Nació i victòria: de La Marsellesa a la Balanguera

Avui dematí tenia una estona i m’he posat a llegir sobre les eleccions franceses. A El Mundo m’he trobat una anècdota sobre el candidat de l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon, que m’ha semblat interesantíssima: “Por primera vez, concluyó el acto con La Marsellesa, no con La Internacional: fue una forma de subrayar que ya no está en los márgenes y que realmente aspira a la presidencia”.

Dissabte passat vaig ser a l’assemblea fundacional del nou partit dels Comuns catalans. Quan ja acabava l’acte li vaig comentar a una companya “ha faltat posar Els Segadors“. No va faltar, just ho havia acabat de dir i l’himne nacional de Catalunya va començar a sonar pels altaveus mentre en Xavier Domènech, n’Ada Colau i la resta de dirigents i assistents de l’assemblea l’anaven cantant petit petit, alguns amb el puny alçat.

Aquesta mateixa setmana he publicat a la revista l’Altra Mirada (pàgina 26) un article sobre l’altre símbol nacional per excel·lència a part dels himnes: la bandera. A l’article em dedicava bàsicament a defensar l’ús desacomplexat de la bandera de Mallorca per fer polítiques transformadores a l’illa.

A l’Estat espanyol hem patit sempre el segrest retrògrad i conservador de la identitat nacional espanyola, molt condicionada pels quaranta anys de franquisme. Això ha entorpit tot els intents de reformulació progressista d’aquest sentiments d’espanyolitat, cosa que sí que ha estat possible a altres països mediterranis com ara Grècia.

Aquesta debilitat, però, és alhora fortalesa per a les nacions perifèriques de l’Estat espanyol. L’encara dirigent de Podem i un dels teòrics més potents de l’esquerra castellana, Íñigo Errejón, reivindicava en una tribuna a Público la necessitat de “construir una Patria plurinacional, popular y democrática”. Errejón sap que l’Espanya de Podem no pot ser com la Grècia de Syriza ni com la França de Mélenchon. A l’Estat espanyol, les identitats de les nacions sense Estat són sovint tant o més fortes que la identitat nacional espanyola (a Catalunya, sense anar més lluny, està claríssim que genera molt més consens Els Segadors que la Marxa Reial espanyola). Aquest fet, que complica les coses a una força estatal com Podem, dóna molt de camp per córrer a les forces populars i nacionalment autocentrades de Catalunya i de Mallorca, però també del País Valencià, Galícia, el País Basc o Navarra.

Una mica en síntesi, la idea que voldria fer traspuar de totes aquestes anècdotes i reflexions aïllades seria més o manco aquesta: fer política a (per exemple) Mallorca permet explotar sense complexes tota la potencialitat de la simbologia nacional (mallorquina i perifèrica) com ara La Balanguera o la bandera.

Al cap i a la fi, estam parlant d’emprendre un exercici de construcció nacional-popular en una nació acomplexada i atrevessada per diferents sensibilitats nacionals, que segurament són encara més i més matisades en els espais militants. No és una cosa senzilla. Tanmateix, per explotar els elements nacionals amb èxit fan falta dues coses: atrevir-s’hi i saber-ne. Mélenchon segurament ha encertat posant La Marsellesa en plena remuntada i en la repta final de la primera volta de les presidencials franceses. Syriza va encertar quan aconseguí guanyar les eleccions gregues apel·lant a l’orgull nacional hel·lè, cosa que, per altra banda, mai s’havia atrevit a fer de la mateixa manera l’esquerra d’aquell país.

Què hauria de fer l’esquerra mallorquina autocentrada per explotar políticament el sentiment i els símbols de mallorquinitat? D’entrada, ja ho hem dit, atrevir-se. Desacomplexar-se, deixar de preocupar-se per ofendre els puristes ‘del rotllo’ i no martiritzar-se els adversaris intenten etiquetar-la com a “nacionalista”, “pancatalanista” o qui sap què.

En aquest cicle, l’entorn del sobiranisme progressista mallorquí està tenint un debat profund sobre estratègia, identitat i discurs (s’hi fa menció en aquest article de Toni Trobat i en molts altres, així com en el llibre “Somnis Compartits” i en les jornades que organitzaren fundacions Emili Darder i Pere Mascaró). Algunes de les conclusions més reformistes i atrevides aposten per “autocentrar” la política illenca, construir una identitat mallorquina més inclusiva i menys basada en elements com el lingüístic i aterrar les reivindicacions tradicionals de més autogovern i sobirania en qüestions concretes i palpables, com ara la gestió aeroportuària.

L’espanyolisme retrògrad no ha estat històricament capaç d’imposar-se com a identitat nacional dels mallorquins, de la mateixa manera que no ho ha fet de forma majoritària cap tipus de catalanisme essencialista, que no ha superat mai el sostre de cristall de la (necessària) resistència política i cultural. El moment polític és idoni per fer com Mélenchon, per superar els esquemes clàssics i construir una identitat mallorquina nova (amb elements antics, per descomptat) i a l’ofensiva.

Aquesta estratègia, però, necessita d’un rerefons simbòlic. Si s’aposta per formauna manera diferent de fer discurs i de parlar de què és i com volen que sigui el poble de Mallorca, s’ha de reforçar aquest full de ruta amb un arsenal de símbols que permetin anclar tot això. El poble de Mallorca que el sobiranisme progressista ha de construir i cohesionar per guanyar necessita d’un relat laic i inclusiu, ample, però també d’una bandera, d’un himne, d’unes paraules i d’una èpica que li doni consistència.

Advertisements

Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Política-ficció: i si ERC fes Pablo Iglesias president del govern espanyol?

Tot el que escriuré ara és pura política-ficció, però no em sembla tan descabellat com el titular podria semblar. 2015, eleccions a les Cort espanyoles. El PP perd la majoria absoluta, però es manté com a primera força amb 120-135 diputats del 350 totals. Podemos esdevé segona força, amb un PSOE pasokitzat, però no tan pasokitzat com el PASOK grec. Els diputats d’UPyD no són prou i el PP no té socis per governar. El PSOE descarta un grosse koalition a l’alemanya. Podemos aconsegueix el suport d’EU, de l’esquerra gallega d’Anova i el BNG, de Compromís, de Més si entràs, d’Amaiur i d’algun -molt- hipotètic diputat d’Equo si fes falta. Tanmateix, qui li pot donar la majoria absoluta és ERC, que si les coses seguissin com ara, seria primer força a Catalunya. El Principat, recordem, aporta un total de 47 diputat. Perquè ens facem una idea de quants diputats pot suposar ser primera força a Catalunya, ara mateix el CiU té 14 diputats al Congrés i el PSC, 14.

Pel que fa al Procés sobiranista, imaginem un retrocés de l’ona secessionista però en un context d’ascens d’ERC com a catalitzador del vot independentista. ERC, C(iU) i CUP no sumen més d’un 50% dels vots en unes plebiscitàries que substitueixen finalment una consulta que el govern CiU no s’atreveix a dur endavant. Així doncs, es negocia algun tipus de “tercera via”.

En aquest context, no seria descabellat que ERC donés el govern a Pablo Iglesias: no té cap compromís amb el PSOE i és gairebé l’antítesi del PP en la política parlamentària. Un acord amb Podemos, en canvi, els permetria poder convocar un referèndum legal. Què, descabellat?

La Catalunya productiva i la comunicació política

Si et fa peresa llegir el que ve a continuació, aquí tens un resum en dos tuits i més abaix hi ha les fotos: “És destacable pel que fa a la comunicació política que la bajanada de la Catalunya productiva hagi tengut més repercussió com a cartell de Facebook que com una frase pronunciada així talment pel president del grup parlamentari de CiU en roda de premsa”. Ara ve el ‘tostón’ (tampoc tant, és curtet).

CiU, el partit dels erigits garants de la correcta transició nacional catalana, ha protagonitzat recentment una cagada de dimensions considerables. El president del grup parlamentari dels democristians, Jordi Turull, digué en roda de premsa que “L’Espanya subsidiària viu a costa de la Catalunya productiva”. Com a eslògan potser qualificat, sent suau, de classista. Tanmateix, tot i que no sigui políticament massa correcte, no és cap novetat: CiU és un partit de classe (burgesa, és clar). L’interessant de la polèmica, però, és que les declaracions passaren relativament desapercebudes fins que el community manager dels convergents decidí publicar un cartell amb aquesta mateixa sentència al Facebook i el Twitter de la formació. Les reaccions no es feren esperar i les paròdies foren variades i, la majoria, més encertades que l’original. La proposta més de classe (no de la classe de CiU, sinó de l’altra) segurament fou “La Catalunya burgesa viu a costa de la Catalunya treballadora”. Més que el “contraatac” a la bajanada convergent, el que voldria destacar és el canvi de paradigma en la comunicació política que suposa que un cartell publicat a Facebook tengui molta més repercussió que no exactament la mateixa frase pronunciada per tot un president del grup parlamentari majoritari a Catalunya. I és que de fet, la majoria de notícies en els mitjans digitals i tradicionals i tot tipus de reaccions han vengut com a resposta al cartell de Facebook i no a les paraules de Jordi Turull. Se n’haurà de prendre notes perquè alguna cosa està canviant.

Aquí teniu l’original:

I aquí una de les paròdies amb més repercussió:

Així mateix, al Facebook de Al fons a l’esquerra hi ha tres contracartells més prou encertats (no me n’he sortit per inserir-los des de Facebook tot i que darrerament s’habilità aquesta opció).

Gloses per a ‘chirigotas’

Salvadors patris, pot ser?
No els mouen principis nobles
que la guerra entre els pobles
sol beneficiar el poder.

El primer, la llibertat,
i no l’odi i la indecència,
donau-los la independència
quan el poble haurà votat.

I com no voldran fugir
si els insultau, com ara,
i Espanya no els empara
ni els deixa elegir?

Ja acab, si m’escoltau
i daré un cop d’efecte:
si no els donau respecte
deixau que marxin en pau.


Quim Arrufat a la #diadaSaPobla

El diputat de les CUP va visitar el municipi pobler dia 28 de desembre de 2012 en el marc dels actes de la diada de Mallorca organitzats per @pinyolvermell1. Jo, @ribasvilanova, vaig anar tuitant durant la conferència allò que em pareixia més rellevant.[View the story “Quim Arrufat a la #diadaSaPobla” on Storify]

La glosa de la #wertgonya

Jo sempre he estat pacifista,
no m’agrada sa violència.
Però és que acab sa paciència,
amb aquest puta ministre.
No hi ha cap grup terrorista
que se’l pugui carregar?
No és vera, no el vull matar,
jo només ho dic per riure.
Amem si torna Terra Lliure,
i en Wert s’ha d’exiliar!


Voldria afegir que això no és més que una glosa, que en glosa és pot dir de tot i que, òbviament, no desig la mort de ningú ni molt manco. Això sí, trob que aquest cap de fava hauria de dimitir i deixar de fer beneitures.


07-11-12

Na Clara Fiol va respondre’m la glosa amb aquesta altra:

Tota Espanya és un escàndol
que fa més que feredat
i ara mos ho han completat
posant de ministre un bàmbol
que mos vol fer passar un tràngol,
mos vol deixar fets un nyap.
Bé, idò, que ho provi, si en sap
Que si no va “con cuidado”
‘cabarà, com en Delgado
‘mb sos collons damunt es cap!