L’Europa que espanta

La gestió de la crisi dels refugiats sirians i d’altres parts de l’Orient Pròxim és una barbàrie inhumana i dramàtica, però també un símptoma del procés de degradació profunda que ha emprès la Unió Europea. En un article a l’AraBalears, Cristina Ros parlava de l’Europa que l’avergonyeix. A mi Europa també m’avergonyeix, però sobretot m’espanta. La Unió Europea fa vergonya, sí, però fa més por que pena.

La Unió Europea era un projecte polític que podia agradar més o menys, però que innegablement havia servit per a consolidar políticament la regió del món amb les quotes més altes de llibertat, drets socials i respecte als Drets Humans. Al preàmbul del Tractat de la Unió Europea es parla i es fixen com a principis constitutius de la UE els Drets Humans, l’enfortiment dels drets socials i la solidaritat entre pobles.

El tracte indigne al que les institucions i els governs comunitaris sotmeteren al govern grec, imposant-li duríssimes condicions i obligant-lo a adoptar polítiques que el poble grec no havia votat, varen ser un primer símptoma d’aquesta deriva autoritària i regressiva que pot portar al col·lapse de la Unió.

La crisi de les persones refugiades, sobretot sirianes, i l’acord a què la Unió ha arribat per a la seva extradició a Turquia és un despropòsit humà i polític del que tots els europeus ens hauríem d’avergonyir. El fet de que la “solució” sigui aquest acord indigne i no una rebuda càlida i un respecte ferm als drets dels refugiats és l’avantsala de l’empobriment i l’autodestrucció política a què els institucions comunitàries semblen estar conduint la UE. El tracte als refugiats és un drama humà i l’acord amb Turquia és una immoralitat aberrant; però el que fa més por és pensar en les conseqüències a mitjà termini de tot aquest drama. No sembla que els ciutadans i els governants europeus anem a aprendre la lliçó i que tornem a ser un continent solidari, sinó que reforçarem l’Europa-fortalesa i a seguirem donant ales i arguments a la xenofòbia i el racisme, que és precisament allò més obscur i ranci de la història europea.

L’extrema-dreta xenòfoba està més forta que mai: el Front Nacional pot fer trontollar França, l’AfD comença a ser un fenomen consolidat a Alemanya, alguns dirigents del PPE com Orbán estan entrant en una perillosa deriva identitària… I en aquest context tan perillós, l’Europa oficial no té altra idea que bastir tota aquesta escòria antidemocràtica d’arguments sotmetent als refugiats a condicions indignes i expulsant-los fora de la Unió? En fi, és dramàtic però el projecte de construcció europeu mort i només hi ha dues opcions: o l’Europa progressista basteix un projecte alternatiu, més plural, més social i novament engrescador, o seguiran creixent els monstres de la xenofòbia i l’autoritarisme.

Advertisements

“Volen convertir la nostra zona de gatera en un passeig de luxe”

El bloc Desde Merkeland (féu clic per accedir a l’entrada original), que parla de com veu Espanya la premsa germànica, tracta la polèmica sorgida a Ciutat, on els turistes i la premsa alemanys s’oposen a l’embelliment del Platja de Palma que l’hauria de convertir en una zona més exclusiva (més “chic”) per atreure turisme de més qualitat (que gasti més, vaja). Els turistes alemanys “tradicionals”, gairebé autòctons, reivindiquen la seva “zona de gatera” i “la imatge dels poals de sangria a la platja”. Senyal que el “dret a agafar una bona meula” deu ser un dret inalienable de tot ciutadà comunitari reconegut als tractats europeus de Maastricht i Roma.

El cas és curiós perquè mostra un procés de gentrificació/elitització/turistificació o no-sé-molt-bé-què contra els turistes (“pobres”, en aquest cas) que són qui habitualment els posen en marxa. El que desgraciadament no és tan curiós pel fet de no ser cap novetat és aquesta mentalitat colonitzadora alemanya cap a les illes, com si els poder públics autòctons no poguessin fer el que creuen més convenient pels ciutadans i haguessin de servir els seus interessos (cutres i incívics, a més). I per mostra, un botó:

Els tres porquets i el que no hauria de ser la independència

La tarda de dia 10 de setembre, el cantautor valencià Feliu Ventura deixà anar això a Twitter:

L’analista polític i llicenciat en dret Francesc Miralles contestà això altre:

Immediatament vaig sentir l’impuls irrefrenable de retuitar-los tots dos. I és que si la metàfora és bona, la contrametàfora és encara millor; i el contingut de totes dues és igual de preocupant. Després de la manifestació de la Diada d’enguany i de tot el que l’ha precedit, sembla que tard o d’hora l’únic que la pot succeir és la declaració d’independència de Catalunya i la constitució com a estat independent de la República Catalana. Després ens haurem de fer una pregunta incòmoda: “i nosaltres què?”. Vaig intentar plantejar algunes possibilitats en un article anterior, igual que va fer-ho Vicent Flor parlant del cas valencià. Ja està clar que els catalans encara no ho tenen tot fet, i que els confiats van a l’infern, però caldria anar plantejant aquest preguntes, no sigui cosa que els esdeveniments ens agafin amb els calçons baixos i la història ens passi per damunt.
Una pancarta anuncia el que molts ja consideren una evidència.
Fotografia:  Afp/Lluis Gene via La Vanguardia

Tornant a les piulades, el moment i els fets als que es refereixen són clau. Per una banda, si el porquet de la casa de maons “passa” dels altres dos germans, el llop té totes les de guanyar. Si Catalunya s’independitza, el percentatge de catalanoparlants a l’Estat espanyol baixaria del 20% al 9%. A això, caldrà afegir-hi que, de moment, les institucions de les Illes i el País Valencià estan en mans de la dreta més rància i centralista de la democràcia, que no fa cap comptes ajudar-nos a assegurar el respecte i la protecció de la nostra llengua. Tot plegat, no sembla molt bona notícia per la supervivència del que quedarà de cultura catalana a un Estat espanyol sense el Principat. A més, el fet de que una part del territori s’independitzi, suposaria el fracàs total i definitiu del timidíssim federalisme que volia suposar l’estat de les autonomies i podria abocar a la recentralització definitiva de l’estat i la fi de les nostres aspiracions sobiranistes o federalistes.

D’altra banda, i passant a l’altre tuit, els catalans haurien d’anar alerta amb com es duu a terme el procés secessionista i quin tipus d’estat en resulta. Si la casa de maons té aluminosi, com diu Francesc Miralles, la nova Catalunya serà incapaç de dur a terme polítiques socials i consolidar-se com a model d’estat del benestar. Després, una vegada que hagi caigut el miratge polític de la independència, els catalans comprovaran que tenen problemes molts semblants als que tenien quan eren espanyols. La crisi ja no es dirà “Espanya”, es dirà “mercats”, o “FMI”, o “Convergència” o vés a saber què, i el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya es veurà en el mateix compromís que es veu ara mateix.
En síntesi, si la independència implica que Catalunya abandoni els seus germans del sud i de Mediterrània endins, el procés haurà fracassat (o almanco no haurà resultat gaire beneficiós pels que quedarem a la pell de brau). Endemés, si la independència porta a una Catalunya que, com Espanya, sigui cada vegada menys capaç de protegir els seus ciutadans de l’especulació i els atacs constants al benestar i l’estabilitat social, també haurà fallat. Tanmateix, Catalunya serà i ha de ser el que vulgui ser, i ningú està legitimat per impedir-li-ho. En això, precisament, consisteix la democràcia i el dret a l’autodeterminació.

L’hel·lenització de l’Espanyistan

“España no es Grecia”, s’encaparrota en repetir el Govern. S’ha dit i escrit molt sobre si és o no és així en el pla econòmic, però l’estudi de Metroscopia que ha publicat avui El País indica que, com a mínim l’escenari polític espanyol s’assembla cada vegada més a l’helè.
Si comparam ambdues situacions podem veure com el bipartidisme clàssic grec (Nova Democràcia i PASOK) caié fins al 41’94% les passades eleccions, tot i que el sistema electoral grec li ha permès formar govern un govern de concentració. La reculada d’aquests partits fou aprofitat, sobretot, per la coalició d’esquerra SYRIZA, els Grecs Independents (GI), una excissió de Nova Democràcia, i Alba Daurada (AD), el partit neonazi.
Així mateix, a l’Estat espanyol el bipartidisme està començant a recular de manera dràstica i se situa en el 53’1%, un fet especialment rellevant si tenim en compte que a les passades eleccions de 2011 els dos principals partits espanyols concentraven el 73’35% del vots. Això es deu, essencialment, a la nefasta tasca de la darrera etapa del govern Zapatero i a l’actual gestió del PP, que sembla voler superar les pífies de l’anterior govern i ja ha perdut prop del 30% dels seus votants. Per altra banda, l’ascens d’Esquerra Unida (el partit que podríem considerar més proper a SYRIZA, almanco a nivell estatal), és relativament moderat si el comparam amb el que experimentaren amb els seus companys helens, segurament degut a la mala feina a l’oposició, amb un líder poc carismàtic com Cayo Lara i un programa pràcticament inexistent (mira per on, com el PP!).
Tanmateix, si salvam les diferències entre EU i SYRIZA i descomptam a Espanya el factor dels partits nacionalistes (que integren bona part d’aquest “Altres”), podem concloure que la situació política espanyola és cada vegada més semblant a la situació política hel·lena anterior a les passades eleccions parlamentàries de juliol.
A més a més, a banda de la situació política, cal tenir en compte altres indicadors socials i econòmics. Vet aquí dos d’ells: que les primes de risc grega i espanyola, juntament amb l’hongaresa, són les dues més altes de tota Europa i que Espanya i Grècia són els dos estats europeus amb major taxa d’atur.
D’aquesta manera, doncs, crec que podem concloure que “España no es Grecia”, però cada vegada se li assembla més. Tal vegada podríem dir que esteim vivint l’hel·lenització d’Espanyistan.