Reflexions entre crispetes: Podemos i el pragmatisme discursiu

Ahir vaig anar de birres a un bar molt hipster on et donen crispetes en lloc de quicos. M’acompanyaven dues bèsties intel·lectuals  i va sorgir un debat interessant. El cas és que el meu bon amic Francesc va dir: “Si jo fos en Pablo Iglesias, me sabria greu que me votassin a mi com podrien votar a UPyD”. “Sí, però no” va ser la meva primera reacció. Això va encetar un debat entre idealisme o pragmatisme, entre puresa ideològica o capacitat d’incidir, que dóna per algunes reflexions que intentaré exposar breument.

Primerament, s’ha d’entendre a què juga Podemos: no asspiren a fer-se forts entre la gent que s’ubica a l’esquerra, ni tan sols aspiren a menjar-se el PSOE o IU per l’esquerra. Tenen tota una base política, tota una teoria politològica i científica, que s’allunya de la dinàmica de partits i de la dicotomia esquerra-dreta pel que fa al discurs i a les estratègies. Ho explic: la seva estratègia passa per reordenar el motiu pel qual els votants s’identifiquen amb una o altra opció. És canviar les regles: “amb el joc de legitimitats polítiques establertes no tenim opcions de governar mai, llavors anem a canviar-lo”. Com alguns dels intel·lectuals de Podem han expressat a vegades, es tracta de passar d’una “guerra de moviments” (avançar guanyant votats dins unes legitimitats polítiques definides) a una “guerra de posicions” (recomposar aquestes legitimitats, reconfigurar els bàndols per aspirar a ser majoria).

Per això, es configura un discurs que es basa en el desencant per intentar ser hegemònic. És a dir, es parteix de la base de que la societat està desencantada amb un model polític i econòmic que no dóna resposta a les seves demandes i s’intenta crear una “afecció per desafecció”. A més, es té en compte que ja hi ha tota una sèrie de contestacions a aquest model que, si bé no s’han traduït electoralment, sí que han fet avanços en el plànol discursiu. O sigui, que han aconsegit fer de la seva visió part del “sentit comú” d’una majoria o d’una part important de la ciutadania (des del postgramcianisme es parla de “sentit comú d’època). És el cas del 15M, la PAH i molts d’altres.

En aquest context, s’articula un discurs aglutinador on es defineix un “nosaltres” i un “ells”. Una actualització del llenguatge i del discurs dominant que aconsegueix crear simpaties. Es defineix un “pueblo” i una “casta” o un “régimen”. I clar, què respon la gent si li demanen: “escolti, vostè vol ser ‘casta’ o vol ser ‘pueblo’?“.

D’acord amb aquesta estratègia de reordenació de les legitimitats polítiques, no queda altre remei que fer certes renúncies discursives de l’esquerra clàssica. Així doncs, no es parla de “burgesia i proletariat” sinó de “casta i poble” i no es parla de “capitalisme postindustrial” i es parla de “sistema”. Això pot ser criticable des del sector més purista de l’esquerra, però és innegable que està funcionant. El propi Pablo Iglesias comenta una mica la contradicció que assumeix l’esquerra per mor d’aquest canvi de llenguatge en aquest vídeo. “Pero sois obreros, aunque no lo sepáis”. D’aquesta importància destacadíssima del discurs i de la seva vinculació amb el 15M també en parla Iñigo Errejón en aquest article.

Llavors, a Pablo Iglesias li ha de saber greu que la gent voti Podemos com podria votar UPyD? Segurament, en el fons, n’hi sap una mica, sobretot si tenim en compte la seva opinió sobre el partit de Rosa Díez. Tot i així, la meva resposta és no, no n’hi ha de saber. Li ha de ser ben igual. Si realment volem jugar a reordenar el mapa polític perquè creiem que és l’única manera d’aconseguir el poder, ens ha de ser igual qui ens voti. Que ens votin i ja està. “Uh, què xungo, Jaume, què demagog, quina manca de valors”. Sí, una mica sí, però tenc una bateria de contraarguments:

  1. A la dreta li importa una merda qui els voti. Algú ha sentit mai un membre del PP fent reflexions del tipus “A Mariano Rajoy li hauria de saber greu que el votin a ell com podrien votar a La Falange”? Si participam en unes eleccions igual, per què hem de ser més considerats que ells?
  2. No tothom pot o vol estar permanentment mobilitzat i polititzat. S’ha dit que els votants de Podemos no saben què voten. Molt bé, els del PP ho saben? Els del PSOE ho saben? Els de CiU ho saben? Algun electorat vota única i exclussivament per pura identificació ideològica? No. La resposta és que no. Llavors anem a fer un missatge, des de l’esquerra, que pugui assumir qualsevol perquè ens voti com més gent millor.
  3. Hi ha dues maneres d’aconseguir el poder: amb urnes o amb armes. L’esquerra no té ganes ni possibiliats de fer-ho amb les armes, així que anem a ser pragmàtics a les urnes. El “jo tenc raó però ningú me la dóna” s’acaba convertint en “jo tenc raó perquè ningú me la dona”. I sí, a vegades t’hi pots arribar a sentir molt còmode si assumeixes un cert “romanticisme de la derrota”, però no permet canviar res.

Bàsicament, fins aquí les meves reflexions entre crispetes. Si algú ha tengut el coratge d’arribar fins al final, gràcies de tot cor. Si algú em vol debatre alguna cosa del que he dit, endavant perquè m’encantaria. I si a algú li sembla interessant res del que hi ha escrit, per mal escrit que estigui, que compartesqui l’entrada perquè pugui arribar a més gent.

Advertisements