Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Advertisements

Gentrificació: l’ús del sòl contra les classes populars

La gentrificació és un procés de transformació urbana pel qual l’encariment del sòl i altres factors desplacen les classes populars dels seus barris d’origen, que passen a ser ocupats per classes mitjanes o altes. La paraula deriva de l’anglicisme gentrification, que alhora deriva de gentry,  ‘noblesa’. Així doncs, també es podria traduir gentrificació com a ‘ennobliment’.

Els processos de transformació social, econòmica, urbana i humana d’un barri que suposa la gentrificació poden dividir-se en tres fases: naixement, abandó i revaloració. En la primera etapa, una zona normalment cèntrica és abandonada per la burgesia, que cerca espais amples i agradables als ravals i altres zones suburbanes. Així doncs, aquest espai esdevé una zona obrera. Llavors, pateix massificació i pobresa que la col·lapsen i la degraden. Endemés, la demanda d’habitatge i la manca de possibilitats econòmiques de les classes populars dificulta l’accés a una vivenda digne, fet que es resol amb el lloguer o la compra de vivendes precàries en una espècie de xabolisme vertical. Continue reading

Per què dic no a la LOMCE

La LOE deia:

“El sistema educativo español se orientará a […]  la formación para la paz, el respeto a los derechos humanos, la vida en común, la cohesión social, la cooperación y solidaridad entre los pueblos”.

La LOMCE diu:

“La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y  las cotas de prosperidad de un país. […]  Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación”.

I jo, com a alumne, dic: vull una educació que m’enriquesqui com a membre d’una societat plural, respectuosa, solidària i pacífica. Crec en el valor de les persones per damunt dels valors dels diners. Em neg a ser mercantilitzat i entès només com a part de l’engranatge econòmic que arracona una majoria de la societat mentre reporta guanys milionaris a una altra. Jo, com a alumne i com a membre d’una comunitat que,aspira a ser democràtica, igualitària i lliure dic NO a la llei Wert, dic NO a la LOMCE.
Vegeu també:

Pseudo-qualitat educativa per a un país en fallida a Bloko.info

Els tres porquets i el que no hauria de ser la independència

La tarda de dia 10 de setembre, el cantautor valencià Feliu Ventura deixà anar això a Twitter:

L’analista polític i llicenciat en dret Francesc Miralles contestà això altre:

Immediatament vaig sentir l’impuls irrefrenable de retuitar-los tots dos. I és que si la metàfora és bona, la contrametàfora és encara millor; i el contingut de totes dues és igual de preocupant. Després de la manifestació de la Diada d’enguany i de tot el que l’ha precedit, sembla que tard o d’hora l’únic que la pot succeir és la declaració d’independència de Catalunya i la constitució com a estat independent de la República Catalana. Després ens haurem de fer una pregunta incòmoda: “i nosaltres què?”. Vaig intentar plantejar algunes possibilitats en un article anterior, igual que va fer-ho Vicent Flor parlant del cas valencià. Ja està clar que els catalans encara no ho tenen tot fet, i que els confiats van a l’infern, però caldria anar plantejant aquest preguntes, no sigui cosa que els esdeveniments ens agafin amb els calçons baixos i la història ens passi per damunt.
Una pancarta anuncia el que molts ja consideren una evidència.
Fotografia:  Afp/Lluis Gene via La Vanguardia

Tornant a les piulades, el moment i els fets als que es refereixen són clau. Per una banda, si el porquet de la casa de maons “passa” dels altres dos germans, el llop té totes les de guanyar. Si Catalunya s’independitza, el percentatge de catalanoparlants a l’Estat espanyol baixaria del 20% al 9%. A això, caldrà afegir-hi que, de moment, les institucions de les Illes i el País Valencià estan en mans de la dreta més rància i centralista de la democràcia, que no fa cap comptes ajudar-nos a assegurar el respecte i la protecció de la nostra llengua. Tot plegat, no sembla molt bona notícia per la supervivència del que quedarà de cultura catalana a un Estat espanyol sense el Principat. A més, el fet de que una part del territori s’independitzi, suposaria el fracàs total i definitiu del timidíssim federalisme que volia suposar l’estat de les autonomies i podria abocar a la recentralització definitiva de l’estat i la fi de les nostres aspiracions sobiranistes o federalistes.

D’altra banda, i passant a l’altre tuit, els catalans haurien d’anar alerta amb com es duu a terme el procés secessionista i quin tipus d’estat en resulta. Si la casa de maons té aluminosi, com diu Francesc Miralles, la nova Catalunya serà incapaç de dur a terme polítiques socials i consolidar-se com a model d’estat del benestar. Després, una vegada que hagi caigut el miratge polític de la independència, els catalans comprovaran que tenen problemes molts semblants als que tenien quan eren espanyols. La crisi ja no es dirà “Espanya”, es dirà “mercats”, o “FMI”, o “Convergència” o vés a saber què, i el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya es veurà en el mateix compromís que es veu ara mateix.
En síntesi, si la independència implica que Catalunya abandoni els seus germans del sud i de Mediterrània endins, el procés haurà fracassat (o almanco no haurà resultat gaire beneficiós pels que quedarem a la pell de brau). Endemés, si la independència porta a una Catalunya que, com Espanya, sigui cada vegada menys capaç de protegir els seus ciutadans de l’especulació i els atacs constants al benestar i l’estabilitat social, també haurà fallat. Tanmateix, Catalunya serà i ha de ser el que vulgui ser, i ningú està legitimat per impedir-li-ho. En això, precisament, consisteix la democràcia i el dret a l’autodeterminació.

Breu: de Milton Friedman als toros.

Milton Friedman és l’ideòleg del neoliberalisme econòmic i estic amb desacord amb bona part de la seva tesi. Tot i així, és interessant i val la pena llegir-lo. A la seva obra “Libertad de elegir” menciona que “La alta tasa de desempleo juvenil, y especialmente entre los negros, es un escándolo y una seria fuente de desasosiego social”. Està parlant dels Estats Units a finals dels 70 i principis dels 80, i aquesta taxa estava al voltant, segons ell mateix comenta més envant, d’un 15 a un 25% entre els joves estatunidencs blancs i d’un 35 a un 45% entre els negres. A l’estat espanyol del 2012, l’atur juvenil afecta al 52.1% (02/07/2012). No crec que faci falta afegir moltes més coses, però en síntesi, diré que les retallades en polítiques actives d’ocupació, educació, serveis socials o sanitat i altres mesures com la pujada de l’IVA beneficiïn massa a tots aquests joves que estan a l’atur. Com tampoc és ben segur que no ho faran tots els altres despropòsits polítics (no d’àmbit econòmic ni social) que s’estan duent a terme, com tornar a emetre toros per RTVE o atacar el català a les Illes en tots els àmbits en que tenia presència.

Puntualitzacions

Ja ha arribat el setembre, i amb aquest  comencen les corredisses per anar a comprar els llibres. Comencen també, les dèries per tenir tot el material escolar ordenat, i arriba l’hora de prometre’s el mateix de sempre: “Aquest any, mantindré el quadren així de net i ordenat tot el curs”.
 
Idò entre aquest nigul de nervis per començar i depressions post vocacionals, enguany entra una vegada més en joc un altre factor, les retallades.
 
Durant aquest estiu l’ambient s’ha relaxat, i pareix, que ja no tothom recorda com acabàrem el curs l’any passat. Tot estava maquinat per això, per fer què el descontent creat a pares, mares, alumnes i professors, a causa de les notícies donades a final de curs, es suavitzés durant l’estiu. Però jo, com a l’alumna, vull que sàpiguen que no hem oblidat.
 
Jo encara record com he passat tot un curs amb 43 companys dins la mateixa aula, jo he comprovat com des de la sisena fila no s’entén el que diu el professor i la pissarra no es llegeix. He vist com s’eliminaven els programes de suport (PROA, TISE) i també les subvencions de l’AMIPA. He pogut fer classe amb una professora que xerrava per un micròfon perquè la sentíssim, m’han fet pagar doblers a principi de curs perquè no n’hi havia ni per fer fotocòpies, i tanmateix, durant el curs n’he hagut d’afegir. Quan un professor meu ha estat malalt he estat fóra classe molts de dies, perquè no m’han posat cap substitut. Finalment, he hagut de veure com es formava un enfrontament lingüístic amb els centres.
 
I ara, a falta d’això, he de comprovar com el material escolar costa un 13 % més, com s’han suprimit les beques en menjador, i com també, l’ajuntament ha anul·lat les beques en llibres, fins hi tot encara ha d’abonar les beques per llibres de text del curs passat, i mentrestant, a nosaltres cada curs que passa se’ns en van 300 euros comprant-los.
 
I aquest curs, també podrem comprovar com han augmentat els alumnes, però la lògica dels nostres polítics els ha empès a disminuir la plantilla docent, així que aquest curs hi haurà menys professors i més classes de 40 persones… Ara idò, començarà la dura carrera de quadrar els horaris, i veurem com les hores lectives del professorat augmenten, i com algun professor de català haurà d’impartir castellà per manca de docents en aquell departament. Disminuiran un 30% el pressupost del centre i no substituiran les baixes dels professors inferiors de 30 dies. I així, coses d’aquestes, passaran a grapades.
 
Moltes associacions de pares i mares ja han posat en marxa la campanya “Així, el meu fill no comença” per moure una mica la comunitat educativa, i fer què els polítics se n’adonin que no només els alumnes i els professors pateixen, sinó que els pares i mares dels alumnes es preocupen pel futur dels seus fills, i també troben insostenible aquesta situació.
 
Així, passaré el meu segon de batxiller. Jo, i milers de companys més, ens veurem forçats a estudiar a un ambient amb massa gent, pagant el material d’estudi més car, patint la marca de professors o la falta de substitucions i, amb menys subvencions pel material bàsic.
 
Això és el que ens donen perquè estudiem, perquè seguim endavant amb els graus superiors, perquè  ens fem persones “de profit”, preparades per entrar al mercat laboral.
 
Idò jo, no tenc gens de ganes d’entrar-hi, i sé cert que hi ha molta gent com jo. Amb aquesta pèssima qualitat educativa, i aquest futur laboral tan nociu, crec que és millor no entrar en aquesta roda. Crec que aquesta roda està ja per jubilar. Crec que és hora d’armar-ne una altra.

Mallorca 2015, després de la independència de Catalunya

Els moviments independentistes a Europa estan a l’alça, atiats per la crisi econòmica, les dificultats socials, el desengany respecte als governs dels suposats estats-nació i el fracàs definitiu de la famosa Europa dels pobles. Tal vegada el seu major exponent sigui Escòcia, que va fent passes per a un referèndum d’independència el 2014, amb el suport del Parlament Escocès i el partit majoritari al país, l’Scottish National Party (SNP). Més a prop de casa nostra, tenim el cas de Catalunya. La societat civil catalana està més activa que mai en la lluita per la independència. Tot i que la causa independentista no compta amb el suport explícit de la Generalitat (cosa que podria canviar si hi hagués unes eleccions anticipades), compta amb el de sectors importants de la societat, com l’ANC i Òmnium cultural, i dels partits polítics, com ERC, la CUP, SI i alguns sectors de Convergència, que ja han fet alguns moviments. El full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana preveu un referèndum d’independència per l’any 2014, coincidint amb l’escocès. En cas de que s’imposàs el “sí”,  l’any 2015 els mallorquins veuríem com es crea un altre estat a la península ibèrica. La pregunta és, què passaria llavors?

Especular sobre això és segurament inútil, car depèn de massa factors que no podem preveure. Tanmateix, és interessant (i morbós, per què no dir-ho?). Crec que, en aquest supòsit, hauríem de tenir en compte un parell de factors. Primerament, la crisi econòmica. En el cas de que l’economia s’hagi començat a recuperar, hauríem de comptar amb posicions més “moderades”, però si s’accentua, podem preveure una “radicalització” generalitzada de totes les postures, com s’ha anat produint fins ara. També cal tenir en compte el poder que puguin anar adquirint a les Illes i a la resta de l’estat les tendències centralistes i els seus abanderats, UPyD i la majoria del Partit Popular. No hem d’oblidar, tampoc, l’intent de construir un espai polític de centre (-dreta) de caràcter nacionalista. No sabem com s’expressarà aquest “nacionalisme”, si demanant més autonomia, un model federal, un estat propi, etc. però en tot cas serà determinant. El fet de que la independència a Catalunya s’assoleixi amb un govern d’esquerres o de dretes també pot ser determinant. La dreta catalana mai ha tengut massa en compte la resta de territoris de parla i cultura catalana, com si ho ha fet l’esquerra, tant la més laxa (ERC), com la més radical (Maulets, CUP, SEPC).

A banda d’aquests condicionants, el més important de tots seran segurament dos. Com li anirà, en l’àmbit econòmic, diplomàtic i social al nou estat català i com respondrà Espanya. Si les relacions són cordials i Catalunya manté bones relacions amb Espanya, aquesta segurament serà més tolerant i permissiva amb el territoris catalans perifèrics que encara conservarà (el País Valencià i les Illes), i la resta de comunitats amb cultura i llengua pròpia.

Altres escenaris polítics possibles és que tots els racons de l’estat espanyol, el nostre inclòs, comprovem que seríem més pròspers sent independents, i que sorgesqui un moviment polític a nivell de Mallorca o Balears que cerqui la constitució en un estat propi, independents de Catalunya i d’Espanya.

Un altre fet a tenir en compte serà la denominació de la nostra llengua, el català. Si Catalunya és independent i, per tant, d’un país diferent al nostre, serem prou coherents com per seguir anomenant la nostra llengua pel seu nom? Vist els intents perquè no sigui així ni en la situació actual que estan realitzant alguns sectors important del PP balear, en tenc poques esperances.

En definitiva, com que tot és possible i tot són conjectures, qualsevol opinió és vàlida. La meva no és més que un repàs del que podria ser, o del que jo crec que podria arribar a ser. Si voleu llegir-ne d’altres, concretament en la seva versió valenciana, llegiu l’article que em va inspirar per a escriure aquest, “València, l’endemà de la independència de Catalunya“.