D’on surt tanta gent? Aproximació a la ‘marea verda’

Publicat originalment a Saltant la Línia

Treure un mínim de 80.000 -eren més- mallorquins i mallorquines al carrer, segons l’impagable treball de la Societat Balear de Matemàtiques, no és fàcil. I el mèrit és dels docents, dels sindicats, de l’Assemblea i dels pares i mares però, sobretot, el mèrit és del president Bauzá (així, amb zeta i accent castellà, com a ell li agrada). I és que de fet, la tasca de l’apotecari més simpàtic de Mallorca és una obra realment titànica que cap president anterior s’hagués atrevit ni tan sols a somniar. Com deia en Jordi Évole, que li donin el Príncep d’Astúries de la Concòrida per unir-nos tant a tots.

Soler Segura

Dos rojos separatistes radicals. La foto la pujà en Josep de Luís Ferrer al Facebook.

Però és que per malament que ho hagi fet encara costa d’explicar d’on surt tanta gent. És per donar resposta a aquesta pregunta que, assegut davant l’ordinador de la meva habitació de Barcelona (on estic estudiant Periodisme, som més mallorquí que el pa amb oli), m’endins en aquest enorme treball de periodisme d’investigació basat purament en conjectures i sense investigar ni demanar res a ningú. No ho compartiu molt al Facebook i el Twitter que, si ho saben els meus professors, no n’aprovaré ni una.

Mirau, el nostre ‘presi’ duia temps fent mèrits perquè passàs el que passà ahir. Després d’anys -perquè ja eren anys- de destralades a l’educació (retallades, abaixades de sou, augment de ràtios, supressió de l’atenció a la diversitat, etc.), Bauzá veié que allò no era abastament, així que decidí demanar als pares en quina llengua volien que estudiassin els seus fills. Però… oh, sorpresa! Li digueren que en català. Així que es tragué de la màniga el dàTIL, un decret molt del seu esTIL. Quan en Bosch se’n temé del desbarat que li volien fer dur endavant, començà a caminar en peus de plom, cosa que li valgué la cessió fulminant. Per això Bauzá col·locà una nova consellera d’Educació dels fillets, Joana Maria Camps. Aquesta senyora, per ser breu i precís, no en té ni puta idea de res i fa el que li diuen. I clar, què li diuen? Destral. Idò destral: article 20 per passar olímpicament del que diguin els claustres i els consells escolars i suspensió dels directors de Maó.

L’Assemblea de Docents, que és una ‘perroflautada’ d’aquestes que s’usen ara d’organització horitzontal i assembleària i coses rares d’aquestes, amenaçà en anar a la vaga. El Tribunal Superior de Justícia suspengué cautelarment el TIL i el Govern es passà el TSJIB pel folre, així, per dir-ho finament. I clar, la cosa no caigué bé i s’hi sumaren els sindicats. L’STEI-i i CCOO, sí, però UGT i ANPE (els que un dia presidí n’Aguilutx), també.

I clar, anaren a la vaga. Així, tots. ‘A lo loco’. Els professors conservadors veieren les beneitures que volien fer el Govern, i s’hi sumaren. 90% de seguiment les primeres setmanes. Tots els docents feren una tasca bestial de sensibilització, i s’hi sumaren els pares i mares. Professors, pares i mares es posaren a fer pressió i el sector regionalista del PP (els d’en Tòfol Soler, en Biel Serra i aquesta gent) hagué de cedir. Però en Bauzi seguí amb la seva idea de matar la vaga per inanició i, per això, tots aquests que suports sortiren ahir al carrer, a posar contra les cordes el Govern per evitar la mort per inanició de la vaga.

M’ha quedat una mica mal redactat i bastant poc contextualitzat, eh? Me sap greu, l’alternativa és anar a escoltar n’Àngela Seguí a IB3. Au, que passeu bon dia.

Advertisements

El periodisme no és fàcil

Fer periodisme és difícil. Jo ja ho sospitava, però ho he comprovat. La setmana passada vaig estar tres dies donant una mà a la redacció de la revista Sa Plaça. No sé si la coneixeu. És una petita revista d’àmbit comarcal i de publicació quinzenal amb seu a Inca. Legalment, és una cooperativa de dos cooperativistes, n’Antònia i en Damià. A més, tenen una empleada, na Catalina, i un grapat de col·laboradors. La revista té unes 40 pàgines i és una de les millors maneres d’estar al dia de l’actualitat, les curiositats i el tarannà de la gent de la contrada del Raiguer i nord de Mallorca.

Escriure una quarantena de pàgines és difícil, però no és, ni prou fer-s’hi, tota la feina. La revista ha de contactar amb tot els anunciants que té, entendre-s’hi i cuidar-se’n de cobrar, sense oblidar que no pot sobreviure sense cercar-ne de nous. Ha de fer arribar les revistes a tots els subscriptors, atendre les seves reclamacions i, una vegada més, cercar-ne de nous. Periodísticament, s’han de cercar temes, notícies, fonts, entrevistes i quedar amb els entrevistats. Tot, per incidir en un àmbit gairebé hiperlocal on la resta de mitjans ni poden ni hi volen incidir.

Quan tot això està fet, s’han de revisar les fotos i els textos per adaptar-los a l’espai disponible en la maquetació. Quan ho dius sembla difícil, però fer-ho, ho és encara més. Bé, en Damià fa que sembli fàcil, però no ho és gens. Una vegada feta la revista, encara s’ha de revisar tota (pobra Catalina) i refer tots els errors.

Tota aquesta feinada és necessària per tirar la revista endavant. Jo ho he resumit en dos paràgrafs (tot i que segur que m’he deixat coses), però veure-ho fer (encara que només hagi estat per tres dies) fa entendre la complicació que duu tot plegat. La conclusió lògica, doncs, només pot ser una: el periodisme no és fàcil.

 

La gestió del desgast: i si el PSOE no s’equivoca?

En política, la primera línia desgasta. Les retallades, la situació econòmica, la corrupció, les herències rebudes i les cagades contínues passen factura encara que no es governi. El descrèdit dels partits polítics i les institucions de l’Estat és enorme, basta parar l’orella al cafè per comprovar-ho. Al maig, el CIS publicava que la classe política i els partits són el tercer problema dels espanyols, només superats per l’atur i la situació econòmica. Així doncs, no hauia d’estranyar que els líders (parl d’en Rubalcaba, ho he de posar en cursiva) es desgastin, es cremin, especialment si governen o si fan una altra tasca molt visible, com estar al capdavant de l’oposició. Anem a un cas pràctic.

En Rubalcaba no fa res. I quan fa, la caga o serveix de ben poc. Duu dos anys fent oposició de paper, una cosa tova a més no poder. L’únic que se li recorda és el famós pla d’estímul al qual el Govern no pretenia ni pretén fer ni puta cas. Després demana la dimissió del president, però hi pacta. Res, que s’embulla tot sol. Fa el que pot, però la caga. Està pitjor valorat que Rajoy. Pitjor que Rajoy. Us imaginau com ha d’estar un polític per estar pitjor que Rajoy? Rubalcaba es crema, es va cremant poc a poc, com crema el PSOE. Però què passaria si un any abans de les generals  el PSOE tragués un candidat nou, que fes oposició de veres i salvàs el partit? A priori, no és cap desbarat: ara tenim aquest, el deixam morir ben mort, i en treim un altre perquè ens ressusciti. No està mal pensat. També s’ha de dir que podria passar una altra cosa que, de fet, és prou probable: el lideratge de Rubalcaba podria desgastar tant el PSOE que ni un nou candidat el pogués salvar. És a dir, que la renovació que se li demana al partit arribàs quan els que la demanaven ja s’han decantat per una altra opció o han renunciat a la política. Vius, aquí.

Rubalcaba dient dir adéu

Rubalcaba a Sabadell. Dient adéu? FOTO: Flickr oficial d’Alfredo Pérez Rubalcaba

És el contingut, estúpid

Bill Clinton arribà a la presidència dels Estats Units el 1992 recordant al seu contrincant, Bush pare, i als nord-americans que “it’s the economy, stupid”. De llavors ençà, s’ha emprat la mateixa estructura per destacar el quid de la qüestió. Allò que marca la diferència. En aquest cas, parlaré de continguts culturals i periodístics ja que, al meu entendre, és això l’important i no els suports en què es distribueixen. Aquest simple fet, que pareix tan obvi, és encara qüestionat en diferents àmbits, o bé pels consumidors o bé per les indústries.

En el cas dels diaris, no és estrany veure com alguns lectors digitals, avesats al tot de franc, es queixen de les restriccions de pagament que imposen alguns rotatius. És el cas del recentment estrenat Ara Balears, Catalina Serra va haver de fer una columna per repondre aquestes crítiques i explicar que no tot pot ser gratuït. Perquè realment és bo d’explicar però estranyament mal d’entendre. Pareix que, de tant de comprar diaris en paper, hem assumit que el que compram és el paper. Però el paper és només una part del que compram al quiosc, també hi ha la feina d’uns professionals del periodisme darrere que, vulgueu que no, també necessiten menjar. Així doncs, si no ens venen el paper, hem de continuar pagar la tasca d’aquesta gent. A poc a poc.

En el cas de l’entreteniment, especialment de la música però també el cinema i les sèries, és ben diferent. La comunitat, els consumidors ja ha entès que, en la majoria dels casos, si pot escoltar una cançó a Grooveshark o baixar-la directament, no necessita comprar-la. A la indústria, però, li costa entendre-ho i enlloc de canviar de model i deixar de vendre CDs, promou legislacions, com la polèmica llei Sinde-Wert a Espanya o SOPA i PIPA als EUA, que no fan més que restringir i, com diuen en castellà, “poner barreras al campo”. En aquest sentit, hem d’agrair que grups i artistes de tota mena vagin un pas per davant la seva indústria i siguin capaços, per exemple, de ser ells mateixos qui pugen les seves cançons a YouTube o de distribuir-les gratuïtament en els seus llocs, fins i tot sota llicències com les Creative Commons. Ells són qui han sabut trobar models alternatius i eficaços: aprofiten els directes, utilitzen el crowdfounding, venen marxandatge i segueixen distribuint CDs més com un objecte de culte que no pas com un suport universal i útil.

En definitiva, la xarxa està canviant el model cutural i tot el panorama comunicatiu. L’important és el contingut, no el suport. Qui no s’adapti, morirà. Això sí, que no es preocupin els romàntics, si no han mort els vinils, les revistes en paper, els CDs i els llibres convencionals seran mals de matar.

L’aportació del 15M o les noves formes de mobilització

Ahir mateix es complia el segon aniversari de la històrica manifestació del 15 de maig de 2011 convocada per la plataforma Democracia Real Ya. Una manifestació que portà a les principals ciutats espanyoles el lema “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” i que acabà convertint-se en un moviment transversal d’ocupació de places públiques, resistència pacífica i gran notorietat mediàtica. Però què va fer, què va aconseguir, en realitat el 15M?

En primer lloc, en el pla polític i social el 15M va obrir tres grans debats: el bipartidisme, la responsabilitat de les caixes i bancs i el qüestionament del capitalisme. És a dir, per una banda és va focalitzar la responsabilitat de la crisi actual en els bancs i els dos grans partits que han governat l’Estat de la Transició ençà i, per altra, es provocà una tímida reflexió sobre “el sistema”. Aquestes reivindicacions, incipients aleshores, s’han convertit avui en dia en temes clau del debat polític, mediàtic i social. Difícilment s’entén la importància d’aquests dos debats en l’actualitat sense el toc d’atenció que suposà el 15M.

El 15M a Mallorca. El Rei en Jaume amb la bandera d’Islàndia i la màscara d’Anonymous. FOTO: anieto2k

En segon lloc, però, el 15M va aportar molt més que una crida d’atenció generalitzada i concreta, el 15M va suposar una nova forma d’organització pròpia de la generació que el protagonitzà. Hem de recordar que els orígens del moviment indignat els trobam en la resposta de la xarxa a una legislació que li anava en contra, el moviment #nolesvotes. Això no ho dic jo, ho apuntava David Bravo en un debat sobre de la Llei Sinde a RNE i, a més, els analistes del 15M han destacat que el 31% dels usuaris que tuitaren sobre l’#spanishrevolution ja havien

utilitzat l’etiqueta #nolesvotes. Vol dir això que el mèrit de tot aquest moviment és de la senyora Sinde? No, ni molt menys. Però sí que per oposició a la seva llei sorgí una manera de fer i d’organitzar-se que s’està imposant en els moviments socials i que és completament diferent de la lluita tradicional en partits i sindicats. El 15M creixé sobre la infraestructura tecnologia (l’organització en xarxes) i la base social que havia construit #nolesvotes i adoptà la seva descentralització (tant geogràfica, com temàtica).

El gran canvi, la gran aportació, l’abans i el després dels indignats no és cap de les seves reivindicacions, ni el ressó que obtingueren, ni els moviments germans que aparegueren en altres països, ni tan sols els projectes que en són deixebles: la gran fita del 15M ha estat canviar de manera radical l’organització política i social de base translladant-hi els principis de l’ètica hacker (col·laboració desinteressada, interdisciplinarietat, organització horitzontal, integració en xarxa). D’aquesta manera, les protestes socials s’han convertit en fets radicalment diferent a les grans manifestacions i han adoptat un format més petit, més variat, més concret (tot i que sembli paradoxal) i més descentralitzat: és el cas de les protestes anti-desnonaments de la PAH, dels ‘escraches’ o del recent #toqueabankia.

Alguns ho han anomenat les mobilitzacions P2P, és a dir, l’establiment d’una estructura social de base dispersa, difosa, basada en la col·laboració voluntària molts de pics espontània, amb una gran capacitat d’adaptació i amb multiples aparences i formats, una forta estructura i presència en xarxes. És un canvi radical des de la perspectiva de l’organització ciutadana perquè acaba amb les formes tradicionals de mobilització social, des de les protestes sindicals a les iniciatives legislatives populars (o almenys obliga a revisar-les).

En altres paraules, el 15M no ha canviat el fons: la política segueix sent el que era. Ha canviat la forma de protestar.

Els populismes són els pares

Quan un nin o una nina petita descobreix que els Reis no existeixen (els Reis Mags, s’entén, els altres encara sí), que són els pares, sol ser un trauma important. Normalment la cosa comença amb una sospita: com és que els Reis surten per la tele i a la meva cituat alhora, com és que els pares no em deixen obrir l’armari a principis de gener, com és que de cop i volta tots els anuncis són de juguetes… Fins que finalment, de manera més o manco autònoma i més o manco natural s’arriba a la conclusió de que els Reis Mags no existeixen, de que són els pares.

Amb el populisme passa una cosa semblant. De tot d’una, ens diuen que tot i tothom és populista: l’anterior Pla Estatal de Vivenda, el govern del Perú que nacionalitza Repsol, la política de Zapatero i Beppe Grillo i el M5S. Però no només això, sinó que també és populista, per exemple, la dreta antiislàmica i la política econòmica i fiscal d’Obama. En definitiva, populista és tot allò que no agrada a qui escriu l’article.

Tal vegada per això pugui ser útil anar als diccionaris, a veure què és populista i què no. Segons la RAE, “populismo” no existeix i “populista” és “perteneciente o relativo al pueblo” fet que, en política, no està gens malament. En català la cosa canvia una mica, atès que el “populisme” pot ser un “corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble” i, per tant, ho hauríem de ser tots; o pot ser l’”aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. És curiós com, en la nostra llengua, un accepció gairebé contradiu l’altra.

Així doncs, què és el populisme? Costa de creure que Libertad Digital qualificàs Zapatero de ser “perteneciente o relativo al pueblo”, així que el significat d’aquest mot queda de nou en entredit. Més que als diccionaris, per tant, intentaré recòrrer al gran Sampedro, que va dir això: “Tanmateix, com va dir el gran Sampedro (l’enyorarem molt), “el sufijo ‘ismo’ implica un uso abusivo. Por ejemplo, se dice que un señor es oportuno porque llega en el buen momento, pero cuando hablamos deoportunismo ya hay un sentido peyorativo. Lo paternal es un ambiente encantador, mientras que paternalismo es un abuso de la fuerza de ser padre. El capitalismo es el abuso de quienes tienen el capital”, així que tal vegada puguem infereir que el populisme seria un abús del poble per a assolir uns fins. Tanmateix, “populista”, si un dia va significar qualque cosa, avui ja és una paraula tan desgastada que no val la pena intentar recuperar. El que sí estaria bé fer és aprendre a atacar els adversaris polítics o ideològics amb arguments més contundents que el del populisme, sobretot per no caure en el populisme. Dixit.

Un pas en l’hel·lenització política: l’eix europeu

Ahir vespre el web de El País avançava unes dades que avui dematí es recullen en portada del periòdic: es tracta del sondeig de Metroscopia sobre el clima polític madrileny. L’enquesta mostra una sèrie de dades i indicadors molt a tenir en compte, no només per la Comunitat de Madrid, sinó per la traducció que puguin tenir en clau estatal. Segons El País, si demà se celebrassin eleccions a l’Assemblea de Madrid, el PP perdria 18 dels seus seus 74 representants mentre que el PSOE en perdria 6 dels seus 36. IU i UPyD, en canvi, en guanyarien 16 i 8 respectivament.

El que sabem: les xifres

En altres paraules, caiguda antològica i sense precedents històrics (llevat de quan encara era AP) del Partit Popular madrileny, caiguda també històrica dels socialistes i ascens meteòric d’IU i UPyD. De tota manera, val la pena entrar més de ple en l’anàlisi de les dades que ofereix Metroscopia.

metroscopia-madrid

Resultats de les eleccions madrilenyes segons Metroscopia

A la dreta, tenim l’esfondrament del PP i la seva majoria absolutíssima. La formació conservadora passaria a tenir 54 diputats, perdent-ne 18 dels 72 de que disposa actualment. On se’n va el seu electoral? Segons el sondeig, aproximadament un 30% dels antics votants conservadors o bé no ha decidit quin partit votaria en lloc del PP o  bé ja té clar que no votaria. Per contra, aquells que elegirien altres opcions polítiques són una clara minoria (menys d’un 4% es decantaria per PSOE o UPyD, els dos principals beneficiats del desencant amb el partit de Govern).

A l’esquerra, la patacada dels socialistes és també considerable, atenent que perdrien una sisena part dels representants, marcant-se així el pitjor resultat de la història del partit. Tanmateix, això de que el PSOE estigui immers en una dinàmica de fracassos electorals considerables no és cap novetat. De fet, després de les generals, s’han anat succeint les derrotes en les autonòmiques gallegues, basques i catalanes; va ser un dels primers temes que vaig tractar quan vaig començar a escriure a Bloko. Des d’aquesta perspectiva, el fracàs no deixa de ser fracàs, però no és una catàstrofe tan grossa. La realitat, però, és que tant IU com UPyD empenyen i la situació de desprestigi i desencant amb el PSOE és crítica. El seu actual líder a nivell estatal, Alfredo Pérez Rubalcaba, no és aprovat pel 78% dels seus propis votants de Madrid, mentre que el cap dels socialistes madrilenys, Tomás Gómez, és desaprovat per un 59% dels seus electors. Amb tot, l’esquerra alternativa (digau-li alternativa, radical, o simplement esquerra, el cas és que es diferencia de la socialdemocràcia tradicional) augmenta el seu suport recollint un 16% dels votants del PSOE i un 18% dels d’UPyD. D’aquesta manera, IU passa dels 13 als 29 diputats,  sent el partit que més creix.

Al centre, o al purgatori ideològic, UPyD segueix creixent i dobla el seu suport polític, tot i perdre aquest 18% d’electors en favor d’IU, que segurament serien, alhora, antics desencantats socialistes que haurien optat per una opció alternativa a la seva i ara opten per l’altra alternativa (si no, és difícil d’entendre que tanta gent es passi d’UPyD a IU).

Un poc més enllà: una altra dosi d’hel·lenització positiva

Ara que coneixem les dades i més o manco les hem entès, hem de cercar-ne les conseqüències. Quina és la tendència de la política espanyola? A què ens abocam? Òbviament, ni jo ni ningú disposam d’una bolla de vidre que ens ho pugui anticipar, però això no ens priva de fer les nostres especulacions.

En primer lloc, les dades sobre Madrid són una prova més de que la dicotomia PP-PSOE s’està rompent en favor d’una panorama més plural i d’un vot més crític, necessàriament més dividit. En aquest nou panorama, irrompen amb força IU i UPyD. De la mateixa manera, s’obre un nou eix polític que la societat té en compte a l’hora de decantar-se per uns o altres. Es tracta de l’eix europeu: els crítics amb Europa i els europeistes  El posicionament en aquest eix ha estat determinant en països d’Europa del sud com Grècia i Itàlia, amb SYRIZA i el Moviment 5 Estrelles com a principals protagonistes en cada un dels casos  (vaig dedicar una entrada a comparar els cas italià amb el que podria ser el futur panorama espanyol). A l’Estat espanyol, els euroescèptics que poden jugar aquest paper són els membres d’IU, mentre que els encara dos principals partits segueixen apostant per l’europeisme i UPyD es manté, com en gairebé tot, en una posició de cautela subjecta als canvis que es vagin produint.

Així doncs, podem parlar d’hel·lenització en un aspecte més de la política, no només en el que es refereix a la caiguda del sistema tradicional de partits i el bipartidisme. Em referesc a l’hel·lenització pel que fa a la irrupció de l’eix europeu en el panorama polític, així com al suport creixent de l’euroescepticisme, simptomàtic a tota la zona castigada per l’asutericidi de la troika, els memoràndums i els rescats.

Personalment, si m’ho permeteu, crec que l’hel·lenització política en aquests dos sentits que comentam -la caiguda del bipartidisme i la rellevància de l’eix europeu- és totalment positiva i enriquidora per al debat i la democràcia.

NOTA: Perdonau-me que els enllaços que no duen directament a l’enquesta d’El País duguin a altres articles meus, però he cregut important basar-me només en opinions i anàlisi fets per mi mateix a fi d’intentar mantenir el rigor i l’anàlisi crítica en aquesta qüestió. A tots els mitjans podeu trobar altres punts de vista iguals o més vàlids que el meu.