Per què l’esquerra perd: la victòria conceptual de la dreta

L’esquerra és dèbil. Avui mateix he llegit algú que afirmava que “l’esquerra sempre està en crisi, fins i tot quan mana“.Convé que ho acceptem i que l’esquerra mateixa, si pot i li plau, intenti canviar-ho. Nosaltres podem analitzar, si voleu, les causes d’aquesta debilitat pròpia, d’aquesta crisi constant. Des del meu parer, i tenint en compte que he fet un nul estudi previ i no dispòs de cap tipus de rigor, plantejaré que la debilitat de l’esquerra pertany a l’àmbit de les idees, als conceptes sobre els quals s’articula la cultura política. Perquè com diuen a Airbag, mirant la xuleta, “el conceto es el conceto

Problemes socials col·lectius Vs. Problemes individuals

Si anam d’allò general a allò una mica més específic i d’allò global als assumptes que ens toquen més de prop, sense abandonar l’àmbit conceptual, crec que el primer error de l’esquerra -o encert de la dreta, no ho sé- és permetre que els problemes socials es plantegin com a problemes individuals, d’acord amb el que propugna el neoliberalisme. És a dir, la percepció general del fet que algú sigui desnonat és que aquella persona té un problema i no que la societat -i per tant, també nosaltres- tenim un problema. La dreta ha aconseguit que cadascú cerqui solucions individuals als seus problemes i es defugi de la cerca col·lectiva en l’àmbit polític de maneres de fer alliberadores per a la massa. Aquest fet ha conduït, de manera lògica i gairebé inevitable  a la difuminació del tradicional concepte de “classe” -i per tant, de la “lluita de classes”- que havia plantejat des de Marx fins fa no-res.

Classes socials Vs. Classe mitjana universal

Per a acabar amb el concepte de “classe”, la dreta induí al següent raonament: “si tots tenim els nostres problemes i són nostres i no de tots, és que tots som iguals”. Estendre aquest “tots som iguals” fals des d’un punt de vista econòmic a l’àmbit conceptual sorgí una “classe per a governar-los a tots”, que diria Tolkien, la classe mitjana universal. A partir de llavors, tots passàrem a ser classe mitjana llevat dels morts de fam i els podrits de diners amb qui ningú s’identificava ni s’identifica. Per cert, sobre aquest tema de les classes socials recoman aquest article i, si us fa ganes (jo encara no el tenc), el llibre. D’aquesta manera, el neoliberalisme consagrà una de les seves majors victòries: acabar amb la lluita de classes (o el que és el mateix, amb el modus operandi de l’esquerra a nivell polític) acabant directament amb el concepte de classe. Una jugada mestra, per això la “guerra de classes” la guanyen ells, perquè conceptualment ha mort. Ho va dir Warren Buffet, un dels multimilionaris més rics del món: “Claro que hay lucha de clases. Pero es mi clase, la de los ricos, la que ha empezado esta lucha. Y vamos ganando”.

Transició com a punt de partida Vs. Transició com a punt d’arribada

Per últim, m’agradaria centrar-me una mica més en el cas espanyol per exposar el que crec que ha estat un error històric: la visió de la Transició que s’ha imposat és la del punt d’arribada que ens porta una democràcia i una societat millor, en lloc de la que defensaria que la Transició no va ser més que un punt de partida per a començar a construir una democràcia ciutadana i real i una societat justa i igualitària. Una vegada que coneixem, o almanco ens hem plantejat, la debilitat conceptual de l’esquerra, cal cercar-hi, com he dit, solucions i maneres de que l’esquerra pugui remuntar aquesta guerra. Ja veurem què passa.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s