Tampoc volen sindicalistes

Dia sí i dia també tenim noves accions empreses per l’executiu balear. Després de rebaixar el català a la categoria de mèrit per a treballar a l’ens públic, després de tancar RTV de Mallorca, després de la supressió d’ajudes a entitats com l’Obra Cultural i Joves de Mallorca per la Llengua, després d’inaugurar el curs amb es Pratet i el Ramon Llull a mig fer, després de tot això, el govern de José Ramón Bauzá ha decidit tancar els locals exclusius dels sindicats, suprimir-los els més de 200.000 euros d’ajuda i fer tornar al treball a 89 alliberats sindicals.
Parlem dels sindicats. Els sindicats són associacions de treballadors (o estudiants) creades per a la defensa dels interessos dels seus membres (i en general, per tots els treballadors i els drets socials). El 1864 neix a Londres el primer sindicat reconegut i el mateix anys es reconeix el dret a vaga a França. Posteriorment, durant la Primera i la Segona Internacional el moviment sindical d’esquerres i en defensa dels drets socials dels treballadors agafa força i esdevé una de les peces clau del moviment obrer. Després de més d’un segle de lluites i conquestes, fins avui en dia havíem gaudit d’unes condicions de treball bastant acceptables: dret a vaga, subsidi d’atur, baixes laborals i havíem anat construint l’estat de benestar.
Ara, al Govern, els fan nosa i els lleven. Òbviament, traient d’enmig els sindicalistes limiten els drets de tots els treballadors i ataquen segles de defensa dels drets més essencials. Ara bé, avui en dia, CCOO i UGT, els dos sindicats majoritaris a l’Estat Espanyol, què fan; per a què serveixen?
Líders dels dos sindicats majoritaris
el dia del treballador a València

És una pregunta que pot donar molt que parlar. El que és innegable és que als nostres dies els sindicats majoritaris no passen pels seus millors moments. Ningú se’ls pren seriosament, ni ells mateixos. De fet, quan varen unir les seus del PP i el PSOE per protestar contra la reforma de la constitució just just arribaren d’un extrem a l’altre. S’hagueren d’estirar molt, molt. I del Dia del Treballador d’enguany? Ni en parlem, penós. At Versaris, a la seva cançó ‘Dos dies‘, ja ho diuen ‘Comissions i UGT perden afiliats. És el que té nomes patir per la cadira i sé i sabem tots que en perdreu més i més’. I és així, i no només perden afiliats sinó que també perden poder de convocatòria. Tal vegada At Versaris no van tan desencaminats i sí que realment sí que ‘és el que té només patir per la cadira’. També crec que es deu als canvis produïts en la societat, que demana participació directa i immediatesa. Basta veure que en les darreres mobilitzacions socials més importants els sindicats no hi han estat; hi ha estat el 15M, és a dir, com deia, un moviment que el que ‘ofereix’ és això: participació i immediatesa. És per això que no m’estranyarà gens que no passi res després de l’atac als sindicats. Per cert, i per acabar, una opinió totalment diferent em mereix que, a més d’atacar a Comissions i UGT s’ataqui a l’STEI. Intolerable.

Advertisements

Vergonya, Cavallers, Vergonya…

En aquest temps en que la classe política es dedica a pintar línies de restriccions de tota casta sobre el plànol social, som molts els que dia dia ens animam a passar-hi per damunt: a Saltar la Línia. Avui m’apunt al carro de la revolta a la xarxa, m’afegesc a la marxa dels que traspassen les barreres del silenci i ho faig fart de que em robin, ja no l’aire net, el futur, la llibertat i els doblers, no; ara ja ens roben la llengua. Sí, no podien conformar-se en segar-nos llibertats i drets, ara la prenen directament contra la nostra història, la nostra cultura, la nostra terra; contra el nostre idioma, que és possiblement el que millor representa a les anteriors.
Si bé a les Balears ja és costum veure com disparen a boca de canó contra el català, fins ara pareixia que a Catalunya es salvaven de la crema. Però una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pretén que una ridícula minoria de pares consentits puguin escolaritzar als seus fills perquè aprenguin en castellà, com si no en sabéssim ja tots quasi per ciència infusa. Voldria saber que passaria si ara ens presentàssim a Madrid i demanéssim escolaritzar-nos en català. Desastre, no? I direu, “bé, però és que no és el mateix, el castellà és la llengua pròpia del país i els Països Catalans no són un territori independent…” Jo no xerr d’això. No xerr de territoris independents, xerr de territoris amb llengües pròpies. Quina justificació té que s’hagi d’ensenyar en la llengua oficial del país a territoris que ja tenen llengua pròpia? Perquè el fet de que sigui llengua oficial no me pareix justificació. No pot tenir un país vàries llengües, cadascuna al seu territori? Ho fan per crear joves cultes? Idò que ofereixen el català a Madrid. O potser ho fan per eliminar llengües i unificar? Per això implantam l’esperanto arreu del món i ens estalviam maldecaps.
 
Tot això em fa pensar que potser els pares nouvinguts als Països Catalans des de l’Estat Espanyol creuen que per aquí no sabem xerrar castellà més enllà del que puguem assolir a les aules en temps de llengua castellana. Pobrets, venen enganyats per les paraules Curri Valenzuela -los catalanes no pueden salir a buscar trabajo fuera de Cataluña al terminar los estudios obligatorios porque no saben hablar castellano-… Tenc un missatge per tots ells i per la pròpia Valenzuela. La meva padrina fa setanta-cinc anys que no trepitja una escola, viu en un nucli rural on tothom s’expressa en mallorquí i sap xerrar castellà. De fet, el necessita per salvaguardar la seva salut, ja que quan va a les revisions mèdiques de la sanitat pública, moltes vegades o s’expressa en castellà ho ha de fer-ho amb senyes, sobretot des que la classe política balear començà a retallar requisits. Per descomptat que el règim obligà a la meva padrina a xerrar en castellà, en aquells temps també s’hi jugava la vida, però tot plegat em fa pensar que els què un dia l’obligaren a xerrar la llengua dels forasters i que ara l’obliguen a no oblidar-la són quasi bé els mateixos. Almanco vesteixen els mateixos colors.
 
Així que ja ho sabeu, pares i mares espanyols que heu vengut a “tocar els nassos” (paraules textuals d’Artur Mas), no passeu pena, el futur lingüístic dels vostres fills està garantit. Berenaran, dinaran i soparan castellà; a la televisió, a la ràdio, a la premsa (si és que llegeixen el diari), al cinema i ara també, si ningú li posa remei, a classe. No a classe de castellà, a totes les assignatures.
 
Per si no fos poc, la resta de territoris de parla catalana, lluny de solidaritzar-se amb el poble Catalunya, afegeixen llenya al foc i donen la raó al TSJC, tot carregant contra el govern català. Ha estat ni més ni manco que el nostre president José Ramón Bauzà, que en unes declaracions a Europa Press ha demanat al govern de Catalunya que acati la sentència. Ha aprofitat per fer una mica de discurs espanyolista i posar damunt la taula de nou el seu gran invent: les modalitats lingüístiques. “Mal rebentessis fins a sa fel”, dirien a la Part Forana. Potser el nostre president haurà de cercar el significat de fel al seu diccionari mallorquí – ciutadà, ja que no és una paraula acceptada en la modalitat ciutadana.
Poca cosa més a dir: “Vergonya, Cavallers, Vergonya…” seria la manera com ho expressaria Josep Nadal i companyia (La Gossa Sorda), tal i com ho aprengueren d’Al Tall. I a les seves paraules em remet. Però per sort, nosaltres continuarem Fent Saó en bolcs com aquest, lluitant contra la hipocresia, donant veu i fe del que passa al nostre voltant. Gràcies Jaume per deixar-me bombardejar la classe política, judicial, periodística… bé, per deixar-me bombardejar a ple i gràcies també a tots els que llegireu aquestes línies i vos indignareu, que no és per menys.
 
Seguirem Saltant la Línia.
 

La lluita es fa de portes cap a fora

I una patada al cul als que creuen que la seva forma d´organitzar-se i lluitar és la correcta, que no tenen cap incidència al seu entorn perquè només saben despotricar i automarginar-se anul·lant així qualsevol possibilitat de canvi.
At Versaris – Veniu volant
Això són les sàvies paraules dels rapsodes catalans. Si les analitzam en profunditat i després miram al nostre entorn podrem detectar quin tipus de ‘lluita’ és el que critiquen (no pel tipus de lluita que és o els ideals que suposadament defensa, sinó pel fet de que és contraproduent). I és que hi ha revolucionaris (entès en el sentit ampli de la paraula) que només ho són de cara a la galeria. L’actitud individualista i la falta d’actuacions a nivell pràctic són el major mal de molta gent que predica, i ho fa amb bona fe, però que només aconsegueix “automarginar-se anul·lant així qualsevol possibilitat de canvi”. Un altre mal que porta a aquest punt són les rancúnies entre organitzacions, partits o persones partidaris de les mateixes idees però que a la pràctica resulten incapaços de sumar esforços.
Quina és, idò, l’actitud realment rebel? Si entenem rebel·lia de manera àmplia, és a dir, com aquella actitud exercida enfront al poder establert per tal d’aconseguir allò que creim just, necessari  i de profit per a una majoria social, l’actitud rebel seria aquella que aplegàs aquesta majoria social i la conscienciàs de en quina situació viu i de quina manera s’ha d’exigir un canvi (és a dir, avançàs cap a la unitat popular). I això pot fer-se de les maneres més diverses: des de cridar a una plaça fins a participar en les CUP; des de fer rap combatiu com La Mazorca, At Versaris, Arrap, Ender o el mateix Valtònic fins a fer poesia amb quatre acords de guitarra com en Quimi Portet, per exemple; des dels casals de barri fins al hacktivistes. En definitiva, la lluita només serveix de portes cap a fora.

Cop de constitució

Fart de sentir parlar sobre la reforma de la constitució i que em sonàs tot a xinès vaig llançar-me a l’aventura d’aclarir de què punyetes anava la cosa. Si la pregunta és si hi ha per queixar-se, la resposta és sí. Si la pregunta és si hagués pogut ser pitjor, la resposta és també, però me’n fot.
La reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola preveu limitar el sostre de dèficit estatal i ajustar-lo al que dicti la normativa europea de torn. Abans de traduir això a una llengua entenedora per qui no estigui posat en la matèria, permeteu-me fer un raonament. En Zarkozy i na Merkel estan darrera la Unió Europea; en Zarkozy i na Merkel són uns venuts de la política a les ordres del mercat; posant la Constitució Espanyola ‘a les ordres’ de la UE la posam al servei dels mercats. Sí, ja sé que sona radical i que la UE no és el dimoni, però és prou clar que en aquesta part de la política dels 27 hi ha molt que retreure’ls.
Què vol dir en realitat limitar el sostre de dèficit estatal? Molt fàcil. Vol dir limitar el que l’Estat gastarà en la nostra educació, la nostra sanitat, les prestacions socials, la investigació, etc. Qui vol això? Jo no.
Si analitzam, per una altra banda, la legitimitat moral de la modificació de la Carta Magna la cosa s’agreuja bastat (sí, encara es pot agreujar més… pareixia mentida). Ara tenim un text constitucional que regeix sobre tots nosaltres i que no hem votat ni elegit nosaltres. És súper democràtic, no és ver?
Ja per acabar, vos recoman un parell (foraster, dos) d’articles sobre el tema. Per una part, Hipocresia constitucional, de Pau Alabajos (cantautor valencià) al seu bloc; i per l’altra, Reforma de la Constitució, de Ramon Farré al seu bloc Coca de recapte.
Això són opinions, si el que voleu veure és l’article modificat en si, està disponible aquí. Per cert, i això és important, aquí mateix, a la dreta, teniu un banner fer firmar en contra de la reforma constitucional. 
Ja per acabar, heus aquí un vídeo explicatiu.