la societat, (un fet, un producte, etc.)”. I jo deman, com pretenem exercir una vertadera llibertat d’opinió i d’expressió si no disponem tots i per igual dels mitjans comunicatius?