Cafè i premsa: l’AVE a Kiribati

Com a gairebéperiodista i com a ciutadà, m’agraden els caps de setmana. És el millor moment de la setmana per llegir tranquil·lament la premsa, per picar d’aquí i d’allà. Per guaitar les finestres que diferents periodistes, analistes i mitjans obren al món, per anar-me dibuixant el paisatge de l’actualitat amb els colors de cadascú.

Na Carmen Buades ha parlat, des de les pàgines de l’Ara Balears, amb l’ex-president d’un país petit, més petit que el de les cançons de Llach. Aquest país petit, Kiribati, té un problema gros: desapareixerà per mor de l’ascens del nivell del mar. La resta del món, sobretot els països industrials, seran els botxins del poble d’aquestes illes d’arena i corall.

Llegiu l’entrevista a Anote Tong, ex-president de Kiribati: “El nostre país sencer serà davall l’aigua abans que acabi el segle”

A les pàgines de La Vanguardia, en un estrat apartat de “Tendencias com si fos un fet secundari i poc important, explicaven l’aposta de la Xina per l’energia solar. En un apart que no està disponible a la versió digital, mostraven a més la caiguda d’Espanya com a referent mundial en energia fotovoltaica. Si al 2008 l’Estat espanyol era el segon país del món en potència fotovoltaica, al 2012 va passar a ser el cinquè i, avui, només és l’onze, amb un quart de la potència fotovoltaica instal·lada a Itàlia i una desena part de la que hi ha a Alemanya. Podeu donar les gràcies al hispano-panameny José Manuel Soria pel seu impost al Sol!

Aquí teniu la taula sobre el rànquing de països amb més potència fotovoltaica instal·lada. Si la clicau, accedireu a un interactiu d’Irena on es poden revisar totes les dades. La font és la mateixa que citava La Vanguardia.

Països amb més potència fotovoltaica. Font: Irena

També podeu llegir la peça sobre l’aposta xinesa pel Sol: “China busca también ser el líder climático”

Sense deixar de banda els temes relacionats amb energia i desenvolupament sostenible, m’ha agradat llegir les declaracions del president d’Amics del Ferrocarril de les Illes Balears arran de la celebració del 25è aniversari de l’AVE que ha recollit l’Última Hora. A Mallorca tenim un model deficient i insuficient de transport públic perquè l’Estat no hi ha invertit prou. No podem deixar de reclamar-ho.

Miquel Àngel Riera: “Si se hubiera gastado en Mallorca un mes de lo que ha costado el AVE, tendríamos el mejor ferrocarril de Europa”

Sense sortir de Mallorca, que al cap i a la fi és on normalment tenc el cap, un recoman llegir un article que Benjamí Villoslada ha escrit al seu blog. De fet, vos recoman seguir en @benjami si us interessa qualsevol cosa relacionada amb el món digital, en sentit ampli, i les seves aplicacions.

Sol i dades, un article de Benjamí Villoslad a sobre el potencial de Mallorca per pujar al carro de la quarta revolució i superar el monocultiu turístic

Com a última qüestió local, m’ha agradat llegir que l’oficina antidesnonaments de Ciutats està donant fruits i segones oportunitats a aquelles persones que més ho necessiten. Cort i Toni Noguera l’han encertada de ple. Com a mallorquí, m’alegra veure aquesta petita victòria de tots els palmesans i palmesanes.

La Oficina antidesahucios de Palma paraliza 654 lanzamientos

Ampliant el focus i per anar acabant, cal parlar de França. Poca broma amb Fillon, el candidat dels Republicans, que semblava que estava sent superat pel candidat de la França Insubmisa, Mélenchon, però que pot tenir molt de vot ocult i donar la campanada. L’èxit del conservador pot dependre de la seva capacitat per atreure els suports de Dupont-Aignan, un candidat gaullista sense cap opció a passar a la segona volta que li disputa el vot al republicà. Ho explica bastant bé un article que he llegit a l’ABC.

“Dupont, el escollo en la pelea de Fillon por remontar el vuelo”, un article sobre un dels obstacles del candidat republicà per fer un bon paper en la primera volta de les presidencials franceses

Si voleu una fotografia àmplia de la campanya electoral francesa, un recoman que llegiu el blog a Expansión de l’analista Iván Redondo. Aquest expert en comunciació política dóna detalls ben interessants no només sobre les propostes de cada candidat, sinó sobre com han anat les campanyes i què pot passar demà.

“Que cante el gallo”, l’anàlisi d’Iván Redondo

Una altra bona opció per informar-se de tot el que ha succeït a França és escoltar el podcast de Politibot, un programa de ràdio d’una mitja hora amb entrevistes a experts i tots els detalls dels comicis gals.

Episodio 7: La hora de Francia

Ja per acabar, si voleu llegir una anàlisi més ideològic, però també més acadèmic i més profund sobre el populisme i els fenòmens de Le Pen i Mélenchon, podeu consultar la tribuna que ha publicat Íñigo Errejón a Contexto.

Occidente en su momento populista

Res més, aquí ho teniu tot! Un menú mediàtic variat i interessant que jo he passat gust de consumir. No sé què heu trobat d’aquest tipus d’article de “Cafè i premsa”, però si us ha agradat estaria molt bé que m’ho digueu. Potser no estaria de més donar-li periodicitat setmanal.

Nació i victòria: de La Marsellesa a la Balanguera

Avui dematí tenia una estona i m’he posat a llegir sobre les eleccions franceses. A El Mundo m’he trobat una anècdota sobre el candidat de l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon, que m’ha semblat interesantíssima: “Por primera vez, concluyó el acto con La Marsellesa, no con La Internacional: fue una forma de subrayar que ya no está en los márgenes y que realmente aspira a la presidencia”.

Dissabte passat vaig ser a l’assemblea fundacional del nou partit dels Comuns catalans. Quan ja acabava l’acte li vaig comentar a una companya “ha faltat posar Els Segadors“. No va faltar, just ho havia acabat de dir i l’himne nacional de Catalunya va començar a sonar pels altaveus mentre en Xavier Domènech, n’Ada Colau i la resta de dirigents i assistents de l’assemblea l’anaven cantant petit petit, alguns amb el puny alçat.

Aquesta mateixa setmana he publicat a la revista l’Altra Mirada (pàgina 26) un article sobre l’altre símbol nacional per excel·lència a part dels himnes: la bandera. A l’article em dedicava bàsicament a defensar l’ús desacomplexat de la bandera de Mallorca per fer polítiques transformadores a l’illa.

A l’Estat espanyol hem patit sempre el segrest retrògrad i conservador de la identitat nacional espanyola, molt condicionada pels quaranta anys de franquisme. Això ha entorpit tot els intents de reformulació progressista d’aquest sentiments d’espanyolitat, cosa que sí que ha estat possible a altres països mediterranis com ara Grècia.

Aquesta debilitat, però, és alhora fortalesa per a les nacions perifèriques de l’Estat espanyol. L’encara dirigent de Podem i un dels teòrics més potents de l’esquerra castellana, Íñigo Errejón, reivindicava en una tribuna a Público la necessitat de “construir una Patria plurinacional, popular y democrática”. Errejón sap que l’Espanya de Podem no pot ser com la Grècia de Syriza ni com la França de Mélenchon. A l’Estat espanyol, les identitats de les nacions sense Estat són sovint tant o més fortes que la identitat nacional espanyola (a Catalunya, sense anar més lluny, està claríssim que genera molt més consens Els Segadors que la Marxa Reial espanyola). Aquest fet, que complica les coses a una força estatal com Podem, dóna molt de camp per córrer a les forces populars i nacionalment autocentrades de Catalunya i de Mallorca, però també del País Valencià, Galícia, el País Basc o Navarra.

Una mica en síntesi, la idea que voldria fer traspuar de totes aquestes anècdotes i reflexions aïllades seria més o manco aquesta: fer política a (per exemple) Mallorca permet explotar sense complexes tota la potencialitat de la simbologia nacional (mallorquina i perifèrica) com ara La Balanguera o la bandera.

Al cap i a la fi, estam parlant d’emprendre un exercici de construcció nacional-popular en una nació acomplexada i atrevessada per diferents sensibilitats nacionals, que segurament són encara més i més matisades en els espais militants. No és una cosa senzilla. Tanmateix, per explotar els elements nacionals amb èxit fan falta dues coses: atrevir-s’hi i saber-ne. Mélenchon segurament ha encertat posant La Marsellesa en plena remuntada i en la repta final de la primera volta de les presidencials franceses. Syriza va encertar quan aconseguí guanyar les eleccions gregues apel·lant a l’orgull nacional hel·lè, cosa que, per altra banda, mai s’havia atrevit a fer de la mateixa manera l’esquerra d’aquell país.

Què hauria de fer l’esquerra mallorquina autocentrada per explotar políticament el sentiment i els símbols de mallorquinitat? D’entrada, ja ho hem dit, atrevir-se. Desacomplexar-se, deixar de preocupar-se per ofendre els puristes ‘del rotllo’ i no martiritzar-se els adversaris intenten etiquetar-la com a “nacionalista”, “pancatalanista” o qui sap què.

En aquest cicle, l’entorn del sobiranisme progressista mallorquí està tenint un debat profund sobre estratègia, identitat i discurs (s’hi fa menció en aquest article de Toni Trobat i en molts altres, així com en el llibre “Somnis Compartits” i en les jornades que organitzaren fundacions Emili Darder i Pere Mascaró). Algunes de les conclusions més reformistes i atrevides aposten per “autocentrar” la política illenca, construir una identitat mallorquina més inclusiva i menys basada en elements com el lingüístic i aterrar les reivindicacions tradicionals de més autogovern i sobirania en qüestions concretes i palpables, com ara la gestió aeroportuària.

L’espanyolisme retrògrad no ha estat històricament capaç d’imposar-se com a identitat nacional dels mallorquins, de la mateixa manera que no ho ha fet de forma majoritària cap tipus de catalanisme essencialista, que no ha superat mai el sostre de cristall de la (necessària) resistència política i cultural. El moment polític és idoni per fer com Mélenchon, per superar els esquemes clàssics i construir una identitat mallorquina nova (amb elements antics, per descomptat) i a l’ofensiva.

Aquesta estratègia, però, necessita d’un rerefons simbòlic. Si s’aposta per formauna manera diferent de fer discurs i de parlar de què és i com volen que sigui el poble de Mallorca, s’ha de reforçar aquest full de ruta amb un arsenal de símbols que permetin anclar tot això. El poble de Mallorca que el sobiranisme progressista ha de construir i cohesionar per guanyar necessita d’un relat laic i inclusiu, ample, però també d’una bandera, d’un himne, d’unes paraules i d’una èpica que li doni consistència.