Gentrificació: l’ús del sòl contra les classes populars

La gentrificació és un procés de transformació urbana pel qual l’encariment del sòl i altres factors desplacen les classes populars dels seus barris d’origen, que passen a ser ocupats per classes mitjanes o altes. La paraula deriva de l’anglicisme gentrification, que alhora deriva de gentry,  ‘noblesa’. Així doncs, també es podria traduir gentrificació com a ‘ennobliment’.

Els processos de transformació social, econòmica, urbana i humana d’un barri que suposa la gentrificació poden dividir-se en tres fases: naixement, abandó i revaloració. En la primera etapa, una zona normalment cèntrica és abandonada per la burgesia, que cerca espais amples i agradables als ravals i altres zones suburbanes. Així doncs, aquest espai esdevé una zona obrera. Llavors, pateix massificació i pobresa que la col·lapsen i la degraden. Endemés, la demanda d’habitatge i la manca de possibilitats econòmiques de les classes populars dificulta l’accés a una vivenda digne, fet que es resol amb el lloguer o la compra de vivendes precàries en una espècie de xabolisme vertical. Continue reading

Els tres porquets i el que no hauria de ser la independència

La tarda de dia 10 de setembre, el cantautor valencià Feliu Ventura deixà anar això a Twitter:

L’analista polític i llicenciat en dret Francesc Miralles contestà això altre:

Immediatament vaig sentir l’impuls irrefrenable de retuitar-los tots dos. I és que si la metàfora és bona, la contrametàfora és encara millor; i el contingut de totes dues és igual de preocupant. Després de la manifestació de la Diada d’enguany i de tot el que l’ha precedit, sembla que tard o d’hora l’únic que la pot succeir és la declaració d’independència de Catalunya i la constitució com a estat independent de la República Catalana. Després ens haurem de fer una pregunta incòmoda: “i nosaltres què?”. Vaig intentar plantejar algunes possibilitats en un article anterior, igual que va fer-ho Vicent Flor parlant del cas valencià. Ja està clar que els catalans encara no ho tenen tot fet, i que els confiats van a l’infern, però caldria anar plantejant aquest preguntes, no sigui cosa que els esdeveniments ens agafin amb els calçons baixos i la història ens passi per damunt.
Una pancarta anuncia el que molts ja consideren una evidència.
Fotografia:  Afp/Lluis Gene via La Vanguardia

Tornant a les piulades, el moment i els fets als que es refereixen són clau. Per una banda, si el porquet de la casa de maons “passa” dels altres dos germans, el llop té totes les de guanyar. Si Catalunya s’independitza, el percentatge de catalanoparlants a l’Estat espanyol baixaria del 20% al 9%. A això, caldrà afegir-hi que, de moment, les institucions de les Illes i el País Valencià estan en mans de la dreta més rància i centralista de la democràcia, que no fa cap comptes ajudar-nos a assegurar el respecte i la protecció de la nostra llengua. Tot plegat, no sembla molt bona notícia per la supervivència del que quedarà de cultura catalana a un Estat espanyol sense el Principat. A més, el fet de que una part del territori s’independitzi, suposaria el fracàs total i definitiu del timidíssim federalisme que volia suposar l’estat de les autonomies i podria abocar a la recentralització definitiva de l’estat i la fi de les nostres aspiracions sobiranistes o federalistes.

D’altra banda, i passant a l’altre tuit, els catalans haurien d’anar alerta amb com es duu a terme el procés secessionista i quin tipus d’estat en resulta. Si la casa de maons té aluminosi, com diu Francesc Miralles, la nova Catalunya serà incapaç de dur a terme polítiques socials i consolidar-se com a model d’estat del benestar. Després, una vegada que hagi caigut el miratge polític de la independència, els catalans comprovaran que tenen problemes molts semblants als que tenien quan eren espanyols. La crisi ja no es dirà “Espanya”, es dirà “mercats”, o “FMI”, o “Convergència” o vés a saber què, i el benestar i la prosperitat dels ciutadans de Catalunya es veurà en el mateix compromís que es veu ara mateix.
En síntesi, si la independència implica que Catalunya abandoni els seus germans del sud i de Mediterrània endins, el procés haurà fracassat (o almanco no haurà resultat gaire beneficiós pels que quedarem a la pell de brau). Endemés, si la independència porta a una Catalunya que, com Espanya, sigui cada vegada menys capaç de protegir els seus ciutadans de l’especulació i els atacs constants al benestar i l’estabilitat social, també haurà fallat. Tanmateix, Catalunya serà i ha de ser el que vulgui ser, i ningú està legitimat per impedir-li-ho. En això, precisament, consisteix la democràcia i el dret a l’autodeterminació.

Breu: de Milton Friedman als toros.

Milton Friedman és l’ideòleg del neoliberalisme econòmic i estic amb desacord amb bona part de la seva tesi. Tot i així, és interessant i val la pena llegir-lo. A la seva obra “Libertad de elegir” menciona que “La alta tasa de desempleo juvenil, y especialmente entre los negros, es un escándolo y una seria fuente de desasosiego social”. Està parlant dels Estats Units a finals dels 70 i principis dels 80, i aquesta taxa estava al voltant, segons ell mateix comenta més envant, d’un 15 a un 25% entre els joves estatunidencs blancs i d’un 35 a un 45% entre els negres. A l’estat espanyol del 2012, l’atur juvenil afecta al 52.1% (02/07/2012). No crec que faci falta afegir moltes més coses, però en síntesi, diré que les retallades en polítiques actives d’ocupació, educació, serveis socials o sanitat i altres mesures com la pujada de l’IVA beneficiïn massa a tots aquests joves que estan a l’atur. Com tampoc és ben segur que no ho faran tots els altres despropòsits polítics (no d’àmbit econòmic ni social) que s’estan duent a terme, com tornar a emetre toros per RTVE o atacar el català a les Illes en tots els àmbits en que tenia presència.

Puntualitzacions

Ja ha arribat el setembre, i amb aquest  comencen les corredisses per anar a comprar els llibres. Comencen també, les dèries per tenir tot el material escolar ordenat, i arriba l’hora de prometre’s el mateix de sempre: “Aquest any, mantindré el quadren així de net i ordenat tot el curs”.
 
Idò entre aquest nigul de nervis per començar i depressions post vocacionals, enguany entra una vegada més en joc un altre factor, les retallades.
 
Durant aquest estiu l’ambient s’ha relaxat, i pareix, que ja no tothom recorda com acabàrem el curs l’any passat. Tot estava maquinat per això, per fer què el descontent creat a pares, mares, alumnes i professors, a causa de les notícies donades a final de curs, es suavitzés durant l’estiu. Però jo, com a l’alumna, vull que sàpiguen que no hem oblidat.
 
Jo encara record com he passat tot un curs amb 43 companys dins la mateixa aula, jo he comprovat com des de la sisena fila no s’entén el que diu el professor i la pissarra no es llegeix. He vist com s’eliminaven els programes de suport (PROA, TISE) i també les subvencions de l’AMIPA. He pogut fer classe amb una professora que xerrava per un micròfon perquè la sentíssim, m’han fet pagar doblers a principi de curs perquè no n’hi havia ni per fer fotocòpies, i tanmateix, durant el curs n’he hagut d’afegir. Quan un professor meu ha estat malalt he estat fóra classe molts de dies, perquè no m’han posat cap substitut. Finalment, he hagut de veure com es formava un enfrontament lingüístic amb els centres.
 
I ara, a falta d’això, he de comprovar com el material escolar costa un 13 % més, com s’han suprimit les beques en menjador, i com també, l’ajuntament ha anul·lat les beques en llibres, fins hi tot encara ha d’abonar les beques per llibres de text del curs passat, i mentrestant, a nosaltres cada curs que passa se’ns en van 300 euros comprant-los.
 
I aquest curs, també podrem comprovar com han augmentat els alumnes, però la lògica dels nostres polítics els ha empès a disminuir la plantilla docent, així que aquest curs hi haurà menys professors i més classes de 40 persones… Ara idò, començarà la dura carrera de quadrar els horaris, i veurem com les hores lectives del professorat augmenten, i com algun professor de català haurà d’impartir castellà per manca de docents en aquell departament. Disminuiran un 30% el pressupost del centre i no substituiran les baixes dels professors inferiors de 30 dies. I així, coses d’aquestes, passaran a grapades.
 
Moltes associacions de pares i mares ja han posat en marxa la campanya “Així, el meu fill no comença” per moure una mica la comunitat educativa, i fer què els polítics se n’adonin que no només els alumnes i els professors pateixen, sinó que els pares i mares dels alumnes es preocupen pel futur dels seus fills, i també troben insostenible aquesta situació.
 
Així, passaré el meu segon de batxiller. Jo, i milers de companys més, ens veurem forçats a estudiar a un ambient amb massa gent, pagant el material d’estudi més car, patint la marca de professors o la falta de substitucions i, amb menys subvencions pel material bàsic.
 
Això és el que ens donen perquè estudiem, perquè seguim endavant amb els graus superiors, perquè  ens fem persones “de profit”, preparades per entrar al mercat laboral.
 
Idò jo, no tenc gens de ganes d’entrar-hi, i sé cert que hi ha molta gent com jo. Amb aquesta pèssima qualitat educativa, i aquest futur laboral tan nociu, crec que és millor no entrar en aquesta roda. Crec que aquesta roda està ja per jubilar. Crec que és hora d’armar-ne una altra.

La lluita es fa de portes cap a fora

I una patada al cul als que creuen que la seva forma d´organitzar-se i lluitar és la correcta, que no tenen cap incidència al seu entorn perquè només saben despotricar i automarginar-se anul·lant així qualsevol possibilitat de canvi.
At Versaris – Veniu volant
Això són les sàvies paraules dels rapsodes catalans. Si les analitzam en profunditat i després miram al nostre entorn podrem detectar quin tipus de ‘lluita’ és el que critiquen (no pel tipus de lluita que és o els ideals que suposadament defensa, sinó pel fet de que és contraproduent). I és que hi ha revolucionaris (entès en el sentit ampli de la paraula) que només ho són de cara a la galeria. L’actitud individualista i la falta d’actuacions a nivell pràctic són el major mal de molta gent que predica, i ho fa amb bona fe, però que només aconsegueix “automarginar-se anul·lant així qualsevol possibilitat de canvi”. Un altre mal que porta a aquest punt són les rancúnies entre organitzacions, partits o persones partidaris de les mateixes idees però que a la pràctica resulten incapaços de sumar esforços.
Quina és, idò, l’actitud realment rebel? Si entenem rebel·lia de manera àmplia, és a dir, com aquella actitud exercida enfront al poder establert per tal d’aconseguir allò que creim just, necessari  i de profit per a una majoria social, l’actitud rebel seria aquella que aplegàs aquesta majoria social i la conscienciàs de en quina situació viu i de quina manera s’ha d’exigir un canvi (és a dir, avançàs cap a la unitat popular). I això pot fer-se de les maneres més diverses: des de cridar a una plaça fins a participar en les CUP; des de fer rap combatiu com La Mazorca, At Versaris, Arrap, Ender o el mateix Valtònic fins a fer poesia amb quatre acords de guitarra com en Quimi Portet, per exemple; des dels casals de barri fins al hacktivistes. En definitiva, la lluita només serveix de portes cap a fora.