Els tres porquets i el que no hauria de ser la independència

La tarda de dia 10 de setembre, el cantautor valencià Feliu Ventura deixà anar això a Twitter:

L’analista polític i llicenciat en dret Francesc Miralles contestà això altre:

Immediatament vaig sentir l’impuls irrefrenable de retuitar-los tots dos. I és que si la metàfora és bona, la contrametàfora és encara millor; i el contingut de totes dues és igual de preocupant. Després de la manifestació de la Diada d’enguany i de tot el que l’ha precedit, sembla que tard o d’hora l’únic que la pot succeir és la declaració d’independència de Catalunya i la constitució com a estat independent de la República Catalana. Després ens haurem de fer una pregunta incòmoda: “i nosaltres què?”. Vaig intentar plantejar algunes possibilitats en un article anterior, igual que va fer-ho Vicent Flor parlant del cas valencià. Ja està clar que els catalans encara no ho tenen tot fet, i que els confiats van a l’infern, però caldria anar plantejant aquest preguntes, no sigui cosa que els esdeveniments ens agafin amb els calçons baixos i la història ens passi per damunt.
Una pancarta anuncia el que molts ja consideren una evidència.
Fotografia:  Afp/Lluis Gene via La Vanguardia

Tornant a les piulades, el moment i els fets als que es refereixen són clau. Per una banda, si el porquet de la casa de maons “passa” dels altres dos germans, el llop té totes les de guanyar. Si Catalunya s’independitza, el percentatge de catalanoparlants a l’Estat espanyol baixaria del 20% al 9%. A això, caldrà afegir-hi que, de moment, les institucions de les Illes i el País Valencià estan en mans de la dreta més rància i centralista de la democràcia, que no fa cap comptes ajudar-nos a assegurar el respecte i la protecció de la nostra llengua. Tot plegat, no sembla molt bona notícia per la supervivència del que quedarà de cultura catalana a un Estat espanyol sense el Principat. A més, el fet de que una part del territori s’independitzi, suposaria el fracàs total i definitiu del timidíssim federalisme que volia suposar l’estat de les autonomies i podria abocar a la recentralització definitiva de l’estat i la fi de les nostres aspiracions sobiranistes o federalistes.

D’altra banda, i passant a l’altre tuit, els catalans haurien d’anar alerta amb com es duu a terme el procés secessionista i quin tipus d’estat en resulta. Si la casa de maons té aluminosi, com diu Francesc Miralles, la nova Catalunya serà incapaç de dur a terme polítiques socials i consolidar-se com a model d’estat del benestar. Després, una vegada que hagi caigut el miratge polític de la independència, els catalans comprovaran que tenen problemes molts semblants als que tenien quan eren espanyols. La crisi ja no es dirà “Espanya”, es dirà “mercats”, o “FMI”, o “Convergència” o vés a saber què, i el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya es veurà en el mateix compromís que es veu ara mateix.
En síntesi, si la independència implica que Catalunya abandoni els seus germans del sud i de Mediterrània endins, el procés haurà fracassat (o almanco no haurà resultat gaire beneficiós pels que quedarem a la pell de brau). Endemés, si la independència porta a una Catalunya que, com Espanya, sigui cada vegada menys capaç de protegir els seus ciutadans de l’especulació i els atacs constants al benestar i l’estabilitat social, també haurà fallat. Tanmateix, Catalunya serà i ha de ser el que vulgui ser, i ningú està legitimat per impedir-li-ho. En això, precisament, consisteix la democràcia i el dret a l’autodeterminació.
Advertisements

Mallorca 2015, després de la independència de Catalunya

Els moviments independentistes a Europa estan a l’alça, atiats per la crisi econòmica, les dificultats socials, el desengany respecte als governs dels suposats estats-nació i el fracàs definitiu de la famosa Europa dels pobles. Tal vegada el seu major exponent sigui Escòcia, que va fent passes per a un referèndum d’independència el 2014, amb el suport del Parlament Escocès i el partit majoritari al país, l’Scottish National Party (SNP). Més a prop de casa nostra, tenim el cas de Catalunya. La societat civil catalana està més activa que mai en la lluita per la independència. Tot i que la causa independentista no compta amb el suport explícit de la Generalitat (cosa que podria canviar si hi hagués unes eleccions anticipades), compta amb el de sectors importants de la societat, com l’ANC i Òmnium cultural, i dels partits polítics, com ERC, la CUP, SI i alguns sectors de Convergència, que ja han fet alguns moviments. El full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana preveu un referèndum d’independència per l’any 2014, coincidint amb l’escocès. En cas de que s’imposàs el “sí”,  l’any 2015 els mallorquins veuríem com es crea un altre estat a la península ibèrica. La pregunta és, què passaria llavors?

Especular sobre això és segurament inútil, car depèn de massa factors que no podem preveure. Tanmateix, és interessant (i morbós, per què no dir-ho?). Crec que, en aquest supòsit, hauríem de tenir en compte un parell de factors. Primerament, la crisi econòmica. En el cas de que l’economia s’hagi començat a recuperar, hauríem de comptar amb posicions més “moderades”, però si s’accentua, podem preveure una “radicalització” generalitzada de totes les postures, com s’ha anat produint fins ara. També cal tenir en compte el poder que puguin anar adquirint a les Illes i a la resta de l’estat les tendències centralistes i els seus abanderats, UPyD i la majoria del Partit Popular. No hem d’oblidar, tampoc, l’intent de construir un espai polític de centre (-dreta) de caràcter nacionalista. No sabem com s’expressarà aquest “nacionalisme”, si demanant més autonomia, un model federal, un estat propi, etc. però en tot cas serà determinant. El fet de que la independència a Catalunya s’assoleixi amb un govern d’esquerres o de dretes també pot ser determinant. La dreta catalana mai ha tengut massa en compte la resta de territoris de parla i cultura catalana, com si ho ha fet l’esquerra, tant la més laxa (ERC), com la més radical (Maulets, CUP, SEPC).

A banda d’aquests condicionants, el més important de tots seran segurament dos. Com li anirà, en l’àmbit econòmic, diplomàtic i social al nou estat català i com respondrà Espanya. Si les relacions són cordials i Catalunya manté bones relacions amb Espanya, aquesta segurament serà més tolerant i permissiva amb el territoris catalans perifèrics que encara conservarà (el País Valencià i les Illes), i la resta de comunitats amb cultura i llengua pròpia.

Altres escenaris polítics possibles és que tots els racons de l’estat espanyol, el nostre inclòs, comprovem que seríem més pròspers sent independents, i que sorgesqui un moviment polític a nivell de Mallorca o Balears que cerqui la constitució en un estat propi, independents de Catalunya i d’Espanya.

Un altre fet a tenir en compte serà la denominació de la nostra llengua, el català. Si Catalunya és independent i, per tant, d’un país diferent al nostre, serem prou coherents com per seguir anomenant la nostra llengua pel seu nom? Vist els intents perquè no sigui així ni en la situació actual que estan realitzant alguns sectors important del PP balear, en tenc poques esperances.

En definitiva, com que tot és possible i tot són conjectures, qualsevol opinió és vàlida. La meva no és més que un repàs del que podria ser, o del que jo crec que podria arribar a ser. Si voleu llegir-ne d’altres, concretament en la seva versió valenciana, llegiu l’article que em va inspirar per a escriure aquest, “València, l’endemà de la independència de Catalunya“.

Combatrem el PP amb estúpides picabaralles

“Combatrem el PP amb estúpides picabaralles” hagués pogut ser l’eslògan polític tant de Compromís com d’Esquerra Unida del País Valencià. Abans de repassar la darrera feta d’aquests dues coalicions de l’altre costat de la mar, me permetré recordar la darrera picabaralla estúpida que record: el “qui és més SYRIZA?”. Abans de les darreres eleccions gregues, la coalició d’esquerra radical SYRIZA era el tema de moda en la política europea. Tot i que s’auguraven uns resultats brillants, que quedaren en bons per motius que no vénen al cas (però que podeu consultar per exemple aquí o aquí). El fet és que durant unes setmanes tothom volia ser la SYRIZA valenciana (o espanyola, o balear, o catalana, o el que sigui) per tal de fer-se amb els votants locals simpatitzants de la coalició grega però indecisa en quant als partits locals.

Al País Valencià, com ja hem dit, l’espai polític a l’esquerra del PSPV-PSOE se’l reparteixen EU i Compromís, així que aquesta qüestió tenia més interès que a altres llocs de l’estat on està pràcticament monopolitzat per Esquerra Unida. Per això, simpatitzants, militants i directius d’uns i altres es llançaren a conquerir les xarxes i no es torbaren a sorgir veus a favor d’un i altre bàndol. Si voleu més detalls, aquest Storify dels companys de FullQuatre (@fullquatre) els té tots.

Tornant a l’actualitat, el responsable de comunicació de BLOC-Compromís (recordem que Compromís és una coalició de tres partits: el Bloc, Iniciativa i els Verds), el senyor Lluís Miquel Campos (@lluismicampos) va escriure diumenge un article titulat “M’acuse de comprar a Mercadona i a Consum” on lloava les “bondats” de Juan Roig, propietari de Mercadona, i la seva empresa, bastant atacada per EU després de que Sánchez Gordillo i altres membres del SAT en provàs d’expropiar (assaltar) un establiment a Andalusia com a acte reivindicatiu. La veritat sigui dita, és obvi que a un polític d’esquerra li fuig una mica la pinça quan amolla pardalades de la categoria de “Perquè tradicionalment, la gran empresa d’un país és motiu d’orgull”.


Les crítiques li plogueren, amb raó, a poalades. L’atac, però, que sens dubte ha aixecat més polseguera ha estat el de Nega (@chikosdelmaiz), el conegut MC de Los Chikos del Maíz, el grup valencià de rap de qui ja m’haureu sentit parlar més d’una vegada. Aquest músic coixeja del PCE, un partit integrant de la coalició d’Esquerra Unida. Al seu article titulat “Ginebra con Mónica y el chovinismo de ortxata i fartons” (amb falta d’ortografia inclosa) és una resposta a l’article de Campos i un atac a tota la Coalició Compromís i a la seva portaveu a les Corts, Mònica Oltra, a qui aludeix el títiol i que ni tan sols és del mateix partit que Campos (Oltra és d’Iniciativa, mentre que Campos és del Bloc). La crítica consta, entre d’altres coses, de punxades personals i masclistes de la talla deMi humilde bagaje Lacaniano me incita a pensar que te casarías con Buenafuente, pero el que en realidad desata tus pasiones más ocultas es Jordi Pujol, tan estadista él. Cosas del psicoanálisis”. No sé Nega com ho veurà, però a mi no em sembla gaire comunista exhibir un masclisme tan bèstia.


Però no acaba aquí la cosa, l’article del raper ha estat contestat pel d’un altre músic, Josep Nadal (@JRNadal), de la Gossa Sorda, amb un to bastant més conciliador i educat. El de Pego ha donat arguments tan simples com “Primerament constatar-te la meua perplexitat en veure que vas copiant paràgraf per paràgraf de l’article de Lluís Miquel mentre t’encares amb Mònica com si ho hagués escrit ella, i més encara quan ella et va contestar personalment per twitter que no estava d’acord amb l’article, i que eixa no era l’opinió de Compromís”.

Finalment, però, com demanava el Nega, el causant de tanta polèmica es pronuncià de nou i matizà el que havia volgut dir en el seu primer article. Campos parlà de les males pràctiques de Mercadona i donà a entendre que del que realment volia parlar era del problema del dèficit.

En definitiva, les persones d’esquerres, militants d’una i altra opció política, perden el temps enfrontant-se les unes amb les altres, deixant de banda el que hauria de ser el seu objectiu: sumar de per tot allà on sigui possible per fer fora la dreta de la Generalitat Valenciana. No estic descobrint res nou a ningú, el problema de l’esquerra ha estat sempre la divisió interna, però crec que va sent hora de deixar de fer d’al·lot petit putejant el veïnat i oferint aquest tipus d’espectacles a la ciutadania. 

Per acabar, si voleu la meva opinió, el primer article de Campos és un aplec de bajanades incommensurables, tot i que ho ha sabut arreglar prou bé amb el segon. L’opinió de Nega no és del tot desencertada, si bé una mica demagògica i expressada amb unes maneres pèssimes. Per a mi, només se salva Nadal.

Ara, si m’ho permeteu, m’acomiadaré, i aprofitant aquest article tan en clau valenciana, us recomanaré un disc d’uns músics d’aquella terra, no tan coneguts com Los Chikos del Maíz o la Gossa Sorda, però igualment genials: Quatribarrap, d’Atupa (està disponible al seu bandcamp).

Actualització (dimecres 22 d’agost de 2012, 17h):

Un dels implicants, Josep Nadal, ha respost d’aquesta manera al tuit que vaig fer sobre el meu article: