Nació i victòria: de La Marsellesa a la Balanguera

Avui dematí tenia una estona i m’he posat a llegir sobre les eleccions franceses. A El Mundo m’he trobat una anècdota sobre el candidat de l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon, que m’ha semblat interesantíssima: “Por primera vez, concluyó el acto con La Marsellesa, no con La Internacional: fue una forma de subrayar que ya no está en los márgenes y que realmente aspira a la presidencia”.

Dissabte passat vaig ser a l’assemblea fundacional del nou partit dels Comuns catalans. Quan ja acabava l’acte li vaig comentar a una companya “ha faltat posar Els Segadors“. No va faltar, just ho havia acabat de dir i l’himne nacional de Catalunya va començar a sonar pels altaveus mentre en Xavier Domènech, n’Ada Colau i la resta de dirigents i assistents de l’assemblea l’anaven cantant petit petit, alguns amb el puny alçat.

Aquesta mateixa setmana he publicat a la revista l’Altra Mirada (pàgina 26) un article sobre l’altre símbol nacional per excel·lència a part dels himnes: la bandera. A l’article em dedicava bàsicament a defensar l’ús desacomplexat de la bandera de Mallorca per fer polítiques transformadores a l’illa.

A l’Estat espanyol hem patit sempre el segrest retrògrad i conservador de la identitat nacional espanyola, molt condicionada pels quaranta anys de franquisme. Això ha entorpit tot els intents de reformulació progressista d’aquest sentiments d’espanyolitat, cosa que sí que ha estat possible a altres països mediterranis com ara Grècia.

Aquesta debilitat, però, és alhora fortalesa per a les nacions perifèriques de l’Estat espanyol. L’encara dirigent de Podem i un dels teòrics més potents de l’esquerra castellana, Íñigo Errejón, reivindicava en una tribuna a Público la necessitat de “construir una Patria plurinacional, popular y democrática”. Errejón sap que l’Espanya de Podem no pot ser com la Grècia de Syriza ni com la França de Mélenchon. A l’Estat espanyol, les identitats de les nacions sense Estat són sovint tant o més fortes que la identitat nacional espanyola (a Catalunya, sense anar més lluny, està claríssim que genera molt més consens Els Segadors que la Marxa Reial espanyola). Aquest fet, que complica les coses a una força estatal com Podem, dóna molt de camp per córrer a les forces populars i nacionalment autocentrades de Catalunya i de Mallorca, però també del País Valencià, Galícia, el País Basc o Navarra.

Una mica en síntesi, la idea que voldria fer traspuar de totes aquestes anècdotes i reflexions aïllades seria més o manco aquesta: fer política a (per exemple) Mallorca permet explotar sense complexes tota la potencialitat de la simbologia nacional (mallorquina i perifèrica) com ara La Balanguera o la bandera.

Al cap i a la fi, estam parlant d’emprendre un exercici de construcció nacional-popular en una nació acomplexada i atrevessada per diferents sensibilitats nacionals, que segurament són encara més i més matisades en els espais militants. No és una cosa senzilla. Tanmateix, per explotar els elements nacionals amb èxit fan falta dues coses: atrevir-s’hi i saber-ne. Mélenchon segurament ha encertat posant La Marsellesa en plena remuntada i en la repta final de la primera volta de les presidencials franceses. Syriza va encertar quan aconseguí guanyar les eleccions gregues apel·lant a l’orgull nacional hel·lè, cosa que, per altra banda, mai s’havia atrevit a fer de la mateixa manera l’esquerra d’aquell país.

Què hauria de fer l’esquerra mallorquina autocentrada per explotar políticament el sentiment i els símbols de mallorquinitat? D’entrada, ja ho hem dit, atrevir-se. Desacomplexar-se, deixar de preocupar-se per ofendre els puristes ‘del rotllo’ i no martiritzar-se els adversaris intenten etiquetar-la com a “nacionalista”, “pancatalanista” o qui sap què.

En aquest cicle, l’entorn del sobiranisme progressista mallorquí està tenint un debat profund sobre estratègia, identitat i discurs (s’hi fa menció en aquest article de Toni Trobat i en molts altres, així com en el llibre “Somnis Compartits” i en les jornades que organitzaren fundacions Emili Darder i Pere Mascaró). Algunes de les conclusions més reformistes i atrevides aposten per “autocentrar” la política illenca, construir una identitat mallorquina més inclusiva i menys basada en elements com el lingüístic i aterrar les reivindicacions tradicionals de més autogovern i sobirania en qüestions concretes i palpables, com ara la gestió aeroportuària.

L’espanyolisme retrògrad no ha estat històricament capaç d’imposar-se com a identitat nacional dels mallorquins, de la mateixa manera que no ho ha fet de forma majoritària cap tipus de catalanisme essencialista, que no ha superat mai el sostre de cristall de la (necessària) resistència política i cultural. El moment polític és idoni per fer com Mélenchon, per superar els esquemes clàssics i construir una identitat mallorquina nova (amb elements antics, per descomptat) i a l’ofensiva.

Aquesta estratègia, però, necessita d’un rerefons simbòlic. Si s’aposta per formauna manera diferent de fer discurs i de parlar de què és i com volen que sigui el poble de Mallorca, s’ha de reforçar aquest full de ruta amb un arsenal de símbols que permetin anclar tot això. El poble de Mallorca que el sobiranisme progressista ha de construir i cohesionar per guanyar necessita d’un relat laic i inclusiu, ample, però també d’una bandera, d’un himne, d’unes paraules i d’una èpica que li doni consistència.

Advertisements

L’Europa que espanta

La gestió de la crisi dels refugiats sirians i d’altres parts de l’Orient Pròxim és una barbàrie inhumana i dramàtica, però també un símptoma del procés de degradació profunda que ha emprès la Unió Europea. En un article a l’AraBalears, Cristina Ros parlava de l’Europa que l’avergonyeix. A mi Europa també m’avergonyeix, però sobretot m’espanta. La Unió Europea fa vergonya, sí, però fa més por que pena.

La Unió Europea era un projecte polític que podia agradar més o menys, però que innegablement havia servit per a consolidar políticament la regió del món amb les quotes més altes de llibertat, drets socials i respecte als Drets Humans. Al preàmbul del Tractat de la Unió Europea es parla i es fixen com a principis constitutius de la UE els Drets Humans, l’enfortiment dels drets socials i la solidaritat entre pobles.

El tracte indigne al que les institucions i els governs comunitaris sotmeteren al govern grec, imposant-li duríssimes condicions i obligant-lo a adoptar polítiques que el poble grec no havia votat, varen ser un primer símptoma d’aquesta deriva autoritària i regressiva que pot portar al col·lapse de la Unió.

La crisi de les persones refugiades, sobretot sirianes, i l’acord a què la Unió ha arribat per a la seva extradició a Turquia és un despropòsit humà i polític del que tots els europeus ens hauríem d’avergonyir. El fet de que la “solució” sigui aquest acord indigne i no una rebuda càlida i un respecte ferm als drets dels refugiats és l’avantsala de l’empobriment i l’autodestrucció política a què els institucions comunitàries semblen estar conduint la UE. El tracte als refugiats és un drama humà i l’acord amb Turquia és una immoralitat aberrant; però el que fa més por és pensar en les conseqüències a mitjà termini de tot aquest drama. No sembla que els ciutadans i els governants europeus anem a aprendre la lliçó i que tornem a ser un continent solidari, sinó que reforçarem l’Europa-fortalesa i a seguirem donant ales i arguments a la xenofòbia i el racisme, que és precisament allò més obscur i ranci de la història europea.

L’extrema-dreta xenòfoba està més forta que mai: el Front Nacional pot fer trontollar França, l’AfD comença a ser un fenomen consolidat a Alemanya, alguns dirigents del PPE com Orbán estan entrant en una perillosa deriva identitària… I en aquest context tan perillós, l’Europa oficial no té altra idea que bastir tota aquesta escòria antidemocràtica d’arguments sotmetent als refugiats a condicions indignes i expulsant-los fora de la Unió? En fi, és dramàtic però el projecte de construcció europeu mort i només hi ha dues opcions: o l’Europa progressista basteix un projecte alternatiu, més plural, més social i novament engrescador, o seguiran creixent els monstres de la xenofòbia i l’autoritarisme.

Per no mirar MÉS a València

Avui que tothom parla de la CUP, jo faig la meva i parlaré del Govern balear. La pregunta a respondre és: quina és la situació actual del Pacte i quina correlació de forces es dóna en aquest acord a tres?

Després de les eleccions autonòmiques del maig, els governs balear i valencià quedaren configurats de manera semblant: els socialdemòcrates presidint, amb l’esquerra sobiranista al govern, la nova esquerra condicionant el Govern des del Parlament i tota la dreta a l’oposició. Això, traduït a partits, vol dir: presidències per al PSIB (Armengol) i el PSPV (Puig), vice-presidències per a MÉS i Compromís, Podem donant suport gràcies als #AcordspelCanvi i al Pacte del Botànic i la dreta a l’oposicó, amb el PP com a principal partit, però també amb Ciutadans i, en el cas de les Illes, amb el PI.

MÉS i Compromís, tot i en principi mostrar més sintonia amb Podem, optaren per entrar a governar amb els socialistes per diferents motius. A Balears, segurament pesaren els dubtes de Podem i els interessos de MÉS a altres institucions clau com els Consells de Mallorca i Menorca i l’Ajuntament de Palma. Al País Valencià, probablement es va voler evitar que el PSPV intentàs una investidura amb el suport de Ciutadans i assegura l’alcaldia de Ribó a la capital del Túria. En tot cas, les similituds són prou com per intentar fer paral·lelismes més o menys consistents entre un i altre territori.

Abans del 20D, Podem va començar a teixir aliances a la perifèria de l’Estat. Així va ser a Catalunya, amb Barcelona en Comú, Iniciativa i EUiA i a Galícia, amb Anova i les Marees però sense el BNG. Al País Valencià, l’aliança va ser difícil però va arribar. Després de que bona part dels dirigents i la militància del Bloc, el principal soci de la coalició que és Compromís, es pronunciassin en contra, la vice-presidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, va forçar l’estabilitat de Compromís per fer acceptar a la coalició un acord amb Podem. Al 20-D, l’entesa Compromís-Podem es va convertir en segona força i pot arribar a tenir un grup propi al Congrés.

A MÉS, però, ningú va forçar la màquina -tampoc hi havia líders amb el pes polític d’Oltra que poguessin fer-ho- i la militància va rebutjar l’acord amb Podem. MÉS es va presentar sol a les eleccions, no va obtenir representació a Madrid i va perdre la meitat dels seus vots a les autonòmiques mentre veia com Podem sol superava al PSOE i esdevenia segona força.

yllanes_jarabo

Juan Pedro Yllanes y Alberto Jarabo fent campanya al Portitxol. Font: Flickr de Podem Illes Balears

I de la pols del 20D, els fangs de l’actual correlació de forces als governs autonòmics. Mentre Compromís pot fer valer els seus resultats per cooptar Podem i pressionar al PSPV, MÉS es troba pinçat entre socialistes i podemites i pot acabar tenint greus problemes en la gestió de les expectatives generades al maig. Ahir (3 de gener), l’Ara Balears dedicava crítiques importants a la gestió turística del Pacte (no oblidem que Barceló és Conseller de Turisme) i ja fa uns dies Tomeu Martí feia aquest article per estirar les orelles al Govern, especialment a MÉS. Aquestes frustracions, les més recents, se sumen a les del GOB i a l’amenaça de la finalment avortada vaga d’educació.

Tot i que ho intenta, MÉS té greus problemes per “vendre” els avanços del seu govern amb el PSIB (potser amb la notable excepció de Cort), però Podem no dubta en pressionar per a capitalitzar els seus resultats a les Generals. Si aquesta situació s’allarga, els millors resultats de la història de l’esquerra sobiranista illenca poden acabar girant-se-li en contra. Falta per veure com evoluciona la legislatura, què passa si es repeteixen les eleccions i com s’acaba consolidant Podem a les Illes però, de moment, MÉS té un problema que tal vegada hagués pogut evitar mirant MÉS a València.

#TambiénLosHipsters, una genialitat de la comunicació política

Les campanyes electorals són un moment d’activitat frenètica, on cada partit té un pla definit i detallat per col·locar el seu missatge on més el pot beneficiar. No hi ha lloc per a la improvisació. Si hi ha errors solen ser perquè el guió estava mal traçat o perquè s’ha sortit del guió. El Partit Popular és una màquina electoral que, tot i el moment difícil en què es troba, és tan implacable com el que més i encerta molt més que no falla.

Avui el candidat-ombra dels conservadors, Mariano Rajoy, ha fet aquest tuit i el PP ha llançat el vídeo que hi ha més avall.

Ara mateix (són les 18.15h del 7 de desembre), #TambiénLosHipsters és el tercer Trending Topic a Espanya i en unes quatre hores han compartit el vídeo més de mitja dotzena d’amics meus de Facebook que no són votants del Partit Popular. Un vídeo amb humor, que és agradable de veure i que té una estètica prou atractiva per una part important de la població està corrent com la pólvora, per molt que la majoria de gent el difongui per fer broma.

Per comprendre per quin motiu llança aquest vídeo el PP hem de fixar-nos en dues coses 1) a qui va a adreçat? 2) per què interessa al Partit Popular adreçar-se a aquesta gent?

Víctor Lenore té un llibre que fa molt bona pinta i que encara no he llegit; es titula “Indies, hipsters y gafapastas”. En una entrevista a eldiario.es defineix en molt poques característiques com són els hipsters: joves, de classes mitjanes o mitjanes-altes, formats, consumistes i urbans. Són el perfil de votant que se li escapa al Partit Popular i que lluita per atreure.

El votants del Partit Popular són vells. La incidència del PP en els grups d’edat més joves és dramàtica, són quarta força –QUARTA!– en la franja d’edat de 18 a 44 anys. Els conservadors aguantaran bé en els grups de més edat, en les províncies rurals i en les zones on tenen més estructura, però això potser no dóna per seguir governant. Així doncs, els gurús del partit no perden el temps i van a pels joves i a per les classes mitjanes urbanes. Els partits nous han seduït el jovent i els nous votants i el PP ha deixat de ser l’única opció per a aquells que no volen votar esquerra, cal posar-se les piles.

Distribució de la intenció de vot+simpatia per grups d'edat segons l'últim CIS.

Distribució de la intenció de vot+simpatia per grups d’edat segons l’últim CIS.

El periodista Ignacio Escolar va fer un interessant article que es titulava “Por qué la vicepresidenta sale hasta en las farolas“. Allà, Escolar ve a explicar el mateix problema del PP per arribar al vot més jove i urbà, però partint d’un fet diferent, el protagonisme que se li està donant en campanya a la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría.

En conclusió: el PP sap molt bé què fa i per què apel·la als hipsters. Fer-ne befa és difondre-ho i l’objectiu està ben traçat, és perfectament coherent amb els reptes de campanya dels populars. El Partit Popular té un problema amb els joves i a les grans ciutats, però farà el que faci falta per solucionar-lo. Només queda per veure què fan la resta de partits i la societat civil per donar-li la volta al missatge, per neutralitzar-lo o per fer-lo servir a favor seu. Alguns ja ho intenten.

Podem: territorialitzar-se o morir

Els intents uniformitzadors que determinats interessos centralistes han intentat històricament no han acabat d’anar bé i la realitat actual és, encara i indefugiblement, plurinacional i complexa. Aquesta realitat no pot ser permanentment ignorada pels dirigents polítics de les noves formacions que, en un moment o altre, hauran de deixar de viure dels rèdits de la seva presència mediàtica i començar a adaptar-se a cada territori, assumir una identitat plural i començar a tocar amb els peus a terra.

La confluència: Podem & all their friends

Podem es va presentar a les europees vivint, com deia, d’aquests rèdits de la seva presència mediàtica i d’una anàlisi lúcida del moment polític i social. Tanmateix, els estrategues de la Complutense tenien la vista posada en unes altres eleccions: en les generals, les vertaderament importants per a ells. Entremig, però, s’han trobat amb unes municipals i autonòmiques que els han suposat una important dosi de realitat. L’estratègia davant d’uns i altres comicis ha estat diferent. A les autonòmiques s’han presentat sols i amb la seva marca. “Podem” o “Podemos” arreu. Per a les municipals, en canvi, ho han fet diferent. Els senyors i senyores de Podem han renunciat als seus colors i han “confluït” amb moviments socials i partits locals a cada ciutat. Aquí hi ha dues coses importants a dir. Una, “confluir” va entre cometes perquè no han confluït per tot. A Palma, per exemple, s’han canviat el nom (es diuen Som Palma) però s’han presentat sols com a mussols. Era comprensible, donades les circumstàncies, però de confluir… nanai. I la segona cosa, el gran avantatge de “confluir” amb moviments socials i partits locals és que aquests ja estan territorialitzats. Posaré un exemple: quan els senyors i senyores de Podem es presenten amb els senyors i senyores de Procés Constituent i d’Iniciativa a Barcelona sota el paraïgues de Barcelona En Comú i la cara d’Ada Colau, entenem que tota aquest gent han acabat conformant una candidatura de i per a la ciutat de Barcelona, que no és un “experiment politològic” d’un senyor amb cua de cavall que s’ho mira des de Madrid i somriu.

El “sí però psé” de les autonòmiques

Molt bé, i què ha passat a les autonòmiques? Idò ha passat que els resultats de Podem “sí, estan bé” però “psé, tampoc n’hi per tant”. Si els resultats de les autonòmiques suposen allò de “tomar el cielo por asalto” de què parlaven, van arreglats. Ara bé, entrem al detall. Castella-La Manxa és Castella-La Manxa i hi resulta difícil donar la batalla al PP, fins i tot pel PSOE. Però on podria haver tengut bons resultats Podem? Quines són les Comunitats més cosmopolites, més castigades per la corrupció i més propenses a que una candidatura com Podem triomfàs? Per mencionar-ne algunes, aquestes: País Valencià, Balears, Aragó, Astúries i, per descomptat, Madrid. Què ha passat en els cinc casos? Que la no-territorialització els hi ha passat factura. Al País Valencià i Balears, Compromís i Més sumen més vots que Podem i se’ls hi han menjat bona part del pastís. A Aragó no és tan exagerat, però passa una cosa semblant amb la Chunta Aragonesista. A Astúries passa amb IU, que està molt arrelada arran de la tradició minera i altres factors. I a la Comunitat de Madrid, són l’única força a l’esquerra del PSOE, però tenen molts millors resultats a Madrid capital, on s’havien territorialitzat sumant amb Ganemos, Equo, Convocatoria por Madrid i moviments socials. És a dir, que confluir, ha sortit a compte. Després d’això, Podem ha hagut de llegir i entendre la situació. Bé, potser no l’han llegida “després d’això”, en sentit estricte. Potser ja s’ho esperaven i simplement no els hi molestava o no es veien capaços d’impedir-ho. La qüestió és que ara està més clar que mai, i especialment després de la sortida de Monedero, que si volen ser forts a les Generals, s’hauran de plantejar en molts territoris fórmules d’arrelament i territorialització.

Un flaixbac necessari

Molt bé, facem un flaixbac abans de continuar amb la territorialització. 17 de febrer de 2014, Teatro del Pueblo, Lavapiés, Madrid: en Pablo Iglesias, quatre troskos i dos friquis més llancen una candidatura que havia de ser un “mètode” per a fer “reaccionar” Esquerra Unida i altres partits i organitzacions d’esquerres. eldiario.es titulava “Pablo Iglesias lanza la candidatura ‘Podemos’ y apela a que Izquierda Unida reaccione” i subtitulava “Tiende la mano a organizaciones como IU, Anova, las CUP o el SAT”. Clar, en aquell moment, en Cayo Lara, en Xosé Manuel Beiras i en David Fernández es devien estar xapant de riure per dins. El que vénc a dir és que Podem era, en origen, un moviment creat des de l’entorn d’IU per renovar-la des de fora, ja que no havia estat possible fer-ho des de dins, i provar de revitalitzar tota l’esquerra de l’Estat. De fet, alguns amics -i més que amics- dels impulsors de Podem es quedaren encara a IU per seguir-ho intentant des d’allà. Parl de Tania Sánchez o d’Alberto Garzón, per exemple. Després de l’èxit electoral a les europees, la lectura dels impulsors de Podem degué passar a ser una cosa més o menys així: “per revertir això, hem de prendre el govern estatal i no podem comptar amb el PSOE, que s’ha alineat amb el PP, ni amb IU, que està electoralment fora de joc i es resisteix a renovar-se”. En aquest sentit, s’aposta fort per anar expandint l’efecte de les europees fins a les generals, deixant al temps la integració no d’altres forces.

L’assalt final de les generals

Ara vénen els generals, en principi. Dic “en principi” perquè encara no sabem si hi haurà eleccions plebiscitàries/autonòmiques a Catalunya el 27S. Sigui com sigui, el president Rajoy ha de convocar eleccions a les Corts Generals en algun moment entre finals d’enguany i principis de l’any que ve, segurament al voltant d’aquest novembre vinent. Les eleccions generals són, per als ideòlegs de Podem, els comicis d’on emanen els governs que decideixen allò vertaderament important. Eteneu-me: grans pressuposts i polítiques públiques, política monetària, deute i negociació amb la Unió Europea, intervencions sectorials a gran escala -sobre l’habitatge, sobre el canvi de model productiu-, etc. És, per tant, en aquestes eleccions on es juga el futur d’Espanya i on es decidirà si se segueix la línia actual d’acatament de l’austeritat que imposa la troica o si, com Grècia, es capgira això i s’enfronten aquestes receptes d’austeritat. Ara, amb les generals acostant-se i Rajoy més arraconat que mai, cada vot compta. Podem necessita dissenyar una estratègia que li permeti, com a mínim, superar el PSOE. Un cop descartat que sigui capaç de fer-ho per la via de la moderació i la centralitat, sobretot després de l’eclosió estatal de Ciutadan’s i els tímids resultats a Andalusia, només queda la via de la “confluència” que tan bons resultats ha donat als de Pablo Iglesias a llocs com La Corunya, Barcelona i Madrid. “Confluència”, però, vol dir “territorialització” i adaptació a determinats escenaris polítics nacionals o regionals, i això requerirà diferents fórmules i molta sang freda. Revisem un moment tot el que tenim sobre la taula:

  • Pablo Iglesias publicava recentment un article on escrivia: “Hem de prendre nota també de la importància dels lideratges i els estils que serveixen per anar més enllà d’una identitat de partit. Podem no pot ser en les generals un partit més sinó un instrument obert a la participació i al protagonisme de tots aquells que apostin pel canvi“. Plas! Quasi res.
  • Sergi Picazo especulava, amb dades, sobre la possibilitat d’una Catalunya En Comú per a les eleccions catalanes del setembre. Potser el projecte del que parla al seu article podria anar més enllà i presentar-se també a les circumscripcions catalanes per a les generals.
  • A Galícia es parla d’una “Marea Galega” per a les generals. Sembla que la proposta cau en gràcia a gairebé tothom que l’hauria d’integrar, tot i que hi ha matisos.
  • Al País Valencià, hi ha diferents idees sobre quina podria ser l’entesa entre Podem i Compromís. De tota manera, una fórmula que permeti algun tipus de “confluència” es preveu més que possible. Recordem que Compromís, en els seus inicis, ja va intentar una pacte semblant amb Esquerra Unida.
  • A les Illes, i en concret a Mallorca, existeix molt bona sintonia entre Més i Podem. Se’n parla menys que del País Valencià pel menor pes que té Balears en el conjunt de l’Estat, però la situació és similar, tot i que encara incerta. També val la pena recordar que, com al País Valencià, la suma de Més (o Compromís) i Podem és primera força, per sobre de PP i PSOE.
  • IU ha decidit no presentar-se a les eleccions generals amb la seva pròpia marca i ha obert la porta a ni tan sols presentar a Alberto Garzón com a candidat. La formació cerca construir algun tipus de “front ample” o “candidatura d’unitat” per a les Generals. Algunes federacions ja estan fent passes en aquest sentit. El fet és important, suposa el reconeixement d’una situació d’inferioritat que si bé ja era electoralment més que constatable, encara que hi havia sectors importants a Esquerra Unida que es negaven a reconéixer-ho. Encara n’hi haurà, veurem què passa amb IUCM i amb Izquierda Abierta, però és un important pas endavant. Això suposa no només la probable assimilació de l’esquerra històrica a l’Estat (representada primer pel PCE i, després per IU), sinó també una significativa aportació de militants i quadres. I més encara: IU està molt territorialitzada, porta anys fent política i ha forjat aliances amb partits nacionals o regionals com la Chunta a Aragó, Inciativa a Catalunya o Anova a Galícia. Si Podem i IU s’acaben avenint en alguna forma de confluència el projecte resultant sortirà, almenys a nivell de base, molt reforçat en militants i molt arrelat al territori.

En paral·lel a aquests moviments, apareixen titulars com el de El País que diu “Podemos busca liderar con su marca un frente de izquierda en las generales”. Ojo, “con su marca”. Està per veure quina voluntat s’imposarà, quin tipus de candidatura s’acabarà formant, qui la integrarà i quin nom li donaran, però que hi haurà candidatura unitària més o menys plural comença a ser la hipòtesi més probable. Al cap i a la fi, potser Podem no serà Syriza, però sí que pot ser Synaspismós.

Articles referenciats

Altres articles relacionats

Nota: Aquest article me l’han revisat en Biel Payeras i na Neus Suñer. Gràcies, tetes! 😉