És el contingut, estúpid

Bill Clinton arribà a la presidència dels Estats Units el 1992 recordant al seu contrincant, Bush pare, i als nord-americans que “it’s the economy, stupid”. De llavors ençà, s’ha emprat la mateixa estructura per destacar el quid de la qüestió. Allò que marca la diferència. En aquest cas, parlaré de continguts culturals i periodístics ja que, al meu entendre, és això l’important i no els suports en què es distribueixen. Aquest simple fet, que pareix tan obvi, és encara qüestionat en diferents àmbits, o bé pels consumidors o bé per les indústries.

En el cas dels diaris, no és estrany veure com alguns lectors digitals, avesats al tot de franc, es queixen de les restriccions de pagament que imposen alguns rotatius. És el cas del recentment estrenat Ara Balears, Catalina Serra va haver de fer una columna per repondre aquestes crítiques i explicar que no tot pot ser gratuït. Perquè realment és bo d’explicar però estranyament mal d’entendre. Pareix que, de tant de comprar diaris en paper, hem assumit que el que compram és el paper. Però el paper és només una part del que compram al quiosc, també hi ha la feina d’uns professionals del periodisme darrere que, vulgueu que no, també necessiten menjar. Així doncs, si no ens venen el paper, hem de continuar pagar la tasca d’aquesta gent. A poc a poc.

En el cas de l’entreteniment, especialment de la música però també el cinema i les sèries, és ben diferent. La comunitat, els consumidors ja ha entès que, en la majoria dels casos, si pot escoltar una cançó a Grooveshark o baixar-la directament, no necessita comprar-la. A la indústria, però, li costa entendre-ho i enlloc de canviar de model i deixar de vendre CDs, promou legislacions, com la polèmica llei Sinde-Wert a Espanya o SOPA i PIPA als EUA, que no fan més que restringir i, com diuen en castellà, “poner barreras al campo”. En aquest sentit, hem d’agrair que grups i artistes de tota mena vagin un pas per davant la seva indústria i siguin capaços, per exemple, de ser ells mateixos qui pugen les seves cançons a YouTube o de distribuir-les gratuïtament en els seus llocs, fins i tot sota llicències com les Creative Commons. Ells són qui han sabut trobar models alternatius i eficaços: aprofiten els directes, utilitzen el crowdfounding, venen marxandatge i segueixen distribuint CDs més com un objecte de culte que no pas com un suport universal i útil.

En definitiva, la xarxa està canviant el model cutural i tot el panorama comunicatiu. L’important és el contingut, no el suport. Qui no s’adapti, morirà. Això sí, que no es preocupin els romàntics, si no han mort els vinils, les revistes en paper, els CDs i els llibres convencionals seran mals de matar.

Les activitats de NNGG, notícia a IB3

Avui migdia, IB3 Notícies Cap de Setmana ha informat de que un grup de voluntaris de les Nuevas Generacions del PP ha netejat la platja de Cala Pi, al municipi de Llucmajor. La peça ha durat poc més d’un minut i ha inclòs una introducció de la presentadora, Virginia Galiano, diferents plànols del voluntaris i declaracions de tres d’ells: Eric Jareño (president de NNGG de Llucmajor), Pedro Álvarez (secretari general de NNGG Balears) i Fidel Elbaum. Podeu veure’n el vídeo a partir dels 36 minuts i 56 segons de l’informatiu a IB3 a la carta.

El fet que les joventuts del Partit Popular disposi d’una cobertura mediàtica com aquesta per part de la televisió autonòmica contrasta amb la nul·la presència dels mitjans públics en accions semblants organitzades per altres entitats, com ara el GOB.
Les NNGG (esquerra) són notícia netejant la platja. El grup ecologista GOB (dreta) no té la mateixa sort.
Fotos: Facebook de NNGG Balears i GOB Mallorca
Així doncs, a què és degut aquest tractament desigual? Segurament sigui causa de criteris únicament polítics, pura propaganda. Tanmateix, podem fer aquest exercici que tant s’usa ara de plantejar-nos el preu de tot. Quant costaria a qualsevol entitat que no siguin les NNGG aparèixer durant un minut i quatre segons a un dels programes més vists de les Illes? Segons el web de l’ens, vint segons de publicitat a IB3 Notícies Cap de setmana costen 950€. En altres paraules, el PP s’ha estalviat 3040€ en autobombo i les seves joventuts han pogut transmetre mitjançant la televisió pública el missatge que els interessava. Un indici més de que tornam al temps de la “PP3” d’en Matas i companyia.

Per què dic no a la LOMCE

La LOE deia:

“El sistema educativo español se orientará a […]  la formación para la paz, el respeto a los derechos humanos, la vida en común, la cohesión social, la cooperación y solidaridad entre los pueblos”.

La LOMCE diu:

“La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y  las cotas de prosperidad de un país. […]  Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación”.

I jo, com a alumne, dic: vull una educació que m’enriquesqui com a membre d’una societat plural, respectuosa, solidària i pacífica. Crec en el valor de les persones per damunt dels valors dels diners. Em neg a ser mercantilitzat i entès només com a part de l’engranatge econòmic que arracona una majoria de la societat mentre reporta guanys milionaris a una altra. Jo, com a alumne i com a membre d’una comunitat que,aspira a ser democràtica, igualitària i lliure dic NO a la llei Wert, dic NO a la LOMCE.
Vegeu també:

Pseudo-qualitat educativa per a un país en fallida a Bloko.info

L’aportació del 15M o les noves formes de mobilització

Ahir mateix es complia el segon aniversari de la històrica manifestació del 15 de maig de 2011 convocada per la plataforma Democracia Real Ya. Una manifestació que portà a les principals ciutats espanyoles el lema “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” i que acabà convertint-se en un moviment transversal d’ocupació de places públiques, resistència pacífica i gran notorietat mediàtica. Però què va fer, què va aconseguir, en realitat el 15M?

En primer lloc, en el pla polític i social el 15M va obrir tres grans debats: el bipartidisme, la responsabilitat de les caixes i bancs i el qüestionament del capitalisme. És a dir, per una banda és va focalitzar la responsabilitat de la crisi actual en els bancs i els dos grans partits que han governat l’Estat de la Transició ençà i, per altra, es provocà una tímida reflexió sobre “el sistema”. Aquestes reivindicacions, incipients aleshores, s’han convertit avui en dia en temes clau del debat polític, mediàtic i social. Difícilment s’entén la importància d’aquests dos debats en l’actualitat sense el toc d’atenció que suposà el 15M.

El 15M a Mallorca. El Rei en Jaume amb la bandera d’Islàndia i la màscara d’Anonymous. FOTO: anieto2k

En segon lloc, però, el 15M va aportar molt més que una crida d’atenció generalitzada i concreta, el 15M va suposar una nova forma d’organització pròpia de la generació que el protagonitzà. Hem de recordar que els orígens del moviment indignat els trobam en la resposta de la xarxa a una legislació que li anava en contra, el moviment #nolesvotes. Això no ho dic jo, ho apuntava David Bravo en un debat sobre de la Llei Sinde a RNE i, a més, els analistes del 15M han destacat que el 31% dels usuaris que tuitaren sobre l’#spanishrevolution ja havien

utilitzat l’etiqueta #nolesvotes. Vol dir això que el mèrit de tot aquest moviment és de la senyora Sinde? No, ni molt menys. Però sí que per oposició a la seva llei sorgí una manera de fer i d’organitzar-se que s’està imposant en els moviments socials i que és completament diferent de la lluita tradicional en partits i sindicats. El 15M creixé sobre la infraestructura tecnologia (l’organització en xarxes) i la base social que havia construit #nolesvotes i adoptà la seva descentralització (tant geogràfica, com temàtica).

El gran canvi, la gran aportació, l’abans i el després dels indignats no és cap de les seves reivindicacions, ni el ressó que obtingueren, ni els moviments germans que aparegueren en altres països, ni tan sols els projectes que en són deixebles: la gran fita del 15M ha estat canviar de manera radical l’organització política i social de base translladant-hi els principis de l’ètica hacker (col·laboració desinteressada, interdisciplinarietat, organització horitzontal, integració en xarxa). D’aquesta manera, les protestes socials s’han convertit en fets radicalment diferent a les grans manifestacions i han adoptat un format més petit, més variat, més concret (tot i que sembli paradoxal) i més descentralitzat: és el cas de les protestes anti-desnonaments de la PAH, dels ‘escraches’ o del recent #toqueabankia.

Alguns ho han anomenat les mobilitzacions P2P, és a dir, l’establiment d’una estructura social de base dispersa, difosa, basada en la col·laboració voluntària molts de pics espontània, amb una gran capacitat d’adaptació i amb multiples aparences i formats, una forta estructura i presència en xarxes. És un canvi radical des de la perspectiva de l’organització ciutadana perquè acaba amb les formes tradicionals de mobilització social, des de les protestes sindicals a les iniciatives legislatives populars (o almenys obliga a revisar-les).

En altres paraules, el 15M no ha canviat el fons: la política segueix sent el que era. Ha canviat la forma de protestar.

Els populismes són els pares

Quan un nin o una nina petita descobreix que els Reis no existeixen (els Reis Mags, s’entén, els altres encara sí), que són els pares, sol ser un trauma important. Normalment la cosa comença amb una sospita: com és que els Reis surten per la tele i a la meva cituat alhora, com és que els pares no em deixen obrir l’armari a principis de gener, com és que de cop i volta tots els anuncis són de juguetes… Fins que finalment, de manera més o manco autònoma i més o manco natural s’arriba a la conclusió de que els Reis Mags no existeixen, de que són els pares.

Amb el populisme passa una cosa semblant. De tot d’una, ens diuen que tot i tothom és populista: l’anterior Pla Estatal de Vivenda, el govern del Perú que nacionalitza Repsol, la política de Zapatero i Beppe Grillo i el M5S. Però no només això, sinó que també és populista, per exemple, la dreta antiislàmica i la política econòmica i fiscal d’Obama. En definitiva, populista és tot allò que no agrada a qui escriu l’article.

Tal vegada per això pugui ser útil anar als diccionaris, a veure què és populista i què no. Segons la RAE, “populismo” no existeix i “populista” és “perteneciente o relativo al pueblo” fet que, en política, no està gens malament. En català la cosa canvia una mica, atès que el “populisme” pot ser un “corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble” i, per tant, ho hauríem de ser tots; o pot ser l’”aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. És curiós com, en la nostra llengua, un accepció gairebé contradiu l’altra.

Així doncs, què és el populisme? Costa de creure que Libertad Digital qualificàs Zapatero de ser “perteneciente o relativo al pueblo”, així que el significat d’aquest mot queda de nou en entredit. Més que als diccionaris, per tant, intentaré recòrrer al gran Sampedro, que va dir això: “Tanmateix, com va dir el gran Sampedro (l’enyorarem molt), “el sufijo ‘ismo’ implica un uso abusivo. Por ejemplo, se dice que un señor es oportuno porque llega en el buen momento, pero cuando hablamos deoportunismo ya hay un sentido peyorativo. Lo paternal es un ambiente encantador, mientras que paternalismo es un abuso de la fuerza de ser padre. El capitalismo es el abuso de quienes tienen el capital”, així que tal vegada puguem infereir que el populisme seria un abús del poble per a assolir uns fins. Tanmateix, “populista”, si un dia va significar qualque cosa, avui ja és una paraula tan desgastada que no val la pena intentar recuperar. El que sí estaria bé fer és aprendre a atacar els adversaris polítics o ideològics amb arguments més contundents que el del populisme, sobretot per no caure en el populisme. Dixit.

Un pas en l’hel·lenització política: l’eix europeu

Ahir vespre el web de El País avançava unes dades que avui dematí es recullen en portada del periòdic: es tracta del sondeig de Metroscopia sobre el clima polític madrileny. L’enquesta mostra una sèrie de dades i indicadors molt a tenir en compte, no només per la Comunitat de Madrid, sinó per la traducció que puguin tenir en clau estatal. Segons El País, si demà se celebrassin eleccions a l’Assemblea de Madrid, el PP perdria 18 dels seus seus 74 representants mentre que el PSOE en perdria 6 dels seus 36. IU i UPyD, en canvi, en guanyarien 16 i 8 respectivament.

El que sabem: les xifres

En altres paraules, caiguda antològica i sense precedents històrics (llevat de quan encara era AP) del Partit Popular madrileny, caiguda també històrica dels socialistes i ascens meteòric d’IU i UPyD. De tota manera, val la pena entrar més de ple en l’anàlisi de les dades que ofereix Metroscopia.

metroscopia-madrid

Resultats de les eleccions madrilenyes segons Metroscopia

A la dreta, tenim l’esfondrament del PP i la seva majoria absolutíssima. La formació conservadora passaria a tenir 54 diputats, perdent-ne 18 dels 72 de que disposa actualment. On se’n va el seu electoral? Segons el sondeig, aproximadament un 30% dels antics votants conservadors o bé no ha decidit quin partit votaria en lloc del PP o  bé ja té clar que no votaria. Per contra, aquells que elegirien altres opcions polítiques són una clara minoria (menys d’un 4% es decantaria per PSOE o UPyD, els dos principals beneficiats del desencant amb el partit de Govern).

A l’esquerra, la patacada dels socialistes és també considerable, atenent que perdrien una sisena part dels representants, marcant-se així el pitjor resultat de la història del partit. Tanmateix, això de que el PSOE estigui immers en una dinàmica de fracassos electorals considerables no és cap novetat. De fet, després de les generals, s’han anat succeint les derrotes en les autonòmiques gallegues, basques i catalanes; va ser un dels primers temes que vaig tractar quan vaig començar a escriure a Bloko. Des d’aquesta perspectiva, el fracàs no deixa de ser fracàs, però no és una catàstrofe tan grossa. La realitat, però, és que tant IU com UPyD empenyen i la situació de desprestigi i desencant amb el PSOE és crítica. El seu actual líder a nivell estatal, Alfredo Pérez Rubalcaba, no és aprovat pel 78% dels seus propis votants de Madrid, mentre que el cap dels socialistes madrilenys, Tomás Gómez, és desaprovat per un 59% dels seus electors. Amb tot, l’esquerra alternativa (digau-li alternativa, radical, o simplement esquerra, el cas és que es diferencia de la socialdemocràcia tradicional) augmenta el seu suport recollint un 16% dels votants del PSOE i un 18% dels d’UPyD. D’aquesta manera, IU passa dels 13 als 29 diputats,  sent el partit que més creix.

Al centre, o al purgatori ideològic, UPyD segueix creixent i dobla el seu suport polític, tot i perdre aquest 18% d’electors en favor d’IU, que segurament serien, alhora, antics desencantats socialistes que haurien optat per una opció alternativa a la seva i ara opten per l’altra alternativa (si no, és difícil d’entendre que tanta gent es passi d’UPyD a IU).

Un poc més enllà: una altra dosi d’hel·lenització positiva

Ara que coneixem les dades i més o manco les hem entès, hem de cercar-ne les conseqüències. Quina és la tendència de la política espanyola? A què ens abocam? Òbviament, ni jo ni ningú disposam d’una bolla de vidre que ens ho pugui anticipar, però això no ens priva de fer les nostres especulacions.

En primer lloc, les dades sobre Madrid són una prova més de que la dicotomia PP-PSOE s’està rompent en favor d’una panorama més plural i d’un vot més crític, necessàriament més dividit. En aquest nou panorama, irrompen amb força IU i UPyD. De la mateixa manera, s’obre un nou eix polític que la societat té en compte a l’hora de decantar-se per uns o altres. Es tracta de l’eix europeu: els crítics amb Europa i els europeistes  El posicionament en aquest eix ha estat determinant en països d’Europa del sud com Grècia i Itàlia, amb SYRIZA i el Moviment 5 Estrelles com a principals protagonistes en cada un dels casos  (vaig dedicar una entrada a comparar els cas italià amb el que podria ser el futur panorama espanyol). A l’Estat espanyol, els euroescèptics que poden jugar aquest paper són els membres d’IU, mentre que els encara dos principals partits segueixen apostant per l’europeisme i UPyD es manté, com en gairebé tot, en una posició de cautela subjecta als canvis que es vagin produint.

Així doncs, podem parlar d’hel·lenització en un aspecte més de la política, no només en el que es refereix a la caiguda del sistema tradicional de partits i el bipartidisme. Em referesc a l’hel·lenització pel que fa a la irrupció de l’eix europeu en el panorama polític, així com al suport creixent de l’euroescepticisme, simptomàtic a tota la zona castigada per l’asutericidi de la troika, els memoràndums i els rescats.

Personalment, si m’ho permeteu, crec que l’hel·lenització política en aquests dos sentits que comentam -la caiguda del bipartidisme i la rellevància de l’eix europeu- és totalment positiva i enriquidora per al debat i la democràcia.

NOTA: Perdonau-me que els enllaços que no duen directament a l’enquesta d’El País duguin a altres articles meus, però he cregut important basar-me només en opinions i anàlisi fets per mi mateix a fi d’intentar mantenir el rigor i l’anàlisi crítica en aquesta qüestió. A tots els mitjans podeu trobar altres punts de vista iguals o més vàlids que el meu.