Això d’en Mesquida… i del PSIB, en general

Joan Mesquida romp el carnet de militant socialista. El PSIB pateix una baixa per la dreta. Així ho ha anunciat el que que fou director general de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional i secretari d’estat de Turisme.

Sabeu qui ha estat el primer el agrair-li els serveis prestats? Idò sí, el líder de l’alcista Ciutadans a Balears, Xavier Pericay.

En declaracions a IB3, Mesquida ha criticat al Partit Socialista les “presses per governar”, els pactes amb MÉS i Podem i la postura del PSIB pel que fa a qüestions com la presó permanent revisable o la qüestió catalana i el dret a decidir. Mesquida, a més, abandona les files socialistes avisant que no deixarà “mai” la política, tot i que matisa que “avui per avui” no té altres opcions damunt la taula.

Curiosament -o no-, les motivacions de Mesquida contrasten amb les d’un altre històric del socialisme illenc, Celestí Alomar. Tal i com recollia l’ARA Balears, l’ex conseller de Turisme va abandonar el PSIB per l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy i el suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

Així doncs, el PSIB pateix les baixes d’un i altre històric per dos flancs diferents: el progressista i federalista, en el cas d’Alomar, i el centrista i centralista, en el cas de Mesquida.

Armengol funciona

En aquest context que podria semblar complicat per a Francina Armengol, la presidenta manté ferma les regnes del Partit Socialista. Segons la darrera enquesta de l’IBES i les sensacions que transmeten la majoria de dirigents progressistes, el PSIB seria el partit que millor capitalitzaria els Acords pel Canvi subscrits amb MÉS i Podem. De fet, Armengol podria arribar fins i tot a liderar un pacte amb El Pi i les forces d’esquerres que permetés ‘centrar’ els actuals socis del PSIB i donar-li encara més força negociadora als socialistes.

Armengol transmet la sensació que, tot i les baixes, és forta dins el seu propi partit, que probablement es troba en una situació de molta més pau interna que no MÉS o Podem. Tot i les petites discrepàncies del PSIB amb el PSOE i el to més federalista i esquerranós que mantenen els socialistes a les Illes –sovint forçats pels seus socis de govern-, Armengol és vista com un valor a Ferraz: participa a debats a cadenes estatals i alguns analistes ja la identifiquen clarament com una líder a l’alça al conjunt de l’Estat.

Polítiques progressistes a Balears i confrontació controlada amb el govern central del PP a l’Estat, aquesta és la fórmula Armengol que, a pesar dels Mesquides i els Alomars, de moment, funciona. No només això, sinó que el PSIB també capitalitzarà part de l’èxit d’algunes de les polítiques duites a terme des de conselleries de MÉS, com ara la renda social de la consellera Fina Santiago.

Si Armengol no es desvia del rumb fixat en un principi de legislatura gens fàcil, la fórmula de la presidenta pot seguir donant els seus fruits fins la primavera del 2019 i servir per consolidar 8 anys de mandat progressista per primera vegada en la història de Balears.

A pesar de les baixes, de les tèbies discrepàncies amb algunes veus del PSOE a nivell estatal i de l’ombra que li podrien estar fent els socis de MÉS i Podem, Armengol es consolida. I amb ella, consolida una sèrie de noms que poden ser clau pel futur del partit, com ara el de la consellera d’Hisenda, Catalina Cladera; el conseller de Treball, Iago Negueruela, o el de la secretària general dels socialistes de Mallorca, Mercedes Garrido.

Un camí estret

Tot i així, el camí del PSIB és estret i no deixa d’estrènyer-se. Tal i com descriu el politòleg Eli Gallardo al seu llibre “Balears, 2015. Un nuevo ciclo político” (Rapitbook), la política illenca està canviant. Pel que fa a l’esquerra, el naixement de Podem i la consolidació de MÉS a les eleccions de 2015 dibuixen un panorama diferent per al PSIB, que competirà amb dos partits a priori més progressistes i menys centralistes que ells; i d’una mida menys “manejable” que la que tengueren EUIB i el PSM en etapes anteriors.

Aquesta competència obliga el PSIB tant a hissar banderes més agosarades -i per tant, a espantar veus com la de Mesquida- com a comparar-se amb formacions més desacomplexadament progressistes -i per tant, allunyar figures com la de Celestí Alomar. Els marges del que representen Joan Mesquida i Celestí Alomar fan que el camí de Francina Armengol sigui cada vegada més estret. Un pas en fals pot suposar una crisi, una baixa o un daltabaix electoral, i pot donar força als seus competidors -no només per l’esquerra, sinó també pel centre.

En resum, i a pesar dels èxits de l’actual direcció, fa mal pensar que el PSIB pugui tornar a governar amb la comoditat que dona tenir 18 o 20 diputats al Parlament en el curt termini. Al contrari, els socialistes semblen condemnats a seguir fent d’equilibristes entre els móns de Mesquida i Alomar, a fer jutipiris per no donar més aire de l’imprescindible a la resta de partits d’esquerres i a vigilar que el Joc de Trons a Ferraz -amb la khaleesi Díaz encara pendent de King’s Landing- no els deixin en orsai a Balears.

Advertisements

Cecs, piròmans i inútils

A Espanya tenim un govern que ha tractat la qüestió catalana com a cecs, piròmans i inútils. No se m’ocorre altra anàlisi. El govern Rajoy és incapaç de veure el problema de fons, incapaç d’intentar solucionar-ho i un magnífic expert en empitjorar-lo. D’això sí que en sap, d’empitjorar les coses. Els més de 800 ferits per ordres polítiques del govern espanyol en són la mostra més trista i contundent.

El govern Rajoy és un govern cec perquè ni ha vist ni ha volgut veure la magnitud de la qüestió catalana. Semblen no haver entès com d’insostenible és tenir la meitat dels ciutadans d’un territori que representa el 16% de la població espanyola i una cinquena part de la seva riquesa permanentment mobilitzada contra el govern de l’Estat. El president del govern espanyol va dir ahir que “no s’havia celebrat cap referèndum”. Que no s’havia celebrat. La CNN, fent-se’n creus, ho reproduïa talment al seu web.

La desconnexió respecte a l’Espanya real, plural i democràtica del govern només l’explica l’origen anti democràtic del propi Partit Popular, que arrossega encara la visió unitarista i repressora d’Espanya pròpia del franquisme.

El govern Rajoy és un govern piròman perquè en lloc de solucionar el problema només ha llançat més gasolina al foc. Fa anys que múltiples veus denuncien que el Partit Popular és una fàbrica d’independentistes, i així és. Com s’explica si no que el portaveu del govern espanyol hagi tingut la poca vergonya de dir que, atenció, “això dels 800 ferits són una gran mentida”?.

El Partit Popular de la Comunitat de Madrid, en línia amb el govern central, tampoc ha deixat passar l’oportunitat d’apagar el foc amb gasolina tirant de la demagògia més baratera i aprofitant la decisió del Barça de jugar a porta tancada el partit d’ahir.

De tota manera, tan greu és la ceguera i la piromania com la inutilitat del govern Rajoy. Els ciutadans catalans han derrotat logísticament a l’Estat salvant les urnes, repartint-les per tot el territori i aconseguint que es votàs sense incidents a la immensíssima majoria de col·legis electorals. N’expliquen alguns detalls Guillem Martínez a CTXTXavi Tedó a l’Ara. Així doncs, no és d’estranyar que Ciutadans consideri la gestió de l’1-O de l’executiu Rajoy un “fracàs”. El govern espanyol podia aturar el referèndum o evitar escenes de violència i repressió, i no ha estat capaç de fer cap de les dues coses. Rajoy ha estat derrotat en la logística pel poble de Catalunya, en el relat pel govern català i la premsa internacional i en la contundència per Ciutadans, que li demana més.

Després d’aquest repàs hi ha una conclusió claríssima a extreure: el govern del PP no solucionarà res a Catalunya. Els partidaris d’una solució democràtica i acordada per a Catalunya, que per a mi hauria de ser en forma de referèndum vinculant pactat, s’han de posar d’acord i desallotjar Rajoy de la Moncloa.

No basta que la Comissió Europea emplaci al diàleg. La UE s’ha d’involucrar en un assumpte que li afecta profundament i que, de fet, ja està provocant baixades de l’euro. En aquest sentit, sembla que hi ha coses que es comencen a moure quan el president del Consell d’Europa, Donald Tusk, i la cancellera Alemanya, Angela Merkel, s’involucren en l’assumpte. No basta, tampoc, que Pedro Sánchez condemni les carregues policials, Pedro Sánchez s’ha d’arremangar per aturar la violència pactant amb qui faci falta. El Partit Socialista no pot continuar de perfil.

Perdre les eleccions i queixar-se a l’àrbitre

M’enfada veure què pensa molta gent, molts companys i companyes, dels resultats de les eleccions d’ahir. Molta gent crítica, fins i tot alguns militants. La conclusió general és “somos un país de idiotas” (o “no tenim representació a Madrid perquè no ens la mereixem”, pels més sobiranistes). Aquesta és la conclusió, la gran anàlisi. No pos exemples per no atacar a ningú i perquè tots n’haureu vist… “Jo emigro, quina puta merda de país”.

Segurament, per a molta gent, els resultats d’ahir no són gran cosa: el PP segueix sent primera força, Podem no ha aconseguit sorpassar el PSOE i MÉS no ha obtengut representació a Madrid. Entenc la decepció, la frustració i la ràbia. D’acord. Ara bé, la reacció és patètica. “Som imbècils, som idiotes, som un país de pandereta”. Som una societat de masoques que no sap votar? No és això, senyores i senyors, no és això de cap manera. Dir això, posar aquestes excuses, és sortir per peteneres; és queixar-se de l’àrbitre, és no fer autocrítica.

No entraré en aquestes tres qüestions elementals, però les vull esmentar:

  1. El PP és un partit amb centenars de milers de militants, amb un relat perfectament coherent -encara que a molts ens sembli poc creïble- i amb un suports, uns pressuposts i un capital humà molt potents. No és tan estrany que siguin primera força.
  2. El PSOE, en menor mesura, també. No és tan estrany que siguin segona força a nivell estatal.
  3. Existeix el vot dual, que porta molta gent a votar diferent en funció de l’àmbit dels comicis; no és tan estrany que MEŚ no hagi obtengut representació.

El que més m’emprenya no és només que s’ometin aquestes tres qüestions fonamentals de l’anàlisi, sinó que, com deia, les queixes siguin sempre cap als votants i tendesquin a incloure més aviat poca autocrítica. Que no, que està mal fet. El votants són sobirans, la societat és sobirana, i no s’equivoquen; s’equivoquen les organitzacions en les seves estratègies o ens equivocam nosaltres analitzant-ho sense tenir tota la perspectiva.

Quan has perdut, quan no has aconseguit un bon resultat, més val fer autocrítica i replantejar-s’ho; és injust i inútil culpar la societat. És com en el bàsquet: quan vas perdent, quan expulsen a un company, quan estàs fora del partit; és injust i inútil culpar l’àrbitre. És un error. Si no ho ha vist, no ho ha vist. No se li pot donar més voltes. A entrenar i a replantejar l’estratègia, sempre és millor opció que seguir-se queixant i guanyar-se una tècnica. Al proper partit hem de ser-hi.

Joc de Presidències: els acords progressistes a Balears

captura

En el Joc de Presidències en que s’està convertint la investidura del proper president o presidenta de les Illes Balears, hi ha tres escenaris possibles, que podeu veure al diagrama i que ara entrarem a valorar. També n’hi ha un de quart: que no es pugui formar govern i que s’hagin de tornar a convocar eleccions.

Abans d’entrar a analitzar què pot passar, teniu en compte una altra cosa: aquí estam parlant només dels diputats i del Govern, però hi ha més institucions que poden entrar en la negociació. Jarabo demanava un diputat al Senat. A Més li pot interessar governar Palma. El PSIB es juga ajuntaments com Calvià. Hi ha molts factors que aquí no estan contemplats.

Dit això, què tenim? Vegeu de quin escenari parl mirant el numeret de l’esquerra, amb el fons cel. Els partits al govern estan encerclats amb una línia més gruixuda. Els que no hi estan, només donen suport a la investidura. En cada escenari hi ha escrit qui resultaria president. També està marcat amb línia gruixuda el llindar de la majoria absoluta (30 diputats), necessària per a la investidura:

  1. Govern del PSIB-PSOE i Més, amb Francina Armengol (PSOE) de Presidenta, i suport en la investidura de Podem. En aquest cas, la formació morada no entraria al Govern perquè ja han avisat que només ho faran si els presideix Més.
  2. Govern de Més i Podem, amb Biel Barceló (Més) de President, i suport extern del PSIB-PSOE. Això significara apartar l’encara principal partit de l’esquerra insular de la institució més important de les Illes. No sembla que Francina Armengol i els seus hi estiguin disposats, però podria passar.
  3. Govern de Més, Podem i PSOE, els tres partits d’esquerres, amb la presidència per a Biel Barceló. En aquest cas, el PSIB-PSOE seria al Govern, però amb un pes relatiu menor a les altres dues forces. Seria una situació molt diferent dels dos Pactes de Progrés que ja hem viscut.
  4. No hi ha acord d’investidura i es tornen a convocar eleccions. A diferència del que passa als ajuntaments, el reglament del Parlament estableix que calen més vots a favor que en contra per investir un president. Si ningú s’abstén, això passaria si no hi ha acord a tres bandes per l’esquerra i el PSOE no permet governar a Bauzá.

No he contemplat:

  • Governs presidits per Podem. Tant Jarabo (secretari autonòmic) com Pablo Iglesias ho han descartat.
  • Altres aliances que puguin intentar el PSIB-PSOE o el PP. Abaix teniu dos esenaris que, com veureu, no donen per a la majoria absoluta (30 diputats).
  • Govern PSOE-PP. El PSOE ho dóna per més que descartat.

Candidat a candidat

Bon dia! He partit el pdf gran on hi havia totes les entrevistes per si algú vol llegir només la d’un candidat concret o compartir-les d’aquesta manera. Aquí els teniu:

Recordau que també podeu descarregar la revista completa aquí o llegir-la sense descàrrega.

Entrevista als candidats – sa Pobla

Com sabeu, durant les vacances de Pasqua em vaig dedicar a parlar amb els quatre candidats a la batlia de sa Pobla. El fruit de les nostres entrevistes l’he maquetat en forma de revista, aquí la teniu.

Podeu descarregar el pdf de la revista en aquest enllaç. També el podeu veure sense descàrrega just aquí abaix.

Gràfic: Enquesta pel Parlament de les Illes Balears

Aquí teniu una de les possibles projeccions en base a l’enquesta publicada avui pel Diario de Mallorca que mostra com podria ser el Parlament de les Illes Balears després del maig. Si clicau aquí o sobre la imatge podreu accedir a més dades i veure, entre altres coses, les possibles coalicions i pactes per formar govern.

enquesta_parlament

Clicau la imatge per a veure més dades. FONT: Diario de Mallorca