Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Advertisements

Per no mirar MÉS a València

Avui que tothom parla de la CUP, jo faig la meva i parlaré del Govern balear. La pregunta a respondre és: quina és la situació actual del Pacte i quina correlació de forces es dóna en aquest acord a tres?

Després de les eleccions autonòmiques del maig, els governs balear i valencià quedaren configurats de manera semblant: els socialdemòcrates presidint, amb l’esquerra sobiranista al govern, la nova esquerra condicionant el Govern des del Parlament i tota la dreta a l’oposició. Això, traduït a partits, vol dir: presidències per al PSIB (Armengol) i el PSPV (Puig), vice-presidències per a MÉS i Compromís, Podem donant suport gràcies als #AcordspelCanvi i al Pacte del Botànic i la dreta a l’oposicó, amb el PP com a principal partit, però també amb Ciutadans i, en el cas de les Illes, amb el PI.

MÉS i Compromís, tot i en principi mostrar més sintonia amb Podem, optaren per entrar a governar amb els socialistes per diferents motius. A Balears, segurament pesaren els dubtes de Podem i els interessos de MÉS a altres institucions clau com els Consells de Mallorca i Menorca i l’Ajuntament de Palma. Al País Valencià, probablement es va voler evitar que el PSPV intentàs una investidura amb el suport de Ciutadans i assegura l’alcaldia de Ribó a la capital del Túria. En tot cas, les similituds són prou com per intentar fer paral·lelismes més o menys consistents entre un i altre territori.

Abans del 20D, Podem va començar a teixir aliances a la perifèria de l’Estat. Així va ser a Catalunya, amb Barcelona en Comú, Iniciativa i EUiA i a Galícia, amb Anova i les Marees però sense el BNG. Al País Valencià, l’aliança va ser difícil però va arribar. Després de que bona part dels dirigents i la militància del Bloc, el principal soci de la coalició que és Compromís, es pronunciassin en contra, la vice-presidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, va forçar l’estabilitat de Compromís per fer acceptar a la coalició un acord amb Podem. Al 20-D, l’entesa Compromís-Podem es va convertir en segona força i pot arribar a tenir un grup propi al Congrés.

A MÉS, però, ningú va forçar la màquina -tampoc hi havia líders amb el pes polític d’Oltra que poguessin fer-ho- i la militància va rebutjar l’acord amb Podem. MÉS es va presentar sol a les eleccions, no va obtenir representació a Madrid i va perdre la meitat dels seus vots a les autonòmiques mentre veia com Podem sol superava al PSOE i esdevenia segona força.

yllanes_jarabo

Juan Pedro Yllanes y Alberto Jarabo fent campanya al Portitxol. Font: Flickr de Podem Illes Balears

I de la pols del 20D, els fangs de l’actual correlació de forces als governs autonòmics. Mentre Compromís pot fer valer els seus resultats per cooptar Podem i pressionar al PSPV, MÉS es troba pinçat entre socialistes i podemites i pot acabar tenint greus problemes en la gestió de les expectatives generades al maig. Ahir (3 de gener), l’Ara Balears dedicava crítiques importants a la gestió turística del Pacte (no oblidem que Barceló és Conseller de Turisme) i ja fa uns dies Tomeu Martí feia aquest article per estirar les orelles al Govern, especialment a MÉS. Aquestes frustracions, les més recents, se sumen a les del GOB i a l’amenaça de la finalment avortada vaga d’educació.

Tot i que ho intenta, MÉS té greus problemes per “vendre” els avanços del seu govern amb el PSIB (potser amb la notable excepció de Cort), però Podem no dubta en pressionar per a capitalitzar els seus resultats a les Generals. Si aquesta situació s’allarga, els millors resultats de la història de l’esquerra sobiranista illenca poden acabar girant-se-li en contra. Falta per veure com evoluciona la legislatura, què passa si es repeteixen les eleccions i com s’acaba consolidant Podem a les Illes però, de moment, MÉS té un problema que tal vegada hagués pogut evitar mirant MÉS a València.

Perdre les eleccions i queixar-se a l’àrbitre

M’enfada veure què pensa molta gent, molts companys i companyes, dels resultats de les eleccions d’ahir. Molta gent crítica, fins i tot alguns militants. La conclusió general és “somos un país de idiotas” (o “no tenim representació a Madrid perquè no ens la mereixem”, pels més sobiranistes). Aquesta és la conclusió, la gran anàlisi. No pos exemples per no atacar a ningú i perquè tots n’haureu vist… “Jo emigro, quina puta merda de país”.

Segurament, per a molta gent, els resultats d’ahir no són gran cosa: el PP segueix sent primera força, Podem no ha aconseguit sorpassar el PSOE i MÉS no ha obtengut representació a Madrid. Entenc la decepció, la frustració i la ràbia. D’acord. Ara bé, la reacció és patètica. “Som imbècils, som idiotes, som un país de pandereta”. Som una societat de masoques que no sap votar? No és això, senyores i senyors, no és això de cap manera. Dir això, posar aquestes excuses, és sortir per peteneres; és queixar-se de l’àrbitre, és no fer autocrítica.

No entraré en aquestes tres qüestions elementals, però les vull esmentar:

  1. El PP és un partit amb centenars de milers de militants, amb un relat perfectament coherent -encara que a molts ens sembli poc creïble- i amb un suports, uns pressuposts i un capital humà molt potents. No és tan estrany que siguin primera força.
  2. El PSOE, en menor mesura, també. No és tan estrany que siguin segona força a nivell estatal.
  3. Existeix el vot dual, que porta molta gent a votar diferent en funció de l’àmbit dels comicis; no és tan estrany que MEŚ no hagi obtengut representació.

El que més m’emprenya no és només que s’ometin aquestes tres qüestions fonamentals de l’anàlisi, sinó que, com deia, les queixes siguin sempre cap als votants i tendesquin a incloure més aviat poca autocrítica. Que no, que està mal fet. El votants són sobirans, la societat és sobirana, i no s’equivoquen; s’equivoquen les organitzacions en les seves estratègies o ens equivocam nosaltres analitzant-ho sense tenir tota la perspectiva.

Quan has perdut, quan no has aconseguit un bon resultat, més val fer autocrítica i replantejar-s’ho; és injust i inútil culpar la societat. És com en el bàsquet: quan vas perdent, quan expulsen a un company, quan estàs fora del partit; és injust i inútil culpar l’àrbitre. És un error. Si no ho ha vist, no ho ha vist. No se li pot donar més voltes. A entrenar i a replantejar l’estratègia, sempre és millor opció que seguir-se queixant i guanyar-se una tècnica. Al proper partit hem de ser-hi.

#TambiénLosHipsters, una genialitat de la comunicació política

Les campanyes electorals són un moment d’activitat frenètica, on cada partit té un pla definit i detallat per col·locar el seu missatge on més el pot beneficiar. No hi ha lloc per a la improvisació. Si hi ha errors solen ser perquè el guió estava mal traçat o perquè s’ha sortit del guió. El Partit Popular és una màquina electoral que, tot i el moment difícil en què es troba, és tan implacable com el que més i encerta molt més que no falla.

Avui el candidat-ombra dels conservadors, Mariano Rajoy, ha fet aquest tuit i el PP ha llançat el vídeo que hi ha més avall.

Ara mateix (són les 18.15h del 7 de desembre), #TambiénLosHipsters és el tercer Trending Topic a Espanya i en unes quatre hores han compartit el vídeo més de mitja dotzena d’amics meus de Facebook que no són votants del Partit Popular. Un vídeo amb humor, que és agradable de veure i que té una estètica prou atractiva per una part important de la població està corrent com la pólvora, per molt que la majoria de gent el difongui per fer broma.

Per comprendre per quin motiu llança aquest vídeo el PP hem de fixar-nos en dues coses 1) a qui va a adreçat? 2) per què interessa al Partit Popular adreçar-se a aquesta gent?

Víctor Lenore té un llibre que fa molt bona pinta i que encara no he llegit; es titula “Indies, hipsters y gafapastas”. En una entrevista a eldiario.es defineix en molt poques característiques com són els hipsters: joves, de classes mitjanes o mitjanes-altes, formats, consumistes i urbans. Són el perfil de votant que se li escapa al Partit Popular i que lluita per atreure.

El votants del Partit Popular són vells. La incidència del PP en els grups d’edat més joves és dramàtica, són quarta força –QUARTA!– en la franja d’edat de 18 a 44 anys. Els conservadors aguantaran bé en els grups de més edat, en les províncies rurals i en les zones on tenen més estructura, però això potser no dóna per seguir governant. Així doncs, els gurús del partit no perden el temps i van a pels joves i a per les classes mitjanes urbanes. Els partits nous han seduït el jovent i els nous votants i el PP ha deixat de ser l’única opció per a aquells que no volen votar esquerra, cal posar-se les piles.

Distribució de la intenció de vot+simpatia per grups d'edat segons l'últim CIS.

Distribució de la intenció de vot+simpatia per grups d’edat segons l’últim CIS.

El periodista Ignacio Escolar va fer un interessant article que es titulava “Por qué la vicepresidenta sale hasta en las farolas“. Allà, Escolar ve a explicar el mateix problema del PP per arribar al vot més jove i urbà, però partint d’un fet diferent, el protagonisme que se li està donant en campanya a la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría.

En conclusió: el PP sap molt bé què fa i per què apel·la als hipsters. Fer-ne befa és difondre-ho i l’objectiu està ben traçat, és perfectament coherent amb els reptes de campanya dels populars. El Partit Popular té un problema amb els joves i a les grans ciutats, però farà el que faci falta per solucionar-lo. Només queda per veure què fan la resta de partits i la societat civil per donar-li la volta al missatge, per neutralitzar-lo o per fer-lo servir a favor seu. Alguns ja ho intenten.

Podem: territorialitzar-se o morir

Els intents uniformitzadors que determinats interessos centralistes han intentat històricament no han acabat d’anar bé i la realitat actual és, encara i indefugiblement, plurinacional i complexa. Aquesta realitat no pot ser permanentment ignorada pels dirigents polítics de les noves formacions que, en un moment o altre, hauran de deixar de viure dels rèdits de la seva presència mediàtica i començar a adaptar-se a cada territori, assumir una identitat plural i començar a tocar amb els peus a terra.

La confluència: Podem & all their friends

Podem es va presentar a les europees vivint, com deia, d’aquests rèdits de la seva presència mediàtica i d’una anàlisi lúcida del moment polític i social. Tanmateix, els estrategues de la Complutense tenien la vista posada en unes altres eleccions: en les generals, les vertaderament importants per a ells. Entremig, però, s’han trobat amb unes municipals i autonòmiques que els han suposat una important dosi de realitat. L’estratègia davant d’uns i altres comicis ha estat diferent. A les autonòmiques s’han presentat sols i amb la seva marca. “Podem” o “Podemos” arreu. Per a les municipals, en canvi, ho han fet diferent. Els senyors i senyores de Podem han renunciat als seus colors i han “confluït” amb moviments socials i partits locals a cada ciutat. Aquí hi ha dues coses importants a dir. Una, “confluir” va entre cometes perquè no han confluït per tot. A Palma, per exemple, s’han canviat el nom (es diuen Som Palma) però s’han presentat sols com a mussols. Era comprensible, donades les circumstàncies, però de confluir… nanai. I la segona cosa, el gran avantatge de “confluir” amb moviments socials i partits locals és que aquests ja estan territorialitzats. Posaré un exemple: quan els senyors i senyores de Podem es presenten amb els senyors i senyores de Procés Constituent i d’Iniciativa a Barcelona sota el paraïgues de Barcelona En Comú i la cara d’Ada Colau, entenem que tota aquest gent han acabat conformant una candidatura de i per a la ciutat de Barcelona, que no és un “experiment politològic” d’un senyor amb cua de cavall que s’ho mira des de Madrid i somriu.

El “sí però psé” de les autonòmiques

Molt bé, i què ha passat a les autonòmiques? Idò ha passat que els resultats de Podem “sí, estan bé” però “psé, tampoc n’hi per tant”. Si els resultats de les autonòmiques suposen allò de “tomar el cielo por asalto” de què parlaven, van arreglats. Ara bé, entrem al detall. Castella-La Manxa és Castella-La Manxa i hi resulta difícil donar la batalla al PP, fins i tot pel PSOE. Però on podria haver tengut bons resultats Podem? Quines són les Comunitats més cosmopolites, més castigades per la corrupció i més propenses a que una candidatura com Podem triomfàs? Per mencionar-ne algunes, aquestes: País Valencià, Balears, Aragó, Astúries i, per descomptat, Madrid. Què ha passat en els cinc casos? Que la no-territorialització els hi ha passat factura. Al País Valencià i Balears, Compromís i Més sumen més vots que Podem i se’ls hi han menjat bona part del pastís. A Aragó no és tan exagerat, però passa una cosa semblant amb la Chunta Aragonesista. A Astúries passa amb IU, que està molt arrelada arran de la tradició minera i altres factors. I a la Comunitat de Madrid, són l’única força a l’esquerra del PSOE, però tenen molts millors resultats a Madrid capital, on s’havien territorialitzat sumant amb Ganemos, Equo, Convocatoria por Madrid i moviments socials. És a dir, que confluir, ha sortit a compte. Després d’això, Podem ha hagut de llegir i entendre la situació. Bé, potser no l’han llegida “després d’això”, en sentit estricte. Potser ja s’ho esperaven i simplement no els hi molestava o no es veien capaços d’impedir-ho. La qüestió és que ara està més clar que mai, i especialment després de la sortida de Monedero, que si volen ser forts a les Generals, s’hauran de plantejar en molts territoris fórmules d’arrelament i territorialització.

Un flaixbac necessari

Molt bé, facem un flaixbac abans de continuar amb la territorialització. 17 de febrer de 2014, Teatro del Pueblo, Lavapiés, Madrid: en Pablo Iglesias, quatre troskos i dos friquis més llancen una candidatura que havia de ser un “mètode” per a fer “reaccionar” Esquerra Unida i altres partits i organitzacions d’esquerres. eldiario.es titulava “Pablo Iglesias lanza la candidatura ‘Podemos’ y apela a que Izquierda Unida reaccione” i subtitulava “Tiende la mano a organizaciones como IU, Anova, las CUP o el SAT”. Clar, en aquell moment, en Cayo Lara, en Xosé Manuel Beiras i en David Fernández es devien estar xapant de riure per dins. El que vénc a dir és que Podem era, en origen, un moviment creat des de l’entorn d’IU per renovar-la des de fora, ja que no havia estat possible fer-ho des de dins, i provar de revitalitzar tota l’esquerra de l’Estat. De fet, alguns amics -i més que amics- dels impulsors de Podem es quedaren encara a IU per seguir-ho intentant des d’allà. Parl de Tania Sánchez o d’Alberto Garzón, per exemple. Després de l’èxit electoral a les europees, la lectura dels impulsors de Podem degué passar a ser una cosa més o menys així: “per revertir això, hem de prendre el govern estatal i no podem comptar amb el PSOE, que s’ha alineat amb el PP, ni amb IU, que està electoralment fora de joc i es resisteix a renovar-se”. En aquest sentit, s’aposta fort per anar expandint l’efecte de les europees fins a les generals, deixant al temps la integració no d’altres forces.

L’assalt final de les generals

Ara vénen els generals, en principi. Dic “en principi” perquè encara no sabem si hi haurà eleccions plebiscitàries/autonòmiques a Catalunya el 27S. Sigui com sigui, el president Rajoy ha de convocar eleccions a les Corts Generals en algun moment entre finals d’enguany i principis de l’any que ve, segurament al voltant d’aquest novembre vinent. Les eleccions generals són, per als ideòlegs de Podem, els comicis d’on emanen els governs que decideixen allò vertaderament important. Eteneu-me: grans pressuposts i polítiques públiques, política monetària, deute i negociació amb la Unió Europea, intervencions sectorials a gran escala -sobre l’habitatge, sobre el canvi de model productiu-, etc. És, per tant, en aquestes eleccions on es juga el futur d’Espanya i on es decidirà si se segueix la línia actual d’acatament de l’austeritat que imposa la troica o si, com Grècia, es capgira això i s’enfronten aquestes receptes d’austeritat. Ara, amb les generals acostant-se i Rajoy més arraconat que mai, cada vot compta. Podem necessita dissenyar una estratègia que li permeti, com a mínim, superar el PSOE. Un cop descartat que sigui capaç de fer-ho per la via de la moderació i la centralitat, sobretot després de l’eclosió estatal de Ciutadan’s i els tímids resultats a Andalusia, només queda la via de la “confluència” que tan bons resultats ha donat als de Pablo Iglesias a llocs com La Corunya, Barcelona i Madrid. “Confluència”, però, vol dir “territorialització” i adaptació a determinats escenaris polítics nacionals o regionals, i això requerirà diferents fórmules i molta sang freda. Revisem un moment tot el que tenim sobre la taula:

  • Pablo Iglesias publicava recentment un article on escrivia: “Hem de prendre nota també de la importància dels lideratges i els estils que serveixen per anar més enllà d’una identitat de partit. Podem no pot ser en les generals un partit més sinó un instrument obert a la participació i al protagonisme de tots aquells que apostin pel canvi“. Plas! Quasi res.
  • Sergi Picazo especulava, amb dades, sobre la possibilitat d’una Catalunya En Comú per a les eleccions catalanes del setembre. Potser el projecte del que parla al seu article podria anar més enllà i presentar-se també a les circumscripcions catalanes per a les generals.
  • A Galícia es parla d’una “Marea Galega” per a les generals. Sembla que la proposta cau en gràcia a gairebé tothom que l’hauria d’integrar, tot i que hi ha matisos.
  • Al País Valencià, hi ha diferents idees sobre quina podria ser l’entesa entre Podem i Compromís. De tota manera, una fórmula que permeti algun tipus de “confluència” es preveu més que possible. Recordem que Compromís, en els seus inicis, ja va intentar una pacte semblant amb Esquerra Unida.
  • A les Illes, i en concret a Mallorca, existeix molt bona sintonia entre Més i Podem. Se’n parla menys que del País Valencià pel menor pes que té Balears en el conjunt de l’Estat, però la situació és similar, tot i que encara incerta. També val la pena recordar que, com al País Valencià, la suma de Més (o Compromís) i Podem és primera força, per sobre de PP i PSOE.
  • IU ha decidit no presentar-se a les eleccions generals amb la seva pròpia marca i ha obert la porta a ni tan sols presentar a Alberto Garzón com a candidat. La formació cerca construir algun tipus de “front ample” o “candidatura d’unitat” per a les Generals. Algunes federacions ja estan fent passes en aquest sentit. El fet és important, suposa el reconeixement d’una situació d’inferioritat que si bé ja era electoralment més que constatable, encara que hi havia sectors importants a Esquerra Unida que es negaven a reconéixer-ho. Encara n’hi haurà, veurem què passa amb IUCM i amb Izquierda Abierta, però és un important pas endavant. Això suposa no només la probable assimilació de l’esquerra històrica a l’Estat (representada primer pel PCE i, després per IU), sinó també una significativa aportació de militants i quadres. I més encara: IU està molt territorialitzada, porta anys fent política i ha forjat aliances amb partits nacionals o regionals com la Chunta a Aragó, Inciativa a Catalunya o Anova a Galícia. Si Podem i IU s’acaben avenint en alguna forma de confluència el projecte resultant sortirà, almenys a nivell de base, molt reforçat en militants i molt arrelat al territori.

En paral·lel a aquests moviments, apareixen titulars com el de El País que diu “Podemos busca liderar con su marca un frente de izquierda en las generales”. Ojo, “con su marca”. Està per veure quina voluntat s’imposarà, quin tipus de candidatura s’acabarà formant, qui la integrarà i quin nom li donaran, però que hi haurà candidatura unitària més o menys plural comença a ser la hipòtesi més probable. Al cap i a la fi, potser Podem no serà Syriza, però sí que pot ser Synaspismós.

Articles referenciats

Altres articles relacionats

Nota: Aquest article me l’han revisat en Biel Payeras i na Neus Suñer. Gràcies, tetes! 😉

Joc de Presidències: els acords progressistes a Balears

captura

En el Joc de Presidències en que s’està convertint la investidura del proper president o presidenta de les Illes Balears, hi ha tres escenaris possibles, que podeu veure al diagrama i que ara entrarem a valorar. També n’hi ha un de quart: que no es pugui formar govern i que s’hagin de tornar a convocar eleccions.

Abans d’entrar a analitzar què pot passar, teniu en compte una altra cosa: aquí estam parlant només dels diputats i del Govern, però hi ha més institucions que poden entrar en la negociació. Jarabo demanava un diputat al Senat. A Més li pot interessar governar Palma. El PSIB es juga ajuntaments com Calvià. Hi ha molts factors que aquí no estan contemplats.

Dit això, què tenim? Vegeu de quin escenari parl mirant el numeret de l’esquerra, amb el fons cel. Els partits al govern estan encerclats amb una línia més gruixuda. Els que no hi estan, només donen suport a la investidura. En cada escenari hi ha escrit qui resultaria president. També està marcat amb línia gruixuda el llindar de la majoria absoluta (30 diputats), necessària per a la investidura:

  1. Govern del PSIB-PSOE i Més, amb Francina Armengol (PSOE) de Presidenta, i suport en la investidura de Podem. En aquest cas, la formació morada no entraria al Govern perquè ja han avisat que només ho faran si els presideix Més.
  2. Govern de Més i Podem, amb Biel Barceló (Més) de President, i suport extern del PSIB-PSOE. Això significara apartar l’encara principal partit de l’esquerra insular de la institució més important de les Illes. No sembla que Francina Armengol i els seus hi estiguin disposats, però podria passar.
  3. Govern de Més, Podem i PSOE, els tres partits d’esquerres, amb la presidència per a Biel Barceló. En aquest cas, el PSIB-PSOE seria al Govern, però amb un pes relatiu menor a les altres dues forces. Seria una situació molt diferent dels dos Pactes de Progrés que ja hem viscut.
  4. No hi ha acord d’investidura i es tornen a convocar eleccions. A diferència del que passa als ajuntaments, el reglament del Parlament estableix que calen més vots a favor que en contra per investir un president. Si ningú s’abstén, això passaria si no hi ha acord a tres bandes per l’esquerra i el PSOE no permet governar a Bauzá.

No he contemplat:

  • Governs presidits per Podem. Tant Jarabo (secretari autonòmic) com Pablo Iglesias ho han descartat.
  • Altres aliances que puguin intentar el PSIB-PSOE o el PP. Abaix teniu dos esenaris que, com veureu, no donen per a la majoria absoluta (30 diputats).
  • Govern PSOE-PP. El PSOE ho dóna per més que descartat.

Candidat a candidat

Bon dia! He partit el pdf gran on hi havia totes les entrevistes per si algú vol llegir només la d’un candidat concret o compartir-les d’aquesta manera. Aquí els teniu:

Recordau que també podeu descarregar la revista completa aquí o llegir-la sense descàrrega.