Ovidis, creuers i monarques

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.
Les molles volen al vent,
diuen: “si no et donen, pren”.
No és de lladres dir amén,
quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.
Mullem d’hora al qui ens la pren.

Aquest cèlebre fragment de la cançó “Tot explota pel cap o per la pota” del gran Ovidi Montllor  sembla la resposta perfecta a les declaracions de Sa Majestat la reina Sofia d’Espanyistan, princesa de Grècia i consort de Juanca I El Campetxano,  en la seva visita a la seu del banc d’aliments de Palma.  La descendent de la casa de Glücksburg (ho he hagut de cercar a la Viquipèdia) s’ha pogut reunir durant vint-i-cinc minuts amb el president d’aquesta entitat, don José Falcó, com ja han explicat tots els mitjans locals i estatals (aquí teniu la notícia a l’AraBalears i eldiario.es). Però per què dic que aquests versos d’Ovidi s’hi escauen tant per respondre a la reina? Idò perquè resulta que donya Sofia ha aprofitat la seva reunió amb Falcó per donar-li idees per a millorar la tasca del banc d’aliments. Concretament, la seva aportació ha consistit en proposar que els beneficiaris del banc d’aliments contactin amb els nombrosos creuers que atraquen al port de Palma perquè cedesquin el seu excedent de menjar a l’entitat. Dit d’una altra manera, la reina vol solucionar els problemes dels pobres amb la caritat dels rics. Com si volgués curar la fam amb molles quan, en realitat, la desigualtat i les seves conseqüències (com la fam) només poden guarir-se amb justícia social i polítiques d’igualtat. Per això mateix pens que la reina Sofia hauria de fer un esforço per entendre que si no anam més enllà del pa (dels creuers) i circ (del dolent) els ciutadans podem cansar-nos de les molles i, demanant el pa sencer, posar-la a ella i a tota la catefa de corruptes, estafadors i mentiders contra les cordes.

“Volen convertir la nostra zona de gatera en un passeig de luxe”

El bloc Desde Merkeland (féu clic per accedir a l’entrada original), que parla de com veu Espanya la premsa germànica, tracta la polèmica sorgida a Ciutat, on els turistes i la premsa alemanys s’oposen a l’embelliment del Platja de Palma que l’hauria de convertir en una zona més exclusiva (més “chic”) per atreure turisme de més qualitat (que gasti més, vaja). Els turistes alemanys “tradicionals”, gairebé autòctons, reivindiquen la seva “zona de gatera” i “la imatge dels poals de sangria a la platja”. Senyal que el “dret a agafar una bona meula” deu ser un dret inalienable de tot ciutadà comunitari reconegut als tractats europeus de Maastricht i Roma.

El cas és curiós perquè mostra un procés de gentrificació/elitització/turistificació o no-sé-molt-bé-què contra els turistes (“pobres”, en aquest cas) que són qui habitualment els posen en marxa. El que desgraciadament no és tan curiós pel fet de no ser cap novetat és aquesta mentalitat colonitzadora alemanya cap a les illes, com si els poder públics autòctons no poguessin fer el que creuen més convenient pels ciutadans i haguessin de servir els seus interessos (cutres i incívics, a més). I per mostra, un botó:

Gentrificació: l’ús del sòl contra les classes populars

La gentrificació és un procés de transformació urbana pel qual l’encariment del sòl i altres factors desplacen les classes populars dels seus barris d’origen, que passen a ser ocupats per classes mitjanes o altes. La paraula deriva de l’anglicisme gentrification, que alhora deriva de gentry,  ‘noblesa’. Així doncs, també es podria traduir gentrificació com a ‘ennobliment’.

Els processos de transformació social, econòmica, urbana i humana d’un barri que suposa la gentrificació poden dividir-se en tres fases: naixement, abandó i revaloració. En la primera etapa, una zona normalment cèntrica és abandonada per la burgesia, que cerca espais amples i agradables als ravals i altres zones suburbanes. Així doncs, aquest espai esdevé una zona obrera. Llavors, pateix massificació i pobresa que la col·lapsen i la degraden. Endemés, la demanda d’habitatge i la manca de possibilitats econòmiques de les classes populars dificulta l’accés a una vivenda digne, fet que es resol amb el lloguer o la compra de vivendes precàries en una espècie de xabolisme vertical. Continue reading