Perdre les eleccions i queixar-se a l’àrbitre

M’enfada veure què pensa molta gent, molts companys i companyes, dels resultats de les eleccions d’ahir. Molta gent crítica, fins i tot alguns militants. La conclusió general és “somos un país de idiotas” (o “no tenim representació a Madrid perquè no ens la mereixem”, pels més sobiranistes). Aquesta és la conclusió, la gran anàlisi. No pos exemples per no atacar a ningú i perquè tots n’haureu vist… “Jo emigro, quina puta merda de país”.

Segurament, per a molta gent, els resultats d’ahir no són gran cosa: el PP segueix sent primera força, Podem no ha aconseguit sorpassar el PSOE i MÉS no ha obtengut representació a Madrid. Entenc la decepció, la frustració i la ràbia. D’acord. Ara bé, la reacció és patètica. “Som imbècils, som idiotes, som un país de pandereta”. Som una societat de masoques que no sap votar? No és això, senyores i senyors, no és això de cap manera. Dir això, posar aquestes excuses, és sortir per peteneres; és queixar-se de l’àrbitre, és no fer autocrítica.

No entraré en aquestes tres qüestions elementals, però les vull esmentar:

  1. El PP és un partit amb centenars de milers de militants, amb un relat perfectament coherent -encara que a molts ens sembli poc creïble- i amb un suports, uns pressuposts i un capital humà molt potents. No és tan estrany que siguin primera força.
  2. El PSOE, en menor mesura, també. No és tan estrany que siguin segona força a nivell estatal.
  3. Existeix el vot dual, que porta molta gent a votar diferent en funció de l’àmbit dels comicis; no és tan estrany que MEŚ no hagi obtengut representació.

El que més m’emprenya no és només que s’ometin aquestes tres qüestions fonamentals de l’anàlisi, sinó que, com deia, les queixes siguin sempre cap als votants i tendesquin a incloure més aviat poca autocrítica. Que no, que està mal fet. El votants són sobirans, la societat és sobirana, i no s’equivoquen; s’equivoquen les organitzacions en les seves estratègies o ens equivocam nosaltres analitzant-ho sense tenir tota la perspectiva.

Quan has perdut, quan no has aconseguit un bon resultat, més val fer autocrítica i replantejar-s’ho; és injust i inútil culpar la societat. És com en el bàsquet: quan vas perdent, quan expulsen a un company, quan estàs fora del partit; és injust i inútil culpar l’àrbitre. És un error. Si no ho ha vist, no ho ha vist. No se li pot donar més voltes. A entrenar i a replantejar l’estratègia, sempre és millor opció que seguir-se queixant i guanyar-se una tècnica. Al proper partit hem de ser-hi.

#TambiénLosHipsters, una genialitat de la comunicació política

Les campanyes electorals són un moment d’activitat frenètica, on cada partit té un pla definit i detallat per col·locar el seu missatge on més el pot beneficiar. No hi ha lloc per a la improvisació. Si hi ha errors solen ser perquè el guió estava mal traçat o perquè s’ha sortit del guió. El Partit Popular és una màquina electoral que, tot i el moment difícil en què es troba, és tan implacable com el que més i encerta molt més que no falla.

Avui el candidat-ombra dels conservadors, Mariano Rajoy, ha fet aquest tuit i el PP ha llançat el vídeo que hi ha més avall.

Ara mateix (són les 18.15h del 7 de desembre), #TambiénLosHipsters és el tercer Trending Topic a Espanya i en unes quatre hores han compartit el vídeo més de mitja dotzena d’amics meus de Facebook que no són votants del Partit Popular. Un vídeo amb humor, que és agradable de veure i que té una estètica prou atractiva per una part important de la població està corrent com la pólvora, per molt que la majoria de gent el difongui per fer broma.

Per comprendre per quin motiu llança aquest vídeo el PP hem de fixar-nos en dues coses 1) a qui va a adreçat? 2) per què interessa al Partit Popular adreçar-se a aquesta gent?

Víctor Lenore té un llibre que fa molt bona pinta i que encara no he llegit; es titula “Indies, hipsters y gafapastas”. En una entrevista a eldiario.es defineix en molt poques característiques com són els hipsters: joves, de classes mitjanes o mitjanes-altes, formats, consumistes i urbans. Són el perfil de votant que se li escapa al Partit Popular i que lluita per atreure.

El votants del Partit Popular són vells. La incidència del PP en els grups d’edat més joves és dramàtica, són quarta força –QUARTA!– en la franja d’edat de 18 a 44 anys. Els conservadors aguantaran bé en els grups de més edat, en les províncies rurals i en les zones on tenen més estructura, però això potser no dóna per seguir governant. Així doncs, els gurús del partit no perden el temps i van a pels joves i a per les classes mitjanes urbanes. Els partits nous han seduït el jovent i els nous votants i el PP ha deixat de ser l’única opció per a aquells que no volen votar esquerra, cal posar-se les piles.

Distribució de la intenció de vot+simpatia per grups d'edat segons l'últim CIS.

Distribució de la intenció de vot+simpatia per grups d’edat segons l’últim CIS.

El periodista Ignacio Escolar va fer un interessant article que es titulava “Por qué la vicepresidenta sale hasta en las farolas“. Allà, Escolar ve a explicar el mateix problema del PP per arribar al vot més jove i urbà, però partint d’un fet diferent, el protagonisme que se li està donant en campanya a la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría.

En conclusió: el PP sap molt bé què fa i per què apel·la als hipsters. Fer-ne befa és difondre-ho i l’objectiu està ben traçat, és perfectament coherent amb els reptes de campanya dels populars. El Partit Popular té un problema amb els joves i a les grans ciutats, però farà el que faci falta per solucionar-lo. Només queda per veure què fan la resta de partits i la societat civil per donar-li la volta al missatge, per neutralitzar-lo o per fer-lo servir a favor seu. Alguns ja ho intenten.