Despús-ahir, dimarts, la sala-teatre de sa Congregació era plena a vessar. M’hi va tocar moderar un debat que, després d’anys fent-se als carrers i als cafès, necessitava una mica més de llum pública. Nou joves -Jaume, Biels, Paula, Xisco, Aina Maria, Tomeu, Cati Neus, Jeroni- i jo vàrem organitzar en qüestió de deu dies un acte que va córrer com el dimoni per les xarxes i en el boca-orella i que va desbordar previsions. Per molt que ens hi esforcem, no haurem agraït mai prou la col·laboració i l’assistència de tothom, tant dels ponents com del públic: gràcies!
Però una vegada celebrada la taula rodona, i després d’haver participat intentant complir el rol neutral de moderador, m’agradaria afegir quatre apunts sobre el futur de la festa de Sant Antoni. Per això escric aquestes línies.
Hi ha massa divergències
Si el cara a cara, la taula rodona i les intervencions del públic varen servir per treure alguna cosa clara és que hi ha postures molt diferents, molt diverses i fins i tot molt enfrontades en una sèrie d’elements clau de la festa. Pos alguns exemples.
Tothom coincideix en reconèixer el mèrit en la conservació de la festa a l’Obreria de Sant Antoni, però alhora rep moltes crítiques per la seva forma de funcionar, la seva opacitat i els seus posicionaments conservadors a alguns aspectes concrets. Per exemple, se li va retreure la seva negació rotunda a permetre l’entrada dels caparrots a l’Església o l’elecció per sorteig del dimonis.
L’espectacle piromusical és un altre tema polèmic. Agrada a molta gent, però alhora li és indiferent a molta d’altra i genera un munt de problemes afegits. Per mor del castell de focs, per exemple, s’omple la plaça i no s’hi poden fer foguerons, fet que per a alguns compromet l’ambient que després s’hi respira tota la nit.
La indumentària també és una qüestió controvertida. En Mateu Pons, i supòs que la resta de comerciants, varen defensar de forma impecable la seva llibertat per crear marxandatge d’allò més divers, i les vendes semblen confirmar que moltes pobleres i poblers en gaudeixen. Alhora, però, s’escolten veus que demanen una indumentària unitària -o com a mínim, un estàndard oficial- per harmonitzar la imatge del dissabte de Sant Antoni i cohesionar la gent que hi participa.
Amb tot, sembla que un dels mals principals de la festa és que ni tan sols hi ha consens en senyalar quins mals pateix Sant Antoni de sa Pobla. Un exemple clar va ser la intervenció d’en Jaume de Casa Miss, per jo de les més interessants tot i que no la compartesqui. El restaurador ho va tenir clar: Sant Antoni de sa Pobla és absolutament capdavanter i abans que la crítica o el debat, el que hi cap és l’alabança. El diagnòstic, per tant, no està clar. No és només que existeixin divergències en donar solucions, sinó també en identificar el problema.
No tenim solucions (de consens)
És lògic que si no tenim una postura comuna sobre els problemes, tampoc la tenguem sobre les solucions. Com a mínim jo, que he parlat ben abastament del tema amb amics i coneguts, no he pogut identificar un sentir popular clar sobre alguns del principals temes de debat.
El piromusical és un exemple: els que optam per suprimir-lo o canviar-lo de dia, hem aturat a pensar quants de poblers i pobleres s’enfadarien?
En algunes de les qüestions tractades, el problema no és només que no hi hagi consens sobre quines solucions donar, sinó que no hi ha formes d’aplicar-les. Si existís un consens sobre que hi ha d’haver una sola indumentària oficial, quina voluntat política hi hauria o de quins instruments legals es disposaria per regular-ho? I qui decidiria què és i què no és oficial? Si existís un consens sobre la necessitat de democratitzar els dimonis i de sortejar-los, com es faria per treure a sorteig els dimonis de l’Obreria? I si la solució fos fer més caparrots de dimoni, fins a quin punt no es desvirtuarien -encara més, segurament- les corregudes?
El debat pot no ser una (prou) bona eina
Si no hi ha consensos en el diagnòstic i, a l’hora d’aplicar solucions, no tenim consensos sobre les solucions o no tenim manera d’aplicar-les, de què serveix el debat? Exposarem les postures, però la gent es mourà prou com perquè sorgeixin els acords i els consensos?
A priori, no veig què podria arreglar una comissió de festes amb posicions tan divergents com les que s’exhibiren a sa Congregació. Fins i tot tenc dubtes sobre si aquestes comissions serveixen per alguna cosa i si realment són una bona manera de participar. Consideram positives les experiències anteriors de comissions de festes a sa Pobla? Crec que no. Hi ha resultats massa palpables d’això? No els he notat. A més, no crec que tenguem tampoc cap indici que moltes taules rodones o moltes comissions per discutir el que fos poguessin ser generadores de cap acord, de cap consens, de cap panacea que solucionàs el malestar que molts de poblers patim respecte a certs aspectes de les festes de Sant Antoni.
No està tot perdut: podem moure fitxa
Si seguir debatent no basta i és cert que hi ha malestar, què podem fer? Una opció viable és fer la festa. En el sentit més absolut de l’expressió: fer-la. Si amb deu persones i deu dies hem organitzat un debat, molta més gent pot fer una festa per Sant Antoni d’aquí a l’any 2018 que agradi i que sigui útil.
Si ens encanta el ball dels caparrots però trobam que també tendria gràcia que el ballessin desenes de persones espontàniament a una plaça -no necessàriament la plaça major-, aprofitem que la majoria de nins n’aprenen a l’escola i facem-ho. Si volem elegir el clamater, podem triar un clamater popular i fer-li un sarau on sigui, fora de completes. Si trobam que hi ha massa gent a les corregudes i que han perdut la gràcia, el poble pot fer mitja dotzena de dimonis i fer una mini-ruta diferent i menys massificada, al seu aire. Si trobam que és imprescindible recuperar la ximbomba i el glosat de picat, si creim que l’esperit de la festa és la sàtira social i política que era la glosa per Sant Antoni, podem muntar un fogueró on tot això passi.
Sant Antoni és nostre i el feim tots el ciutadans i ciutadanes de sa Pobla que el mos sentim, any rere any. Si tenim idees, si tenim solucions sempre les podem posar en pràctica i, si no ens agraden, ja farem una altra cosa l’any següent. Ni Sant Antoni ni cap festa haurien de ser un espectacle que només pugui ser contemplat, que exclogui la participació i la innovació. Sant Antoni de sa Pobla és una festa popular, la feim i la podem fer totes i tots sense esperar ningú. Res més, mans a l’obra. Visca sa Pobla i visca Sant Antoni!
Sa Congregació plena.
Saltant la línia 