Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Advertisements

7 thoughts on “Mallorquins; aquella tribu exòtica

  1. Quan s’unii sa identitat cultural d’aquests territoris serà en castellà amb una cultura metropolitana (Barcelona, Palma, Valencia), no creus?

  2. Per un conjunt de situacions, sobre tot pes fet de ser una illa, hem anat construint i mantenint una cultura, costums i manera de xerrar diferents a sa de qualsevol altre territori. Tot això molt entrecomillat, ja que ses diferències en certs aspectes són mínimes i en altres bastant grans. Però aquesta cultura identitària nostra no té un cartell de presentació. No “s’exterioritza” bé perquè tampoc hi ha massa intenció de fer-ho. És nostra i vàlida per noltros, qui s’hi vulgui interessar benbingut sia, i qui no, idò tan panxos. Com que aquesta cultura no té una “importància” o influència dins altres territoris, tampoc se li presta massa atenció desde s’exterior. A la vegada, passa tot lo contrari. Sempre hi ha hagut centralitzacions, té a veure amb s’avarícia i sa prepotència des que volen ser superiors; i ses petites cultures com sa nostra queden desprestigiades o menyspreades per ses “grans cultures” representatives des conjunt.

    Estodiant una miqueta de literatura hispanoamericana en general, mos trobam que ets escritors quan tenien intenció d’escriure quolque cosa significativa ho feien en espanyol europeu. Perquè s’espanyol de cada país d’hispanoamèrica no era pres enserio pes espanyols ibèrics. A poc a poc neix un sentiment d’orgull des seu propi espanyol i comencen a escriure així com xerren, però amb un petit glosari de lèxic propi “traduït a ibèric” al final. I així com tot dins s’histori cau pes seu propi pès, acaben escrivint sense glosaris ni res. Escriven ells per ells, perquè ja no senten que se seva cultura queda eclipsada baix s’imperialisme ligüístic de s’espanyol ibèric. Dins es joc de superioritat-inferioritat, lo que està considerat millor-pitjor, bé-malament, hi han d’entrar ses dues parts. Quan mos donem compta que tot això són tonteries que s’aniràn entenguent a poc a poc, serem lliures. I crec que ara, sa nostra “petita” cultura mallorquina està dins aquest procés.

    Bé, s’accepten incisos, qüestions, pedrades etc dins aquesta reflexió.

    Un saludo! 😉

    • És un punt de vista molt interessant. Sempre va bé comparar-se amb altres literatures i amb altres espais comunicatius per tenir una idea de com poden anar les coses.
      Així mateix, per mi el focus de la qüestió no és tant com es fa servir la llengua, sinó quina visió es dóna i es té a Catalunya de Mallorca i altres territoris.
      Gràcies pel comentari.

    • Jo pens que cada vegada esteim més units culturalment. No veig gaire diferències entre territoris. Les veig més entre generacions: estic a un nivell més proper, culturalment, d’un jove d’un altre territori, que d’una persona major que visqui devora ca meva. No creis que s’està enfocant malament?

      • Òbviament, hi ha fortes diferències generacionals, però crec que el bessó de la reflexió no va per aquí, sobretot pel que fa la llengua catalana i al seu àmbit.

  3. Pingback: Normalitzar-nos per a fer país - Media.cat - Observatori crític dels mitjans

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s