Podem: territorialitzar-se o morir

Els intents uniformitzadors que determinats interessos centralistes han intentat històricament no han acabat d’anar bé i la realitat actual és, encara i indefugiblement, plurinacional i complexa. Aquesta realitat no pot ser permanentment ignorada pels dirigents polítics de les noves formacions que, en un moment o altre, hauran de deixar de viure dels rèdits de la seva presència mediàtica i començar a adaptar-se a cada territori, assumir una identitat plural i començar a tocar amb els peus a terra.

La confluència: Podem & all their friends

Podem es va presentar a les europees vivint, com deia, d’aquests rèdits de la seva presència mediàtica i d’una anàlisi lúcida del moment polític i social. Tanmateix, els estrategues de la Complutense tenien la vista posada en unes altres eleccions: en les generals, les vertaderament importants per a ells. Entremig, però, s’han trobat amb unes municipals i autonòmiques que els han suposat una important dosi de realitat. L’estratègia davant d’uns i altres comicis ha estat diferent. A les autonòmiques s’han presentat sols i amb la seva marca. “Podem” o “Podemos” arreu. Per a les municipals, en canvi, ho han fet diferent. Els senyors i senyores de Podem han renunciat als seus colors i han “confluït” amb moviments socials i partits locals a cada ciutat. Aquí hi ha dues coses importants a dir. Una, “confluir” va entre cometes perquè no han confluït per tot. A Palma, per exemple, s’han canviat el nom (es diuen Som Palma) però s’han presentat sols com a mussols. Era comprensible, donades les circumstàncies, però de confluir… nanai. I la segona cosa, el gran avantatge de “confluir” amb moviments socials i partits locals és que aquests ja estan territorialitzats. Posaré un exemple: quan els senyors i senyores de Podem es presenten amb els senyors i senyores de Procés Constituent i d’Iniciativa a Barcelona sota el paraïgues de Barcelona En Comú i la cara d’Ada Colau, entenem que tota aquest gent han acabat conformant una candidatura de i per a la ciutat de Barcelona, que no és un “experiment politològic” d’un senyor amb cua de cavall que s’ho mira des de Madrid i somriu.

El “sí però psé” de les autonòmiques

Molt bé, i què ha passat a les autonòmiques? Idò ha passat que els resultats de Podem “sí, estan bé” però “psé, tampoc n’hi per tant”. Si els resultats de les autonòmiques suposen allò de “tomar el cielo por asalto” de què parlaven, van arreglats. Ara bé, entrem al detall. Castella-La Manxa és Castella-La Manxa i hi resulta difícil donar la batalla al PP, fins i tot pel PSOE. Però on podria haver tengut bons resultats Podem? Quines són les Comunitats més cosmopolites, més castigades per la corrupció i més propenses a que una candidatura com Podem triomfàs? Per mencionar-ne algunes, aquestes: País Valencià, Balears, Aragó, Astúries i, per descomptat, Madrid. Què ha passat en els cinc casos? Que la no-territorialització els hi ha passat factura. Al País Valencià i Balears, Compromís i Més sumen més vots que Podem i se’ls hi han menjat bona part del pastís. A Aragó no és tan exagerat, però passa una cosa semblant amb la Chunta Aragonesista. A Astúries passa amb IU, que està molt arrelada arran de la tradició minera i altres factors. I a la Comunitat de Madrid, són l’única força a l’esquerra del PSOE, però tenen molts millors resultats a Madrid capital, on s’havien territorialitzat sumant amb Ganemos, Equo, Convocatoria por Madrid i moviments socials. És a dir, que confluir, ha sortit a compte. Després d’això, Podem ha hagut de llegir i entendre la situació. Bé, potser no l’han llegida “després d’això”, en sentit estricte. Potser ja s’ho esperaven i simplement no els hi molestava o no es veien capaços d’impedir-ho. La qüestió és que ara està més clar que mai, i especialment després de la sortida de Monedero, que si volen ser forts a les Generals, s’hauran de plantejar en molts territoris fórmules d’arrelament i territorialització.

Un flaixbac necessari

Molt bé, facem un flaixbac abans de continuar amb la territorialització. 17 de febrer de 2014, Teatro del Pueblo, Lavapiés, Madrid: en Pablo Iglesias, quatre troskos i dos friquis més llancen una candidatura que havia de ser un “mètode” per a fer “reaccionar” Esquerra Unida i altres partits i organitzacions d’esquerres. eldiario.es titulava “Pablo Iglesias lanza la candidatura ‘Podemos’ y apela a que Izquierda Unida reaccione” i subtitulava “Tiende la mano a organizaciones como IU, Anova, las CUP o el SAT”. Clar, en aquell moment, en Cayo Lara, en Xosé Manuel Beiras i en David Fernández es devien estar xapant de riure per dins. El que vénc a dir és que Podem era, en origen, un moviment creat des de l’entorn d’IU per renovar-la des de fora, ja que no havia estat possible fer-ho des de dins, i provar de revitalitzar tota l’esquerra de l’Estat. De fet, alguns amics -i més que amics- dels impulsors de Podem es quedaren encara a IU per seguir-ho intentant des d’allà. Parl de Tania Sánchez o d’Alberto Garzón, per exemple. Després de l’èxit electoral a les europees, la lectura dels impulsors de Podem degué passar a ser una cosa més o menys així: “per revertir això, hem de prendre el govern estatal i no podem comptar amb el PSOE, que s’ha alineat amb el PP, ni amb IU, que està electoralment fora de joc i es resisteix a renovar-se”. En aquest sentit, s’aposta fort per anar expandint l’efecte de les europees fins a les generals, deixant al temps la integració no d’altres forces.

L’assalt final de les generals

Ara vénen els generals, en principi. Dic “en principi” perquè encara no sabem si hi haurà eleccions plebiscitàries/autonòmiques a Catalunya el 27S. Sigui com sigui, el president Rajoy ha de convocar eleccions a les Corts Generals en algun moment entre finals d’enguany i principis de l’any que ve, segurament al voltant d’aquest novembre vinent. Les eleccions generals són, per als ideòlegs de Podem, els comicis d’on emanen els governs que decideixen allò vertaderament important. Eteneu-me: grans pressuposts i polítiques públiques, política monetària, deute i negociació amb la Unió Europea, intervencions sectorials a gran escala -sobre l’habitatge, sobre el canvi de model productiu-, etc. És, per tant, en aquestes eleccions on es juga el futur d’Espanya i on es decidirà si se segueix la línia actual d’acatament de l’austeritat que imposa la troica o si, com Grècia, es capgira això i s’enfronten aquestes receptes d’austeritat. Ara, amb les generals acostant-se i Rajoy més arraconat que mai, cada vot compta. Podem necessita dissenyar una estratègia que li permeti, com a mínim, superar el PSOE. Un cop descartat que sigui capaç de fer-ho per la via de la moderació i la centralitat, sobretot després de l’eclosió estatal de Ciutadan’s i els tímids resultats a Andalusia, només queda la via de la “confluència” que tan bons resultats ha donat als de Pablo Iglesias a llocs com La Corunya, Barcelona i Madrid. “Confluència”, però, vol dir “territorialització” i adaptació a determinats escenaris polítics nacionals o regionals, i això requerirà diferents fórmules i molta sang freda. Revisem un moment tot el que tenim sobre la taula:

  • Pablo Iglesias publicava recentment un article on escrivia: “Hem de prendre nota també de la importància dels lideratges i els estils que serveixen per anar més enllà d’una identitat de partit. Podem no pot ser en les generals un partit més sinó un instrument obert a la participació i al protagonisme de tots aquells que apostin pel canvi“. Plas! Quasi res.
  • Sergi Picazo especulava, amb dades, sobre la possibilitat d’una Catalunya En Comú per a les eleccions catalanes del setembre. Potser el projecte del que parla al seu article podria anar més enllà i presentar-se també a les circumscripcions catalanes per a les generals.
  • A Galícia es parla d’una “Marea Galega” per a les generals. Sembla que la proposta cau en gràcia a gairebé tothom que l’hauria d’integrar, tot i que hi ha matisos.
  • Al País Valencià, hi ha diferents idees sobre quina podria ser l’entesa entre Podem i Compromís. De tota manera, una fórmula que permeti algun tipus de “confluència” es preveu més que possible. Recordem que Compromís, en els seus inicis, ja va intentar una pacte semblant amb Esquerra Unida.
  • A les Illes, i en concret a Mallorca, existeix molt bona sintonia entre Més i Podem. Se’n parla menys que del País Valencià pel menor pes que té Balears en el conjunt de l’Estat, però la situació és similar, tot i que encara incerta. També val la pena recordar que, com al País Valencià, la suma de Més (o Compromís) i Podem és primera força, per sobre de PP i PSOE.
  • IU ha decidit no presentar-se a les eleccions generals amb la seva pròpia marca i ha obert la porta a ni tan sols presentar a Alberto Garzón com a candidat. La formació cerca construir algun tipus de “front ample” o “candidatura d’unitat” per a les Generals. Algunes federacions ja estan fent passes en aquest sentit. El fet és important, suposa el reconeixement d’una situació d’inferioritat que si bé ja era electoralment més que constatable, encara que hi havia sectors importants a Esquerra Unida que es negaven a reconéixer-ho. Encara n’hi haurà, veurem què passa amb IUCM i amb Izquierda Abierta, però és un important pas endavant. Això suposa no només la probable assimilació de l’esquerra històrica a l’Estat (representada primer pel PCE i, després per IU), sinó també una significativa aportació de militants i quadres. I més encara: IU està molt territorialitzada, porta anys fent política i ha forjat aliances amb partits nacionals o regionals com la Chunta a Aragó, Inciativa a Catalunya o Anova a Galícia. Si Podem i IU s’acaben avenint en alguna forma de confluència el projecte resultant sortirà, almenys a nivell de base, molt reforçat en militants i molt arrelat al territori.

En paral·lel a aquests moviments, apareixen titulars com el de El País que diu “Podemos busca liderar con su marca un frente de izquierda en las generales”. Ojo, “con su marca”. Està per veure quina voluntat s’imposarà, quin tipus de candidatura s’acabarà formant, qui la integrarà i quin nom li donaran, però que hi haurà candidatura unitària més o menys plural comença a ser la hipòtesi més probable. Al cap i a la fi, potser Podem no serà Syriza, però sí que pot ser Synaspismós.

Articles referenciats

Altres articles relacionats

Nota: Aquest article me l’han revisat en Biel Payeras i na Neus Suñer. Gràcies, tetes! 😉

Advertisements