Per què l’esquerra perd: la victòria conceptual de la dreta

L’esquerra és dèbil. Avui mateix he llegit algú que afirmava que “l’esquerra sempre està en crisi, fins i tot quan mana“.Convé que ho acceptem i que l’esquerra mateixa, si pot i li plau, intenti canviar-ho. Nosaltres podem analitzar, si voleu, les causes d’aquesta debilitat pròpia, d’aquesta crisi constant. Des del meu parer, i tenint en compte que he fet un nul estudi previ i no dispòs de cap tipus de rigor, plantejaré que la debilitat de l’esquerra pertany a l’àmbit de les idees, als conceptes sobre els quals s’articula la cultura política. Perquè com diuen a Airbag, mirant la xuleta, “el conceto es el conceto

Problemes socials col·lectius Vs. Problemes individuals

Si anam d’allò general a allò una mica més específic i d’allò global als assumptes que ens toquen més de prop, sense abandonar l’àmbit conceptual, crec que el primer error de l’esquerra -o encert de la dreta, no ho sé- és permetre que els problemes socials es plantegin com a problemes individuals, d’acord amb el que propugna el neoliberalisme. És a dir, la percepció general del fet que algú sigui desnonat és que aquella persona té un problema i no que la societat -i per tant, també nosaltres- tenim un problema. La dreta ha aconseguit que cadascú cerqui solucions individuals als seus problemes i es defugi de la cerca col·lectiva en l’àmbit polític de maneres de fer alliberadores per a la massa. Aquest fet ha conduït, de manera lògica i gairebé inevitable  a la difuminació del tradicional concepte de “classe” -i per tant, de la “lluita de classes”- que havia plantejat des de Marx fins fa no-res.

Classes socials Vs. Classe mitjana universal

Per a acabar amb el concepte de “classe”, la dreta induí al següent raonament: “si tots tenim els nostres problemes i són nostres i no de tots, és que tots som iguals”. Estendre aquest “tots som iguals” fals des d’un punt de vista econòmic a l’àmbit conceptual sorgí una “classe per a governar-los a tots”, que diria Tolkien, la classe mitjana universal. A partir de llavors, tots passàrem a ser classe mitjana llevat dels morts de fam i els podrits de diners amb qui ningú s’identificava ni s’identifica. Per cert, sobre aquest tema de les classes socials recoman aquest article i, si us fa ganes (jo encara no el tenc), el llibre. D’aquesta manera, el neoliberalisme consagrà una de les seves majors victòries: acabar amb la lluita de classes (o el que és el mateix, amb el modus operandi de l’esquerra a nivell polític) acabant directament amb el concepte de classe. Una jugada mestra, per això la “guerra de classes” la guanyen ells, perquè conceptualment ha mort. Ho va dir Warren Buffet, un dels multimilionaris més rics del món: “Claro que hay lucha de clases. Pero es mi clase, la de los ricos, la que ha empezado esta lucha. Y vamos ganando”.

Transició com a punt de partida Vs. Transició com a punt d’arribada

Per últim, m’agradaria centrar-me una mica més en el cas espanyol per exposar el que crec que ha estat un error històric: la visió de la Transició que s’ha imposat és la del punt d’arribada que ens porta una democràcia i una societat millor, en lloc de la que defensaria que la Transició no va ser més que un punt de partida per a començar a construir una democràcia ciutadana i real i una societat justa i igualitària. Una vegada que coneixem, o almanco ens hem plantejat, la debilitat conceptual de l’esquerra, cal cercar-hi, com he dit, solucions i maneres de que l’esquerra pugui remuntar aquesta guerra. Ja veurem què passa.

Advertisements

L’espai polític del jovent i la mort de la cultura de la Transició

Les coses canvien més ràpid del que som capaços d’entendre i fins i tot de percebre. Avui en dia, els mecanismes de participació democràtica i les institucions que promogué la Transició i que han regit la política espanyola fins ara no serveixen, estan desprestigiats i/o són insuficients. L’enorme poder dels partits, la falta de democràcia interna, el sistema electoral i, sobretot, els mamuts que els controlen impedeixen que aquests servesquin com a eina de transformació política i social. Els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, perden afiliats  i credibilitat cada dia que passa. A més, necessiten una profunda renovació, sobretot si tenim en compte que els seus dirigents duen dècades ocupant el mateix seient.

Així doncs, què li queda a la generació que no ha viscut el moment clau de la Transició ni se sent filla del seu llegat de consens, ordre i participació política mitjançant aquests organismes enormes i poderosíssims anomenats partits polítics? Hem perdut els joves l’interès en la política o la desafecció i la manca de credibilitat actuals tenen una explicació diferents? Quin és, en definitiva, l’espai polític dels joves? Com participam?

Si ens hem de regir per l’afiliació a partits polítics, per exemple, la participació en política del meu cercle d0amistat tendeix a 0. Si ens regim, en canvi, per l’interès per l’actualitat, la sensibilitat social o fins i tot la identificació amb una certa ideologia, la cosa canvia. El fet, però, és que el jovent no participa ni participarà en les formes de política actual perquè, senzillament, no estan fetes per nosaltres. La cultura política que hem heretat del moment històric que va ser la Transició ve marcada per un poder enorme dels partits, per una política configurada per ells i per a ells i allunyada de la ciutadania; en definitiva, un joc democràtic fet per resistir, per lluir consens, per ser estable en el context en el qual va ser creat.

Al 2013, la societat és dinàmica i està profundament interconnectada. Disposam de tots els avantatges tecnològics que ens permeten traslladar les inquietuds de cadascú a l’espai lliure, no jerarquitzat i no burocratitzat que és internet. La xarxa s’ha convertit en l’àgora, el lloc públic de discussió política i de posada en comú dels interessos dels ciutadans. El zoon politikon modern dóna la mateixa o més importància al cara a cara entre el president del govern i el cap del principal partit de l’oposició que a una conversa a Twitter on participen milers de ciutadans. No només això, sinó que internet elimina les barreres físiques i temporals que imposen les formes tradicionals de participació política (no fa falta ser a les sis davant el Palau de la Mar per reclamar la dimissió del president, ni reunir-se cada setmana amb els companys de partit per debatre i plantejar respostes a la situació sociopolítica i econòmica). Tanmateix, la participació ha de ser activa arreu i, si bé és ver que hem de potenciar la xarxa com a espai de debat i formació política, no podem obviar la necessària participació activa en tots els altres àmbits. Ara bé, també hem de ser conscients del nostre moment històric i de les nostres circumstàncies i lluitar, així, per construir una nova realitat política pròpia de la nostra generació que sigui, i ho serà ben fàcilment, millor que l’actual.