L’hel·lenització de l’Espanyistan

“España no es Grecia”, s’encaparrota en repetir el Govern. S’ha dit i escrit molt sobre si és o no és així en el pla econòmic, però l’estudi de Metroscopia que ha publicat avui El País indica que, com a mínim l’escenari polític espanyol s’assembla cada vegada més a l’helè.
Si comparam ambdues situacions podem veure com el bipartidisme clàssic grec (Nova Democràcia i PASOK) caié fins al 41’94% les passades eleccions, tot i que el sistema electoral grec li ha permès formar govern un govern de concentració. La reculada d’aquests partits fou aprofitat, sobretot, per la coalició d’esquerra SYRIZA, els Grecs Independents (GI), una excissió de Nova Democràcia, i Alba Daurada (AD), el partit neonazi.
Així mateix, a l’Estat espanyol el bipartidisme està començant a recular de manera dràstica i se situa en el 53’1%, un fet especialment rellevant si tenim en compte que a les passades eleccions de 2011 els dos principals partits espanyols concentraven el 73’35% del vots. Això es deu, essencialment, a la nefasta tasca de la darrera etapa del govern Zapatero i a l’actual gestió del PP, que sembla voler superar les pífies de l’anterior govern i ja ha perdut prop del 30% dels seus votants. Per altra banda, l’ascens d’Esquerra Unida (el partit que podríem considerar més proper a SYRIZA, almanco a nivell estatal), és relativament moderat si el comparam amb el que experimentaren amb els seus companys helens, segurament degut a la mala feina a l’oposició, amb un líder poc carismàtic com Cayo Lara i un programa pràcticament inexistent (mira per on, com el PP!).
Tanmateix, si salvam les diferències entre EU i SYRIZA i descomptam a Espanya el factor dels partits nacionalistes (que integren bona part d’aquest “Altres”), podem concloure que la situació política espanyola és cada vegada més semblant a la situació política hel·lena anterior a les passades eleccions parlamentàries de juliol.
A més a més, a banda de la situació política, cal tenir en compte altres indicadors socials i econòmics. Vet aquí dos d’ells: que les primes de risc grega i espanyola, juntament amb l’hongaresa, són les dues més altes de tota Europa i que Espanya i Grècia són els dos estats europeus amb major taxa d’atur.
D’aquesta manera, doncs, crec que podem concloure que “España no es Grecia”, però cada vegada se li assembla més. Tal vegada podríem dir que esteim vivint l’hel·lenització d’Espanyistan.

Saltant la Línia s’escriu en clau d’At Versaris

Saltant la Línia s’escriu en clau d’At Versaris des que va nàixer l’estiu passat, en un intent d’alliberar pensaments en textos llargs que pretenen impactar a l’espectador, dir alguna cosa. El propi nom del bloc està extret d’un vers d’Els Orfes d’Occident, un tema d’aquest conjunt de rap de Sabadell format per Dj Singular a les bases i Rodrigo Laviña i Pau Llonch a les veus. Aquest últim, fou detingut el passat dia 18 d’aquest mes de juliol per presumptes delictes relacionats amb la vaga general del 29-M, i posat en llibertat hores després.  Coses que passen als països que no acaben de fer amistat amb la democràcia.

Amb les primeres notes de baix de l’instrumental de Quan Tornis. Quan Marxisi les veus de Pau i Rodrigo omplint la sala, ha tornat Saltant la Línia sense preludis, amb un enlairament brusc. Esperam arribar una mica més enfora que Mariano Rajoy amb helicòpter, o no… dependrà de s’Eixam. I és que aquest bloc s’ha convertit en una alternativa als períodes d’inactivitat del periòdic digital que va engegar el seu viatge fa quasi un any i que encara necessita una forta empenta.
Però l’actualitat no espera i cal actuar. Si no que li demanin a Isern i Bauzá, que han tardat un any en paralitzar les obres del Palau de Congressos que posaren en marxa de nou quan tornaren al govern, després que l’executiu d’Aina Calvo ja les paralitzàs al seu moment, mesura que criticaren durament els populars. En aquest cas, però, ho fan per responsabilitat política i els hi ho hauríem d’agrair. Idò res, gràcies. No, gràcies per què? Ah, gràcies per destinar entre 2 i 3 milions d’euros a acabar la façana exterior perquè no sembli un “edifici fantasma”. Idò gràcies per preservar la bona imatge de la façana marítima de Palma. La bona imatge visualment parlant perquè, des d’un punt de vista administratiu, la bona imatge de Palma va caure el 1937 amb l’afusellament del batlle Emili Darder.
I és que sembla que dir les coses pel seu nom és una tònica no compartida per la majoria dels mitjans. Així, no ens ha d’estranyar llegir el següent titular al Diari de Balears: Endavant afirma que tots els membres del PP són “enemics de la llengua”. I és que en aquesta terra s’ha de col·locar una taula al carrer i convocar una roda de premsa per dir que els membres del PP són enemics de la llengua, després d’un any de massacre continuada al català. Esperam la seva pròxima compareixença per explicar a la societat que la detenció del company Pau Llonch és un acte de repressió i no de defensa de la seguretat ciutadana.
Tanmateix, sempre ens quedarà París i el Funkyi At Versaris per posar banda sonora aquest bloc i a aquesta lluita.

Pena i tristor ja no rimen amb “quan marxis”.
Estic buit de buidor i no gasto records nostàlgics.
Pensis el què pensis ja no ens matarà el silenci.
La música i la passió no són pas amants dels necis.

Contradiccions: una democràcia que ha de vèncer

L’escriptor espanyol Antonio Gala va dir que “La dictadura se presenta acorazada porque ha de vencer. La democracia se presenta desnuda porque ha de convencer”. Em pareix una afirmació molt encertada per tractar un tema del qual tots en som responsables: la democràcia en la que vivim, ni es presenta nua ni, molt menys, convenç.

El desprestigi de la classe política és un fet evident i lògic, si tenim en compte la incompetència del nostres governants i el poc criteri del conjunt dels electors. Més enllà d’això, però, hem de tenir en compte la perversió del propi sistema democràtic. Un sistema democràtic que, al nostre estat, no hem acabat de “despervertir” d’ençà de la transició. La democràcia espanyola pateix una separació de poders poc efectiva, un model d’organització territorial i fiscal injust, una llei electoral que oprimeix les forces minoritàries i que perpetua el bipartidisme i unes institucions completament anacròniques (entre les quals, la monarquia n’és l’exemple més clar). Tanmateix, toca parlar d’un nou atac a la democràcia efectuat no per miners rebels, ni funcionaris caparruts, sinó per un dels propis partits que en participa. Convergència i Unió ha proposat al Congrés que creï una delicte de violència urbana i que es revisi el dret de reunió. El nou delicte de violència urbana podria suposar presó provisional de manera cautelar, a més d’afegir altres tipus d’agreujants. CiU també ha demanat que es tipifiqui de manera específica l’organització i la difusió de protestes on es puguin dur a terme actes considerats il·legals.

La intenció d’aquestes mesures no és altra que donar cobertura legal a la repressió de les manifestacions i protestes que ve patint el govern central i els executius autonòmics, una “demostració de força” que no fa més que confirmar que els manifestants esteim fent les coses bé i que realment els preocupa la crispació social que estan provocant. Una altra mostra d’això són les constants al·lusions a Grècia, sobre les que recoman aquest article, com si els manifestants del país hel·lènic i les forces polítiques del seu entorn (SYRIZA, per exemple) fossin el paradigma del mal.

En definitiva, davant la indecència i la incompetència de la classe política dominant en la nostra democràcia, aquesta està tornant incapaç de convèncer ningú i, per tant, no troba més remei que “vèncer” a la força. Dixit.

Nota: Aquest article no ha sorgit de l’aire del cel, igual que el nou aspecte del bloc. Pròximament en Francesc us posarà al dia 🙂