Nació i victòria: de La Marsellesa a la Balanguera

Avui dematí tenia una estona i m’he posat a llegir sobre les eleccions franceses. A El Mundo m’he trobat una anècdota sobre el candidat de l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon, que m’ha semblat interesantíssima: “Por primera vez, concluyó el acto con La Marsellesa, no con La Internacional: fue una forma de subrayar que ya no está en los márgenes y que realmente aspira a la presidencia”.

Dissabte passat vaig ser a l’assemblea fundacional del nou partit dels Comuns catalans. Quan ja acabava l’acte li vaig comentar a una companya “ha faltat posar Els Segadors“. No va faltar, just ho havia acabat de dir i l’himne nacional de Catalunya va començar a sonar pels altaveus mentre en Xavier Domènech, n’Ada Colau i la resta de dirigents i assistents de l’assemblea l’anaven cantant petit petit, alguns amb el puny alçat.

Aquesta mateixa setmana he publicat a la revista l’Altra Mirada (pàgina 26) un article sobre l’altre símbol nacional per excel·lència a part dels himnes: la bandera. A l’article em dedicava bàsicament a defensar l’ús desacomplexat de la bandera de Mallorca per fer polítiques transformadores a l’illa.

A l’Estat espanyol hem patit sempre el segrest retrògrad i conservador de la identitat nacional espanyola, molt condicionada pels quaranta anys de franquisme. Això ha entorpit tot els intents de reformulació progressista d’aquest sentiments d’espanyolitat, cosa que sí que ha estat possible a altres països mediterranis com ara Grècia.

Aquesta debilitat, però, és alhora fortalesa per a les nacions perifèriques de l’Estat espanyol. L’encara dirigent de Podem i un dels teòrics més potents de l’esquerra castellana, Íñigo Errejón, reivindicava en una tribuna a Público la necessitat de “construir una Patria plurinacional, popular y democrática”. Errejón sap que l’Espanya de Podem no pot ser com la Grècia de Syriza ni com la França de Mélenchon. A l’Estat espanyol, les identitats de les nacions sense Estat són sovint tant o més fortes que la identitat nacional espanyola (a Catalunya, sense anar més lluny, està claríssim que genera molt més consens Els Segadors que la Marxa Reial espanyola). Aquest fet, que complica les coses a una força estatal com Podem, dóna molt de camp per córrer a les forces populars i nacionalment autocentrades de Catalunya i de Mallorca, però també del País Valencià, Galícia, el País Basc o Navarra.

Una mica en síntesi, la idea que voldria fer traspuar de totes aquestes anècdotes i reflexions aïllades seria més o manco aquesta: fer política a (per exemple) Mallorca permet explotar sense complexes tota la potencialitat de la simbologia nacional (mallorquina i perifèrica) com ara La Balanguera o la bandera.

Al cap i a la fi, estam parlant d’emprendre un exercici de construcció nacional-popular en una nació acomplexada i atrevessada per diferents sensibilitats nacionals, que segurament són encara més i més matisades en els espais militants. No és una cosa senzilla. Tanmateix, per explotar els elements nacionals amb èxit fan falta dues coses: atrevir-s’hi i saber-ne. Mélenchon segurament ha encertat posant La Marsellesa en plena remuntada i en la repta final de la primera volta de les presidencials franceses. Syriza va encertar quan aconseguí guanyar les eleccions gregues apel·lant a l’orgull nacional hel·lè, cosa que, per altra banda, mai s’havia atrevit a fer de la mateixa manera l’esquerra d’aquell país.

Què hauria de fer l’esquerra mallorquina autocentrada per explotar políticament el sentiment i els símbols de mallorquinitat? D’entrada, ja ho hem dit, atrevir-se. Desacomplexar-se, deixar de preocupar-se per ofendre els puristes ‘del rotllo’ i no martiritzar-se els adversaris intenten etiquetar-la com a “nacionalista”, “pancatalanista” o qui sap què.

En aquest cicle, l’entorn del sobiranisme progressista mallorquí està tenint un debat profund sobre estratègia, identitat i discurs (s’hi fa menció en aquest article de Toni Trobat i en molts altres, així com en el llibre “Somnis Compartits” i en les jornades que organitzaren fundacions Emili Darder i Pere Mascaró). Algunes de les conclusions més reformistes i atrevides aposten per “autocentrar” la política illenca, construir una identitat mallorquina més inclusiva i menys basada en elements com el lingüístic i aterrar les reivindicacions tradicionals de més autogovern i sobirania en qüestions concretes i palpables, com ara la gestió aeroportuària.

L’espanyolisme retrògrad no ha estat històricament capaç d’imposar-se com a identitat nacional dels mallorquins, de la mateixa manera que no ho ha fet de forma majoritària cap tipus de catalanisme essencialista, que no ha superat mai el sostre de cristall de la (necessària) resistència política i cultural. El moment polític és idoni per fer com Mélenchon, per superar els esquemes clàssics i construir una identitat mallorquina nova (amb elements antics, per descomptat) i a l’ofensiva.

Aquesta estratègia, però, necessita d’un rerefons simbòlic. Si s’aposta per formauna manera diferent de fer discurs i de parlar de què és i com volen que sigui el poble de Mallorca, s’ha de reforçar aquest full de ruta amb un arsenal de símbols que permetin anclar tot això. El poble de Mallorca que el sobiranisme progressista ha de construir i cohesionar per guanyar necessita d’un relat laic i inclusiu, ample, però també d’una bandera, d’un himne, d’unes paraules i d’una èpica que li doni consistència.

L’Europa que espanta

La gestió de la crisi dels refugiats sirians i d’altres parts de l’Orient Pròxim és una barbàrie inhumana i dramàtica, però també un símptoma del procés de degradació profunda que ha emprès la Unió Europea. En un article a l’AraBalears, Cristina Ros parlava de l’Europa que l’avergonyeix. A mi Europa també m’avergonyeix, però sobretot m’espanta. La Unió Europea fa vergonya, sí, però fa més por que pena.

La Unió Europea era un projecte polític que podia agradar més o menys, però que innegablement havia servit per a consolidar políticament la regió del món amb les quotes més altes de llibertat, drets socials i respecte als Drets Humans. Al preàmbul del Tractat de la Unió Europea es parla i es fixen com a principis constitutius de la UE els Drets Humans, l’enfortiment dels drets socials i la solidaritat entre pobles.

El tracte indigne al que les institucions i els governs comunitaris sotmeteren al govern grec, imposant-li duríssimes condicions i obligant-lo a adoptar polítiques que el poble grec no havia votat, varen ser un primer símptoma d’aquesta deriva autoritària i regressiva que pot portar al col·lapse de la Unió.

La crisi de les persones refugiades, sobretot sirianes, i l’acord a què la Unió ha arribat per a la seva extradició a Turquia és un despropòsit humà i polític del que tots els europeus ens hauríem d’avergonyir. El fet de que la “solució” sigui aquest acord indigne i no una rebuda càlida i un respecte ferm als drets dels refugiats és l’avantsala de l’empobriment i l’autodestrucció política a què els institucions comunitàries semblen estar conduint la UE. El tracte als refugiats és un drama humà i l’acord amb Turquia és una immoralitat aberrant; però el que fa més por és pensar en les conseqüències a mitjà termini de tot aquest drama. No sembla que els ciutadans i els governants europeus anem a aprendre la lliçó i que tornem a ser un continent solidari, sinó que reforçarem l’Europa-fortalesa i a seguirem donant ales i arguments a la xenofòbia i el racisme, que és precisament allò més obscur i ranci de la història europea.

L’extrema-dreta xenòfoba està més forta que mai: el Front Nacional pot fer trontollar França, l’AfD comença a ser un fenomen consolidat a Alemanya, alguns dirigents del PPE com Orbán estan entrant en una perillosa deriva identitària… I en aquest context tan perillós, l’Europa oficial no té altra idea que bastir tota aquesta escòria antidemocràtica d’arguments sotmetent als refugiats a condicions indignes i expulsant-los fora de la Unió? En fi, és dramàtic però el projecte de construcció europeu mort i només hi ha dues opcions: o l’Europa progressista basteix un projecte alternatiu, més plural, més social i novament engrescador, o seguiran creixent els monstres de la xenofòbia i l’autoritarisme.

Per no mirar MÉS a València

Avui que tothom parla de la CUP, jo faig la meva i parlaré del Govern balear. La pregunta a respondre és: quina és la situació actual del Pacte i quina correlació de forces es dóna en aquest acord a tres?

Després de les eleccions autonòmiques del maig, els governs balear i valencià quedaren configurats de manera semblant: els socialdemòcrates presidint, amb l’esquerra sobiranista al govern, la nova esquerra condicionant el Govern des del Parlament i tota la dreta a l’oposició. Això, traduït a partits, vol dir: presidències per al PSIB (Armengol) i el PSPV (Puig), vice-presidències per a MÉS i Compromís, Podem donant suport gràcies als #AcordspelCanvi i al Pacte del Botànic i la dreta a l’oposicó, amb el PP com a principal partit, però també amb Ciutadans i, en el cas de les Illes, amb el PI.

MÉS i Compromís, tot i en principi mostrar més sintonia amb Podem, optaren per entrar a governar amb els socialistes per diferents motius. A Balears, segurament pesaren els dubtes de Podem i els interessos de MÉS a altres institucions clau com els Consells de Mallorca i Menorca i l’Ajuntament de Palma. Al País Valencià, probablement es va voler evitar que el PSPV intentàs una investidura amb el suport de Ciutadans i assegura l’alcaldia de Ribó a la capital del Túria. En tot cas, les similituds són prou com per intentar fer paral·lelismes més o menys consistents entre un i altre territori.

Abans del 20D, Podem va començar a teixir aliances a la perifèria de l’Estat. Així va ser a Catalunya, amb Barcelona en Comú, Iniciativa i EUiA i a Galícia, amb Anova i les Marees però sense el BNG. Al País Valencià, l’aliança va ser difícil però va arribar. Després de que bona part dels dirigents i la militància del Bloc, el principal soci de la coalició que és Compromís, es pronunciassin en contra, la vice-presidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, va forçar l’estabilitat de Compromís per fer acceptar a la coalició un acord amb Podem. Al 20-D, l’entesa Compromís-Podem es va convertir en segona força i pot arribar a tenir un grup propi al Congrés.

A MÉS, però, ningú va forçar la màquina -tampoc hi havia líders amb el pes polític d’Oltra que poguessin fer-ho- i la militància va rebutjar l’acord amb Podem. MÉS es va presentar sol a les eleccions, no va obtenir representació a Madrid i va perdre la meitat dels seus vots a les autonòmiques mentre veia com Podem sol superava al PSOE i esdevenia segona força.

yllanes_jarabo

Juan Pedro Yllanes y Alberto Jarabo fent campanya al Portitxol. Font: Flickr de Podem Illes Balears

I de la pols del 20D, els fangs de l’actual correlació de forces als governs autonòmics. Mentre Compromís pot fer valer els seus resultats per cooptar Podem i pressionar al PSPV, MÉS es troba pinçat entre socialistes i podemites i pot acabar tenint greus problemes en la gestió de les expectatives generades al maig. Ahir (3 de gener), l’Ara Balears dedicava crítiques importants a la gestió turística del Pacte (no oblidem que Barceló és Conseller de Turisme) i ja fa uns dies Tomeu Martí feia aquest article per estirar les orelles al Govern, especialment a MÉS. Aquestes frustracions, les més recents, se sumen a les del GOB i a l’amenaça de la finalment avortada vaga d’educació.

Tot i que ho intenta, MÉS té greus problemes per “vendre” els avanços del seu govern amb el PSIB (potser amb la notable excepció de Cort), però Podem no dubta en pressionar per a capitalitzar els seus resultats a les Generals. Si aquesta situació s’allarga, els millors resultats de la història de l’esquerra sobiranista illenca poden acabar girant-se-li en contra. Falta per veure com evoluciona la legislatura, què passa si es repeteixen les eleccions i com s’acaba consolidant Podem a les Illes però, de moment, MÉS té un problema que tal vegada hagués pogut evitar mirant MÉS a València.

Perdre les eleccions i queixar-se a l’àrbitre

M’enfada veure què pensa molta gent, molts companys i companyes, dels resultats de les eleccions d’ahir. Molta gent crítica, fins i tot alguns militants. La conclusió general és “somos un país de idiotas” (o “no tenim representació a Madrid perquè no ens la mereixem”, pels més sobiranistes). Aquesta és la conclusió, la gran anàlisi. No pos exemples per no atacar a ningú i perquè tots n’haureu vist… “Jo emigro, quina puta merda de país”.

Segurament, per a molta gent, els resultats d’ahir no són gran cosa: el PP segueix sent primera força, Podem no ha aconseguit sorpassar el PSOE i MÉS no ha obtengut representació a Madrid. Entenc la decepció, la frustració i la ràbia. D’acord. Ara bé, la reacció és patètica. “Som imbècils, som idiotes, som un país de pandereta”. Som una societat de masoques que no sap votar? No és això, senyores i senyors, no és això de cap manera. Dir això, posar aquestes excuses, és sortir per peteneres; és queixar-se de l’àrbitre, és no fer autocrítica.

No entraré en aquestes tres qüestions elementals, però les vull esmentar:

  1. El PP és un partit amb centenars de milers de militants, amb un relat perfectament coherent -encara que a molts ens sembli poc creïble- i amb un suports, uns pressuposts i un capital humà molt potents. No és tan estrany que siguin primera força.
  2. El PSOE, en menor mesura, també. No és tan estrany que siguin segona força a nivell estatal.
  3. Existeix el vot dual, que porta molta gent a votar diferent en funció de l’àmbit dels comicis; no és tan estrany que MEŚ no hagi obtengut representació.

El que més m’emprenya no és només que s’ometin aquestes tres qüestions fonamentals de l’anàlisi, sinó que, com deia, les queixes siguin sempre cap als votants i tendesquin a incloure més aviat poca autocrítica. Que no, que està mal fet. El votants són sobirans, la societat és sobirana, i no s’equivoquen; s’equivoquen les organitzacions en les seves estratègies o ens equivocam nosaltres analitzant-ho sense tenir tota la perspectiva.

Quan has perdut, quan no has aconseguit un bon resultat, més val fer autocrítica i replantejar-s’ho; és injust i inútil culpar la societat. És com en el bàsquet: quan vas perdent, quan expulsen a un company, quan estàs fora del partit; és injust i inútil culpar l’àrbitre. És un error. Si no ho ha vist, no ho ha vist. No se li pot donar més voltes. A entrenar i a replantejar l’estratègia, sempre és millor opció que seguir-se queixant i guanyar-se una tècnica. Al proper partit hem de ser-hi.

Joc de Presidències: els acords progressistes a Balears

captura

En el Joc de Presidències en que s’està convertint la investidura del proper president o presidenta de les Illes Balears, hi ha tres escenaris possibles, que podeu veure al diagrama i que ara entrarem a valorar. També n’hi ha un de quart: que no es pugui formar govern i que s’hagin de tornar a convocar eleccions.

Abans d’entrar a analitzar què pot passar, teniu en compte una altra cosa: aquí estam parlant només dels diputats i del Govern, però hi ha més institucions que poden entrar en la negociació. Jarabo demanava un diputat al Senat. A Més li pot interessar governar Palma. El PSIB es juga ajuntaments com Calvià. Hi ha molts factors que aquí no estan contemplats.

Dit això, què tenim? Vegeu de quin escenari parl mirant el numeret de l’esquerra, amb el fons cel. Els partits al govern estan encerclats amb una línia més gruixuda. Els que no hi estan, només donen suport a la investidura. En cada escenari hi ha escrit qui resultaria president. També està marcat amb línia gruixuda el llindar de la majoria absoluta (30 diputats), necessària per a la investidura:

  1. Govern del PSIB-PSOE i Més, amb Francina Armengol (PSOE) de Presidenta, i suport en la investidura de Podem. En aquest cas, la formació morada no entraria al Govern perquè ja han avisat que només ho faran si els presideix Més.
  2. Govern de Més i Podem, amb Biel Barceló (Més) de President, i suport extern del PSIB-PSOE. Això significara apartar l’encara principal partit de l’esquerra insular de la institució més important de les Illes. No sembla que Francina Armengol i els seus hi estiguin disposats, però podria passar.
  3. Govern de Més, Podem i PSOE, els tres partits d’esquerres, amb la presidència per a Biel Barceló. En aquest cas, el PSIB-PSOE seria al Govern, però amb un pes relatiu menor a les altres dues forces. Seria una situació molt diferent dels dos Pactes de Progrés que ja hem viscut.
  4. No hi ha acord d’investidura i es tornen a convocar eleccions. A diferència del que passa als ajuntaments, el reglament del Parlament estableix que calen més vots a favor que en contra per investir un president. Si ningú s’abstén, això passaria si no hi ha acord a tres bandes per l’esquerra i el PSOE no permet governar a Bauzá.

No he contemplat:

  • Governs presidits per Podem. Tant Jarabo (secretari autonòmic) com Pablo Iglesias ho han descartat.
  • Altres aliances que puguin intentar el PSIB-PSOE o el PP. Abaix teniu dos esenaris que, com veureu, no donen per a la majoria absoluta (30 diputats).
  • Govern PSOE-PP. El PSOE ho dóna per més que descartat.

Gràfic: Enquesta pel Parlament de les Illes Balears

Aquí teniu una de les possibles projeccions en base a l’enquesta publicada avui pel Diario de Mallorca que mostra com podria ser el Parlament de les Illes Balears després del maig. Si clicau aquí o sobre la imatge podreu accedir a més dades i veure, entre altres coses, les possibles coalicions i pactes per formar govern.

enquesta_parlament

Clicau la imatge per a veure més dades. FONT: Diario de Mallorca

Breu: un grapat d’esbossos sobre populisme

El populisme, segons l’entén Laclau i la seva escola, és una forma d’incorporació de demandes (de lluites i reinvidicacions concretes) en un sol discurs-moviment, que les articula en un sentit nacional-popular i els dóna forma com la voluntat del Poble [1], constituïnt aquest discurs-moviment com el representant de l’interès general [2] i del Poble mateix.

Aquesta definició barroera i pròpia, feta en un paràgraf, no és fàcil ni de formular ni d’interpretar. Anem a pams:

1) Ernesto Laclau és un teòric polític argentí i el principal artífex del concepte “populisme”, entès no en manera despectiva (com a sinònim de demagògia), sinó abordat des de la ciència política com una forma de construir discursos. És de tradició neomarxista i neogramsciana.

2) El populisme, com Laclau l’entén i l’explica, és el pal de paller de, sobretot, el kirschnerisme argentí, el chavisme veneçolà, el correïsme equatorià i altres moviments populars d’Amèrica Llatina. A Europa[3] [4], alguns apunten a l’experiència del PCI al sud de la penísula itàlica com una experiència populista: si el Partit Comunista d’Itàlia de les regions industrials del nord era una partit comunista industrial “típic”, el Partit Comunista del sud (és a dir, al sud camperol i no-industrialitzat) havia de recolzar-se en les lluites populars per l’escola, per l’aigua o per la terra. És a dir, havia d’assumir una sèrie de demandes “més enllà” de ser un partit “de classe” (industrial, d’obrers), en el sentit més clàssic i ortodox del terme.

3) Des d’algunes perspectives, es pot dir que el populisme és la instrumentalització per a la política electoral-estatal del concepte negrià de “multitud”. Antonio Negri explica la multitud com un cos social heterodox i divers que esdevé el nou subjecte polític del comunisme i que estén les accepcions anteriors (ve a substituir “la massa” o “el proletariat” marxistes-leninistes, mentre que per Laclau el subjecte és el “poble” constituït). Dit d’altra manera, si Negri planteja la lluita de la multitud com una deconstrucció del capitalisme i de l’Estat per la creació d’una societat “d’allò comú”, Laclau fa funcional les múltiples dimensions de la multitud a la batalla electoral.

En síntesi, el populisme al que ens referim no és una ideologia ni un programa, sinó l’acceptació d’una sèrie de preceptes teòrics-polítics i una manera de construir discurs.

Notes

1. Noteu que l’expressió “sentit nacional-popular” és funcional al concepte “poble”.

2. Per a una anàlisi de l’arrogació pròpia de “l’interès general” vegeu l’article “El 15M como discurso contrahegemónico” d’Íñigo Errejón.

3. Podemos s’ha definit recentment també com una formació populista. Vegeu el debat de Fort Apache “Podemos y el Populismo” on, a més d’un debat profund sobre el tema, hi podeu trobar una sèrie de reflexions interessants sobre el populisme en general.

4. Per a un treball de la Facultat, vaig intentar una aproximació teòrica al discurs de Guanyem Barcelona des del populisme i des del frame analysis. Vegeu-ho a “El discurs de Guanyem Barcelona: Una anàlisi de la producció discursiva de les formacions post-15M i el seu context“.