Un pas en l’hel·lenització política: l’eix europeu

Ahir vespre el web de El País avançava unes dades que avui dematí es recullen en portada del periòdic: es tracta del sondeig de Metroscopia sobre el clima polític madrileny. L’enquesta mostra una sèrie de dades i indicadors molt a tenir en compte, no només per la Comunitat de Madrid, sinó per la traducció que puguin tenir en clau estatal. Segons El País, si demà se celebrassin eleccions a l’Assemblea de Madrid, el PP perdria 18 dels seus seus 74 representants mentre que el PSOE en perdria 6 dels seus 36. IU i UPyD, en canvi, en guanyarien 16 i 8 respectivament.

El que sabem: les xifres

En altres paraules, caiguda antològica i sense precedents històrics (llevat de quan encara era AP) del Partit Popular madrileny, caiguda també històrica dels socialistes i ascens meteòric d’IU i UPyD. De tota manera, val la pena entrar més de ple en l’anàlisi de les dades que ofereix Metroscopia.

metroscopia-madrid

Resultats de les eleccions madrilenyes segons Metroscopia

A la dreta, tenim l’esfondrament del PP i la seva majoria absolutíssima. La formació conservadora passaria a tenir 54 diputats, perdent-ne 18 dels 72 de que disposa actualment. On se’n va el seu electoral? Segons el sondeig, aproximadament un 30% dels antics votants conservadors o bé no ha decidit quin partit votaria en lloc del PP o  bé ja té clar que no votaria. Per contra, aquells que elegirien altres opcions polítiques són una clara minoria (menys d’un 4% es decantaria per PSOE o UPyD, els dos principals beneficiats del desencant amb el partit de Govern).

A l’esquerra, la patacada dels socialistes és també considerable, atenent que perdrien una sisena part dels representants, marcant-se així el pitjor resultat de la història del partit. Tanmateix, això de que el PSOE estigui immers en una dinàmica de fracassos electorals considerables no és cap novetat. De fet, després de les generals, s’han anat succeint les derrotes en les autonòmiques gallegues, basques i catalanes; va ser un dels primers temes que vaig tractar quan vaig començar a escriure a Bloko. Des d’aquesta perspectiva, el fracàs no deixa de ser fracàs, però no és una catàstrofe tan grossa. La realitat, però, és que tant IU com UPyD empenyen i la situació de desprestigi i desencant amb el PSOE és crítica. El seu actual líder a nivell estatal, Alfredo Pérez Rubalcaba, no és aprovat pel 78% dels seus propis votants de Madrid, mentre que el cap dels socialistes madrilenys, Tomás Gómez, és desaprovat per un 59% dels seus electors. Amb tot, l’esquerra alternativa (digau-li alternativa, radical, o simplement esquerra, el cas és que es diferencia de la socialdemocràcia tradicional) augmenta el seu suport recollint un 16% dels votants del PSOE i un 18% dels d’UPyD. D’aquesta manera, IU passa dels 13 als 29 diputats,  sent el partit que més creix.

Al centre, o al purgatori ideològic, UPyD segueix creixent i dobla el seu suport polític, tot i perdre aquest 18% d’electors en favor d’IU, que segurament serien, alhora, antics desencantats socialistes que haurien optat per una opció alternativa a la seva i ara opten per l’altra alternativa (si no, és difícil d’entendre que tanta gent es passi d’UPyD a IU).

Un poc més enllà: una altra dosi d’hel·lenització positiva

Ara que coneixem les dades i més o manco les hem entès, hem de cercar-ne les conseqüències. Quina és la tendència de la política espanyola? A què ens abocam? Òbviament, ni jo ni ningú disposam d’una bolla de vidre que ens ho pugui anticipar, però això no ens priva de fer les nostres especulacions.

En primer lloc, les dades sobre Madrid són una prova més de que la dicotomia PP-PSOE s’està rompent en favor d’una panorama més plural i d’un vot més crític, necessàriament més dividit. En aquest nou panorama, irrompen amb força IU i UPyD. De la mateixa manera, s’obre un nou eix polític que la societat té en compte a l’hora de decantar-se per uns o altres. Es tracta de l’eix europeu: els crítics amb Europa i els europeistes  El posicionament en aquest eix ha estat determinant en països d’Europa del sud com Grècia i Itàlia, amb SYRIZA i el Moviment 5 Estrelles com a principals protagonistes en cada un dels casos  (vaig dedicar una entrada a comparar els cas italià amb el que podria ser el futur panorama espanyol). A l’Estat espanyol, els euroescèptics que poden jugar aquest paper són els membres d’IU, mentre que els encara dos principals partits segueixen apostant per l’europeisme i UPyD es manté, com en gairebé tot, en una posició de cautela subjecta als canvis que es vagin produint.

Així doncs, podem parlar d’hel·lenització en un aspecte més de la política, no només en el que es refereix a la caiguda del sistema tradicional de partits i el bipartidisme. Em referesc a l’hel·lenització pel que fa a la irrupció de l’eix europeu en el panorama polític, així com al suport creixent de l’euroescepticisme, simptomàtic a tota la zona castigada per l’asutericidi de la troika, els memoràndums i els rescats.

Personalment, si m’ho permeteu, crec que l’hel·lenització política en aquests dos sentits que comentam -la caiguda del bipartidisme i la rellevància de l’eix europeu- és totalment positiva i enriquidora per al debat i la democràcia.

NOTA: Perdonau-me que els enllaços que no duen directament a l’enquesta d’El País duguin a altres articles meus, però he cregut important basar-me només en opinions i anàlisi fets per mi mateix a fi d’intentar mantenir el rigor i l’anàlisi crítica en aquesta qüestió. A tots els mitjans podeu trobar altres punts de vista iguals o més vàlids que el meu.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s