Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Advertisements

Entrevista a Jaume Ribas al Galliner 2.0

La nit de dilluns 2 de febrer, m’entrevistaren al programa El Galliner 2.0 de Ràdio Molins de Reis. Vaig parlar de i en representació de La Columna, però també una mica de jo mateix, de la meva trajectòria i de la meva vida a Barcelona.

Aquí podeu sentir l’entrevista:

I aquí podeu sentir tot el programa o també, visitar el web de Ràdio Molins en aquest enllaç.
Una abraçada molt forta na Cristina Muelas i als seus companys del Galliner 2.0, ha estat un luxe participar al vostre programa!

Podemos i els famosos

Pablo Iglesias, Jacobo Rivero i Fernando Romay FONT: Sputnik Basket Time

Pablo Iglesias, Jacobo Rivero i Fernando Romay FONT: Sputnik Basket Time

Ningú pot pretendre assaltar el poder polític en aquest país sense el suport, més o menys explícit, d’un grapat de cares públiques. Tot i que és cert que als personatges públics els costa pronunciar-se sobre política, cap dels dos principals partits espanyols ha sobreviscut mai sense el suport de certes personalitats visibles de l’esport, la cultura i la faràndula. Hi ha mil exemples: el romanç telefonicotelevisiu de Jorge Javier Vázquez amb Pedro Sánchez, els Bardem i Almodóvar amb el PSOE, Sabina fent el joc entre el PSOE i IU, Pignoise cantant als actes del PP, Guti celebrant la victòria de Rajoy al 2011… Sobren exemples (aquí i aquí en poden consultar alguns més).

Podemos ha irromput ara amb una potència inèdita, i sembla que s’està guanyant poc a poc el suport d’alguns “intel·lectuals orgànics”. Si bé al principi va tenir una rebuda tèbia, els sondejos a l’alça i l’expansió del fenomen ha afavorit gestos i el posicionaments de part del “famoseig” espanyol. El rellançament de La Tuerka, amb quatre programes setmanals enlloc d’un, ha atret a l’òrbita de Podemos algunes personalitats prou destacables. Si bé no totes han explicitat el seu suport, el fet de comparèixer parlant amigablement al canal dels chavistes-bolivarians-menja-nins ja és tot un gest. Pablo Iglesias ha entrevistat, de moment, a Jesús Cintora (presentador de Mañanas Cuatro), Cristina Almeida (advocada lligada a IU i al PSOE), Jorge Verstrynge i, atenció, a l’històric jugador de bàsquet gallec Fernando Romay. Aquesta última entrevista em va semblar interessant per diversos motius: Romay no forma part del món polític ni mediàtic, però ha tengut força presència a concursos com Mira Quién Baila.

Fora de les entrevistes de Pablo Iglesias, també va aparèixer en un programa de La Tuerka DF dedicat a cultura el cantant i actor Fran Perea. Sí, el de la guitarreta a Los Serrano. I no, tampoc va dir una paraula sobre Podemos, però no em digueu que si demà no haguéssiu de fer un partit polític no us agradaria que sortís als vostres espais. Fora de La Tuerka, la periodista Beatriz Montañez i el cantant Bertín Osborne varen mantenir una airada discussió sobre Podemos i (endevinau) Veneçuela. Si bé en aquesta ocassió Osborne va ser dur contra el partit de Pablo Iglesias, sembla que ara la cosa ha canviat i l’altre dia va declarar que comparteix “gairebé tot” el que defensa Podemos. També Joaquín Sabina, que va tenir una topada pública amb Juan Carlos Monedero, es va reconciliar davant milers d’aspectadors amb Pablo Iglesias al Salvados d’aquest diuemnge i va demanara Pablo Iglesias que “li guardi un lloc a les trinxeres de Podemos“.

En definitiva, està molt bé tenir enquestes i presència televisiva, però ara Podemos està donant una passa més: s’està normalitzant als ulls de tothom. Ja no són un “fenomen estrany” a unes europees que no li importen a ningú, ara són un partit més, amb qui gairebé tothom comparteix alguna cosa -almenys el diagnòstic- i que té opcions reals de Govern. Segurament, el fet que Sabina et demani lloc a la trinxera o que Bertín Osborne et compri la major part del discurs és poc important per als activistes i per als lefties convençuts, però és imprescindible per a donar una imatge de normalitat (de canvi, sí, però no d’escentricisme) i arribar a certes bosses de vot. Està molt bé que Galeano, Negri i Žižek, entre d’altres, et donin suport, però què voleu que us digui, jo preferesc a Osborne i Sabina.

“Volen convertir la nostra zona de gatera en un passeig de luxe”

El bloc Desde Merkeland (féu clic per accedir a l’entrada original), que parla de com veu Espanya la premsa germànica, tracta la polèmica sorgida a Ciutat, on els turistes i la premsa alemanys s’oposen a l’embelliment del Platja de Palma que l’hauria de convertir en una zona més exclusiva (més “chic”) per atreure turisme de més qualitat (que gasti més, vaja). Els turistes alemanys “tradicionals”, gairebé autòctons, reivindiquen la seva “zona de gatera” i “la imatge dels poals de sangria a la platja”. Senyal que el “dret a agafar una bona meula” deu ser un dret inalienable de tot ciutadà comunitari reconegut als tractats europeus de Maastricht i Roma.

El cas és curiós perquè mostra un procés de gentrificació/elitització/turistificació o no-sé-molt-bé-què contra els turistes (“pobres”, en aquest cas) que són qui habitualment els posen en marxa. El que desgraciadament no és tan curiós pel fet de no ser cap novetat és aquesta mentalitat colonitzadora alemanya cap a les illes, com si els poder públics autòctons no poguessin fer el que creuen més convenient pels ciutadans i haguessin de servir els seus interessos (cutres i incívics, a més). I per mostra, un botó:

Les activitats de NNGG, notícia a IB3

Avui migdia, IB3 Notícies Cap de Setmana ha informat de que un grup de voluntaris de les Nuevas Generacions del PP ha netejat la platja de Cala Pi, al municipi de Llucmajor. La peça ha durat poc més d’un minut i ha inclòs una introducció de la presentadora, Virginia Galiano, diferents plànols del voluntaris i declaracions de tres d’ells: Eric Jareño (president de NNGG de Llucmajor), Pedro Álvarez (secretari general de NNGG Balears) i Fidel Elbaum. Podeu veure’n el vídeo a partir dels 36 minuts i 56 segons de l’informatiu a IB3 a la carta.

El fet que les joventuts del Partit Popular disposi d’una cobertura mediàtica com aquesta per part de la televisió autonòmica contrasta amb la nul·la presència dels mitjans públics en accions semblants organitzades per altres entitats, com ara el GOB.
Les NNGG (esquerra) són notícia netejant la platja. El grup ecologista GOB (dreta) no té la mateixa sort.
Fotos: Facebook de NNGG Balears i GOB Mallorca
Així doncs, a què és degut aquest tractament desigual? Segurament sigui causa de criteris únicament polítics, pura propaganda. Tanmateix, podem fer aquest exercici que tant s’usa ara de plantejar-nos el preu de tot. Quant costaria a qualsevol entitat que no siguin les NNGG aparèixer durant un minut i quatre segons a un dels programes més vists de les Illes? Segons el web de l’ens, vint segons de publicitat a IB3 Notícies Cap de setmana costen 950€. En altres paraules, el PP s’ha estalviat 3040€ en autobombo i les seves joventuts han pogut transmetre mitjançant la televisió pública el missatge que els interessava. Un indici més de que tornam al temps de la “PP3” d’en Matas i companyia.