A vegades m’agrada fer filosofia barata perquè qualsevol me la pot comprar. Escriure-la fa molt bé i llegir-la fa poc mal.
Posem per cas que dins l’ésser humà hi ha dues expressions antagòniques, dues pulsions essencials que modulen la seva conducta. Això segur que té una explicació biològica que desconec. Estaré encantat d’escoltar qui em vulgui il·lustrar. El que deia, dues pulsions essencials antagòniques, una de més individualista i una de més social. Hom pensa en ell o hom pensa en tots (encara que sigui en el propi benefici). Algú en deu haver parlat abans i hauria d’estar fent mil referències bibliogràfiques. M’haureu de disculpar per escaquejar-me’n.
Aquestes dues tendències, aquestes dues forces que ens fan actuar, no són absolutes: mai una de sola preval totalment damunt l’altra. Cadascú les combina, les conjuga i les administra com pot i com el cos li demana (vaja expressió més inexacta!) en el seu propi benefici. Mai preval cap de les dues perquè seria inviable. Pensar sempre en un mateix ens deslligaria de la nostra essència d’éssers socials i polítics, però pensar sempre en el col·lectiu ens abocaria a la inoperància i ens acabaria condemnant a la pròpia desfeta d’aquestes arrels col·lectives. Així doncs, cadascú fa el que pot actuant en un cas així i, en un altre, així d’eçà.
El conflicte és una conseqüència de fer d’aquest modus operandi de la mentalitat humana. Evitar el conflicte seria pensar sempre en el col·lectiu, però no agraviar ningú significaria no actuar en absolut: un llast pel progrés. Per tant, les nostres vides i la història en general avancen a base de conflictes entre grups i individus en tots els camps possibles, des del social i polític al més personal. Ara ja m’ha sortit la dèria marxista. He formulat, sense adonar-me’n, una variant grollera de la dialèctica històrica marxista. Millor que aturi d’escriure.
Saltant la línia 