Això d’en Mesquida… i del PSIB, en general

Joan Mesquida romp el carnet de militant socialista. El PSIB pateix una baixa per la dreta. Així ho ha anunciat el que que fou director general de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional i secretari d’estat de Turisme.

Sabeu qui ha estat el primer el agrair-li els serveis prestats? Idò sí, el líder de l’alcista Ciutadans a Balears, Xavier Pericay.

En declaracions a IB3, Mesquida ha criticat al Partit Socialista les “presses per governar”, els pactes amb MÉS i Podem i la postura del PSIB pel que fa a qüestions com la presó permanent revisable o la qüestió catalana i el dret a decidir. Mesquida, a més, abandona les files socialistes avisant que no deixarà “mai” la política, tot i que matisa que “avui per avui” no té altres opcions damunt la taula.

Curiosament -o no-, les motivacions de Mesquida contrasten amb les d’un altre històric del socialisme illenc, Celestí Alomar. Tal i com recollia l’ARA Balears, l’ex conseller de Turisme va abandonar el PSIB per l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy i el suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

Així doncs, el PSIB pateix les baixes d’un i altre històric per dos flancs diferents: el progressista i federalista, en el cas d’Alomar, i el centrista i centralista, en el cas de Mesquida.

Armengol funciona

En aquest context que podria semblar complicat per a Francina Armengol, la presidenta manté ferma les regnes del Partit Socialista. Segons la darrera enquesta de l’IBES i les sensacions que transmeten la majoria de dirigents progressistes, el PSIB seria el partit que millor capitalitzaria els Acords pel Canvi subscrits amb MÉS i Podem. De fet, Armengol podria arribar fins i tot a liderar un pacte amb El Pi i les forces d’esquerres que permetés ‘centrar’ els actuals socis del PSIB i donar-li encara més força negociadora als socialistes.

Armengol transmet la sensació que, tot i les baixes, és forta dins el seu propi partit, que probablement es troba en una situació de molta més pau interna que no MÉS o Podem. Tot i les petites discrepàncies del PSIB amb el PSOE i el to més federalista i esquerranós que mantenen els socialistes a les Illes –sovint forçats pels seus socis de govern-, Armengol és vista com un valor a Ferraz: participa a debats a cadenes estatals i alguns analistes ja la identifiquen clarament com una líder a l’alça al conjunt de l’Estat.

Polítiques progressistes a Balears i confrontació controlada amb el govern central del PP a l’Estat, aquesta és la fórmula Armengol que, a pesar dels Mesquides i els Alomars, de moment, funciona. No només això, sinó que el PSIB també capitalitzarà part de l’èxit d’algunes de les polítiques duites a terme des de conselleries de MÉS, com ara la renda social de la consellera Fina Santiago.

Si Armengol no es desvia del rumb fixat en un principi de legislatura gens fàcil, la fórmula de la presidenta pot seguir donant els seus fruits fins la primavera del 2019 i servir per consolidar 8 anys de mandat progressista per primera vegada en la història de Balears.

A pesar de les baixes, de les tèbies discrepàncies amb algunes veus del PSOE a nivell estatal i de l’ombra que li podrien estar fent els socis de MÉS i Podem, Armengol es consolida. I amb ella, consolida una sèrie de noms que poden ser clau pel futur del partit, com ara el de la consellera d’Hisenda, Catalina Cladera; el conseller de Treball, Iago Negueruela, o el de la secretària general dels socialistes de Mallorca, Mercedes Garrido.

Un camí estret

Tot i així, el camí del PSIB és estret i no deixa d’estrènyer-se. Tal i com descriu el politòleg Eli Gallardo al seu llibre “Balears, 2015. Un nuevo ciclo político” (Rapitbook), la política illenca està canviant. Pel que fa a l’esquerra, el naixement de Podem i la consolidació de MÉS a les eleccions de 2015 dibuixen un panorama diferent per al PSIB, que competirà amb dos partits a priori més progressistes i menys centralistes que ells; i d’una mida menys “manejable” que la que tengueren EUIB i el PSM en etapes anteriors.

Aquesta competència obliga el PSIB tant a hissar banderes més agosarades -i per tant, a espantar veus com la de Mesquida- com a comparar-se amb formacions més desacomplexadament progressistes -i per tant, allunyar figures com la de Celestí Alomar. Els marges del que representen Joan Mesquida i Celestí Alomar fan que el camí de Francina Armengol sigui cada vegada més estret. Un pas en fals pot suposar una crisi, una baixa o un daltabaix electoral, i pot donar força als seus competidors -no només per l’esquerra, sinó també pel centre.

En resum, i a pesar dels èxits de l’actual direcció, fa mal pensar que el PSIB pugui tornar a governar amb la comoditat que dona tenir 18 o 20 diputats al Parlament en el curt termini. Al contrari, els socialistes semblen condemnats a seguir fent d’equilibristes entre els móns de Mesquida i Alomar, a fer jutipiris per no donar més aire de l’imprescindible a la resta de partits d’esquerres i a vigilar que el Joc de Trons a Ferraz -amb la khaleesi Díaz encara pendent de King’s Landing- no els deixin en orsai a Balears.

Advertisements

Mallorquins; aquella tribu exòtica

Avui migdia he obert el Facebook i he vist -content- que un munt d’amistats compartien aquesta entrevista que Gemma Tramullas li fa a l’apotecari Toni Torrens a El Periódico. Us recoman llegir-la sencera per entendre del tot aquesta entrada, tot i que intentaré citar-la bé per a que no sigui imprescindible.Si en algun moment això pot semblar un atac a la feina de Gemma Tramullas, vull deixar clar que no ho és; només faig servir la seva entrevista com a exemple del que em sembla que és una realitat tan certa com difícil de copsar i d’entendre a vegades.

Toni Torrens és un farmacèutic de sa Pobla que ja fa dècades va decidir dur a Barcelona la festa de Sant Antoni, amb els foguerons com a element central i més característic. La celebració ha arrelat a la vila de Gràcia i -més o menys desvirtuada- se segueix celebrant cada any, atraient tota la colònia mallorquina a Barcelona, gent del barri i poblers i pobleres que viatgen expressament per viure Sant Antoni a Gràcia.

A l’entrevista, Gemma Tramullas introdueix una anotació que diu “el text respecta la parla pròpia de Mallorca“. No sé si és deixadesa o manca de coneixement -per altra banda, en certa manera comprensible- però la periodista utilitza formes en la transcripció que, de ben segur, Toni Torrens no faria servir mai.

En primer lloc, hi ha una mala utilització dels temps verbals. Els mallorquins fem servir les formes acabades en “-am” en el present de la primera persona plural. Així doncs, el més segur és que Toni Torrens digués “miram” i no “mirem”. A l’entrevista apareix la forma pronominal “naltros” (nosaltres), que el diccionari Alcover-Moll identifica com a pròpia de municipis com Tremp, Falset o Balaguer, però no de sa Pobla, on es fa servir la forma “noltros”. Per últim, Tramullas s’excedeix en la transcripció de l’article salat, arribant a escriure “es món”, una construcció que és difícil que Toni Torrens fes servir, ja que “món” és una de les excepcions en les que els mallorquins fem servir l’article literari. Aquests exemples són, al cap i a la fi, anècdotes que denoten una certa visió de què és Mallorca i de com som els mallorquins i mallorquines pels principatins.

Amb tot, algunes de les reflexions que fa Toni Torrens, i d’altres que la mateix entrevista suscita, són prou interessants i són el perquè d’escriure aquesta entrada. L’entrevista està titulada amb una frase entre cometes que diu “A Catalunya no es té sa més petita idea de què és Mallorca”. Al marge de que aquesta construcció em sembli un calc del castellà (jo hagués dit “no se’n te ni idea de què és Mallorca”, per exemple), la idea de fons em sembla prou encertada. Per què quan un diari de Barcelona entrevista un senyor de sa Pobla li transcriu les paraules “respectant la parla pròpia de Mallorca”, però no ho fa quan entrevista algú de Deltebre, d’Alpicat o de La Jonquera?

El problema de fons, em sembla, és que a Mallorca (i a altres territoris de parla catalana que no són el Principat de Catalunya, no pretenc entrar-hi ara) patim una doble marginació, som doblement perifèrics en l’espai lingüístic i mediàtic de la llengua catalana. D’una banda, hem tengut governs i moviments socials més o manco consolidats que ens reivindiquen provincians, anti-catalans (o si més no, lingüísticament i culturalment diferents) i que intenten que la societat mallorquina giri l’esquena a l’espai que sovint anomenam políticament Països Catalans. Per altra banda, però, des del centre d’aquest espai comú, des de Barcelona i des de Catalunya, som vists com una mena d’espècie exòtica, sovint hostil i que parla diferent (tot i que veig difícil d’argumentar que parlem més diferent a un barceloní del que ho fa un tortosí). Patim una visió paternalista que, implícitament, ve a dir “nosaltres som el centre cultural de la nació, els catalans de debò que parlem normal i vosaltres sou una gent parla raru i que organitza foguerons a finals de gener”.

El relat, més o menys explícit, que el centre cultural i mediàtic dels Països Catalans ve explicant de Mallorca i d’altres territoris de fora de Catalunya és, al meu parer, un dels principals llasts per a la construcció i consolidació d’una identitat cultural i lingüística plenament normalitzada arreu de tots els territoris.

Per no mirar MÉS a València

Avui que tothom parla de la CUP, jo faig la meva i parlaré del Govern balear. La pregunta a respondre és: quina és la situació actual del Pacte i quina correlació de forces es dóna en aquest acord a tres?

Després de les eleccions autonòmiques del maig, els governs balear i valencià quedaren configurats de manera semblant: els socialdemòcrates presidint, amb l’esquerra sobiranista al govern, la nova esquerra condicionant el Govern des del Parlament i tota la dreta a l’oposició. Això, traduït a partits, vol dir: presidències per al PSIB (Armengol) i el PSPV (Puig), vice-presidències per a MÉS i Compromís, Podem donant suport gràcies als #AcordspelCanvi i al Pacte del Botànic i la dreta a l’oposicó, amb el PP com a principal partit, però també amb Ciutadans i, en el cas de les Illes, amb el PI.

MÉS i Compromís, tot i en principi mostrar més sintonia amb Podem, optaren per entrar a governar amb els socialistes per diferents motius. A Balears, segurament pesaren els dubtes de Podem i els interessos de MÉS a altres institucions clau com els Consells de Mallorca i Menorca i l’Ajuntament de Palma. Al País Valencià, probablement es va voler evitar que el PSPV intentàs una investidura amb el suport de Ciutadans i assegura l’alcaldia de Ribó a la capital del Túria. En tot cas, les similituds són prou com per intentar fer paral·lelismes més o menys consistents entre un i altre territori.

Abans del 20D, Podem va començar a teixir aliances a la perifèria de l’Estat. Així va ser a Catalunya, amb Barcelona en Comú, Iniciativa i EUiA i a Galícia, amb Anova i les Marees però sense el BNG. Al País Valencià, l’aliança va ser difícil però va arribar. Després de que bona part dels dirigents i la militància del Bloc, el principal soci de la coalició que és Compromís, es pronunciassin en contra, la vice-presidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, va forçar l’estabilitat de Compromís per fer acceptar a la coalició un acord amb Podem. Al 20-D, l’entesa Compromís-Podem es va convertir en segona força i pot arribar a tenir un grup propi al Congrés.

A MÉS, però, ningú va forçar la màquina -tampoc hi havia líders amb el pes polític d’Oltra que poguessin fer-ho- i la militància va rebutjar l’acord amb Podem. MÉS es va presentar sol a les eleccions, no va obtenir representació a Madrid i va perdre la meitat dels seus vots a les autonòmiques mentre veia com Podem sol superava al PSOE i esdevenia segona força.

yllanes_jarabo

Juan Pedro Yllanes y Alberto Jarabo fent campanya al Portitxol. Font: Flickr de Podem Illes Balears

I de la pols del 20D, els fangs de l’actual correlació de forces als governs autonòmics. Mentre Compromís pot fer valer els seus resultats per cooptar Podem i pressionar al PSPV, MÉS es troba pinçat entre socialistes i podemites i pot acabar tenint greus problemes en la gestió de les expectatives generades al maig. Ahir (3 de gener), l’Ara Balears dedicava crítiques importants a la gestió turística del Pacte (no oblidem que Barceló és Conseller de Turisme) i ja fa uns dies Tomeu Martí feia aquest article per estirar les orelles al Govern, especialment a MÉS. Aquestes frustracions, les més recents, se sumen a les del GOB i a l’amenaça de la finalment avortada vaga d’educació.

Tot i que ho intenta, MÉS té greus problemes per “vendre” els avanços del seu govern amb el PSIB (potser amb la notable excepció de Cort), però Podem no dubta en pressionar per a capitalitzar els seus resultats a les Generals. Si aquesta situació s’allarga, els millors resultats de la història de l’esquerra sobiranista illenca poden acabar girant-se-li en contra. Falta per veure com evoluciona la legislatura, què passa si es repeteixen les eleccions i com s’acaba consolidant Podem a les Illes però, de moment, MÉS té un problema que tal vegada hagués pogut evitar mirant MÉS a València.

Joc de Presidències: els acords progressistes a Balears

captura

En el Joc de Presidències en que s’està convertint la investidura del proper president o presidenta de les Illes Balears, hi ha tres escenaris possibles, que podeu veure al diagrama i que ara entrarem a valorar. També n’hi ha un de quart: que no es pugui formar govern i que s’hagin de tornar a convocar eleccions.

Abans d’entrar a analitzar què pot passar, teniu en compte una altra cosa: aquí estam parlant només dels diputats i del Govern, però hi ha més institucions que poden entrar en la negociació. Jarabo demanava un diputat al Senat. A Més li pot interessar governar Palma. El PSIB es juga ajuntaments com Calvià. Hi ha molts factors que aquí no estan contemplats.

Dit això, què tenim? Vegeu de quin escenari parl mirant el numeret de l’esquerra, amb el fons cel. Els partits al govern estan encerclats amb una línia més gruixuda. Els que no hi estan, només donen suport a la investidura. En cada escenari hi ha escrit qui resultaria president. També està marcat amb línia gruixuda el llindar de la majoria absoluta (30 diputats), necessària per a la investidura:

  1. Govern del PSIB-PSOE i Més, amb Francina Armengol (PSOE) de Presidenta, i suport en la investidura de Podem. En aquest cas, la formació morada no entraria al Govern perquè ja han avisat que només ho faran si els presideix Més.
  2. Govern de Més i Podem, amb Biel Barceló (Més) de President, i suport extern del PSIB-PSOE. Això significara apartar l’encara principal partit de l’esquerra insular de la institució més important de les Illes. No sembla que Francina Armengol i els seus hi estiguin disposats, però podria passar.
  3. Govern de Més, Podem i PSOE, els tres partits d’esquerres, amb la presidència per a Biel Barceló. En aquest cas, el PSIB-PSOE seria al Govern, però amb un pes relatiu menor a les altres dues forces. Seria una situació molt diferent dels dos Pactes de Progrés que ja hem viscut.
  4. No hi ha acord d’investidura i es tornen a convocar eleccions. A diferència del que passa als ajuntaments, el reglament del Parlament estableix que calen més vots a favor que en contra per investir un president. Si ningú s’abstén, això passaria si no hi ha acord a tres bandes per l’esquerra i el PSOE no permet governar a Bauzá.

No he contemplat:

  • Governs presidits per Podem. Tant Jarabo (secretari autonòmic) com Pablo Iglesias ho han descartat.
  • Altres aliances que puguin intentar el PSIB-PSOE o el PP. Abaix teniu dos esenaris que, com veureu, no donen per a la majoria absoluta (30 diputats).
  • Govern PSOE-PP. El PSOE ho dóna per més que descartat.

Gràfic: Enquesta pel Parlament de les Illes Balears

Aquí teniu una de les possibles projeccions en base a l’enquesta publicada avui pel Diario de Mallorca que mostra com podria ser el Parlament de les Illes Balears després del maig. Si clicau aquí o sobre la imatge podreu accedir a més dades i veure, entre altres coses, les possibles coalicions i pactes per formar govern.

enquesta_parlament

Clicau la imatge per a veure més dades. FONT: Diario de Mallorca

Manifest anti-anti-revetlers 2.0

Aquest és el segon esborrany d’un manifest pro-revetles i anti-anti-revetlers. Aquí teniu la primera versió (als comentaris hi ha totes les crítiques constructives que s’hi feren). Tothom està convidat a demanar que s’afegesquin o es modifiquin coses. Estau convidats a fer les vostres suggerències deixant un comentari en aquesta entrada i jo ho aniré modificant. Si vols, pots fer-lo córrer per les xarxes i mostrar-lo als teus amics. Gràcies, visquen les revetles i visca Mallorca!

Volem unes verbenes de tots i per a tots. No hi volem macrobotellades brutes i incíviques. No volem vodka vermell (què feis, tio?), ni “aónde ‘tá la plasa?“, ni “aki toos son mayorquines” (què esperaves, purot?), ni beneitures d’aquestes. Les revetles sobreviuran i mantendran la seva essència si nosaltres ens en cuidam de ser autèntics revetlers i de fer valer l’esperit de les verbenes. La festa és,  en primer lloc, de la gent del poble i,  ja després, per tots aquells que hi acudim per celebrar la festa entenent-la, respectant-la i mantenint-ne l’essència. Els revetlers hem patit moltes baixes. Des de sa Pobla fins a Biniali, moltes verbenes que s’han massificat han degenerat i han hagut d’acabar desapareixent. Som a Mallorca i volem celebrar festes mallorquines, divertides i boges, però tranquil·les. Volem mantenir la tradició -enriquint-la si cal, però la volem mantenir-.

Mallorquins i mallorquines, feis poble. Siau qui sou.

porcs revetles

Imatge de Mallorcaverbenatour.cat

Com podeu veure, aquesta és una versió més curta que el primer manifest. Més que seguint-la retallant, hauríem de pensar, si vos pareix bé, maneres d’allargar-la una mica. Gràcies a tots i totes i no oblideu remenar el manifest a les xarxes.

Manifest anti-anti-revetlers 1.0

Aquest és el primer esborrany d’un manifest pro-revetles i anti-anti-revetlers. Tothom està convidat a demanar que s’afegesquin o es modifiquin coses. Estau convidats a fer les vostres suggerències deixant un comentari en aquesta entrada i jo ho aniré modificant. Si vols, pots fer-lo córrer per les xarxes i mostrar-lo als teus amics. Gràcies, visquen les revetles i visca Mallorca!

No volem quillos a les verbenes. És cert. Però tampoc hi volem pijos de Ciutat, ni macrobotellades brutes i incíviques. Els quillos són un problema -el principal problema-, però en tenim més.Ni vodka vermell (què feis, tio?), ni “aónde ‘tá la plasa?“, ni “aki toos son mayorquines” (què esperaves, imbècil?), ni beneitures d’aquestes. Les revetles sobreviuran i mantendran la seva essència si nosaltres ens en cuidam de ser autèntics revetlers i de fer valer l’esperit de les verbenes. La festa és,  en primer lloc i,  ja després, per tots aquells que hi acudim per celebrar la festa entenent-la, respectant-la i mantenint-ne l’essència.Els revetlers hem partit moltes baixes. Des de sa Pobla fins a Biniali, moltes verbenes que s’han massificat han degenerat i han hagut d’acabar desapareixent. Som a Mallorca i volem celebrar festes mallorquines, divertides i boges, però tranquil·les. Volem mantenir la tradició -enriquint-la si cal, però la volem mantenir-.

Quillo, no te volem.

Pijo, torna-te’n a Palma.

Llonguet perdut, troba’t o torna-te’n.

Jove de la Part Forana, sigues respectuós amb el poble que visites. Li deus la festa, que és seva i te la deixa.

Mallorquins i mallorquines, feis poble. Siau qui sou.

quillos verebenes

Imatge: pàgina de Facebook “No volem killos a ses verbenes!!!”