Combatrem el PP amb estúpides picabaralles

“Combatrem el PP amb estúpides picabaralles” hagués pogut ser l’eslògan polític tant de Compromís com d’Esquerra Unida del País Valencià. Abans de repassar la darrera feta d’aquests dues coalicions de l’altre costat de la mar, me permetré recordar la darrera picabaralla estúpida que record: el “qui és més SYRIZA?”. Abans de les darreres eleccions gregues, la coalició d’esquerra radical SYRIZA era el tema de moda en la política europea. Tot i que s’auguraven uns resultats brillants, que quedaren en bons per motius que no vénen al cas (però que podeu consultar per exemple aquí o aquí). El fet és que durant unes setmanes tothom volia ser la SYRIZA valenciana (o espanyola, o balear, o catalana, o el que sigui) per tal de fer-se amb els votants locals simpatitzants de la coalició grega però indecisa en quant als partits locals.

Al País Valencià, com ja hem dit, l’espai polític a l’esquerra del PSPV-PSOE se’l reparteixen EU i Compromís, així que aquesta qüestió tenia més interès que a altres llocs de l’estat on està pràcticament monopolitzat per Esquerra Unida. Per això, simpatitzants, militants i directius d’uns i altres es llançaren a conquerir les xarxes i no es torbaren a sorgir veus a favor d’un i altre bàndol. Si voleu més detalls, aquest Storify dels companys de FullQuatre (@fullquatre) els té tots.

Tornant a l’actualitat, el responsable de comunicació de BLOC-Compromís (recordem que Compromís és una coalició de tres partits: el Bloc, Iniciativa i els Verds), el senyor Lluís Miquel Campos (@lluismicampos) va escriure diumenge un article titulat “M’acuse de comprar a Mercadona i a Consum” on lloava les “bondats” de Juan Roig, propietari de Mercadona, i la seva empresa, bastant atacada per EU després de que Sánchez Gordillo i altres membres del SAT en provàs d’expropiar (assaltar) un establiment a Andalusia com a acte reivindicatiu. La veritat sigui dita, és obvi que a un polític d’esquerra li fuig una mica la pinça quan amolla pardalades de la categoria de “Perquè tradicionalment, la gran empresa d’un país és motiu d’orgull”.


Les crítiques li plogueren, amb raó, a poalades. L’atac, però, que sens dubte ha aixecat més polseguera ha estat el de Nega (@chikosdelmaiz), el conegut MC de Los Chikos del Maíz, el grup valencià de rap de qui ja m’haureu sentit parlar més d’una vegada. Aquest músic coixeja del PCE, un partit integrant de la coalició d’Esquerra Unida. Al seu article titulat “Ginebra con Mónica y el chovinismo de ortxata i fartons” (amb falta d’ortografia inclosa) és una resposta a l’article de Campos i un atac a tota la Coalició Compromís i a la seva portaveu a les Corts, Mònica Oltra, a qui aludeix el títiol i que ni tan sols és del mateix partit que Campos (Oltra és d’Iniciativa, mentre que Campos és del Bloc). La crítica consta, entre d’altres coses, de punxades personals i masclistes de la talla deMi humilde bagaje Lacaniano me incita a pensar que te casarías con Buenafuente, pero el que en realidad desata tus pasiones más ocultas es Jordi Pujol, tan estadista él. Cosas del psicoanálisis”. No sé Nega com ho veurà, però a mi no em sembla gaire comunista exhibir un masclisme tan bèstia.


Però no acaba aquí la cosa, l’article del raper ha estat contestat pel d’un altre músic, Josep Nadal (@JRNadal), de la Gossa Sorda, amb un to bastant més conciliador i educat. El de Pego ha donat arguments tan simples com “Primerament constatar-te la meua perplexitat en veure que vas copiant paràgraf per paràgraf de l’article de Lluís Miquel mentre t’encares amb Mònica com si ho hagués escrit ella, i més encara quan ella et va contestar personalment per twitter que no estava d’acord amb l’article, i que eixa no era l’opinió de Compromís”.

Finalment, però, com demanava el Nega, el causant de tanta polèmica es pronuncià de nou i matizà el que havia volgut dir en el seu primer article. Campos parlà de les males pràctiques de Mercadona i donà a entendre que del que realment volia parlar era del problema del dèficit.

En definitiva, les persones d’esquerres, militants d’una i altra opció política, perden el temps enfrontant-se les unes amb les altres, deixant de banda el que hauria de ser el seu objectiu: sumar de per tot allà on sigui possible per fer fora la dreta de la Generalitat Valenciana. No estic descobrint res nou a ningú, el problema de l’esquerra ha estat sempre la divisió interna, però crec que va sent hora de deixar de fer d’al·lot petit putejant el veïnat i oferint aquest tipus d’espectacles a la ciutadania. 

Per acabar, si voleu la meva opinió, el primer article de Campos és un aplec de bajanades incommensurables, tot i que ho ha sabut arreglar prou bé amb el segon. L’opinió de Nega no és del tot desencertada, si bé una mica demagògica i expressada amb unes maneres pèssimes. Per a mi, només se salva Nadal.

Ara, si m’ho permeteu, m’acomiadaré, i aprofitant aquest article tan en clau valenciana, us recomanaré un disc d’uns músics d’aquella terra, no tan coneguts com Los Chikos del Maíz o la Gossa Sorda, però igualment genials: Quatribarrap, d’Atupa (està disponible al seu bandcamp).

Actualització (dimecres 22 d’agost de 2012, 17h):

Un dels implicants, Josep Nadal, ha respost d’aquesta manera al tuit que vaig fer sobre el meu article:


Advertisements

#libertadHasél El rapsoda Pablo Hasél és detengut per presumpte enaltiment del terrorisme

#libertadHasél és el ‘hashtag’ que difon aquesta notícia. Me n’anava a dormir i m’ho he trobat, així que he cregut de vital importància escriure això tot d’una. Ja hi havia una pàgina a Facebook i s’estan reunint signatures a Actuable (podeu firmar just aquí al marge —>).
Pablo Hasél és un rapsoda i poeta lleidatà nascut a finals dels vuitanta que difonia, difon i difondrà (segur) el seu missatge a través d’Internet (especialment YouTube) i concerts. A més de cançons i poemes d’amor i altres temàtiques, Hasél tracta especialment la temàtica política i social i manté una postura d’aferrissada defensa de causes de grups com els GRAPO o el Partit Comunista Reconstituït, així com una profunda crítica al sistema capitalista.
Ara mateix, informar des de Saltant la Línia és superflu i innecessari, però deixaré a la vostra disposició una sèrie d’enllaços de la notícia a diferents mitjans.

Si grups com los Chikos del Maíz, At Versaris (@paullonch està movent molts de Twits, grups i persones), Obrint pas, artistes com Arma X i polítics com Gaspar Llamazares i el portal ‘Hip Hop life‘ s’han mogut en defensa de Pablo Hasél, ja sigui difonent, donant suport o posant en marxa la petició de la seva llibertat a Actuable, tots nosaltres també podem signar la petició (com ja he dit, just aquí al costat —>)
Tornarem parlar d’aquest tema més profundament. Per acabar, dedicam a Pablo Hasél la seva pròpia cançó, ‘Libertad Presos Políticos’.

Tampoc volen sindicalistes

Dia sí i dia també tenim noves accions empreses per l’executiu balear. Després de rebaixar el català a la categoria de mèrit per a treballar a l’ens públic, després de tancar RTV de Mallorca, després de la supressió d’ajudes a entitats com l’Obra Cultural i Joves de Mallorca per la Llengua, després d’inaugurar el curs amb es Pratet i el Ramon Llull a mig fer, després de tot això, el govern de José Ramón Bauzá ha decidit tancar els locals exclusius dels sindicats, suprimir-los els més de 200.000 euros d’ajuda i fer tornar al treball a 89 alliberats sindicals.
Parlem dels sindicats. Els sindicats són associacions de treballadors (o estudiants) creades per a la defensa dels interessos dels seus membres (i en general, per tots els treballadors i els drets socials). El 1864 neix a Londres el primer sindicat reconegut i el mateix anys es reconeix el dret a vaga a França. Posteriorment, durant la Primera i la Segona Internacional el moviment sindical d’esquerres i en defensa dels drets socials dels treballadors agafa força i esdevé una de les peces clau del moviment obrer. Després de més d’un segle de lluites i conquestes, fins avui en dia havíem gaudit d’unes condicions de treball bastant acceptables: dret a vaga, subsidi d’atur, baixes laborals i havíem anat construint l’estat de benestar.
Ara, al Govern, els fan nosa i els lleven. Òbviament, traient d’enmig els sindicalistes limiten els drets de tots els treballadors i ataquen segles de defensa dels drets més essencials. Ara bé, avui en dia, CCOO i UGT, els dos sindicats majoritaris a l’Estat Espanyol, què fan; per a què serveixen?
Líders dels dos sindicats majoritaris
el dia del treballador a València

És una pregunta que pot donar molt que parlar. El que és innegable és que als nostres dies els sindicats majoritaris no passen pels seus millors moments. Ningú se’ls pren seriosament, ni ells mateixos. De fet, quan varen unir les seus del PP i el PSOE per protestar contra la reforma de la constitució just just arribaren d’un extrem a l’altre. S’hagueren d’estirar molt, molt. I del Dia del Treballador d’enguany? Ni en parlem, penós. At Versaris, a la seva cançó ‘Dos dies‘, ja ho diuen ‘Comissions i UGT perden afiliats. És el que té nomes patir per la cadira i sé i sabem tots que en perdreu més i més’. I és així, i no només perden afiliats sinó que també perden poder de convocatòria. Tal vegada At Versaris no van tan desencaminats i sí que realment sí que ‘és el que té només patir per la cadira’. També crec que es deu als canvis produïts en la societat, que demana participació directa i immediatesa. Basta veure que en les darreres mobilitzacions socials més importants els sindicats no hi han estat; hi ha estat el 15M, és a dir, com deia, un moviment que el que ‘ofereix’ és això: participació i immediatesa. És per això que no m’estranyarà gens que no passi res després de l’atac als sindicats. Per cert, i per acabar, una opinió totalment diferent em mereix que, a més d’atacar a Comissions i UGT s’ataqui a l’STEI. Intolerable.

La lluita es fa de portes cap a fora

I una patada al cul als que creuen que la seva forma d´organitzar-se i lluitar és la correcta, que no tenen cap incidència al seu entorn perquè només saben despotricar i automarginar-se anul·lant així qualsevol possibilitat de canvi.
At Versaris – Veniu volant
Això són les sàvies paraules dels rapsodes catalans. Si les analitzam en profunditat i després miram al nostre entorn podrem detectar quin tipus de ‘lluita’ és el que critiquen (no pel tipus de lluita que és o els ideals que suposadament defensa, sinó pel fet de que és contraproduent). I és que hi ha revolucionaris (entès en el sentit ampli de la paraula) que només ho són de cara a la galeria. L’actitud individualista i la falta d’actuacions a nivell pràctic són el major mal de molta gent que predica, i ho fa amb bona fe, però que només aconsegueix “automarginar-se anul·lant així qualsevol possibilitat de canvi”. Un altre mal que porta a aquest punt són les rancúnies entre organitzacions, partits o persones partidaris de les mateixes idees però que a la pràctica resulten incapaços de sumar esforços.
Quina és, idò, l’actitud realment rebel? Si entenem rebel·lia de manera àmplia, és a dir, com aquella actitud exercida enfront al poder establert per tal d’aconseguir allò que creim just, necessari  i de profit per a una majoria social, l’actitud rebel seria aquella que aplegàs aquesta majoria social i la conscienciàs de en quina situació viu i de quina manera s’ha d’exigir un canvi (és a dir, avançàs cap a la unitat popular). I això pot fer-se de les maneres més diverses: des de cridar a una plaça fins a participar en les CUP; des de fer rap combatiu com La Mazorca, At Versaris, Arrap, Ender o el mateix Valtònic fins a fer poesia amb quatre acords de guitarra com en Quimi Portet, per exemple; des dels casals de barri fins al hacktivistes. En definitiva, la lluita només serveix de portes cap a fora.

Embulls politicoeconòmics, fam a Somàlia

Fa dies que veim i sentim pertot notícies sobre la greu crisi alimentària a l’Àfrica Nord-oriental, especialment a Somàlia. Tots els mitjans se’n fan ressò i parlen de xifres escandaloses i realment alarmants, com són els 29.000 infants morts de gana en tres mesos. Alguns s’entretenen a buscar culpables: el terrorisme islàmic, la sequera… És innegable que aquests fenomens contribueixen a agreujar la situació, però les causes reals del drama són, en base, unes altres.
La veritable culpa de la fam a Somàlia i als països veïnats, així com a molts altres indrets del món, és d’una sèrie de corporacions i entitats, entre les quals podem assenyalar un grapat de multinacionals al capdavant del comerç de productes d’alimentació bàsics, així com de materials i productes imprescindibles per al conreu (com les llavors), el govern d’Estats Units i el Banc Mundial.
Esther Vivas és una activista catalana i escriu un article al diari El País on parla dels motius reals de la fam que es pateix a Somàlia. Vivas asegura que “les causes de la fam són polítiques” i llança dues preguntes a l’aire “Qui controla els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar? A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries?”. Tot seguit miraré de contestar-les, i ja sereu vosaltres qui llegiu amb atenció l’article de El País perquè de veres val la pena. Només un apunt, som 700 milions d’humans al món i es produeix menjar per mantenir-ne 12.000, tot i així, una de cada set persones viu en fam, deu milions d’aquestes, a la Banya d’Àfrica (és a dir, a Somàlia i els països veïnats).

¿Qui controla els recursos naturals (terra, aigua, llavors) que permeten la producció de menjar?
Bona part de les terres cultivables dels països del tercer món es troben en mans de grans multinacionals estrangeres. Això es deu, en gran part, a les pràctiques obscures del Banc Mundial, com relata John Perkins a aquest vídeo. Assegura que el BM propicia, entre altres malifetes, que els recursos naturals dels països més desfavorits caiguin en mans de les corporacions foranes explotadores i una petita elit local. De fet, si miram l’article sobre el Banc Mundial a la Viquipèdia, sobretot l’apartat de Crítiques, veurem què és i què fa realment aquesta entitat. De fet, ja ho canten Oprimits quan diuen allò de “desigualtats promogudes pes Banc Mundial”, sort, encara, que ens donen la solució en el proper vers; “organitza una revolta in-ter-na-cio-nal”.


Tornant als recursos naturals… Aquest article enumera deu raons que disparen el preu dels aliments i, per tant, provoca la crisi alimentària. Parau esment als punts 1, 6, 7 i 8, és a dir:

  • 1- El control oligopòlic. Està ben clar. Com que un grapat d’empreses controlen més del 90%, la seva influència sobre el preu dels aliments molta i molt directa. 
  • 6 i 7- Les privatitzacions i les polítiques ambientals, de sanitat i de patents. És el que explica Perkins. El BM endeuta els països per a forçar-los a privatitzar sectors i, d’aquesta manera, propicien l’enriquiment de les grans corporacions. Sobre les polítiques ambientals, de sanitat i de patents en podríem parlar in eternum. És tot bastant interessant però molt mal de desenvolupar. Per això, us recoman un llibre: Protozous Insubmisos, d’Araceli Caballero. 
  • 8-La regla de l’Organització Mundial del Comerç que imposa que els aliments siguin tractats com a mers productes de mercat, regits únicament pels valors bursàtils i els poder econòmics. A més, la globalització de la indústria alimentària (en bona part propiciada, també, per l’oligopoli del punt 1) fa que els preus del productes bàsics fluctuïn de la mateixa manera a tot el món, i, per tant, que a les economies menys desenvolupades ho tenguin més difícil per assumir els costs. A més, en tot aquest embull hi entra l’especulació sobre el preu dels aliments: una gran part de les transaccions comercials amb aliments a nivell mundial són simplement especulatives i, per tant, no fan més que engreixar el preu dels aliments. 
Un altre tema bastant complex són els transgènics, només a l’abast, ara ja sí que ben rotundament, de les grans corporacions que provoquen degradació mediambiental, sobreexplotació a causa de ser totalment inaccessible als petits pagesos i desequilibris en els preus. La influència de l’ús dels cultius per a la fabricació de biocombustible també suposa un gran problema, i aquí entren altres multinacionals tan o més pirates que les alimentàries, les petrolieres. 

A qui beneficien les polítiques agrícoles i alimentàries?
Comprovat en mans de qui i per què està el control sobre els recursos naturals que permeten la producció de menjar, és una obvietat a qui beneficien. No hi ha volta de fulla, a les multinacionals i als seus sequaços, elits locals i Banc Mundial. Què són, però, les grans corporacions de les que parlam? És difícil posar cara i nom perquè realment és un tema obscur, però podem dir que Monsanto és la major empresa dedicada a aquests embulls. Amb seu a Sant Louis, Missouri, aquesta gent tot això de liar-la parda amb les vides i la salut de la població mundial li ve d’enrere. Els atemptats a la salut pública d’aquesta empresa són innumerables. Podem parlar, per exemple, del famós agent taronja, l’herbicida culpable de que milers (o milions, no ho sabem) de vietnamites pateixin càncer i altres malalties i malformacions. Hi ha també un llibre i un documental (disponible al Youtube sencer i en castellà aquí) titulats “El món segons Monsanto” on es mostren algunes de les malifetes d’aquesta companyia. Per acabar de parlar d’aquests impresentables, us convid a visitar la pàgina web de Monsanto a l’Estats espanyol. Hi trobareu una dosi de falsedat i doble moral totalment insuperable. 

Vet aquí un parell d’articles per si us ha interessat el tema. Però vaja, a Internet hi ha molta cosa:

Des de Saltant la línia, i ara sí que acab, deman la deportació a Sibèria de tots els malparits que permeten i propicien que 29.000 infants morin de fam en tres mesos mirant només els seus interessos econòmics.

El sistema, aquesta pel·lícula de por

Jo en faré una entrada però se’n podrien escriure llibres i llibres (de fet, se n’han escrit, i no sé per què me sona que el primer fou un tal Karl no sé què més). Si radiografiàssim la societat actual més acuradament del que solem fer, veuríem a què ens ha duit el capitalisme salvatge i el materialisme degradant. Els interessos econòmics, el comerç, han posat la societat als seus peus desculturitzant-la i enganyant-la amb promeses banals fruit del consumisme més obsessiu. Tot el sistema funciona com un engranatge perfecte per sucar els fruits d’un treball que retroalimenten l’abús de qui més té.
El televisor, profeta de les consignes del sistema, proclama “Andreíta, cómete el pollo” i “Calgonit  Frescor de Diamantes“. La porqueria mediàtica i el circ del món ens desarma per a que el marquéting, el culte a l’estètica, ens ataquin i ens infectin amb la força del fanatisme religiós (sí, allò que pensam que hem superat si és del segle XIV i cristià o que combatem si és islàmics i del segle XXI). El consum i les aparences sobren davant el ramat, perquè no som altre cosa, com l’única via de sortida per a la realització personal i ens capfica en un bucle d’excessos inútils que no omplen la buidor real que tots patim. Ja ho diu Fort Apache, “compra y no llores“.
M’agradaria no haver estat massa poètic, si ho puc anomenar així. El problema segueix sent greu. La majoria de treballadors i petits empresaris només estan al sistema per seguir engreixant els que estan a dalt. Posaré un exemple, cal visualitzar com de precària és la situació: un petit empresari, l’amo d’un bar. Té un bar que li dóna per sobreviure i guanyar diners (una quantitat ínfima comparada amb la que guanyen grans corporacions), que dedicarà a engreixar els nous amos, com els anomena Ender, o a permetre que altres treballadors o petits empresaris com ell els engreixin i, a la vegada, la Coca-Cola, per posar un exemple, s’aprofita dels ínfims guanys del senyor del bar per explotar el medi ambient i tribus, pobles i persones de tot el món. No sé si m’explic.  
Jo en seguiré parlant més envant, però l’ideal seria que tothom miràs al seu voltant i detectàs com de precari i fins a quin punt alienant és el sistema econòmic i el ritme de vida actual.

Com els Orfes d’At Versaris

“Saltant la línia” és el títol que he triat per emprendre aquesta curolla. El perquè el trobareu en forma d’obra d’art (tant poètica com musical) aquí, en aquesta cançó dels catalans At Versaris. Una lletra complexa i mala d’interpretar que parla del que ells anomenen els Orfes d’Occident, aquells qui “malviuen sense representació formal rebel·lant-se contra el mal de la ignomínia cultural i absurda”. Escoltant aquestes paraules me’n vaig témer de que calien més Orfes d’aquesta casta i modestament pos en marxa aquest bloc per mirar d’unir-me a les seves files i evitar que la ignomínia cultural, en paraules d’At Versaris, acabi d’engolir-nos per complet. Obr aquest bloc amb l’esperança de saltar i fer saltar als qui em llegiu aquesta línia, que diuen ells. La línia de l’apatia cultural, social i política que desemboca en una societat com la nostra: passiva, submisa, resignada. Un ramat de consciències per remoure.
Avui, la societat civil viu darrere la cortina de fum dels mitjans de masses. En aquest sistema econòmic i en el nostre planeta globalitzat, la informació passa el sedàs dels interessos i, per tant, ens arriba descafeïnada (quan tenim la sort de que ens arribi). Ja se sap, qui paga mana. Internet i eines com aquesta, els blocs, constitueixen avui en dia un altaveu important per a qui tenim coses a dir, per a que ens arribi informació ben carregades de cafeïna (i pura veracitat), per a socialitzar poc a poc el màxim poder d’avui dia, els mitjans de masses.
Oh! Ha dit socialitzar. Sí, efectivament, i ben a consciència. El DIEC diu que socialitzar és “difondre socialment, fer arribar igualitàriament a tota la societat, (un fet, un producte, etc.)”. I jo deman, com pretenem exercir una vertadera llibertat d’opinió i d’expressió si no disponem tots i per igual dels mitjans comunicatius?