Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Breu: Sit tibi terra levis, Tomeu

Ha mort en Tomeu Picornell. Ho he vist avui migdia a l’AraBalears, on escrivia. Aquestes quatre línies són, abans que res, per fer arribar el meu condol a la seva dona, als seus companys de l’Ara i del Sindicat de Periodistes i a tots els que el coneixíem i l’apreciàvem.

Amb quinze o setze anys vaig encalentir un grup d’amics per crear una cosa que s’anomenaria s’Eixam.cat (l’enllaç us durà a l’antic facebook, el web ja no existeix) i que va tenir nou mesos de vida, talment un embaràs. Eren l’inici del govern Bauzá i jo feia primer de batxillerat. Just després, en Tomeu i dos companys més, en Rafel Gallego i en Ferran Aguiló, varen impulsar Bloko.info. La cosa no va funcionar com molts hauríem volgut, però hi vàrem dedicar hores i ganes. Era, potser, massa revolucionari per aquells temps: es tractava d’un mitjà amb un corpus de notícies periòdic i seriós que produien ells tres i tota una sèrie de departaments o blokos on persones i entitats teníem un espai per fer el nostre mitjà. Doncs bé, en Tomeu Picornell va tenir la poca esma de fiar el primer bloko a un servidor. Em va fer anar una tarda a una oficina que tenien a Ciutat i, sense conèixer-me encara de res, m’ho va dir talment: “volem que estrenis Bloko. Si te fa ganes, seràs el conillet d’Índies”.

Avui que en Tomeu és mort no puc evitar recordar aquest episodi, que d’altra manera seria anecdòtic, amb més emoció que mai. En Tomeu Picornell era molt més que un periodista, va ser la primera persona que va confiar en jo per una cosa una mica seriosa, i això no li acabaré d’agrair mai. Era una analista lúcid i ple de sentit crític. Era una mirada prudent i certera cap a la realitat canviant. Era un referent que em dol haver perdut abans de tenir-lo de company.

Sit tibi terra levis, Tomeu. Una abraçada.

Les activitats de NNGG, notícia a IB3

Avui migdia, IB3 Notícies Cap de Setmana ha informat de que un grup de voluntaris de les Nuevas Generacions del PP ha netejat la platja de Cala Pi, al municipi de Llucmajor. La peça ha durat poc més d’un minut i ha inclòs una introducció de la presentadora, Virginia Galiano, diferents plànols del voluntaris i declaracions de tres d’ells: Eric Jareño (president de NNGG de Llucmajor), Pedro Álvarez (secretari general de NNGG Balears) i Fidel Elbaum. Podeu veure’n el vídeo a partir dels 36 minuts i 56 segons de l’informatiu a IB3 a la carta.

El fet que les joventuts del Partit Popular disposi d’una cobertura mediàtica com aquesta per part de la televisió autonòmica contrasta amb la nul·la presència dels mitjans públics en accions semblants organitzades per altres entitats, com ara el GOB.
Les NNGG (esquerra) són notícia netejant la platja. El grup ecologista GOB (dreta) no té la mateixa sort.
Fotos: Facebook de NNGG Balears i GOB Mallorca
Així doncs, a què és degut aquest tractament desigual? Segurament sigui causa de criteris únicament polítics, pura propaganda. Tanmateix, podem fer aquest exercici que tant s’usa ara de plantejar-nos el preu de tot. Quant costaria a qualsevol entitat que no siguin les NNGG aparèixer durant un minut i quatre segons a un dels programes més vists de les Illes? Segons el web de l’ens, vint segons de publicitat a IB3 Notícies Cap de setmana costen 950€. En altres paraules, el PP s’ha estalviat 3040€ en autobombo i les seves joventuts han pogut transmetre mitjançant la televisió pública el missatge que els interessava. Un indici més de que tornam al temps de la “PP3” d’en Matas i companyia.

Combatrem el PP amb estúpides picabaralles

“Combatrem el PP amb estúpides picabaralles” hagués pogut ser l’eslògan polític tant de Compromís com d’Esquerra Unida del País Valencià. Abans de repassar la darrera feta d’aquests dues coalicions de l’altre costat de la mar, me permetré recordar la darrera picabaralla estúpida que record: el “qui és més SYRIZA?”. Abans de les darreres eleccions gregues, la coalició d’esquerra radical SYRIZA era el tema de moda en la política europea. Tot i que s’auguraven uns resultats brillants, que quedaren en bons per motius que no vénen al cas (però que podeu consultar per exemple aquí o aquí). El fet és que durant unes setmanes tothom volia ser la SYRIZA valenciana (o espanyola, o balear, o catalana, o el que sigui) per tal de fer-se amb els votants locals simpatitzants de la coalició grega però indecisa en quant als partits locals.

Al País Valencià, com ja hem dit, l’espai polític a l’esquerra del PSPV-PSOE se’l reparteixen EU i Compromís, així que aquesta qüestió tenia més interès que a altres llocs de l’estat on està pràcticament monopolitzat per Esquerra Unida. Per això, simpatitzants, militants i directius d’uns i altres es llançaren a conquerir les xarxes i no es torbaren a sorgir veus a favor d’un i altre bàndol. Si voleu més detalls, aquest Storify dels companys de FullQuatre (@fullquatre) els té tots.

Tornant a l’actualitat, el responsable de comunicació de BLOC-Compromís (recordem que Compromís és una coalició de tres partits: el Bloc, Iniciativa i els Verds), el senyor Lluís Miquel Campos (@lluismicampos) va escriure diumenge un article titulat “M’acuse de comprar a Mercadona i a Consum” on lloava les “bondats” de Juan Roig, propietari de Mercadona, i la seva empresa, bastant atacada per EU després de que Sánchez Gordillo i altres membres del SAT en provàs d’expropiar (assaltar) un establiment a Andalusia com a acte reivindicatiu. La veritat sigui dita, és obvi que a un polític d’esquerra li fuig una mica la pinça quan amolla pardalades de la categoria de “Perquè tradicionalment, la gran empresa d’un país és motiu d’orgull”.


Les crítiques li plogueren, amb raó, a poalades. L’atac, però, que sens dubte ha aixecat més polseguera ha estat el de Nega (@chikosdelmaiz), el conegut MC de Los Chikos del Maíz, el grup valencià de rap de qui ja m’haureu sentit parlar més d’una vegada. Aquest músic coixeja del PCE, un partit integrant de la coalició d’Esquerra Unida. Al seu article titulat “Ginebra con Mónica y el chovinismo de ortxata i fartons” (amb falta d’ortografia inclosa) és una resposta a l’article de Campos i un atac a tota la Coalició Compromís i a la seva portaveu a les Corts, Mònica Oltra, a qui aludeix el títiol i que ni tan sols és del mateix partit que Campos (Oltra és d’Iniciativa, mentre que Campos és del Bloc). La crítica consta, entre d’altres coses, de punxades personals i masclistes de la talla deMi humilde bagaje Lacaniano me incita a pensar que te casarías con Buenafuente, pero el que en realidad desata tus pasiones más ocultas es Jordi Pujol, tan estadista él. Cosas del psicoanálisis”. No sé Nega com ho veurà, però a mi no em sembla gaire comunista exhibir un masclisme tan bèstia.


Però no acaba aquí la cosa, l’article del raper ha estat contestat pel d’un altre músic, Josep Nadal (@JRNadal), de la Gossa Sorda, amb un to bastant més conciliador i educat. El de Pego ha donat arguments tan simples com “Primerament constatar-te la meua perplexitat en veure que vas copiant paràgraf per paràgraf de l’article de Lluís Miquel mentre t’encares amb Mònica com si ho hagués escrit ella, i més encara quan ella et va contestar personalment per twitter que no estava d’acord amb l’article, i que eixa no era l’opinió de Compromís”.

Finalment, però, com demanava el Nega, el causant de tanta polèmica es pronuncià de nou i matizà el que havia volgut dir en el seu primer article. Campos parlà de les males pràctiques de Mercadona i donà a entendre que del que realment volia parlar era del problema del dèficit.

En definitiva, les persones d’esquerres, militants d’una i altra opció política, perden el temps enfrontant-se les unes amb les altres, deixant de banda el que hauria de ser el seu objectiu: sumar de per tot allà on sigui possible per fer fora la dreta de la Generalitat Valenciana. No estic descobrint res nou a ningú, el problema de l’esquerra ha estat sempre la divisió interna, però crec que va sent hora de deixar de fer d’al·lot petit putejant el veïnat i oferint aquest tipus d’espectacles a la ciutadania. 

Per acabar, si voleu la meva opinió, el primer article de Campos és un aplec de bajanades incommensurables, tot i que ho ha sabut arreglar prou bé amb el segon. L’opinió de Nega no és del tot desencertada, si bé una mica demagògica i expressada amb unes maneres pèssimes. Per a mi, només se salva Nadal.

Ara, si m’ho permeteu, m’acomiadaré, i aprofitant aquest article tan en clau valenciana, us recomanaré un disc d’uns músics d’aquella terra, no tan coneguts com Los Chikos del Maíz o la Gossa Sorda, però igualment genials: Quatribarrap, d’Atupa (està disponible al seu bandcamp).

Actualització (dimecres 22 d’agost de 2012, 17h):

Un dels implicants, Josep Nadal, ha respost d’aquesta manera al tuit que vaig fer sobre el meu article:


#libertadHasél El rapsoda Pablo Hasél és detengut per presumpte enaltiment del terrorisme

#libertadHasél és el ‘hashtag’ que difon aquesta notícia. Me n’anava a dormir i m’ho he trobat, així que he cregut de vital importància escriure això tot d’una. Ja hi havia una pàgina a Facebook i s’estan reunint signatures a Actuable (podeu firmar just aquí al marge —>).
Pablo Hasél és un rapsoda i poeta lleidatà nascut a finals dels vuitanta que difonia, difon i difondrà (segur) el seu missatge a través d’Internet (especialment YouTube) i concerts. A més de cançons i poemes d’amor i altres temàtiques, Hasél tracta especialment la temàtica política i social i manté una postura d’aferrissada defensa de causes de grups com els GRAPO o el Partit Comunista Reconstituït, així com una profunda crítica al sistema capitalista.
Ara mateix, informar des de Saltant la Línia és superflu i innecessari, però deixaré a la vostra disposició una sèrie d’enllaços de la notícia a diferents mitjans.

Si grups com los Chikos del Maíz, At Versaris (@paullonch està movent molts de Twits, grups i persones), Obrint pas, artistes com Arma X i polítics com Gaspar Llamazares i el portal ‘Hip Hop life‘ s’han mogut en defensa de Pablo Hasél, ja sigui difonent, donant suport o posant en marxa la petició de la seva llibertat a Actuable, tots nosaltres també podem signar la petició (com ja he dit, just aquí al costat —>)
Tornarem parlar d’aquest tema més profundament. Per acabar, dedicam a Pablo Hasél la seva pròpia cançó, ‘Libertad Presos Políticos’.

La culpa és de la tecnologia

Els governs i el poder establert (el que a Anglaterra anomenen l’establishment) tenen sempre tendència a buscar culpables. Ells no fan res mai. En temps de n’Aznar, el culpable de tot sempre era el terrorisme. En temps d’en Zapatero, la crisi “está afectando a todos los países”; no us penseu que no fos que ell no prenia mesures. L’actual executiu britànic i els seus mitjans de comunicació, en canvi, han trobat un nou culpable: la tecnologia. Senyalen Twitter i BB Messenger com a culpables de la insurrecció juvenil a algunes barriades de la Londres i altres ciutats. A base de demonitzar aquests serveis s’ha acabat a estenent una mena de por que ha trastocat l’establishment anglès i ha fet que se sentisien autèntics desbarats. Un diputat ha arribat a demanar la clausura del sevei de BB Messenger

A l’any 2011 ja no és possible separar els avenços tecnològics de la vida sociopolítica dels països. S’ha vist a la primavera àrab, al 15-M i ho veim als #londonriots. Si n’analitzam els motius, veurem que són més simples del que pensen. A diferència dels mitjans tradicionals, que ens donen una visió parcial dels fets i que es posicionen a favor dels poders establerts, Internet dóna lloc a la informació ciutadana, els twits dels protagonistes, les fotos dels testimonis, als blocs dels involucrats i dels cronistes. Ens dóna la visió de la societat tal com és, sense passar filtres, i aquesta informació, a vegades, resulta massa frustrant i crua com perquè un poble la suporti. D’aquí vénen les revolucions.

El Pla d’Anonymous

POST EN CASTELLANO AQUÍ

Anonymous és una comunitat virtual que no respon a cap patró d’organització preestablert, no pertany a cap organització o entitat, no té líder, no disposa d’un canals interns clarament establerts i fonamenta el seu funcionament en el concepte de hive mind o ment d’eixam, és a dir, un grup de persones pensant com una de sola, una mentalitat col·lectiva que actua amb grup i amb una organització totalment horitzontal. Aquesta comunitat de hacktivistes  té llums i ombres pràcticament a parts iguals. Han solucionat casos de maltracte animal i ciber-assatjament, han defensat a ultrança la llibertat, han combatut la censura, han trobat infiltrats i traïdors entre els seus, han robat informació confidencial, han estat perseguits i detinguts a diferents països del món (entre ells, l’Estat espanyol), han col·lapsat pàgines de governs, bancs i altres institucions… 

Anonymous s’organitza amb operacions. Qualsevol que entri en els canals Anonymous (un bloc, els xats, les diferents webs, els documents col·lectius, etc.) pot fer una proposta per posar en marxa o col·laborar en les que ja existeixen a fi de difondre-les, canviar-les o millorar-les. 
Les principals reivindicacions d’Anonymous és la llibertat d’expressió i la privacitat a la Xarxa. També combaten abusos mediambientals, governamentals, empresarials, socials, econòmics, bancaris, etc.
El darrer paquet d’operacions d’Anonymous ha estat anomenat The Plan, el Pla, i diuen que durarà aproximadament un any i estarà dividit en tres fases. La primera fase ja ha començat i consisteix en fer arribar el missatge, sumar adeptes i culturitzar la gent incentivant la recerca i el mètode autodidacte. Entre d’altres, Anonymous ens anima a fer-nos les següents preguntes i mirar de resoldre-les amb els mitjans que tenguem a l’abast:

  • D’on vénen la informació, les coses, l’energia i el menjar que consumeixes?
  • Com podem detectar el control i la censura moderna?
  • Com funciona l’economia mundial?
  • Quines són les majors corporacions i aquè es dediquen?
  • Quin són els problemes reals del món i els seus símptomes més clars?
Ja vaig dir que un dels objectius de Saltant la línia era precisament aquest, donar coses a conèixer, fer pensar a la gent i ajudar a que surti de la “ignomínia cultural i absurda“, així que aniré emprant aquest bloc com a quadern de bitàcola per compartir amb el món les meves pròpies indagacions sobre els temes que Anonymous ens suggereix. 
Per acabar, us convid a veure algun dels vídeos que es poden trobar a YouTube sobre el Pla.