Els tres porquets i el que no hauria de ser la independència

La tarda de dia 10 de setembre, el cantautor valencià Feliu Ventura deixà anar això a Twitter:

L’analista polític i llicenciat en dret Francesc Miralles contestà això altre:

Immediatament vaig sentir l’impuls irrefrenable de retuitar-los tots dos. I és que si la metàfora és bona, la contrametàfora és encara millor; i el contingut de totes dues és igual de preocupant. Després de la manifestació de la Diada d’enguany i de tot el que l’ha precedit, sembla que tard o d’hora l’únic que la pot succeir és la declaració d’independència de Catalunya i la constitució com a estat independent de la República Catalana. Després ens haurem de fer una pregunta incòmoda: “i nosaltres què?”. Vaig intentar plantejar algunes possibilitats en un article anterior, igual que va fer-ho Vicent Flor parlant del cas valencià. Ja està clar que els catalans encara no ho tenen tot fet, i que els confiats van a l’infern, però caldria anar plantejant aquest preguntes, no sigui cosa que els esdeveniments ens agafin amb els calçons baixos i la història ens passi per damunt.
Una pancarta anuncia el que molts ja consideren una evidència.
Fotografia:  Afp/Lluis Gene via La Vanguardia

Tornant a les piulades, el moment i els fets als que es refereixen són clau. Per una banda, si el porquet de la casa de maons “passa” dels altres dos germans, el llop té totes les de guanyar. Si Catalunya s’independitza, el percentatge de catalanoparlants a l’Estat espanyol baixaria del 20% al 9%. A això, caldrà afegir-hi que, de moment, les institucions de les Illes i el País Valencià estan en mans de la dreta més rància i centralista de la democràcia, que no fa cap comptes ajudar-nos a assegurar el respecte i la protecció de la nostra llengua. Tot plegat, no sembla molt bona notícia per la supervivència del que quedarà de cultura catalana a un Estat espanyol sense el Principat. A més, el fet de que una part del territori s’independitzi, suposaria el fracàs total i definitiu del timidíssim federalisme que volia suposar l’estat de les autonomies i podria abocar a la recentralització definitiva de l’estat i la fi de les nostres aspiracions sobiranistes o federalistes.

D’altra banda, i passant a l’altre tuit, els catalans haurien d’anar alerta amb com es duu a terme el procés secessionista i quin tipus d’estat en resulta. Si la casa de maons té aluminosi, com diu Francesc Miralles, la nova Catalunya serà incapaç de dur a terme polítiques socials i consolidar-se com a model d’estat del benestar. Després, una vegada que hagi caigut el miratge polític de la independència, els catalans comprovaran que tenen problemes molts semblants als que tenien quan eren espanyols. La crisi ja no es dirà “Espanya”, es dirà “mercats”, o “FMI”, o “Convergència” o vés a saber què, i el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya es veurà en el mateix compromís que es veu ara mateix.
En síntesi, si la independència implica que Catalunya abandoni els seus germans del sud i de Mediterrània endins, el procés haurà fracassat (o almanco no haurà resultat gaire beneficiós pels que quedarem a la pell de brau). Endemés, si la independència porta a una Catalunya que, com Espanya, sigui cada vegada menys capaç de protegir els seus ciutadans de l’especulació i els atacs constants al benestar i l’estabilitat social, també haurà fallat. Tanmateix, Catalunya serà i ha de ser el que vulgui ser, i ningú està legitimat per impedir-li-ho. En això, precisament, consisteix la democràcia i el dret a l’autodeterminació.

Tampoc volen sindicalistes

Dia sí i dia també tenim noves accions empreses per l’executiu balear. Després de rebaixar el català a la categoria de mèrit per a treballar a l’ens públic, després de tancar RTV de Mallorca, després de la supressió d’ajudes a entitats com l’Obra Cultural i Joves de Mallorca per la Llengua, després d’inaugurar el curs amb es Pratet i el Ramon Llull a mig fer, després de tot això, el govern de José Ramón Bauzá ha decidit tancar els locals exclusius dels sindicats, suprimir-los els més de 200.000 euros d’ajuda i fer tornar al treball a 89 alliberats sindicals.
Parlem dels sindicats. Els sindicats són associacions de treballadors (o estudiants) creades per a la defensa dels interessos dels seus membres (i en general, per tots els treballadors i els drets socials). El 1864 neix a Londres el primer sindicat reconegut i el mateix anys es reconeix el dret a vaga a França. Posteriorment, durant la Primera i la Segona Internacional el moviment sindical d’esquerres i en defensa dels drets socials dels treballadors agafa força i esdevé una de les peces clau del moviment obrer. Després de més d’un segle de lluites i conquestes, fins avui en dia havíem gaudit d’unes condicions de treball bastant acceptables: dret a vaga, subsidi d’atur, baixes laborals i havíem anat construint l’estat de benestar.
Ara, al Govern, els fan nosa i els lleven. Òbviament, traient d’enmig els sindicalistes limiten els drets de tots els treballadors i ataquen segles de defensa dels drets més essencials. Ara bé, avui en dia, CCOO i UGT, els dos sindicats majoritaris a l’Estat Espanyol, què fan; per a què serveixen?
Líders dels dos sindicats majoritaris
el dia del treballador a València

És una pregunta que pot donar molt que parlar. El que és innegable és que als nostres dies els sindicats majoritaris no passen pels seus millors moments. Ningú se’ls pren seriosament, ni ells mateixos. De fet, quan varen unir les seus del PP i el PSOE per protestar contra la reforma de la constitució just just arribaren d’un extrem a l’altre. S’hagueren d’estirar molt, molt. I del Dia del Treballador d’enguany? Ni en parlem, penós. At Versaris, a la seva cançó ‘Dos dies‘, ja ho diuen ‘Comissions i UGT perden afiliats. És el que té nomes patir per la cadira i sé i sabem tots que en perdreu més i més’. I és així, i no només perden afiliats sinó que també perden poder de convocatòria. Tal vegada At Versaris no van tan desencaminats i sí que realment sí que ‘és el que té només patir per la cadira’. També crec que es deu als canvis produïts en la societat, que demana participació directa i immediatesa. Basta veure que en les darreres mobilitzacions socials més importants els sindicats no hi han estat; hi ha estat el 15M, és a dir, com deia, un moviment que el que ‘ofereix’ és això: participació i immediatesa. És per això que no m’estranyarà gens que no passi res després de l’atac als sindicats. Per cert, i per acabar, una opinió totalment diferent em mereix que, a més d’atacar a Comissions i UGT s’ataqui a l’STEI. Intolerable.