Gentrificació: l’ús del sòl contra les classes populars

La gentrificació és un procés de transformació urbana pel qual l’encariment del sòl i altres factors desplacen les classes populars dels seus barris d’origen, que passen a ser ocupats per classes mitjanes o altes. La paraula deriva de l’anglicisme gentrification, que alhora deriva de gentry,  ‘noblesa’. Així doncs, també es podria traduir gentrificació com a ‘ennobliment’.

Els processos de transformació social, econòmica, urbana i humana d’un barri que suposa la gentrificació poden dividir-se en tres fases: naixement, abandó i revaloració. En la primera etapa, una zona normalment cèntrica és abandonada per la burgesia, que cerca espais amples i agradables als ravals i altres zones suburbanes. Així doncs, aquest espai esdevé una zona obrera. Llavors, pateix massificació i pobresa que la col·lapsen i la degraden. Endemés, la demanda d’habitatge i la manca de possibilitats econòmiques de les classes populars dificulta l’accés a una vivenda digne, fet que es resol amb el lloguer o la compra de vivendes precàries en una espècie de xabolisme vertical. Continue reading

Advertisements

Breu: de Milton Friedman als toros.

Milton Friedman és l’ideòleg del neoliberalisme econòmic i estic amb desacord amb bona part de la seva tesi. Tot i així, és interessant i val la pena llegir-lo. A la seva obra “Libertad de elegir” menciona que “La alta tasa de desempleo juvenil, y especialmente entre los negros, es un escándolo y una seria fuente de desasosiego social”. Està parlant dels Estats Units a finals dels 70 i principis dels 80, i aquesta taxa estava al voltant, segons ell mateix comenta més envant, d’un 15 a un 25% entre els joves estatunidencs blancs i d’un 35 a un 45% entre els negres. A l’estat espanyol del 2012, l’atur juvenil afecta al 52.1% (02/07/2012). No crec que faci falta afegir moltes més coses, però en síntesi, diré que les retallades en polítiques actives d’ocupació, educació, serveis socials o sanitat i altres mesures com la pujada de l’IVA beneficiïn massa a tots aquests joves que estan a l’atur. Com tampoc és ben segur que no ho faran tots els altres despropòsits polítics (no d’àmbit econòmic ni social) que s’estan duent a terme, com tornar a emetre toros per RTVE o atacar el català a les Illes en tots els àmbits en que tenia presència.

L’hel·lenització de l’Espanyistan

“España no es Grecia”, s’encaparrota en repetir el Govern. S’ha dit i escrit molt sobre si és o no és així en el pla econòmic, però l’estudi de Metroscopia que ha publicat avui El País indica que, com a mínim l’escenari polític espanyol s’assembla cada vegada més a l’helè.
Si comparam ambdues situacions podem veure com el bipartidisme clàssic grec (Nova Democràcia i PASOK) caié fins al 41’94% les passades eleccions, tot i que el sistema electoral grec li ha permès formar govern un govern de concentració. La reculada d’aquests partits fou aprofitat, sobretot, per la coalició d’esquerra SYRIZA, els Grecs Independents (GI), una excissió de Nova Democràcia, i Alba Daurada (AD), el partit neonazi.
Així mateix, a l’Estat espanyol el bipartidisme està començant a recular de manera dràstica i se situa en el 53’1%, un fet especialment rellevant si tenim en compte que a les passades eleccions de 2011 els dos principals partits espanyols concentraven el 73’35% del vots. Això es deu, essencialment, a la nefasta tasca de la darrera etapa del govern Zapatero i a l’actual gestió del PP, que sembla voler superar les pífies de l’anterior govern i ja ha perdut prop del 30% dels seus votants. Per altra banda, l’ascens d’Esquerra Unida (el partit que podríem considerar més proper a SYRIZA, almanco a nivell estatal), és relativament moderat si el comparam amb el que experimentaren amb els seus companys helens, segurament degut a la mala feina a l’oposició, amb un líder poc carismàtic com Cayo Lara i un programa pràcticament inexistent (mira per on, com el PP!).
Tanmateix, si salvam les diferències entre EU i SYRIZA i descomptam a Espanya el factor dels partits nacionalistes (que integren bona part d’aquest “Altres”), podem concloure que la situació política espanyola és cada vegada més semblant a la situació política hel·lena anterior a les passades eleccions parlamentàries de juliol.
A més a més, a banda de la situació política, cal tenir en compte altres indicadors socials i econòmics. Vet aquí dos d’ells: que les primes de risc grega i espanyola, juntament amb l’hongaresa, són les dues més altes de tota Europa i que Espanya i Grècia són els dos estats europeus amb major taxa d’atur.
D’aquesta manera, doncs, crec que podem concloure que “España no es Grecia”, però cada vegada se li assembla més. Tal vegada podríem dir que esteim vivint l’hel·lenització d’Espanyistan.

Cop de constitució

Fart de sentir parlar sobre la reforma de la constitució i que em sonàs tot a xinès vaig llançar-me a l’aventura d’aclarir de què punyetes anava la cosa. Si la pregunta és si hi ha per queixar-se, la resposta és sí. Si la pregunta és si hagués pogut ser pitjor, la resposta és també, però me’n fot.
La reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola preveu limitar el sostre de dèficit estatal i ajustar-lo al que dicti la normativa europea de torn. Abans de traduir això a una llengua entenedora per qui no estigui posat en la matèria, permeteu-me fer un raonament. En Zarkozy i na Merkel estan darrera la Unió Europea; en Zarkozy i na Merkel són uns venuts de la política a les ordres del mercat; posant la Constitució Espanyola ‘a les ordres’ de la UE la posam al servei dels mercats. Sí, ja sé que sona radical i que la UE no és el dimoni, però és prou clar que en aquesta part de la política dels 27 hi ha molt que retreure’ls.
Què vol dir en realitat limitar el sostre de dèficit estatal? Molt fàcil. Vol dir limitar el que l’Estat gastarà en la nostra educació, la nostra sanitat, les prestacions socials, la investigació, etc. Qui vol això? Jo no.
Si analitzam, per una altra banda, la legitimitat moral de la modificació de la Carta Magna la cosa s’agreuja bastat (sí, encara es pot agreujar més… pareixia mentida). Ara tenim un text constitucional que regeix sobre tots nosaltres i que no hem votat ni elegit nosaltres. És súper democràtic, no és ver?
Ja per acabar, vos recoman un parell (foraster, dos) d’articles sobre el tema. Per una part, Hipocresia constitucional, de Pau Alabajos (cantautor valencià) al seu bloc; i per l’altra, Reforma de la Constitució, de Ramon Farré al seu bloc Coca de recapte.
Això són opinions, si el que voleu veure és l’article modificat en si, està disponible aquí. Per cert, i això és important, aquí mateix, a la dreta, teniu un banner fer firmar en contra de la reforma constitucional. 
Ja per acabar, heus aquí un vídeo explicatiu.


Avui toca cinema

Avui m’he aixecat amb poques idees i no tenc la més mínima idea sobre què escriure un article decent. Anit passada, però, me vaig colgar havent vist una pel·lícula excel·lent. La vull compartir amb vosaltres. El film en qüestió és d’Oliver Stone i es titula ‘Wall Street: el dinero nunca duerme‘. No intentaré curar una crítica cinematogràfica per no fer el ridícul.
Aquesta pel·lícula, una seqüela de ‘Wall Street’ (Oliver Stone, 1987), dóna una visió de com és per dins el capitalisme més purament americà. És especialment destacable el discurs que fa Gordon Gekko a la conferència on coneix el seu gendre. Vet aquí el tràiler.
Si la voleu veure en línia, està disponible sencera en aquest enllaç.

Embulls politicoeconòmics, fam a Somàlia

Fa dies que veim i sentim pertot notícies sobre la greu crisi alimentària a l’Àfrica Nord-oriental, especialment a Somàlia. Tots els mitjans se’n fan ressò i parlen de xifres escandaloses i realment alarmants, com són els 29.000 infants morts de gana en tres mesos. Alguns s’entretenen a buscar culpables: el terrorisme islàmic, la sequera… És innegable que aquests fenomens contribueixen a agreujar la situació, però les causes reals del drama són, en base, unes altres.
La veritable culpa de la fam a Somàlia i als països veïnats, així com a molts altres indrets del món, és d’una sèrie de corporacions i entitats, entre les quals podem assenyalar un grapat de multinacionals al capdavant del comerç de productes d’alimentació bàsics, així com de materials i productes imprescindibles per al conreu (com les llavors), el govern d’Estats Units i el Banc Mundial.
Esther Vivas és una activista catalana i escriu un article al diari El País on parla dels motius reals de la fam que es pateix a Somàlia. Vivas asegura que “les causes de la fam són polítiques” i llança dues preguntes a l’aire “Qui controla els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar? A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries?”. Tot seguit miraré de contestar-les, i ja sereu vosaltres qui llegiu amb atenció l’article de El País perquè de veres val la pena. Només un apunt, som 700 milions d’humans al món i es produeix menjar per mantenir-ne 12.000, tot i així, una de cada set persones viu en fam, deu milions d’aquestes, a la Banya d’Àfrica (és a dir, a Somàlia i els països veïnats).

¿Qui controla els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar?
Bona part de les terres cultivables dels països del tercer món es troben en mans de grans multinacionals estrangeres. Això es deu, en gran part, a les pràctiques obscures del Banc Mundial, com relata John Perkins a aquest vídeo. Assegura que el BM propicia, entre altres malifetes, que els recursos naturals dels països més desfavorits caiguin en mans de les corporacions foranes explotadores i una petita elit local. De fet, si miram l’article sobre el Banc Mundial a la Viquipèdia, sobretot l’apartat de Crítiques, veurem què és i què fa realment aquesta entitat. De fet, ja ho canten Oprimits quan diuen allò de “desigualtats promogudes pes Banc Mundial”, sort, encara, que ens donen la solució en el proper vers; “organitza una revolta in-ter-na-cio-nal”.


Tornant als recursos naturals… Aquest article enumera deu raons que disparen el preu dels aliments i, per tant, provoca la crisi alimentària. Parau esment als punts 1, 6, 7 i 8, és a dir:

  • 1- El control oligopòlic. Està ben clar. Com que un grapat d’empreses controlen més del 90%, la seva influència sobre el preu dels aliments molta i molt directa. 
  • 6 i 7- Les privatitzacions i les polítiques ambientals, de sanitat i de patents. És el que explica Perkins. El BM endeuta els països per a forçar-los a privatitzar sectors i, d’aquesta manera, propicien l’enriquiment de les grans corporacions. Sobre les polítiques ambientals, de sanitat i de patents en podríem parlar in eternum. És tot bastant interessant però molt mal de desenvolupar. Per això, us recoman un llibre: Protozous Insubmisos, d’Araceli Caballero. 
  • 8-La regla de l’Organització Mundial del Comerç que imposa que els aliments siguin tractats com a mers productes de mercat, regits únicament pels valors bursàtils i els poder econòmics. A més, la globalització de la indústria alimentària (en bona part propiciada, també, per l’oligopoli del punt 1) fa que els preus del productes bàsics fluctuïn de la mateixa manera a tot el món, i, per tant, que a les economies menys desenvolupades ho tenguin més difícil per assumir els costs. A més, en tot aquest embull hi entra l’especulació sobre el preu dels aliments: una gran part de les transaccions comercials amb aliments a nivell mundial són simplement especulatives i, per tant, no fan més que engreixar el preu dels aliments. 
Un altre tema bastant complex són els transgènics, només a l’abast, ara ja sí que ben rotundament, de les grans corporacions que provoquen degradació mediambiental, sobreexplotació a causa de ser totalment inaccessible als petits pagesos i desequilibris en els preus. La influència de l’ús dels cultius per a la fabricació de biocombustible també suposa un gran problema, i aquí entren altres multinacionals tan o més pirates que les alimentàries, les petrolieres. 

A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries?
Comprovat en mans de qui i per què està el control sobre els recursos naturals que permeten la producció de menjar, és una obvietat a qui beneficien. No hi ha volta de fulla, a les multinacionals i als seus sequaços, elits locals i Banc Mundial. Què són, però, les grans corporacions de les que parlam? És difícil posar cara i nom perquè realment és un tema obscur, però podem dir que Monsanto és la major empresa dedicada a aquests embulls. Amb seu a Sant Louis, Missouri, aquesta gent tot això de liar-la parda amb les vides i la salut de la població mundial li ve d’enrere. Els atemptats a la salut pública d’aquesta empresa són innumerables. Podem parlar, per exemple, del famós agent taronja, l’herbicida culpable de que milers (o milions, no ho sabem) de vietnamites pateixin càncer i altres malalties i malformacions. Hi ha també un llibre i un documental (disponible al Youtube sencer i en castellà aquí) titulats “El món segons Monsanto” on es mostren algunes de les malifetes d’aquesta companyia. Per acabar de parlar d’aquests impresentables, us convid a visitar la pàgina web de Monsanto a l’Estats espanyol. Hi trobareu una dosi de falsedat i doble moral totalment insuperable. 

Vet aquí un parell d’articles per si us ha interessat el tema. Però vaja, a Internet hi ha molta cosa:

Des de Saltant la línia, i ara sí que acab, deman la deportació a Sibèria de tots els malparits que permeten i propicien que 29.000 infants morin de fam en tres mesos mirant només els seus interessos econòmics.

El sistema, aquesta pel·lícula de por

Jo en faré una entrada però se’n podrien escriure llibres i llibres (de fet, se n’han escrit, i no sé per què me sona que el primer fou un tal Karl no sé què més). Si radiografiàssim la societat actual més acuradament del que solem fer, veuríem a què ens ha duit el capitalisme salvatge i el materialisme degradant. Els interessos econòmics, el comerç, han posat la societat als seus peus desculturitzant-la i enganyant-la amb promeses banals fruit del consumisme més obsessiu. Tot el sistema funciona com un engranatge perfecte per sucar els fruits d’un treball que retroalimenten l’abús de qui més té.
El televisor, profeta de les consignes del sistema, proclama “Andreíta, cómete el pollo” i “Calgonit  Frescor de Diamantes“. La porqueria mediàtica i el circ del món ens desarma per a que el marquéting, el culte a l’estètica, ens ataquin i ens infectin amb la força del fanatisme religiós (sí, allò que pensam que hem superat si és del segle XIV i cristià o que combatem si és islàmics i del segle XXI). El consum i les aparences sobren davant el ramat, perquè no som altre cosa, com l’única via de sortida per a la realització personal i ens capfica en un bucle d’excessos inútils que no omplen la buidor real que tots patim. Ja ho diu Fort Apache, “compra y no llores“.
M’agradaria no haver estat massa poètic, si ho puc anomenar així. El problema segueix sent greu. La majoria de treballadors i petits empresaris només estan al sistema per seguir engreixant els que estan a dalt. Posaré un exemple, cal visualitzar com de precària és la situació: un petit empresari, l’amo d’un bar. Té un bar que li dóna per sobreviure i guanyar diners (una quantitat ínfima comparada amb la que guanyen grans corporacions), que dedicarà a engreixar els nous amos, com els anomena Ender, o a permetre que altres treballadors o petits empresaris com ell els engreixin i, a la vegada, la Coca-Cola, per posar un exemple, s’aprofita dels ínfims guanys del senyor del bar per explotar el medi ambient i tribus, pobles i persones de tot el món. No sé si m’explic.  
Jo en seguiré parlant més envant, però l’ideal seria que tothom miràs al seu voltant i detectàs com de precari i fins a quin punt alienant és el sistema econòmic i el ritme de vida actual.