Quim Arrufat a la #diadaSaPobla

El diputat de les CUP va visitar el municipi pobler dia 28 de desembre de 2012 en el marc dels actes de la diada de Mallorca organitzats per @pinyolvermell1. Jo, @ribasvilanova, vaig anar tuitant durant la conferència allò que em pareixia més rellevant.[View the story “Quim Arrufat a la #diadaSaPobla” on Storify]

No hi ha temps que no torn: el que hem d’arribar sentir…

Avui volia parlar sobre periodisme: els nous paradigmes informatius, la tasca social que han de tenir els mitjans i tota la pesca. Ha resultat, però, que m’he topat amb un article tan redó que he canviat d’idea. Avui xerraré de dois, no dels que dic jo (que també) sinó dels que han dit alguns polítics al llarg d’aquest any. Recordarem algunes de les declaracions més “catxondes” del 2012 gràcies a un article d’Andrés Gil a eldiario.es que les recull.

Per començar, m’agrada aquesta ‘cita històrica’ del ministre d’hisenda, Critóbal Montoro, que sobre els pressuposts generals de l’Estat pel 2013 va dir que:  “Son los presupuestos más sociales de la historia” en el debat parlamentari. Són irònic, per no dir cínic, quan estem parlant d’uns pressuposts entregats al deute i al rescat bancari, deixant de banda educació i cultura, sanitat, serveis socials i ciència (podeu consultau dos articles de El País prou bons d’entendre sobre els pressuposts aquí i aquí).

Una altre d’aquests ‘doiarros’ que m’agraden el va dir el nostre ministre de defensa, el senyor Morenés, fent gala duna cultura vastíssima en descobrir-nos que les armes tenen una connotació agressiva. Va dir exactament això: “Es complicado el asunto de las armas, tienen una connotación agresiva. Nada es perfecto en política“. El més  graciós (i patètic) és  l’afegitó aquest de “Nada es perfecto en política”. Hi havia per botar i contestar-li “sobre todo usted”. És una mostra desgraciadament massa significativa del nivell intel·lectual d’aquest govern.

Unes declaracions que passaren prou desapercebudes tot i que jo les trob bastant fortes foren les pronunciades per Alfonso Alonso, portaveu parlamentari del PP, quan afirmà que: “Cuando iba al instituto, las huelgas las organizaba Batasuna, no los padres“. Tanmateix, és vera que no resulta res tan escandalós (malgrat que sigui un poc demagògic) si tenim en compte que el Govern està parlant de limitar el dret a vaga.

Millor que aquestes anteriors crec que foren les declaracions del ministre d’Exteriors, José Manuel García Margallo, qui  comparà el nacionalisme amb el nazisme i el marxisme assegurant que “Son ideologías que ponen al individuo al servicio de una idea abstracta, ya sea la clase al marxismo, la raza al nazismo y el nacionalismo al servicio de la nación absoluta“. Abans d’apedregar-lo, val a dir que va rectificar. Tot i així, el sol fet de que fes aquest plantejament ja és prou alarmant.  Sobretot perquè no crec que ell no ho sigui, nacionalista. Aquí el problema d’arrel és aquest concepció que és té d’Espanya, que es veu encara com  “una, grande y libre”, i el menyspreu cap a totes les nacions que integram l’Estat.

Per acabar i no fer massa més sang, no comentaré, però sí que esmentaré, el “¡que se jodan!” d’Andreita Fabra i el “hay que españolizar a los niños catalanes” del ministre d’Educació, el senyor Wert.

Res més, dijous que ve parlaré de periodisme, va per dit. Vos desig un venturós 2013.

Jaume Ribas

No hi ha temps que no torn: anacronismes 2.0

Senyores i senyors, el poder de les noves tecnologies és imparable. Les xarxes i el món 2.0 poden amb tot. Fins i tot han aconseguit fer adaptar-se a les institucions més anacròniques i anclades en el passat. Si no fa molt coneguérem que Benet XVI, @Pontifex pels seus seguidors, s’havia fet Twitter, avui la Casa Reial ha estrenat el seu propi canal a YouTube. Què us pareix? No sabem els detalls del pressupost de la reialesa, però podrem gaudir de tots els missatges de Nadal de 1975 ençà en un simple click. Tot un luxe, no és ver? Mirau el rei, què modern!

La comunicació és un aspecte fonamental per a qualsevol entitat (des d’una empresa qualsevol fins al màxim representant de la fe catòlica). Cal que sigui directa i planera. Però les xarxes socials fan possible molt més que una comunicació directa: les xarxes socials creen marca. És a dir, tenen la capacitat de posar entitats aparentment llunyanes a la mateixa distància que els nostres amics, per exemple, que ens responen les piulades amb tota naturalitat. El canvi de paradigma és brutal, ha arribat una manera totalment diferent de connectar amb la societat.

Personalment consider fascinant la manera què la societat, especialment el jovent, ha assimilat i interioritzat la nova situació. Avui en dia no som capaços de concebre la comunicació, que és sens dubte un dels aspectes més importants de la nostra vida, sense les xarxes socials. Estar en línia esdevindrà aviat una dimensió més del dia a dia.

Però tornant al tema que encetava aquest article, què passa? Ja està, el Papa i el Rei ja s’han actualitzat? Jo pens que no. Ser a les xarxes ens fa ser a un lloc més, però no ens fa ser diferents. Amb això vull dir que no estem parlant d’una modernització de la Santa Seu ni de la Casa Reial, sinó d’un augment de la seva presència. Seran a més llocs, però seran les mateixes. Twitter i YouTube són dos canals nous on difondre un vell missatge. Com vaig dir en el meu primer article a ‘No hi ha temps que no torn’, tots projectam pel futur allò que ens evoca el passat. Així doncs, la fe i la monarquia (el “Dios, patria y rey” que deien els carlistes) seguiran sent anacròniques, però seran anacronismes 2.0.

Jaume Ribas

No hi ha temps que no torn: els filtres d’Internet, personalització o censura?

Abans de res, deixau-me que us avanci que la majoria del que llegireu avui està basat en una conferència d’Eli Pariser titulada Beware online “filter bubbles” o, traduït, Compte amb les bombolles de filtres a la xarxa, i que us recoman moltíssim que vegeu. Dit així sona complicat però no ho és tant. Del que realment parla Pariser és de la personalització de la xarxa, és a dir, del fet que un determinat servei d’Internet adopti una característiques o unes altres en funció de qui en fa ús. Si ho voleu veure clar, introduïu qualsevol cerca a Google, “Rússia” per exemple, des de dos ordinadors diferents i comparau els resultats. Segurament, apareixeran resultats de vols a Moscou si ho cercam des d’una agència de viatges i dades demogràfiques i orogràfiques sobre el país si ho cercam des de l’ordinador d’un estudiant de geografia, o notícies sobre els moviments de l’oposició contra Putin si ho fem des de l’ordinador de la redacció d’un periòdic. Tot d’una veureu que els resultats estan personalitzats, que s’adapten al que suposadament interessa a cada usuari.

Un altre exemple d’aquesta personalització el podreu trobar al vostre Facebook. Posem que tenim 800 amics, algú els ha vist mai tots al canal de notícies? És clar que no. Això és perquè la xarxa social té en compte amb qui interactuam més per mostrar-nos el que teòricament ens ha de parèixer més rellevant, calculant-ho tot mitjançant algoritmes.

I ara, una vegada que coneixem els fets, ens hem de demanar dues  coses: per què passa això i quines conseqüències té. El motiu de tota aquesta personalització és, com el de gairebé tot, econòmic. L’eficàcia de la publicitat depèn en bona mesura de que arribi al públic que més possibilitats té de ser un potencial consumidor o client d’allò que s’anuncia. La reflexió seria una cosa així: “si mostram a l’usuari allò que normalment cerca, li interessarà més, comprarà més i tendrem més ingressos per publicitat”. Ni més ni pus, així de fàcil.
Per altra banda, l’anàlisi de les conseqüències que la personalització pot tenir és una mica més complexa. Internet ha estat històricament concebut com un espai neutral, lliure. Des de l’excènctrica Declaració d’Independència del Ciberespai de John Perry Barlow el 1996, s’ha considerat vital la vital la neutralitat de la xarxa per a que aquesta fos una eina socialment útil. Així doncs, si el que fan aquests algoritmes responsables de la personalització d’Internet és adaptar-lo als gusts i desitjos de cadascú sense tan sols demanar-nos permís, no s’està traint aquesta neutralitat? És més, no s’està en certa manera censurant el contingut si s’ometen els resultats d’una cerca que un algoritme ha calculat que no ens interessen?

En definitiva, pens que aquesta personalització és moltes vegades útil, però perillosa si ens aïlla i fa que Internet deixi de ser una porta al món per a convertir-se en un món fet a mida i allunyat de la realitat. Necessitam, per tant, dues coses per solucionar aquest problema. D’una banda, les companyies ens haurien de permetre activar d’alguna manera un “mode neutral” que ens permetés navegar sense filtres. Seguidament, seria bo que poguéssim influir aquests algoritmes i atenuar el seu efecte de manera manual.

Baldament ara per ara sigui difícil que els usuaris canviem aquest fet i acabem amb la perversió que poden suposar els filtres d’Internet, el fet de que sapiguem que existeixen i com actuen ja és una passa endavant i, atenent al canvi constant del món en línia, no podem descartar la possibilitat de que aviat puguem tornar a gaudir d’un Internet més neutral i més útil. Haurem de treballar per aconseguir-ho.

La glosa de la #wertgonya

Jo sempre he estat pacifista,
no m’agrada sa violència.
Però és que acab sa paciència,
amb aquest puta ministre.
No hi ha cap grup terrorista
que se’l pugui carregar?
No és vera, no el vull matar,
jo només ho dic per riure.
Amem si torna Terra Lliure,
i en Wert s’ha d’exiliar!


Voldria afegir que això no és més que una glosa, que en glosa és pot dir de tot i que, òbviament, no desig la mort de ningú ni molt manco. Això sí, trob que aquest cap de fava hauria de dimitir i deixar de fer beneitures.


07-11-12

Na Clara Fiol va respondre’m la glosa amb aquesta altra:

Tota Espanya és un escàndol
que fa més que feredat
i ara mos ho han completat
posant de ministre un bàmbol
que mos vol fer passar un tràngol,
mos vol deixar fets un nyap.
Bé, idò, que ho provi, si en sap
Que si no va “con cuidado”
‘cabarà, com en Delgado
‘mb sos collons damunt es cap!

No hi ha temps que no torn: desafecció absoluta, lideratge zero

 Avui volia parlar dels líders polítics de la política estatal, però m’he trobat que no n’hi havia. Hom podria pensar que el President del govern i “líder” del Partit Popular, Mariano Rajoy, seria un líder polític, però no és així. Per altra banda, el principal cap de l’oposició Alfredo Pérez Rubalcaba, del PSOE, tampoc ho és.

Segons una enquesta de Metroscopia per El País, un 44% dels votants del PP pensen que el Govern no està sabent fer front a l’actual situació econòmica, mentre que només li dóna suport un 49% del seu electorat. Si a això hi sumam que, del total de la població enquestada, només un 25% aprova la gestió de Mariano Rajoy al capdavant del Govern, el descrèdit de l’executiva central i el president és més que evident. Aquestes dades, per si mateixes, ja són un exemple clar de la manca absoluta de lideratge en el Govern i en el conjunt del país. Malgrat tot, encara cal afegir que Maria Rajoy és una persona esquiva amb la premsa i que procura que no se’l senti parlar massa. No dóna la cara, no es posa al capdavant. Recordem, per exemple, quan va ser el ministre De Guindos qui va haver d’anunciar el pla de rescat pels bancs espanyols o com, avui mateix, Rajoy ha acudit a la celebració del dia de la Constitució al·legant als periodistes que “hoy no es el día para hablar”.

Per altra banda, l’home que hauria de liderar l’oposició, Rubalcaba, està encara pitjor valorat que el President del Govern; no recull ni una mica d’aquesta desafecció amb el Rajoy i els seus ministres. L’enquesta de Metroscopia indica que un 73% dels votants socialistes estan en desacord amb la seva tasca a l’oposició, xifra que creix fins al 84% si parlam del conjunt de la població enquestada. No és només aquest descrèdit el que fa que el lideratge de Rubalcaba sigui pràcticament inexistent, sinó que, a més, cal tenir en compte la poca visibilitat que té en els mitjans de comunicació tot i pertànyer a la encara segona força política del país, com tampoc és gaire visible a nivell de carrer ni a les xarxes. Per posar un exemple, com és possible que Rubalcaba només tengui uns 150.000 seguidors a Twitter, mentre que polítics com Alberto Garzón (IU) o Toni Cantó (UpyD), que ni tan sols són els líders dels seus respectius partits, tenguin uns 100.000 i uns 88.000 seguidors aproximadament? És més, Esperanza Aguirre, tot i haver deixat la política, ja acumula prop de 130.000 seguidors.

Per acabar, he d’afegir que una política sense líders és possible i no necessàriament dolenta o infeficaç. Hem de tenir en compte que moviments socials i polítics han sorgit i més o manco triomfat sense un lideratge definit. El 15M és un exemple clar, però també el fenòmen de les CUP a Catalunya, que des del primer moment que va decidir presentar-se al parlament assumí que David Fernández seria el cap de llista de la candidatura, però un més en el conjunt de les CUP i la ideologia que representen. Tanmateix, l’actual sistema polític no està preparat per funcionar sense líders forts, i especialment si parlam de l’esquerra.Tanmateix, darrerament n’hem vist triomfar alguns a Europa, com ara  Alexis Tsipras, que ha convertit SYRIZA en la primera força política grega, o Hollande que ha fet ressorgir els socialistes francesos fins arribar a l’Elisi. Però ja ho sabeu, Spain is different i el temps de Cánovas y Sagasta, Macià o, fins i tot, personatges com González, Labordeta i Pujol han passat fa estona.

Jaume Ribas