La justícia social del segle XXI

D’ençà de l’aparició del concepte ‘justícia social‘ al segle XIX, aquest ha d’haver evolucionat per força. Luigi Tarapelli deixà escrit l’any 1843 que ‘la justícia social ha d’igualar de fet a tots els homes tocant els drets de la humanitat‘. Tal vegada el moviment obrer que va canviar el món al segle XX es va dedicar més aviat a combatre l’explotació i anar construint poc a poc l’Estat del Benestar.
Tot i que al segle XXI, ni tan sols a Europa, puguem dir que això està superat, mirau les notícies i el que estan fent amb la constitució, la veritat és que cal redefinir la justícia social. Actualment, les classes populars estan diluïdes dins la classe mitjana i pareix que la lluita social ja no té lloc dins la societat. Per això dic que hem d’actualitzar els conceptes.
La justícia social actual, per jo, passa per aconseguir aquestes cinc punts:

  • Conservar l’Estat de Benestar i el poder estatal enfront a l’explotació de les grans empreses, l’especulació, la banca i els mercats en general. 
  • Millorar la democràcia aprofitant tots els mitjans al nostre abast i incloent conceptes com els de democràcia líquida i consultes populars vinculants.
  • Garantir el dret a rebre informació lliure i veraç socialitzant els mitjans de comunicació.
  • Rompre l’escletxa digital. Tant dins els països desenvolupats com amb els més pobres.
  • Refermar el compromís de tots les nacions i estats del món amb el dret de lliure determinació dels pobles.
Advertisements

Avui toca cinema

Avui m’he aixecat amb poques idees i no tenc la més mínima idea sobre què escriure un article decent. Anit passada, però, me vaig colgar havent vist una pel·lícula excel·lent. La vull compartir amb vosaltres. El film en qüestió és d’Oliver Stone i es titula ‘Wall Street: el dinero nunca duerme‘. No intentaré curar una crítica cinematogràfica per no fer el ridícul.
Aquesta pel·lícula, una seqüela de ‘Wall Street’ (Oliver Stone, 1987), dóna una visió de com és per dins el capitalisme més purament americà. És especialment destacable el discurs que fa Gordon Gekko a la conferència on coneix el seu gendre. Vet aquí el tràiler.
Si la voleu veure en línia, està disponible sencera en aquest enllaç.

Ha arribat el ‘Santo Padre’

Benet XVI a la plaça Cibeles de Madrid
No hi ha dubte, la polèmica del moment és la visita del Papa a les Jornades Mundials de la Joventut catòlica a Madrid. El Papa ja és aquí, i no ens ha sortit de franc, per molt que li pesi a en Sergio García Lobo. Fins i tot l’SGAE s’ha apuntat a la festa eximint de pagaments d’autoria les JMJ. I és increïble, eh? Ha estat arribar aquest bon homonet (recordem que ha passat per les Joventuts Hitlerianes) i a tothom li ha pebgat per dir dois. Podem començar, per exemple, per la insigne (també és un dir) presidenta de la Comunitat de Madrid, donya Esperanza Aguirre que ha declarat al seu ‘twitter’ que:
“La igualdad, dignidad, libertad… los ha traído el cristianismo. Que no se crean que los ha traído Karl Marx.”
De moment, la meva hipòtesi és que l’aigua privatitzada de Madrid li ha pujat al cap i ha confós a Marx amb les xocolatines.
Per altra banda, Benet XVI ha declarat que:
“Se constat una especie de eclipse de Dios, una cierta amnesia, más aún, un verdadero rechazo del cristianismo.”
Ara ve una reflexió personal, avís. Com no vol el Papa que ens pregui l’amnèsia si la igualtat que diu n’Espe que ha duit el cristianisme es fa tan palesa amb creences com les que mostra aquest enllaç d’aquí? Com ens pot dir el pupil d’aquesta senyora i president de les Noves Generacions de Madrid, Pablo Casado, que els esquerrans són uns carques si ells defensen la mateixa església que està en contra de l’ús del preservatiu? Com pot un Estat aconfessional ajudar a finançar l’arribada d’un líder religiós i, endemés, reprimir els que exigeixen que no es faci?
Bé, bona gent, això és tot. No em vull encendre. Gràcies per llegir Saltant la línia i perdonau la tardança, he estat uns dies ocupat.

La culpa és de la tecnologia

Els governs i el poder establert (el que a Anglaterra anomenen l’establishment) tenen sempre tendència a buscar culpables. Ells no fan res mai. En temps de n’Aznar, el culpable de tot sempre era el terrorisme. En temps d’en Zapatero, la crisi “está afectando a todos los países”; no us penseu que no fos que ell no prenia mesures. L’actual executiu britànic i els seus mitjans de comunicació, en canvi, han trobat un nou culpable: la tecnologia. Senyalen Twitter i BB Messenger com a culpables de la insurrecció juvenil a algunes barriades de la Londres i altres ciutats. A base de demonitzar aquests serveis s’ha acabat a estenent una mena de por que ha trastocat l’establishment anglès i ha fet que se sentisien autèntics desbarats. Un diputat ha arribat a demanar la clausura del sevei de BB Messenger

A l’any 2011 ja no és possible separar els avenços tecnològics de la vida sociopolítica dels països. S’ha vist a la primavera àrab, al 15-M i ho veim als #londonriots. Si n’analitzam els motius, veurem que són més simples del que pensen. A diferència dels mitjans tradicionals, que ens donen una visió parcial dels fets i que es posicionen a favor dels poders establerts, Internet dóna lloc a la informació ciutadana, els twits dels protagonistes, les fotos dels testimonis, als blocs dels involucrats i dels cronistes. Ens dóna la visió de la societat tal com és, sense passar filtres, i aquesta informació, a vegades, resulta massa frustrant i crua com perquè un poble la suporti. D’aquí vénen les revolucions.

Embulls politicoeconòmics, fam a Somàlia

Fa dies que veim i sentim pertot notícies sobre la greu crisi alimentària a l’Àfrica Nord-oriental, especialment a Somàlia. Tots els mitjans se’n fan ressò i parlen de xifres escandaloses i realment alarmants, com són els 29.000 infants morts de gana en tres mesos. Alguns s’entretenen a buscar culpables: el terrorisme islàmic, la sequera… És innegable que aquests fenomens contribueixen a agreujar la situació, però les causes reals del drama són, en base, unes altres.
La veritable culpa de la fam a Somàlia i als països veïnats, així com a molts altres indrets del món, és d’una sèrie de corporacions i entitats, entre les quals podem assenyalar un grapat de multinacionals al capdavant del comerç de productes d’alimentació bàsics, així com de materials i productes imprescindibles per al conreu (com les llavors), el govern d’Estats Units i el Banc Mundial.
Esther Vivas és una activista catalana i escriu un article al diari El País on parla dels motius reals de la fam que es pateix a Somàlia. Vivas asegura que “les causes de la fam són polítiques” i llança dues preguntes a l’aire “Qui controla els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar? A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries?”. Tot seguit miraré de contestar-les, i ja sereu vosaltres qui llegiu amb atenció l’article de El País perquè de veres val la pena. Només un apunt, som 700 milions d’humans al món i es produeix menjar per mantenir-ne 12.000, tot i així, una de cada set persones viu en fam, deu milions d’aquestes, a la Banya d’Àfrica (és a dir, a Somàlia i els països veïnats).

¿Qui controla els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar?
Bona part de les terres cultivables dels països del tercer món es troben en mans de grans multinacionals estrangeres. Això es deu, en gran part, a les pràctiques obscures del Banc Mundial, com relata John Perkins a aquest vídeo. Assegura que el BM propicia, entre altres malifetes, que els recursos naturals dels països més desfavorits caiguin en mans de les corporacions foranes explotadores i una petita elit local. De fet, si miram l’article sobre el Banc Mundial a la Viquipèdia, sobretot l’apartat de Crítiques, veurem què és i què fa realment aquesta entitat. De fet, ja ho canten Oprimits quan diuen allò de “desigualtats promogudes pes Banc Mundial”, sort, encara, que ens donen la solució en el proper vers; “organitza una revolta in-ter-na-cio-nal”.


Tornant als recursos naturals… Aquest article enumera deu raons que disparen el preu dels aliments i, per tant, provoca la crisi alimentària. Parau esment als punts 1, 6, 7 i 8, és a dir:

  • 1- El control oligopòlic. Està ben clar. Com que un grapat d’empreses controlen més del 90%, la seva influència sobre el preu dels aliments molta i molt directa. 
  • 6 i 7- Les privatitzacions i les polítiques ambientals, de sanitat i de patents. És el que explica Perkins. El BM endeuta els països per a forçar-los a privatitzar sectors i, d’aquesta manera, propicien l’enriquiment de les grans corporacions. Sobre les polítiques ambientals, de sanitat i de patents en podríem parlar in eternum. És tot bastant interessant però molt mal de desenvolupar. Per això, us recoman un llibre: Protozous Insubmisos, d’Araceli Caballero. 
  • 8-La regla de l’Organització Mundial del Comerç que imposa que els aliments siguin tractats com a mers productes de mercat, regits únicament pels valors bursàtils i els poder econòmics. A més, la globalització de la indústria alimentària (en bona part propiciada, també, per l’oligopoli del punt 1) fa que els preus del productes bàsics fluctuïn de la mateixa manera a tot el món, i, per tant, que a les economies menys desenvolupades ho tenguin més difícil per assumir els costs. A més, en tot aquest embull hi entra l’especulació sobre el preu dels aliments: una gran part de les transaccions comercials amb aliments a nivell mundial són simplement especulatives i, per tant, no fan més que engreixar el preu dels aliments. 
Un altre tema bastant complex són els transgènics, només a l’abast, ara ja sí que ben rotundament, de les grans corporacions que provoquen degradació mediambiental, sobreexplotació a causa de ser totalment inaccessible als petits pagesos i desequilibris en els preus. La influència de l’ús dels cultius per a la fabricació de biocombustible també suposa un gran problema, i aquí entren altres multinacionals tan o més pirates que les alimentàries, les petrolieres. 

A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries?
Comprovat en mans de qui i per què està el control sobre els recursos naturals que permeten la producció de menjar, és una obvietat a qui beneficien. No hi ha volta de fulla, a les multinacionals i als seus sequaços, elits locals i Banc Mundial. Què són, però, les grans corporacions de les que parlam? És difícil posar cara i nom perquè realment és un tema obscur, però podem dir que Monsanto és la major empresa dedicada a aquests embulls. Amb seu a Sant Louis, Missouri, aquesta gent tot això de liar-la parda amb les vides i la salut de la població mundial li ve d’enrere. Els atemptats a la salut pública d’aquesta empresa són innumerables. Podem parlar, per exemple, del famós agent taronja, l’herbicida culpable de que milers (o milions, no ho sabem) de vietnamites pateixin càncer i altres malalties i malformacions. Hi ha també un llibre i un documental (disponible al Youtube sencer i en castellà aquí) titulats “El món segons Monsanto” on es mostren algunes de les malifetes d’aquesta companyia. Per acabar de parlar d’aquests impresentables, us convid a visitar la pàgina web de Monsanto a l’Estats espanyol. Hi trobareu una dosi de falsedat i doble moral totalment insuperable. 

Vet aquí un parell d’articles per si us ha interessat el tema. Però vaja, a Internet hi ha molta cosa:

Des de Saltant la línia, i ara sí que acab, deman la deportació a Sibèria de tots els malparits que permeten i propicien que 29.000 infants morin de fam en tres mesos mirant només els seus interessos econòmics.

El sistema, aquesta pel·lícula de por

Jo en faré una entrada però se’n podrien escriure llibres i llibres (de fet, se n’han escrit, i no sé per què me sona que el primer fou un tal Karl no sé què més). Si radiografiàssim la societat actual més acuradament del que solem fer, veuríem a què ens ha duit el capitalisme salvatge i el materialisme degradant. Els interessos econòmics, el comerç, han posat la societat als seus peus desculturitzant-la i enganyant-la amb promeses banals fruit del consumisme més obsessiu. Tot el sistema funciona com un engranatge perfecte per sucar els fruits d’un treball que retroalimenten l’abús de qui més té.
El televisor, profeta de les consignes del sistema, proclama “Andreíta, cómete el pollo” i “Calgonit  Frescor de Diamantes“. La porqueria mediàtica i el circ del món ens desarma per a que el marquéting, el culte a l’estètica, ens ataquin i ens infectin amb la força del fanatisme religiós (sí, allò que pensam que hem superat si és del segle XIV i cristià o que combatem si és islàmics i del segle XXI). El consum i les aparences sobren davant el ramat, perquè no som altre cosa, com l’única via de sortida per a la realització personal i ens capfica en un bucle d’excessos inútils que no omplen la buidor real que tots patim. Ja ho diu Fort Apache, “compra y no llores“.
M’agradaria no haver estat massa poètic, si ho puc anomenar així. El problema segueix sent greu. La majoria de treballadors i petits empresaris només estan al sistema per seguir engreixant els que estan a dalt. Posaré un exemple, cal visualitzar com de precària és la situació: un petit empresari, l’amo d’un bar. Té un bar que li dóna per sobreviure i guanyar diners (una quantitat ínfima comparada amb la que guanyen grans corporacions), que dedicarà a engreixar els nous amos, com els anomena Ender, o a permetre que altres treballadors o petits empresaris com ell els engreixin i, a la vegada, la Coca-Cola, per posar un exemple, s’aprofita dels ínfims guanys del senyor del bar per explotar el medi ambient i tribus, pobles i persones de tot el món. No sé si m’explic.  
Jo en seguiré parlant més envant, però l’ideal seria que tothom miràs al seu voltant i detectàs com de precari i fins a quin punt alienant és el sistema econòmic i el ritme de vida actual.

La volta a la truita

Beneitarros. Lulzsec i Anonymous són ciberterroristes, però és ben clar que l’amenaça no són ells. S’ha detectat una operació de ciberespionatge a escala mundial que afecta a 14 organitzacions i 70 països. Un backdoor ha estret informació secreta del Govern d’Estats Units, el Comitè Olímpic Internacional, l’ONU i altres governs, entitats i companyies. L’operació ha estat detectada per McAfee i duu en marxa des del 2006. És a dir, algú està obtenint informació secreta de tots aquests llocs de llavors ençà, cinc anyets de secrets compartits. La majoria de dits apunten Xina, ja que no s’entén un interès econòmic ocult darrere aquesta informació, sinó més bé un interès governamental relacionat amb l’espionatge. Podeu trobar més informació aquí i aquí.
És curiós que la majoria d’afectats siguin governs, corporacions o entitats occidentals o al servei d’Occident (o, parlant en plata, dels EUA). I és que cada vegada veig més clar que la globalització, un fenómen creat i impulsat des d’Occident acabarà per girar la truita cap a Xina ia desestabilitzar l’egemonia nord-americana. Me fa tan poca gràcia Xina com Estats Units, però a aquests darrers ja els ha bastat d’explotar, aprofitar-se de tot i anar liant-la parda pel món, i, a més, fent-se els bons al·lots.