A Mallorca, CUP o cupcakes?

La notícia al dBalears

El periodista del diari dBalears, Ander Zurimendi, publicà dimarts una informació sobre set possibles nuclis de les CUP a Mallorca, una a Ciutat i sis a la Part Forana. El sis pobles, segons el periodista, són Pollença, Felanitx, Sóller, Manacor, Vilafranca i sa Pobla. Tanmateix, cal demanar-nos en quin d’aquests llocs que actualment “sospesen la creació de nuclis de la CUP” podria sorgir una Candidatura d’Unitat Popular capaç de verticular un moviment polític fort de base i capaç d’obtenir representació als diferents consistoris.

Quim Arrufat (CUP) intervenint a Sa Congregació (sa Pobla)

Quim Arrufat (CUP) intervenint a Sa Congregació (sa Pobla) en un acte de la Diada organitzat per Pinyol Vermell | Foto: Endavant Mallorca

Els que sí

Com el propi Zurimendi destaca en el seu article, hi ha dos pobles on la creació d’una CUP és prou viable perquè, de fet, ja hi ha projectes similars en marxa. És el cas de Pollença i Felanitx.

A Pollença existeix el projecte polític d’Alternativa per Pollença, que tot i que manté contactes permanents amb la CUP i, a més, ja han organitzat actes polítics conjunts, no s’acaba d’identificar amb el subjecte polític dels Països Catalans, fet que pot condicionar la implantació d’una hipotètica CUP al municipi: Alternativa hauria d’acceptar el plantejament nacional de la CUP o s’hauria de plantejar com a candidatura independent però mantenint-se (més o manco com fins ara) dins l’òrbita política de la CUP. No obstant, Alternativa té l’avantatge de ser un partit consolidat a Pollença ja que representa la segona força política del consistori i controla dos dels 17 regidors de la sala.

En el cas felanitxer, el Bloc per Felanitx té un caire més marcadament nacional que podria facilitar l’enteniment amb les CUP. Tanmateix, el Bloc està format per independents i per la coalició que formaren PSM-IV i Esquerra a Felanitx, de manera que les simpaties dels militants cap a una d’aquestes formacions podria ser un obstacle en el cas de que la coalició s’integràs en la xarxa de Candidatures d’Unitat Popular. Sigui com sigui, no podem deixar de banda que el partit felanitxer ja ha fet actes conjunts amb el diputat de les CUP al Parlament de Catalunya Quim Arrufat. A més, avui en dia Bloc per Felanitx representa la segona força del municipi (amb tres regidors, igual que el  PSIB-PSOE) tot i que té poc marge d’actuació enfront del PP, que ocupa 10 de les 17 cadires del ple municipal.

Així doncs, a aquests dos pobles el projecte de les CUP sembla viable a mitjan o llarg termini, tot i que caldrà molta feina en l’àmbit políticosocial i consens per evitar les divergències que podrien existir entre aquestes dues formacions i les CUP.

Els que ho passarien ‘puta’

Paralel·lament a aquests dos projectes en principi viables a llarg termini, hi ha el cas de Manacor, Sóller, sa Pobla i Vilafranca. En aquests pobles no hi ha partits polítics propers a les CUP, però sí  associacions juvenils que es moven en la seva òrbita ideològica.

A Sóller trobam el Col·lectiu Albaïna, un grup molt actiu socialment integrat dins l’òrbita de l’Equerra Independentista de Mallorca (EI) que simpatitza amb agrupacions com Arran i Endavant. Així doncs, sembla que, si bé no existeix un partit polític, Sóller és un poble amb un pes destacat de l’Esquerra Independentista. De fet, a l’article del dBalears el seu portaveu Marc Carriquí diu que veuen les CUP com “un referent clar” i explica que “hi ha una massa crítica al municipi, i molts de membres de l’Esquerra Independentista, així que no seria estrany que sorgís una CUP de manera paral·lela al nostre col·lectiu”. De tota manera, la hipotètica CUP de Sóller tendria la tasca d’articular-se políticament en un partit i aconseguir prou suports polítics com per tenir una veu a l’ajuntament.

En el cas de Manacor, trobam l’associació Xítxeros amb Empenta, una organització juvenil que treballa en l’organització d’esdeveniments festius i culturals (com el Correbars de Manacor), però també en favor de la llengua, la cultura i el territori. En l’article d’Ander Zurimendi es recullen les declaracions de Lluc Gayà, portaveu de Xítxeros, que declara que “Xítxeros com a tal no fa comptes esdevenir un nucli de la CUP, però sí que hi ha un grup de persones que duen la idea, encara embrionària, de formar-ne un nucli”. Així doncs, queda clar que tot i que una part de l’associació simpatitzaamb els idees de les CUP i tots hi ferien feina en paral·les, no tots estarien disposats a entrar en una formació política com la CUP. Endemés, hem de tenir en compte que l’espai polític nacionalista d’esquerra manacorí ja disposa de dos grup municipals. PSM-IV-ExM i Esquerra disposen, respectivament, de dos i un representats al consistori. És més, en les passades eleccions el PSM perdé la seva postura com a segona força i fou superada pels socialistes. En resum, un nucli de les CUP hauria d’afrontar dos problemes fonamentals. Per una banda, hauria de crear base social i cercar suport polític dins i fora de Xítxeros mentre que, per l’altra, hauria de competir amb PSM i Esquerra en un espai polític petit, a la baixa en els darrers comicis i ja de per si diversificat.

Els que encara han de menjar moltes sopes

Finalment, tenim el cas dels dos municipis on segurament seria més difícil implantar una CUP amb èxit: Vilafranca i sa Pobla.

En el cas de Vilafranca, el project de CUP es vehicularia a través d’un col·lectiu molt jove, el Pla de Mallorca en Marxa, nat el 2011. Vist les activitats i els actes que, com a associació, han organitzat fins ara, és mal de concebre l’articulació política d’una CUP.

A sa Pobla, per altra banda, la situació és molt semblant ja que també disposen d’una associació d’ideologia propera a les CUP, Pinyol Vermell. En aquest cas, tot i que el col·lectiu té més de set any d’història, actualment està format gairebé en exclussiva per un grup de joves entorn dels 17 o 18 anys. Aquests joves, tot i mantenir l’associació activa i, fins i tot, mantenir contactes amb les CUP (en els actes de la Diada, el diputat Quim Arrufat visità sa Pobla per fer-hi una conferència) estan encara prou lluny de tenir la base social i la capacitat política per crear una Candidatura d’Unitat Popular al municipi. Endemés, hem de tenir en compte que en les passades eleccions municipals es presentaren a sa Pobla el PSM i Esquerra, i just el primer aconseguí un representant al consistori.

El projecte polític

Tanmateix, hem de tenir en compte que les CUP del Principat són un projecte polític sòlid, de base i avesat a avançar passa a passa. Així doncs, no és d’estranyar que la seva implantació a Mallorca, si l’aconsegueix, sigui a llarg termini i amb molta feina. No hem d’oblidar que a Catalunya fa més de dues dècades que la CUP treballa des dels municipis, i molts més que l’Esquerra Independentista mira de construir l’anomenada ‘Unitat Popular’, és a dir, un suport de base fort per a les candidatures independentistes d’esquerra com les CUP. Així mateix, l’autor de l’article original al dBalears, Ander Zurimendi, amb qui he pogut parlar, considera que “sorgiran CUP a diferents pobles ens els propers 2-3 anys, malgrat que ho faran amb poc renou i xino-xano, què és marca de la casa. A més a més, el seu naixement enfortirà el moviment independentista i nacionalista a les Illes, ja que li afegirà pluralitat”. A més, afegeix que “l’atomització d’aquest espai no és negatiu, sinó que respon als nous temps. La gent cerca un partit antisistema, creïble, allunyat de les velles formes de fer. I és veu reflectit en la CUP”. A Mallorca, però, el projecte de l’Esquerra Independentista i les Candidatures d’Unitat Popular no ha arrelat fins ara ni està arrelant actualment amb tanta força com ho ha fet al Principat. Per això, aquí, quan sentim xerrar de les CUP, el més normal és entendre que ens parlen d’aquestes magdalenes per a modernets que ara s’usen tant.

Advertisements

Sindicats estudiantils: la no oposició a la Conselleria

Aquesta setmana, “No hi ha temp que no torn” no és només un espai per a mi. Col·labora el meu company Francesc Aparicio.

 

Un cúmul inadmissible de despropòsits – Jaume Ribas

L’acció sindical no funciona. Almanco en educació. Resulta dur ser tan categòric, però l’experiència demostra que és així. Anem per passes. Com anunciava aquest mateix digital, els sindicats de professors convocaren una vaga conjunta per ahir, 13 de març, i el proper dimecres 20 de març contra la llei de Tractament Integral de Llengües del conseller Bosch. Molt bé. I els estudiants? En alguns centres, per exemple a sa Pobla, les agrupacions sindicals com el SEPC i el propis alumnes es (ens) moguérem per convocar vaga d’alumnes el mateixos dies, en suport a la vaga de professors i, també en contra de la LOMCE i les brutals retallades que patim en educació. Així doncs, semblava que els SEPC dels diferents instituts de les illes anirien de la mà amb el professorat contra la llei del senyor Bosch. Però la cosa no acaba aquí, la Plataforma d’Estudiants va decidir convocar vaga no per dia 13 i 20, com el professor i el SEPC, sinó els dies 14 i 21. El seu portaveu va donar una explicació molt coherent i adequada de per què es feia d’aquesta manera, “per tal de sortir de tota crítica de manipulació professorat-alumne i demostrar unió en aquesta lluita que va començar ja fa mesos”. Tanmateix, és un error; una prova més de la falta de consens, d’unió, de mobilització i de planificació. L’anunci d’aquesta vaga es va fer als mitjans dia 10 (d’aquest dia és la notícia, al manco) quan la vaga era per dia 13 i calen 10 dies de termini legal per convocar-la. Endemés, no és admissible que SEPC convoqui per un vent i la Plataforma d’Estudiants per un altre, és dividir forces. L’error, en aquest sentit, és també del SEPC, que no va dur a terme cap esforç per parlar amb al resta de sindicats i associacions i fer una convocatòria clara i contundent de vaga d’alumnes, fos el dia que fos. En definitiva, un cúmul inadmissible de despropòsits.

Crònica 13M – Francesc Aparicio

Ahir, 13 de març, es dugué a terme la primera jornada de vaga de les dues convocades; una jornada de vaga que no ha anat millor del que es podia preveure en els dies previs. Entre els professors, com era d’esperar, poca participació. Les paraules d’un portaveu sindical ho diuen tot “Significativa participació del 40%”. O dit d’una altra manera (dins el context de les seves declaracions), reconèixer que la vaga ha estat un fracàs estrepitós. I entre els estudiants, una manifestació passada per aigua amb unes xifres de participació històriques per la manca d’assistents, que va acabar davant la Conselleria d’Educació on, curiosament, feia poc més d’una hora s’hi havien concentrat els professors. És a dir, els estudiants i els professors que es mobilitzaven el mateix dia, no ens congregàrem en el mateix lloc i moment per protestar per la mateixa causa.

Però el més trist és que queda una altra jornada de vaga, el proper dimecres, on més professors engreixaran el nombre d’esquirols que no es poden permetre fer vaga i més alumnes quedaran a casa dormint mentre quatre matats ens llançam al carrer a reclamar uns drets que de cada vegada dubt més que ens meresquem.

Per què la lluita sindical no funciona? – Jaume Ribas i Francesc Aparicio

Com s’afirma a l’inici de l’article, l’acció sindical a nivell educatiu no funciona. I en molts altres sectors, dubtam seriosament que funcioni com ha vengut funcionant des de l’inici del sindicalisme i el moviment obrer. Què passa, però, en el món concret de l’educació? Els problemes són diversos i mals d’arreglar. La manca de coordinació i d’una veu unànime és un dels grans problemes. Els professors l’han sabut resoldre aquesta vegada, però els alumnes no. És inadmissible la falta de consens: perjudica als dos convocants i a tots els alumnes. També és lamentable el compromís de la majoria dels estudiants, com denuncià Mariona Pérez al seu article Com a mínim cal intentar-ho, que secunden la vaga, però no assisteixen a les manifestacions convocades ni s’impliquen mínimament en la causa.

La conjuntura actual requereix nous mètodes de mobilització, sobretot per als treballadors. Mentre que una vaga d’estudiants podria considerar-se un èxit si els joves, a més de no assistir a classe, sortissin al carrer massivament a defensar els seus drets, molts docents, tot i estar en contra de les retallades, no poden permetre’s el descompte de salari que comporta la no assistència al lloc de feina.

Endemés, una vaga amb un 40% de participació per part dels professor i un nombre ínfim d’alumnes que no assisteix a classe no suposa cap problema a l’executiu. Això s’accentua si tenim en compte l’èxit escàs de les mobilitzacions i la manca de coordinació. Per a provocar molèsties, caldria adoptar mesures de vaga més radicals, com podrien ser la vaga indefinida (que els professors no es poden permetre econòmicament) o la vaga en moments clau, com ara les avaluacions (que suposaria infligir greus perjudicis als alumnes, especialment als de batxillerat). Les vagues de docents en les condicions plantejades actualment, lluny de ser un problema, resulten ser un dia de vacances pels alumnes i un benefici per la Conselleria, que ha de pagar menys sous que de costum.

Finalment, es fa patent que un canvi en el model actual requereix un sacrifici que ara mateix ningú (ni estudiants ni professors) no està disposat a assumir. Resignar-se no és una opció, així que haurem de cercar noves vies.

Invitació a la reflexió: quina societat volem?

Ens costa de creure però jo cada vegada em faig més a la idea: vivim un moment convuls. Aquesta crisi galopant que patim, així com altres factors d’allò més diversos, ens han portat a una situació delicada plena d’equilibris fràgils a nivell social, polític i econòmic; tant a casa nostra com arreu del món.

Si aquí vivim indignats per escàndols de sobres, amigues del rei i gendre que no haurien d’haver deixat l’handbol, arreu del món s’enfronten a altres circumstàncies igualment preocupants: Itàlia encara no sap com es governarà, ha mort el líder veneçolà Hugo Chávez, Europa es debat entre l’austeritat merkeliana i les mesures d’estímul, el nazisme avança a Grècia i segueixen morint sirians cada dia en una conflicte sagnant en el que el règim no cedeix ni un pam… A tot això hi hem de sumar que La Raíz ha tret nou disc (disponible en descàrrega gratuïta, ho havia de dir) i que el que triomfa a la televisió és Falete tirant-se a una piscina des de 5 metre d’altura dient “yo soy un pavo real”. En fi, varietat.

Tal vegada sigui per mor d’aquest bombardeig de successos, realitats i problemes distints que som incapaços d’aturar-nos a reflexionar sobre la situació en la que ens trobam immersos i contemplar els fets realment escandalosos que estan succeint. I quan dic escandalosos vull dir que comprometen seriosament la dignitat i la vida humanes. Em referesc al cas de la mort d’una pacient anciana a les urgències d’un hospital de Galícia. La direcció del Complex Hospitalari Universitari de Vigo ha advertit en un comunicat de premsa que “cualquier intento de establecer una relación causal entre el suceso y los recursos del Chuvi es falso, demagógico y oportunista”, així que m’haureu de perdonar perquè faig comptes pecar de tot això. Sobretot perquè, d’acord amb El País, els mateixos sindicats ja han denunciat la manca de recursos i personal que pateixen. De fet, l’hospital necessita desviar els pacients, fins i tot a una clínica privada. Tanmateix, si llegiu l’article original comprendreu com d’extrema arriba a ser la situació en un del hospitals del país que braveja (tal vegada amb prou raó) de tenir un dels millors serveis sanitaris del món. Crec que situacions com aquestes, al marge de com de dramàtiques puguin ser, haurien de servir-nos al conjunt de la ciutadania per reflexionar sobre quin model de societat volem; sobre si estam disposats o no a permetre que la precarietat avanci fins a aquests extrems mentre els nostres drets són evadits a Suïssa, pagats a la banca o posats a disposició de la Troika. En fi, varietat.