És el contingut, estúpid

Bill Clinton arribà a la presidència dels Estats Units el 1992 recordant al seu contrincant, Bush pare, i als nord-americans que “it’s the economy, stupid”. De llavors ençà, s’ha emprat la mateixa estructura per destacar el quid de la qüestió. Allò que marca la diferència. En aquest cas, parlaré de continguts culturals i periodístics ja que, al meu entendre, és això l’important i no els suports en què es distribueixen. Aquest simple fet, que pareix tan obvi, és encara qüestionat en diferents àmbits, o bé pels consumidors o bé per les indústries.

En el cas dels diaris, no és estrany veure com alguns lectors digitals, avesats al tot de franc, es queixen de les restriccions de pagament que imposen alguns rotatius. És el cas del recentment estrenat Ara Balears, Catalina Serra va haver de fer una columna per repondre aquestes crítiques i explicar que no tot pot ser gratuït. Perquè realment és bo d’explicar però estranyament mal d’entendre. Pareix que, de tant de comprar diaris en paper, hem assumit que el que compram és el paper. Però el paper és només una part del que compram al quiosc, també hi ha la feina d’uns professionals del periodisme darrere que, vulgueu que no, també necessiten menjar. Així doncs, si no ens venen el paper, hem de continuar pagar la tasca d’aquesta gent. A poc a poc.

En el cas de l’entreteniment, especialment de la música però també el cinema i les sèries, és ben diferent. La comunitat, els consumidors ja ha entès que, en la majoria dels casos, si pot escoltar una cançó a Grooveshark o baixar-la directament, no necessita comprar-la. A la indústria, però, li costa entendre-ho i enlloc de canviar de model i deixar de vendre CDs, promou legislacions, com la polèmica llei Sinde-Wert a Espanya o SOPA i PIPA als EUA, que no fan més que restringir i, com diuen en castellà, “poner barreras al campo”. En aquest sentit, hem d’agrair que grups i artistes de tota mena vagin un pas per davant la seva indústria i siguin capaços, per exemple, de ser ells mateixos qui pugen les seves cançons a YouTube o de distribuir-les gratuïtament en els seus llocs, fins i tot sota llicències com les Creative Commons. Ells són qui han sabut trobar models alternatius i eficaços: aprofiten els directes, utilitzen el crowdfounding, venen marxandatge i segueixen distribuint CDs més com un objecte de culte que no pas com un suport universal i útil.

En definitiva, la xarxa està canviant el model cutural i tot el panorama comunicatiu. L’important és el contingut, no el suport. Qui no s’adapti, morirà. Això sí, que no es preocupin els romàntics, si no han mort els vinils, les revistes en paper, els CDs i els llibres convencionals seran mals de matar.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s