Se’n va un dels grans

Facebook disposa d’un apartat de la teva informació personal que és “Persones que t’inspiren”. Jo hi tenc a Aaron Swartz, juntament amb altres com Joan Fuster o Tim Berners-Lee. 

Aquest jove programador de 26 anys creà l’RSS 1.0 (un dels principals enginys que fa que Internet sigui com és avui en dia) i quan en tenia només 14, col·laborà amb Lawrence Lessig en la creacó del Creative Commons, fou co creador de Reddit, i és un dels principals responsables que de que la llei nord-americana SOPA/PIPA contra les descàrregues a Internet no s’arribàs a aprovar. 

Tanmateix, jo no vaig conèixer a Swartz fins que va “robar” milions de documents del MIT, molts d’ells protegits amb copyright i propietat del sistema de pagament de publicacions acadèmiques en línia JSTOR, l’any 2010 per tal de difondre’ls lliurement a la xarxa i fer-los accessibles a tothom.

Aaron Swartz se suïcidà dia 11 de general al seu pis de Nova York. Pel judici arran de la difusió de les publicacions de JSTOR que tenia pendent, encarava penes de fins a 35 anys de presó i una multa d’un milió de dòlars. La seva mort és una pèrdua costosa que farà el món una mica pitjor, però també és una evidència de la necessitat de lluitar per a la democratització de la informació i la seva circulació lliure per la xarxa en pro de la humanitat.
 
Llegiu la notícia a alt1040 i Vila Web.

Puntualitzacions

Ja ha arribat el setembre, i amb aquest  comencen les corredisses per anar a comprar els llibres. Comencen també, les dèries per tenir tot el material escolar ordenat, i arriba l’hora de prometre’s el mateix de sempre: “Aquest any, mantindré el quadren així de net i ordenat tot el curs”.
 
Idò entre aquest nigul de nervis per començar i depressions post vocacionals, enguany entra una vegada més en joc un altre factor, les retallades.
 
Durant aquest estiu l’ambient s’ha relaxat, i pareix, que ja no tothom recorda com acabàrem el curs l’any passat. Tot estava maquinat per això, per fer què el descontent creat a pares, mares, alumnes i professors, a causa de les notícies donades a final de curs, es suavitzés durant l’estiu. Però jo, com a l’alumna, vull que sàpiguen que no hem oblidat.
 
Jo encara record com he passat tot un curs amb 43 companys dins la mateixa aula, jo he comprovat com des de la sisena fila no s’entén el que diu el professor i la pissarra no es llegeix. He vist com s’eliminaven els programes de suport (PROA, TISE) i també les subvencions de l’AMIPA. He pogut fer classe amb una professora que xerrava per un micròfon perquè la sentíssim, m’han fet pagar doblers a principi de curs perquè no n’hi havia ni per fer fotocòpies, i tanmateix, durant el curs n’he hagut d’afegir. Quan un professor meu ha estat malalt he estat fóra classe molts de dies, perquè no m’han posat cap substitut. Finalment, he hagut de veure com es formava un enfrontament lingüístic amb els centres.
 
I ara, a falta d’això, he de comprovar com el material escolar costa un 13 % més, com s’han suprimit les beques en menjador, i com també, l’ajuntament ha anul·lat les beques en llibres, fins hi tot encara ha d’abonar les beques per llibres de text del curs passat, i mentrestant, a nosaltres cada curs que passa se’ns en van 300 euros comprant-los.
 
I aquest curs, també podrem comprovar com han augmentat els alumnes, però la lògica dels nostres polítics els ha empès a disminuir la plantilla docent, així que aquest curs hi haurà menys professors i més classes de 40 persones… Ara idò, començarà la dura carrera de quadrar els horaris, i veurem com les hores lectives del professorat augmenten, i com algun professor de català haurà d’impartir castellà per manca de docents en aquell departament. Disminuiran un 30% el pressupost del centre i no substituiran les baixes dels professors inferiors de 30 dies. I així, coses d’aquestes, passaran a grapades.
 
Moltes associacions de pares i mares ja han posat en marxa la campanya “Així, el meu fill no comença” per moure una mica la comunitat educativa, i fer què els polítics se n’adonin que no només els alumnes i els professors pateixen, sinó que els pares i mares dels alumnes es preocupen pel futur dels seus fills, i també troben insostenible aquesta situació.
 
Així, passaré el meu segon de batxiller. Jo, i milers de companys més, ens veurem forçats a estudiar a un ambient amb massa gent, pagant el material d’estudi més car, patint la marca de professors o la falta de substitucions i, amb menys subvencions pel material bàsic.
 
Això és el que ens donen perquè estudiem, perquè seguim endavant amb els graus superiors, perquè  ens fem persones “de profit”, preparades per entrar al mercat laboral.
 
Idò jo, no tenc gens de ganes d’entrar-hi, i sé cert que hi ha molta gent com jo. Amb aquesta pèssima qualitat educativa, i aquest futur laboral tan nociu, crec que és millor no entrar en aquesta roda. Crec que aquesta roda està ja per jubilar. Crec que és hora d’armar-ne una altra.

Vergonya, Cavallers, Vergonya…

En aquest temps en que la classe política es dedica a pintar línies de restriccions de tota casta sobre el plànol social, som molts els que dia dia ens animam a passar-hi per damunt: a Saltar la Línia. Avui m’apunt al carro de la revolta a la xarxa, m’afegesc a la marxa dels que traspassen les barreres del silenci i ho faig fart de que em robin, ja no l’aire net, el futur, la llibertat i els doblers, no; ara ja ens roben la llengua. Sí, no podien conformar-se en segar-nos llibertats i drets, ara la prenen directament contra la nostra història, la nostra cultura, la nostra terra; contra el nostre idioma, que és possiblement el que millor representa a les anteriors.
Si bé a les Balears ja és costum veure com disparen a boca de canó contra el català, fins ara pareixia que a Catalunya es salvaven de la crema. Però una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pretén que una ridícula minoria de pares consentits puguin escolaritzar als seus fills perquè aprenguin en castellà, com si no en sabéssim ja tots quasi per ciència infusa. Voldria saber que passaria si ara ens presentàssim a Madrid i demanéssim escolaritzar-nos en català. Desastre, no? I direu, “bé, però és que no és el mateix, el castellà és la llengua pròpia del país i els Països Catalans no són un territori independent…” Jo no xerr d’això. No xerr de territoris independents, xerr de territoris amb llengües pròpies. Quina justificació té que s’hagi d’ensenyar en la llengua oficial del país a territoris que ja tenen llengua pròpia? Perquè el fet de que sigui llengua oficial no me pareix justificació. No pot tenir un país vàries llengües, cadascuna al seu territori? Ho fan per crear joves cultes? Idò que ofereixen el català a Madrid. O potser ho fan per eliminar llengües i unificar? Per això implantam l’esperanto arreu del món i ens estalviam maldecaps.
 
Tot això em fa pensar que potser els pares nouvinguts als Països Catalans des de l’Estat Espanyol creuen que per aquí no sabem xerrar castellà més enllà del que puguem assolir a les aules en temps de llengua castellana. Pobrets, venen enganyats per les paraules Curri Valenzuela -los catalanes no pueden salir a buscar trabajo fuera de Cataluña al terminar los estudios obligatorios porque no saben hablar castellano-… Tenc un missatge per tots ells i per la pròpia Valenzuela. La meva padrina fa setanta-cinc anys que no trepitja una escola, viu en un nucli rural on tothom s’expressa en mallorquí i sap xerrar castellà. De fet, el necessita per salvaguardar la seva salut, ja que quan va a les revisions mèdiques de la sanitat pública, moltes vegades o s’expressa en castellà ho ha de fer-ho amb senyes, sobretot des que la classe política balear començà a retallar requisits. Per descomptat que el règim obligà a la meva padrina a xerrar en castellà, en aquells temps també s’hi jugava la vida, però tot plegat em fa pensar que els què un dia l’obligaren a xerrar la llengua dels forasters i que ara l’obliguen a no oblidar-la són quasi bé els mateixos. Almanco vesteixen els mateixos colors.
 
Així que ja ho sabeu, pares i mares espanyols que heu vengut a “tocar els nassos” (paraules textuals d’Artur Mas), no passeu pena, el futur lingüístic dels vostres fills està garantit. Berenaran, dinaran i soparan castellà; a la televisió, a la ràdio, a la premsa (si és que llegeixen el diari), al cinema i ara també, si ningú li posa remei, a classe. No a classe de castellà, a totes les assignatures.
 
Per si no fos poc, la resta de territoris de parla catalana, lluny de solidaritzar-se amb el poble Catalunya, afegeixen llenya al foc i donen la raó al TSJC, tot carregant contra el govern català. Ha estat ni més ni manco que el nostre president José Ramón Bauzà, que en unes declaracions a Europa Press ha demanat al govern de Catalunya que acati la sentència. Ha aprofitat per fer una mica de discurs espanyolista i posar damunt la taula de nou el seu gran invent: les modalitats lingüístiques. “Mal rebentessis fins a sa fel”, dirien a la Part Forana. Potser el nostre president haurà de cercar el significat de fel al seu diccionari mallorquí – ciutadà, ja que no és una paraula acceptada en la modalitat ciutadana.
Poca cosa més a dir: “Vergonya, Cavallers, Vergonya…” seria la manera com ho expressaria Josep Nadal i companyia (La Gossa Sorda), tal i com ho aprengueren d’Al Tall. I a les seves paraules em remet. Però per sort, nosaltres continuarem Fent Saó en bolcs com aquest, lluitant contra la hipocresia, donant veu i fe del que passa al nostre voltant. Gràcies Jaume per deixar-me bombardejar la classe política, judicial, periodística… bé, per deixar-me bombardejar a ple i gràcies també a tots els que llegireu aquestes línies i vos indignareu, que no és per menys.
 
Seguirem Saltant la Línia.